Al Museu Marítim de Barcelona podeu gaudir ara mateix d’una magnífica exposició, engrescadora com poques. La de la llegendària expedició de Shackleton amb el seu vaixell Endurance al Pol Sud, el 1914.

A la Casa Elizalde hi ha des d’ahir aquesta exposició lomogràfica. Ja sabeu, colors saturats, enfocaments alternatius i fotografies més espontànies del que és habitual. Exposició que, per cert, he descobert gràcies al bloc de cinema La Cinefilia.
M’han agradat les imatges, tot i que penso que no explota prou els recursos característics de la Lomo. He vist força fotografies que es podien haver fet amb una càmera convencional, tot i que potser amb més esforç. A l’entrada de l’exposició hi ha quatre imatges en blanc i negre d’un gos que són les que més m’han agradat. Semblava que l’animal parlés.
Podeu veure més lomografies del Xavier Serrano aquí i aquí.
Teniu temps fins el primer de febrer. Jo us la recomano.
Salut i sort,
Ivan.
L’Alfred continua enviant-me documents interessants. El que avui comparteixo amb vosaltres és una presentació basada en un llibre de Peter Menzel que s’anomena Hungry Planet.
El fotògraf va voltar el món fotografiant famílies que posaven al lloc on menjaven, juntament amb el menjar que consumien durant un mes. Apreciareu no només allò de la imatge i les mil paraules, sinó també el sentit més enllà de l’estètica que té aquest art que anomenem fotografia, i que està una mica en perill en aquests temps en que el Photoshop sembla més important que la imatge real.
Salut i sort,

La gent de National Geographic ha programat a la seva web un joc de memòria molt addictiu.
Una raó més per visitar la seva excel·lent web.
Salut i sort,

.flickr-photo { }.flickr-frame { float: left; text-align: center; margin-right: 15px; margin-bottom: 15px; }.flickr-caption { font-size: 0.8em; margin-top: 0px; }
Aquí tenim una foto ben senzilla. De fet, el més difícil m’imagino que és tenir l’oportunitat de volar a baixa altura sobre el desert de Namíbia. I si a més estàs a una Cessna i has obert la porta, potser controlar el vertígen o mantenir l’equilibri.
La senzillesa no li resta gens de bellesa a la imatge. Em recorda (a vosaltres també?) la seqüència inicial del film El paciente inglés, potser un dels que, sense ser documentals, millor han reflectit el desert.
Si visiteu la pàgina de la foto a Flickr, a més de deserts, podreu veure més fotografies de Namíbia, una activitat sempre agradable i perillosament addictiva.
Salut i sort,
Ivan.
Si em voleu fer un regal, oblideu-vos de l’ampolla de colònia, el centre de taula o el CD de Julio Iglesias i regaleu-me una setmana per a recòrrer Monument Valley, que fa anys que és un viatge pendent.
Si la foto us sembla massa estiuenca, també podeu veure el mateix paissatge a l’hivern.
Salut i sort,
Ivan.
A poc de venir a viure amb mi, la Yolanda es va comprar un puzzle. Com us podeu imaginar, el va començar amb molt d’entusiasme, però al cap de poc temps, també va començar a estudiar Ciencies Empresarials a la UOC.
Cadascú és com és i s’organitza les prioritats de la manera que considera més convenient. En el cas de la Yolanda, això ha significat que durant els anys que ella ha estudiat Empresarials el puzzle ha hibernat. Això no ha tingut cap mena d’importància per nosaltres, perquè la hibernació s’ha produit a sobre d’una taula que està en un extrem de la casa. Però, per a gent com la Caroline i el Paul o la Marian, que han passat alguna nit a aquella habitació, segurament ha estat una petita molèstia: s’havia d’anar amb molt de compte a l’obrir la finestra de l’habitació per no fer malbé la feina ja feta, i a les nits d’agost dormir amb tot tancat …
Però ara que la xiqueta ja és Diplomada, les prioritats han tornat a canviar i el puzzle s’ha despertat. Despertat i acabat, perquè divendres va posar la darrera peça. I ara el puzzle té el següent aspecte:

Suposo que aquesta conegudíssima imatge és un muntatge. Igual que la resta de la sèrie, que inclou fotografies dels mateixos protagonistes menjant entrepans, un grup més nombrós d’homes i dones menjant i xerrant, i un parell d’obrers jugant al golf. Tot a sobre d’una viga d’un gratacels en construcció i amb la big apple a sota. Però, tot i que la foto la coneix tothom, he estat incapaç de trobar cap referència d’autor (a una botiga de posters deia que aquestes fotos són anònimes) ni com es van fer.
O sigui que si algú em pot iluminar, li estaré molt agraït. Segons la capsa del puzzle, en anglès és coneguda com Radio City Workers Nap; en castellà és La siesta; en francès La sieste; i en italià Carpentieri, i dóna com a data de creació el 1.932.
Salut i sort,
Ivan.
Aquesta imatge s’ha creat fent dues fotografies independents i combinant-les amb Photoshop.
.flickr-photo { }.flickr-frame { text-align: center; margin-right: 15px; margin-bottom: 15px; }.flickr-caption { font-size: 0.8em; margin-top: 0px; }
Crec que cal inventar-se una paraula nova (infografia?) per a anomenar aquesta nova modalitat d’art, perquè fotografia, opino, consisteix en fotografiar i prou. Retocar a posteriori és fer servir un arsenal completament diferent i sobretot, és quelcom que es pot fer amb tot el temps del món pel davant, mentre que veure+intuir+encuadrar+disparar s’ha de fer en un moment.
Una sèrie de preguntes pels aficionats a Flickr: com t’ho fas per a incloure una imatge a mida normal al teu blog? Hi ha alguna manera fàcil de capturar l’adreça d’una imatge? I de canviar els settings de publicació en blog? Hi ha manera de publicar com a esborrany? Aquesta gent no ha sabut (millor dit: no els ha interessat) fer un sistema més fàcil per exportar.
Foteses de paraules a banda, la imatge és preciosa.
Salut i sort,
Ivan.
La Nunuki (i em diuen que també la Py) reclamen més informació carnavalera … i sobre tot més fotografies comprometedores. En fi, que quan dues senyores et demanen quelcom, el millor que pots fer és complaure-les.
Comencem deixant constància de l’ambient als carrers de Köln. Fixeu-vos en el percentatge de disfressats respecte del total de la gent. Aclareixo que els que apareixen en primer pla van disfressats de personal d’obra, no són treballadors.
I això és a l’estació del tramvia. Aquí és una llàstima que la majoria de la gent porti quelcom d’abric a sobre, però és que heu de tenir en compte que quan surts d’un local t’has de posar alguna cosa per a no notar la baixada de temperatura. Tot i així no ens podem queixar del temps que ens va fer.
I aquesta és la plaça on ens va deixar el tramvia. No és que siguin fotos massa lluïdes, ho sé, però ja em direu què espereu d’una vaca que s’està movent enmig de tota aquesta gernació. Per allà enmig hi ha un parell d’abelles, una disfressa molt popular aquest any.
L’ambient a la festa era més o menys aquest. Això que veieu són les escales, un punt conflictiu on convergien els que anaven a buscar cervesa o salsitxes (també havia hamburgueses i steak tartar, no creieu), els que buscaven parella, els que cercaven la parella, els que buscaven desesperadament el bany (ai, la cervesa …) i els que volien canviar d’ambient musical. A l’esquerra, el grup de rock, quan ho amplieu igual es veu bé.
Aquest és un dels típics grups que interpreten cançons de Carnestoltes. Estan actuant a un centre cultural, a la festa que ja he comentat a un altre article, i van tenir un èxit impressionant. La vaca de la primera fila no és cap de nosaltres dos: és una rossa avorrida que no va fer bona cara en tota la nit i va deixar en mal lloc el sindicat vacú.
Aquests dos no es coneixien (o això semblava) a priori, però la germanor del karneval, la nit, la música, els litres de cervesa i les ganes de festa fan … ja ho veieu el que fan. Va haver consens en afirmar que el de la dreta és clavadet al John Goodman. A vosaltres què us sembla?
El de Claudia és una disfressa típica: perruca lluent, vestit agoserat i a lluir somriure. La Lenka va d’astronauta.
Aquesta noia és italiana i els combinats (vodka/coca cola/red bull) que preparava la Lenka no li van sentar massa bé. A banda d’això, la disfressa de felina és una de les més populars entre les noies: hi ha les que es posen una samarreta leoparda i es maquillen una mica la cara, les que com aquesta mossa es queden en un punt intermig, i les que es vesteixen de cap a peu de tigresses. Miau!
Quatre amics (Ester, Lenka, Samuel i John) vestits d’astronautes.
Ara podeu riure de valent. A les tantes de la matinada m’agradaria veure-us a vosaltres a una festa que comença a una hora tant inhumana com les sis de la tarda. I després d’haver dinat no-recordo-què acompanyat d’un combinat amb vodka, red bull i coca cola. Mai no deixeu que una eslovaca us convidi a dinar … Els que us esteu demanant què és el que penja al davant, passeu a la següent foto.
Aquest és l’estri que et permet portar i tenir la cervesa sense haver de menester les mans. Bé, cervesa o el que volgueu beure. Tothom el fa servir. Aquest era de goma, però n’hi ha de punt, de plàstic, de roba, llisos, estampats, fashions, horteres, … Compte que si queda poc líquid hi ha perill que bolqui i et taquis de birra. Parla la veu de l’experiència.
I finalment, la constatació que jo no era la única vaca que es movia per Köln ara fa una setmana.
No sabeu el que costa paginar bé un article amb fotos a Blogger! El resultat és acceptable i prou, però crec que us farà gràcia.
Salut i sort,
Ivan.