War Photographer és un recorregut per la trajectòria del fotògraf Jim Nachtwey, fotògraf de guerra, periodista gràfic i personatge interessant. No és una biografia, no és un making of del seu treball, no és una entrevista, però és totes aquestes coses juntes i una mica més.

El documental mostra les inquietuds i les motivacions d’un dels fotògrafs més coneguts i premiats en el camp del fotoperiodisme. No és un retrat gens complaent, sorgeixen les qüestions sobre l’ètica del seu comportament i hi ha moments en que sembla que el documentalista (o només era la meva interpretació?) dubta de la cordura de Jim Nachtwey.

War Photographer, alhora que ensenya com treballa Nachtwey també mostra allò que ell fotografia: guerra, dolor, pobresa, gana. Ho fa amb la mateixa cruesa que les fotografies de James Nachtwey, sense afegir-li ni sentimentalisme ni cinisme. Com en les bones fotografies, l’espectador té plena capacitat per jutjar el que veu.

Sorprenentment, Jim Nachtwey aconsegueix no només retratar escenes colpidores sinó molts cops a més construir images d’extraordinària i evocadora bellesa. Sorprenentment, per l’entorn en que es mou. War Photographer dóna l’oportunitat a més de descobrir que abans dels mags del Photoshop hi havia (encara hi ha) els mags de la sala de revelat.

War Photographer és un dels tres documentals que Christian Frei ha rodat per la revista Geo. M’apunto de seguida els altres dos perquè no és gens senzill trobar un documental tant apassionat i mesurat sobre un tema tant delicat. Aquí hi ha molt de talent i molta sensibilitat.

Adient per a entendre les complexitats d’una professió intuïda però poc coneguda realment. Contraindicat per a ments simples o cors dèbils.

Salut i sort,
Ivan.

L’exposició recull el suposat bo i millor de l’any, tant en el que podriem mostrar fotografies amb missatge com en el que són imatges espectaculars. N’hi ha més de les primeres que de les segones, però.

La fan al CCCB fins el 8 de desembre, o sigui que afanyeu-vos. I si voleu un consell, aneu d’hora, perquè diumenge passat es va emplenar de seguida i, a banda d’haver de fer cua a l’entrada, per veure determinades imatges havies d’anxovar-te una mica.

Salut i sort,
Ivan.

Vosaltres torneu a mirar les fotos que feu? O els videos? Algú ho fa? Qui ho fa? Per què? Crec que la majoria de gent no és que no tingui temps (no ho considera prou important) per a tornar-les a mirar mai, sinó que no té ni temps d’ordenar-les mínimament. I encara menys en els temps de la sobreabundància digital. Però continuem fent fotos i videos, i cada cop més.

Però el passat, i especialment els moments memorables no tornaran mai, ni que els recordem amb intensa nostàlgia. I segurament viurem d’altres moments que també pagaran la pena, moments la majoria dels quals seran inesperats i per tant no quedarà constància gràfica d’ells, però els recordarem (segurament) igual, també amb tendresa, que és la companya inseparable de la nostàlgia.

Capturar imatges boniques o provar d’enregistrar records, en el fons, és profundament pessimista. Pressuposa que en el futur no trobarem cap panorama millor que el que estem intentant guardar a la butxaca. Espero que igual que passa amb les assegurances, sigui un esforç que no calgui.

Salut i sort,
Ivan.

Exposició mentidera com poques, on el que es veu no és real, sinó representació dels somnis i aspiracions d’uns clients encara imaginaris, només presents a les esperances del client del fotògraf, contractat per a visualitzar bellesa, elegància, glamour, i dotar de màgia irresistible vestits extravagants i pentinats impossibles.

Outumuro LOOKS està organitzada en sèries temàtiques, la qual cosa la fa molt fàcil de veure, com si es tractés de vàries mini-exposicions seguides. Així com la d’Indrets i la de Blanc i Negre em van deixar fred, la de Retrats la vaig trobar més suggerent, perquè facilitava montar-se pel·lícules partint de les imatges. Quelcom encara més adient amb Poses i actituds i Seqüències, veritable homenatge al cinema.

Amb Seqüències teniu l’oportunitat de reflexionar sobre què fa que un film esdevingui obra de referència, i quines són les claus per a que hom recordi deteminades escenes. A més hi ha un preciós curtmetratge de la Isabel Coixet (Beyond the Look) consistent en un collage de mirades extretes de pel·lícules clàssiques.

La mostra sobre el treball del gallec Manuel Outumuro es completa amb Celebrities, on surten retrats molt bonics de dones generalment molt boniques i on podeu jugar a encertar el nom d’un munt de models i actrius. I maravellar-vos en com arriba a ser de fotogènica la Penélope Cruz.

Adient per a comprovar el poder magnètic de la fotografia. Contraindicada si el grunge o el punk són els vostres referents estètics.

Salut i sort,
Ivan.

Són vuit mostres de reportatges fotogràfics que ens mostren realitats properes però sovint ignorades enmig de la immensitat informativa.

Hi ha un cert equilibri entre els vuit reportatges finalistes. Van des del retrat de les sales de festes fins a l’extrem dramatisme de les dones sàdicament atacades amb àcid a l’Afganistan. A mi m’ha colpit i agradat especialment el que mostra la quotidianitat del conflocte al Líban, tot i que reconec que el reportatge sobre la violència a Kenia és més arriscat i amb resultats més brillants, però tots aconsegueixen el seu objectiu: fer pensar el visitant.

Per raons òbvies, l’afganès és el reportatge més comentat. Una bona ocasió per a buscar ben lluny respostes a interrogants propers, ja que l’exageració de la barbàrie allà aclareix l’esència de les
bestieses que es cometen aquí. Però fóra molt injust no valorar les altres explicacions sobre la violència a Veneçuela, la intimitat dels subsaharians al Raval, etc.

Adient per a ments inquietes. Contraindicat per cors sensibles.

Salut i sort,
Ivan.

La mostra inclou prop de dues-centes fotografies, majoritàriament en blanc i negre, que reflecteixen la tensió política i social a Corea del Sud, i també una mica de l’ampbient opresiu de Corea del Nord.

Les imatges sobre el país comunista són exactes a les que he pogut veure sobre la resta de països socialistes: edificis que semblen un monument al ciment i les pedreres, molt poca gent en avingudes amplíssimes, posats seriosos i uniformes impressionants. L’únic país que escapa d’aquest imaginari gràfic és Cuba.

El que es veu de Corea del Sud és tensió. Naturalment, perquè NOH Suntag es dedica al fotoperiodisme polític, i no està interessat en postals turístiques ni en exhibir les puixants indústries d’aquest jove tigre, sinó en plasmar la contradicció entre una democràcia formal i un ambient que no lliga massa bé amb la lliure discussió d’idees i el gaudi de llibertats polítiques.

Podeu veure fotografies de l’exposició mateixa al bloc de Noh Suntag, la informació d’horaris i preus al web del Centre de la Imatge de la Virreina, la notícia a Barcelona PhotoBloggers o El Punt, i les opinions de Rafaela a HaciendoFoco i Iván de la Nuez al seu bloc. També citen imatges de la mostra.

Adient per admiradors de la Leibovitz de Rolling Stone. Contraindicat per admiradors de la Leibovitz de Vanity Fair.

Salut i sort,
Ivan.

Malauradament, són només vuit fotos les que es penjaran avui al Café Monty. Malauradament, perquè jo que he vist la sèrie complerta sé que falten un munt d’imatges que donen context i completen la visió (necessàriament reduïda) sobre un país fascinant. Però les vuit imatges que podeu veure són molt bones.

A Mirades Japoneses no veureu les imatges més tòpiques. Ni el manga, ni els frikis, ni les selves de neó. Si que veureu un parell de geishes, però ja veureu perquè hi surten. També apreciareu el verd que s’arrapa a un país conegut per la seva tecnologia i no per la seva vegetació exhuberant. I veureu cares i cossos, de persones orgulloses i tranquiles. I trobareu la bellesa en els llocs més insospitats.

La cita (hi ha cava i picadetes) és a les 19:30h. Dir-vos que al Monty (Riera de Sant Miquel, 29 -veieu el mapa al link), a banda de wi-fi de franc hi ha un pantalla panoràmica, que la fotógrafa espera que estigui apagada …

Adient si teniu ganes d’imaginar-vos un país llunyà. Contraindicat si necessiteu respostes immediates.

Salut i sort,
Ivan.

PS: per exprés desig de la Vio, no he inclós cap imatge de l’exposició abans de la inauguració.

Salut i sort,
Ivan.

Sempre hi ha qui dubta de si la fotografia és un art o no. A banda de l’eterna qüestió de si això que tinc al davant és una obra d’art, que ha donat i donarà per a tants i tants cafès. Amb Chema Madoz jo ho tinc molt clar: és art i del bo.

Perquè l’impacte estètic és gran i favorable. Imatges que entren al cervell sense abans trucar a la porta, i a les quals és impossible fer fora un cop s’han assegut a parlar amb tu.

Perquè a totes les seves imatges veig molt més del que hi ha dins la fotografia. Qualsevol dels seus montatges em dóna aliment pel cervell durant molt temps. Madoz és un prodigi d’imaginació, però el més fantàstic és que la seva creació no s’explica d’una manera tancada sinó que admet diferents nivells d’interpretacions, i està oberta a diferents sensibilitats.

Perquè les seves imatges són reconeixibles, tenen un segell personal, a banda de l’estil gràfic definit que posseeix Madoz. Estil que podem resumir breument gràcies a la seva simplicitat: blanc i negre, ombres sempre presents com un protagonista més, i una textura terrosa de la imatge que la fa espessa i ens fa adonar que aquesta projecció plana d’una realitat tridimensional té vida pròpia, que és un ens que espera que ens relacionem amb ell, al qual no podem defraudar i hem d’atorgar un xic d’atenció per tal de no perdre l’espai de vida durant el qual el tenim al davant.

I, més que cap altra cosa, perquè les imatges que construeix Chema Madoz parlen de la vida i estan plenes de vitalitat, sense haver de retratar ningú, simplement mostrant-nos els objectes que ens envolten de manera quotidiana després de moure’ls cap a un lloc on no sospitàvem que puguessin viatjar.

Per mi, Chema Madoz demostra que la poesia no sempre s’expressa amb paraules.

Adient. Punt. L’exposició només és contraindicada si tens alèrgia al blanc i negre, i encara així m’ho pensaria.

Salut i sort,
Ivan.

Espero que us agradi.

Salut i sort,
Ivan.

L’exposició Atrapats al gel reuneix té vàries vessants. D’una banda, una sèrie de panells i gràfics situen l’Antàrtida i expliquen de manera molt didàctica el que representava una expedició polar a començaments del segle XX. Poca broma.

Panells addicionals van explicant les vicisituds dels membres de l’expedició. Comencen amb la figura del mateix Shakleton i, recolzant-se en les fotografies que es conserven del viatge i de la seva preparació, presenten a tots els tripulants de l’Endurance. Hi ha un muntatge amb un ordenador que és especialment brillant, tot i que si vols averiguar qui era tothom naturalment es fa llarg.

Naturalment, el repàs tant a les imatges que va captar Frank Hurley com a la narració de l’épica aventura és la part del lleó del muntatge. Aventura apassionant que ha inspirat més d’un llibre, un documental narrat per Liam Neeson i una minisèrie protagonitzada pel Kenneth Branagh. Per fer-ne cinc cèntims: un vaixell queda atrapat en el gel antàrtic abans que els expedicionaris puguin desembarcar. Sense comunicacions i totalment aïllats, trigaran més de dos anys en poder tornar a casa.

La darrera part d’aquesta autèntica odissea va ser una travesia en barca de més de 1300 kilòmetres. Cinc esgotats homes i un sextant a la recerca d’una diminuta illa on havia una base balenera i per tant la possibilitat de trobar ajuda. Només això ja els hagués fet passar a la Història de la Navegació. Atrapats al gel aconsegueix transmetre la idea de la dificultat i l’esforç d’aquesta etapa d’una manera brillant però que no us explicaré, ja que seria un gran spoiler pels que us animeu a visitar-la.

Jo ja coneixia la història i havia vist algunes de les fotos, però veure-les en gran i enterar-me de detalls addicionals m’ha agradat molt. Us explico una cosa que m’ha desagradat molt: alguns dels tripulants no van rebre la Medalla del Mèrit Polar perquè segons Shakleton no van ser a l’alçada (alguna rebelió momentània o una depressió).

Us recomano ben bé que gaudiu d’Atrapats al gel.

Salut i sort,
Ivan.

M’han agradat les imatges, tot i que penso que no explota prou els recursos característics de la Lomo. He vist força fotografies que es podien haver fet amb una càmera convencional, tot i que potser amb més esforç. A l’entrada de l’exposició hi ha quatre imatges en blanc i negre d’un gos que són les que més m’han agradat. Semblava que l’animal parlés.

Podeu veure més lomografies del Xavier Serrano aquí i aquí.

Teniu temps fins el primer de febrer. Jo us la recomano.

Salut i sort,
Ivan.

El fotògraf va voltar el món fotografiant famílies que posaven al lloc on menjaven, juntament amb el menjar que consumien durant un mes. Apreciareu no només allò de la imatge i les mil paraules, sinó també el sentit més enllà de l’estètica que té aquest art que anomenem fotografia, i que està una mica en perill en aquests temps en que el Photoshop sembla més important que la imatge real.

Salut i sort,

Una raó més per visitar la seva excel·lent web.

Salut i sort,

La Fundació La Caixa ha organitzat aquesta exposició a l’aire lliure, una iniciativa que espero que es repeteixi perquè em sembla una manera absolutament democràtica d’exposar l’art, a més del goig de poder-ne gaudir al sol ara que fa bon temps i hi ha molta llum.

Com podeu veure, les escultures estan inspirades en les de la Grècia clàssica, en temes mitològics, però barnisades amb el desencís propi de qui ha viscut (patit?) el segle XX. M’han transmés una sensació de grandesa caiguda, de civilització en declivi, que no sé si fa referència a la fi que van tenir els grecs en mà de pobles més barbars o del destí que ens espera a nosaltres en mans d’un imperi que ara mateix encara és en mans d’un irresponsable.

La Vio va fer un munt de fotos precioses en blanc i negre (les no tant precioses són meves). De l’exposició n’han parlat l’Avui i en Guillem Carbonell.

Salut i sort,

20041217 Aerial View of Dunes from Sossusvlei Flight, Namibia 1005, una foto de gakout.

Aquí tenim una foto ben senzilla. De fet, el més difícil m’imagino que és tenir l’oportunitat de volar a baixa altura sobre el desert de Namíbia. I si a més estàs a una Cessna i has obert la porta, potser controlar el vertígen o mantenir l’equilibri.

La senzillesa no li resta gens de bellesa a la imatge. Em recorda (a vosaltres també?) la seqüència inicial del film El paciente inglés, potser un dels que, sense ser documentals, millor han reflectit el desert.

Si visiteu la pàgina de la foto a Flickr, a més de deserts, podreu veure més fotografies de Namíbia, una activitat sempre agradable i perillosament addictiva.

Salut i sort,
Ivan.

Si em voleu fer un regal, oblideu-vos de l’ampolla de colònia, el centre de taula o el CD de Julio Iglesias i regaleu-me una setmana per a recòrrer Monument Valley, que fa anys que és un viatge pendent.

Si la foto us sembla massa estiuenca, també podeu veure el mateix paissatge a l’hivern.

Salut i sort,
Ivan.

Cadascú és com és i s’organitza les prioritats de la manera que considera més convenient. En el cas de la Yolanda, això ha significat que durant els anys que ella ha estudiat Empresarials el puzzle ha hibernat. Això no ha tingut cap mena d’importància per nosaltres, perquè la hibernació s’ha produit a sobre d’una taula que està en un extrem de la casa. Però, per a gent com la Caroline i el Paul o la Marian, que han passat alguna nit a aquella habitació, segurament ha estat una petita molèstia: s’havia d’anar amb molt de compte a l’obrir la finestra de l’habitació per no fer malbé la feina ja feta, i a les nits d’agost dormir amb tot tancat …

Però ara que la xiqueta ja és Diplomada, les prioritats han tornat a canviar i el puzzle s’ha despertat. Despertat i acabat, perquè divendres va posar la darrera peça. I ara el puzzle té el següent aspecte:

Suposo que aquesta conegudíssima imatge és un muntatge. Igual que la resta de la sèrie, que inclou fotografies dels mateixos protagonistes menjant entrepans, un grup més nombrós d’homes i dones menjant i xerrant, i un parell d’obrers jugant al golf. Tot a sobre d’una viga d’un gratacels en construcció i amb la big apple a sota. Però, tot i que la foto la coneix tothom, he estat incapaç de trobar cap referència d’autor (a una botiga de posters deia que aquestes fotos són anònimes) ni com es van fer.

O sigui que si algú em pot iluminar, li estaré molt agraït. Segons la capsa del puzzle, en anglès és coneguda com Radio City Workers Nap; en castellà és La siesta; en francès La sieste; i en italià Carpentieri, i dóna com a data de creació el 1.932.

Salut i sort,
Ivan.

.flickr-photo { }.flickr-frame { text-align: center; margin-right: 15px; margin-bottom: 15px; }.flickr-caption { font-size: 0.8em; margin-top: 0px; }

Honor And Harmony., una foto de This Isn’t Safe… (jeffreyworthen).

Crec que cal inventar-se una paraula nova (infografia?) per a anomenar aquesta nova modalitat d’art, perquè fotografia, opino, consisteix en fotografiar i prou. Retocar a posteriori és fer servir un arsenal completament diferent i sobretot, és quelcom que es pot fer amb tot el temps del món pel davant, mentre que veure+intuir+encuadrar+disparar s’ha de fer en un moment.

Una sèrie de preguntes pels aficionats a Flickr: com t’ho fas per a incloure una imatge a mida normal al teu blog? Hi ha alguna manera fàcil de capturar l’adreça d’una imatge? I de canviar els settings de publicació en blog? Hi ha manera de publicar com a esborrany? Aquesta gent no ha sabut (millor dit: no els ha interessat) fer un sistema més fàcil per exportar.

Foteses de paraules a banda, la imatge és preciosa.

Salut i sort,
Ivan.

Comencem deixant constància de l’ambient als carrers de Köln. Fixeu-vos en el percentatge de disfressats respecte del total de la gent. Aclareixo que els que apareixen en primer pla van disfressats de personal d’obra, no són treballadors.

I això és a l’estació del tramvia. Aquí és una llàstima que la majoria de la gent porti quelcom d’abric a sobre, però és que heu de tenir en compte que quan surts d’un local t’has de posar alguna cosa per a no notar la baixada de temperatura. Tot i així no ens podem queixar del temps que ens va fer.

I aquesta és la plaça on ens va deixar el tramvia. No és que siguin fotos massa lluïdes, ho sé, però ja em direu què espereu d’una vaca que s’està movent enmig de tota aquesta gernació. Per allà enmig hi ha un parell d’abelles, una disfressa molt popular aquest any.

L’ambient a la festa era més o menys aquest. Això que veieu són les escales, un punt conflictiu on convergien els que anaven a buscar cervesa o salsitxes (també havia hamburgueses i steak tartar, no creieu), els que buscaven parella, els que cercaven la parella, els que buscaven desesperadament el bany (ai, la cervesa …) i els que volien canviar d’ambient musical. A l’esquerra, el grup de rock, quan ho amplieu igual es veu bé.

Aquest és un dels típics grups que interpreten cançons de Carnestoltes. Estan actuant a un centre cultural, a la festa que ja he comentat a un altre article, i van tenir un èxit impressionant. La vaca de la primera fila no és cap de nosaltres dos: és una rossa avorrida que no va fer bona cara en tota la nit i va deixar en mal lloc el sindicat vacú.

Aquests dos no es coneixien (o això semblava) a priori, però la germanor del karneval, la nit, la música, els litres de cervesa i les ganes de festa fan … ja ho veieu el que fan. Va haver consens en afirmar que el de la dreta és clavadet al John Goodman. A vosaltres què us sembla?

El de Claudia és una disfressa típica: perruca lluent, vestit agoserat i a lluir somriure. La Lenka va d’astronauta.

Aquesta noia és italiana i els combinats (vodka/coca cola/red bull) que preparava la Lenka no li van sentar massa bé. A banda d’això, la disfressa de felina és una de les més populars entre les noies: hi ha les que es posen una samarreta leoparda i es maquillen una mica la cara, les que com aquesta mossa es queden en un punt intermig, i les que es vesteixen de cap a peu de tigresses. Miau!

Quatre amics (Ester, Lenka, Samuel i John) vestits d’astronautes.

Ara podeu riure de valent. A les tantes de la matinada m’agradaria veure-us a vosaltres a una festa que comença a una hora tant inhumana com les sis de la tarda. I després d’haver dinat no-recordo-què acompanyat d’un combinat amb vodka, red bull i coca cola. Mai no deixeu que una eslovaca us convidi a dinar … Els que us esteu demanant què és el que penja al davant, passeu a la següent foto.

Aquest és l’estri que et permet portar i tenir la cervesa sense haver de menester les mans. Bé, cervesa o el que volgueu beure. Tothom el fa servir. Aquest era de goma, però n’hi ha de punt, de plàstic, de roba, llisos, estampats, fashions, horteres, … Compte que si queda poc líquid hi ha perill que bolqui i et taquis de birra. Parla la veu de l’experiència.

I finalment, la constatació que jo no era la única vaca que es movia per Köln ara fa una setmana.

No sabeu el que costa paginar bé un article amb fotos a Blogger! El resultat és acceptable i prou, però crec que us farà gràcia.

Salut i sort,
Ivan.