Arxiu d'etiquetes: folk

Surprise

El darrer treball de Paul Simon és una sorpresa en més d’un sentit.

Paul Simon - Surprise

Paul Simon ha escollit com a còmplice del seu d’aquest projecte ni més ni menys que a Brian Eno, llegendari productor i músic, responsable parcial del so de bandes tant diferents com Roxy Music, Talking Heads, U2 o James. Quan algú parla de l’Eno músic, parla d’ambient music; parlar de l’Eno productor vol dir modernor.

I això és el que ha passat a Surprise. Allà on acostumavem a trobar senzillesa formal embolicant lletres profundes ara trobem un munt d’arrenjaments pop. El tranquil folk vocal marca de la casa ha deixat pas a un estil eclèctic, que sóna bé, però que no sóna a Paul Simon. Fins i tot quan ha experimentat amb influències brasileres (The Rythm of Saints), surafricanes (Graceland) o caribenyes (Songs from the Capeman, amb lletres del Premi Nobel Derek Walcott), els discos de Paul Simon es reconeixien a l’instant. A Surprise reconeixereu la veu, la manera d’acompanyar amb la guitarra acústica, i algun joc vocal.

El CD sóna bé, es agradable d’escoltar i té alguna cançó que està força bé, però no és el que m’esperava d’aquest parell d’artistes. La música no deixa escoltar la lletra, el conjunt queda massa confús. En definitiva, sóna massa com la resta del que pots escoltar a la ràdio.

No sempre pots encertar. Sort que n’hi que fins i tot quan s’equivoquen fan les coses ben fetes.

Salut i sort,
Ivan.

Paul Simon
Surprise
Warner Bros., 2006.


The Little Willies

Cinc amics s’apleguen per a tocar junts la música que els agrada. El resultat no és res de l’altre món, però té moments magnífics.

Molt probablement aquest àlbum no s’hagués enregistrat mai si la noia del piano no es digués Norah Jones i no hagués guanyat un grapat de Grammies fa molt poc. Però hagués estat una llàstima perdre-se’l, perquè aporta una visió desenfadada de la música popular americana, del country al dixie passant pel blues, divertida i respectuosa alhora, on es barreja el material propi i les revisions de clàssics del gènere.

Es veu que la intenció original era gravar una actuació en directe. Per la raó que fos, al final el que van fer va ser gravar-lo en directe en estudi. Més control i suposo que menys problemes econòmic-legals.

No hi ha estridències, arestes ni punxes desagradables. Tampoc no hi ha cap mena d’excel·lència ni originalitat, però és que això ho han reservat pels seus respectius projectes en solitari.

Un bon company per un matí de diumenge, que podeu escoltar directament des de la seva web.

Salut i sort,
Ivan.

The Little Willies
The Little Willies
Milking Bull, 2.006.


The Greatest

Hi ha grups, com els Dire Straits, que no existeixen de debó. Són només l’etiqueta que ha escollit algú per a no oferir la seva música amb el seu nom personal, en aquell cas Mark Knopfler. Cat Power és el nom amb el que actua una noia del sud d’Estats Units anomenada Charlyn “Chan” Marshall i que ofereix un pop-folk dolç i tranquil.

The Greatest, el seu setè i darrer treball no és un recull d’èxits sinó una col·lecció de cançons melangioses, com la que dóna nom al CD, on parla d’un noi que volia ser campió de boxa, i romàntiques. És un pop fàcil i melòdic, de formes atemporals que s’inspiren en Prefab Sprout i alguns aires folk de Fairground Attraction, i que a mi em recorda especialment la Tanita Tikaram que jo trobava tant sosa. Cat Power posa més salsa.

Dicció perfecta, veu agradable, arrenjaments tranquils, gens d’estridències i un to optimista que ho impregna tot. No us estorbarà mentre llegiu el diari.

Salut i sort,
Ivan.

The Greatest
Cat Power
Matador, 2006.


All the Roadrunning

El sultà del swing i la gran dama del country reflecteixen a un CD la seva col·laboració durant set anys.

Els Dire Straits van fer-se famosos gràcies a un so que oscil·lava entre el rock simfònic i el dels anys 50, particularment The Shadows de Hank Williams, en un temps on tot el que no fos soroll pur i dur no tenia èxit. En canvi, l’amo de la banda ha escollit altres camins en la seva pròpia carrera musical. Quan es lliura de l’etiqueta compartida, ja sigui en les bandes sonores que composa per a films o en els seus àlbums en solitari, Knopfler s’aboca cap el country i la música folk americana. Els seus treballs amb Chet Atkins i els Notting Hillbillies són les proves més clares.

No és per tant extrany que hagi volgut fer un disc amb Harris, un personatge que sembla la seva antítesi. Ella, una estrella més admirada que popular, guanyadora d’onze Grammy, l’Oscar (la cançó de Brokeback Mountain és d’ella) i el reconeixement unànim de la professió, rarament ha tingut els èxits de vendes que han assolit altres cantants country tant diverses com Linda Rondstadt, Joni Mitchell o Dolly Parton. En canvi ell ha vist com els reconeixements eren molt escassos en comparació amb els més de cent milions d’àlbums venuts de la seva carrera.

En canvi, la química entre tots dos és impressionant, com van demostrar quan van venir a presentar la seva gira d’aquest estiu, on es van reivindicar com artistes d’una sensibilitat similar, a cavall entre la melancolia i el romanticisme. La dotzena de cançons que formen l’àlbum és tant bona com coherent, i amaga que el seu enregistrament s’hagi allargat durant set anys, suposadament degut a compromisos professionals, afany de perfeccionisme i inspiració fugisera.

El conjunt sóna més a una contribució de l’escocès a un disc de la d’Alabama, sense cap concessió als fans dels temps de Private Investigations i un aire totalment americà, i es mou entre l’optimista i festiva This is Us i la trista i entregada If This is Goodbye amb la que es tanca el CD. Les meves favorites són Right Now, potser on millor combinen els estils de tots dos, i Donkey Town, les dues que no són a duo.

I és que així com les lletres i les músiques lliguen perfectament, amb les veus sembla que se’ls va tallar la maionesa. La veu cristal·lina i potent d’Emmylou Harris, una cantant que en concert a més toca la guitarra, no combina gens bé amb la llanguidesa de la de Knoplfer, el qual, igual que li passa a Eric Clapton, ha vist com la seva mestria amb les sis cordes ha fet que el seu treball vocal sigui subestimat sistemàticament. Les harmonies vocals són l’únic punt clarament millorable de l’àlbum.

Un company perfecte per un dia de pluja. L’espera ha pagat la pena.

Salut i sort,
Ivan.

Mark Knopfler / Emmylou Harris
All the Roadrunning
Warner Bros., 2006


Gulag Orkestar

Un xaval de 19 anys, d’Albuquerque, New Mexico, ha parit un grup que es diu Beirut, un àlbum que es diu Gulag Orkestar i la música barreja electrònica, rock, pop i la música gitana de l’Europa de l’Est. Què és més sorprenent?

El més sorprenent és el resultat: fantàstic! És un CD divertit, amb trempera, que beu dels mariachis i dels gitanos, dels cantautors com Nick Cave i Rufus Wainwright i d’una manera d’entendre la vida inquieta i lúdica. El referent musical més semblant que trobo és la No Smoking Orchestra d’Emir Kusturica. Polca, vals, acordeons, secció de metall, mandolines, pandereta … Els que heu vist Chocolat, recordeu el paper de Johnny Depp?

Les lletres són tristes, melancòliques o desencantades, però la música traspúa optimisme. L’encant de la contradicció. Només s’han permés un convencionalisme: canten en anglès.

La seva web és aquesta. Allí mateix, a més de trobar fotos del Zach Condon (el responsable de tot plegat) podeu trobar dues cançons en MP3, la dolça Postcards from Italy i Mount Wroclai (Idle Days), que us recordarà immediatament al Yann Tiersen d’Amelie. A llocs com Rhapsody, Rolling Stone o eMusic podeu escoltar o descarregar l’àlbum complert.

Ja posats, també podeu escoltar la segona cançó directament aquí:

El nom de Beirut ja diu a les clares que el mestissatge és la forma de vida del jove Condon. En Django Reinhardt n’estaria orgullós.

Salut i sort,
Ivan.

Beirut
Gulag Orkestar
Ba Da Bing!, 2006


We Shall Overcome: The Seeger Sessions

El dia que Portugal cel·lebrava l’aniversari de la revolució dels clavells, Bruce Springsteen publicava el seu primer àlbum de covers.

Faig la referència revolucionària perquè la única cosa que m’ha decebut d’aquest impecable CD és que la selecció de cançons no inclou gairebé cap dels himnes de reivindicació social que va popularitzar l’homenatjat Pete Seeger, just la cançó que dóna el nom al recull. El Boss ha escollit el repertori més lúdic, convertint la gravació en una festa (ha sortit el vídeo a la venda?) i la música en una delícia, però en aquests temps de Living With War, Sean Penn i Michael Moore, un esperava una mica més.

Es veu que l’enregistrament el van fer en dos dies i sense assatjar, d’una tirada. No em crec que sortís a la primera perfecte, però si que es respira aquesta vitalitat i espontaneitat que se li vol vendre. És música ben viva, que et belluga tot el cos i et fa tremolar el cor. No els calen ni instruments elèctrics ni sofisticats teclats, pura emoció.

Bruce demostra un cop més que és un cantant colosal. Tant quan s’entén el que canta (Eyes On The Prize) com quan això és més prescindible (Old Dan Tucker) demostra que ha escoltat i estudiat de mestres com Bob Dylan o John Fogerty. El fet de canviar de gènere no l’ha espantat pas i lluny del rock continua demostrant que quan interpreta música ho fa tant amb la veu i les mans com amb tota l’ànima.

Si voleu fer un paral·lelisme i no en teniu ni idea de música folk, imagineu-vos que el dia que es va gravar el primer LP de The River s’haguessin fos els ploms i els Chieftains (perquè Irlanda és la mare de la música americana, com el pare és africà) haguessin passat per allà per alleugerir el cabreig i divertir-se una estona.

Un àlbum majúscul de folk americà.

Salut i sort,
Ivan.


Prairie Wind

Ja fa gairebé un any que va sortir aquest àlbum de Neil. Al començament no vaig escriure d’ell perquè estava molt ocupat i volia fer un molt bon article, després perquè van arribar altres CDs que, amb molt menys esforç, sortia del pas. Ara, em costa explicar en detall com és que m’agrada tant.

Són 10 cançons, típiques del recorregut acústic de Neil Young. Podeu trobar tot el ventall que tant us agrada (o no). Melodies country, aires folk, slide guitar, harmònica, el falsete de veu tant característic, les harmonies vocals que va heretar dels seus amics Crosby, Stills & Nash, tocs de guitarra elèctrica rockera, l’òrgan i algun violí perdut. Està tot.

Normalment aquí és on destaco els talls que més m’agraden. El fàcil amb aquest àlbum és fer-ho a l’inrevés: el que dóna nom al disc i l’himne When God Made Me són els talls que menys m’agraden.

L’aire de les cançons oscil·la entre la dolça melangia fins l’alegria vitalista, sense arribar en cap cas a la tristor ni a l’entusiasme. Una obra moderada, fruit d’un període de temps en que l’autor va superar un aneurisma (el van haver d’operar i de poc que no es queda) i la mort de son pare, després de llarga i familiarment penosa malaltia. La serenor de saber que la feina o la música no són tant importants?

En qualsevol cas, queda pendent el comentari sobre el DVD que acompanya el disc i -quan aconsegueixi veure-la- sobre el film Heart Of Gold, obra de Johnathan Demme filmada en part al concert de presentació de Prairie Wind.

Neil ens regala una obra despullada d’artificis i que toca el cor, com la majoria de les que ha fet.

Salut i sort,
Ivan.

Neil Young
Prairie Wind
Reprise, 2005.


Where You Live

Una cantant a la que continuu fidel és Tracy Chapman. El seu darrer treball ja porta uns quants mesos a les prestatgeries de les botigues.

Tracy Chapman - Where You Live

I pel que sembla, ben poca gent agafarà el CD d’aquestes prestatgeries. Entre l’emule, els preus als que es ven la música a aquest país i la nul·la promoció que li fa la discogràfica, la Chapman té ben poques possibilitats de tornar a vendre àlbums massivament.

I és una llàstima, perque Where You Live és un àlbum excel·lent. Elegant i fàcil d’escoltar, recull onze cançons de molt bon nivell, totes amb la tonada característica de l’autora, a mig camí entre el rock acústic i el folk. Des del seu primer èxit, la Chapman ha mantingut una evolució lenta i tranquila, que musicalment l’ha portada sempre pels mateixos camins, canviant només el to de les lletres.

La temàtica de les lletres continua sent tant ampla com sempre, anant des de la política (America) a la introspecció personal (Change) però amb major atenció pels problemes d’amor (Never Yours, Love’s Proof i Don’t Dwell). Aquests darrers temes li donen un aire melancòlic que contrasta amb temes com America o Talk To You, molt més animats.

Un gran disc que no defraudarà als seus seguidors, però que dificilment agradarà aquells que ja li han donat l’esquena.

Salut i sort,
Ivan.

Tracy Chapman
Where You Live
Atlantic, 2005.


Scissors in my Pocket

La Polly Paulusma ens ofereix un molt bon àlbum amb instrumentació folk i ritme pop.

És temps de cantautors. S’ha posat de moda gent com el James Blunt i així el pèndol equilibra els excessos sonors de la música més trallera, tant l’electrònica com la que beu de les fonts punk i grunge; i també els excessos dels que pensen que el ritme ja fa la música, els apòstols de hip hop i sonoritats semblants. La bona notícia és que la radio torna a emetre melodies interessants i que et poden acompanyar mentre estudies ITM a la UOC o treballes en quelcom que necessita una mica de concentració.

La mala notícia és que els cantautors d’ara encara no han escrit cançons que puguin resistir la comparació amb les de gent com Emmylou Harris, Suzanne Vega o Tracy Chapman. Això si, aquestes tres ja no atreuen ni la premsa musical ni els departaments de marketing de les discogràfiques.

L’anglesa Paulusma ens ofereix cançons d’inspiració folk americà servides amb la seva veu delicada i susurrant. A mi em recorda molt tant Jackson Browne com una altra recent aparició, A Girl Called Eddy. El resultat és francament bo, amb cançons com She Moves In Secret Ways, Over The Hill i Dark Side que t’alegren el matí i et queden a la memòria. Estan ben construïdes i la Polly les defensa amb convicció i eficàcia. Aquestes tres són cançons que, a poc que la noia es consolidi, poden esdevenir clàssiques. De moment ja m’ha ensenyat que pot crear una atmosfera càlida on em puc sentir còmode, escoltant un àlbum agradable. Tinc ganes d’escoltar fins on pot arribar.

Salut i sort,
Ivan.

Polly Paulusma
Scissors in my Pocket
One Little Indian, 2004.


Solo Acoustic, Vol. 1

El veí de Gràcia ha parit un àlbum sensacional, que fa que senti una grandíssima enveja dels qui van tenir la sort d’assistir al concert de gravació.

Va haver uns anys que la moda discogràfica eren els àlbums unplugged. La moda ha passat, però el gènere ha quedat, per a que gent com Alanis Morrissette o els espanyols M-Clan s’hi repengin per a augmentar les seves vendes. Fóra de modes, hi ha una raça d’artistes com Neil Young, Jackson Browne o a nivell català en Lluís Llach, que no necessiten excuses ni gaires incentius per a fer servir aquest format.

El primer volum de Solo Acoustic (esperem que n’hagi més!) és un excel·lent exemple del gènere i també una magnífica recopilació del repertori de Mr. Browne. La seva veu, la guitarra acústica i l’acompanyament a algunes peces d’un piano són eines més que suficients per a emplenar tot el CD de música d’altíssima qualitat. Un àlbum intens, interpretat amb passió i comediment, cantat serenament (s’entenen perfectament totes les lletres; les parrafades entre cançó i cançó ja són una altra història) i que deixa el dolç regust de les grans obres.

A l’escenari, el conjunt es beneficia a més del carisma i la presència d’aquest veterà cantautor, que no deixa passar l’oportunitat d’explicar anècdotes i acudits pel divertiment del públic.

És molt difícil destacar alguna cançó per sobre de les altres (insisteixo: totes al més alt nivell) però si només busqueu fer un tastet us recomano The Barricades of Heaven, el mític These Days, too many angels i lives in the balance. i, si a més sou fans dels eagles, no us perdeu la versió del take it easy amb que tanca aquest cd superlatiu (ni el comentari sobre les traduccions a diferents llengües).

Salut i sort,
Ivan.

Jackson Browne
Solo Acoustic, Volumen 1
Inside Recordings, 2005.


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 141 other followers