El sultà del swing i la gran dama del country reflecteixen a un CD la seva col·laboració durant set anys.

Els Dire Straits van fer-se famosos gràcies a un so que oscil·lava entre el rock simfònic i el dels anys 50, particularment The Shadows de Hank Williams, en un temps on tot el que no fos soroll pur i dur no tenia èxit. En canvi, l’amo de la banda ha escollit altres camins en la seva pròpia carrera musical. Quan es lliura de l’etiqueta compartida, ja sigui en les bandes sonores que composa per a films o en els seus àlbums en solitari, Knopfler s’aboca cap el country i la música folk americana. Els seus treballs amb Chet Atkins i els Notting Hillbillies són les proves més clares.

No és per tant extrany que hagi volgut fer un disc amb Harris, un personatge que sembla la seva antítesi. Ella, una estrella més admirada que popular, guanyadora d’onze Grammy, l’Oscar (la cançó de Brokeback Mountain és d’ella) i el reconeixement unànim de la professió, rarament ha tingut els èxits de vendes que han assolit altres cantants country tant diverses com Linda Rondstadt, Joni Mitchell o Dolly Parton. En canvi ell ha vist com els reconeixements eren molt escassos en comparació amb els més de cent milions d’àlbums venuts de la seva carrera.

En canvi, la química entre tots dos és impressionant, com van demostrar quan van venir a presentar la seva gira d’aquest estiu, on es van reivindicar com artistes d’una sensibilitat similar, a cavall entre la melancolia i el romanticisme. La dotzena de cançons que formen l’àlbum és tant bona com coherent, i amaga que el seu enregistrament s’hagi allargat durant set anys, suposadament degut a compromisos professionals, afany de perfeccionisme i inspiració fugisera.

El conjunt sóna més a una contribució de l’escocès a un disc de la d’Alabama, sense cap concessió als fans dels temps de Private Investigations i un aire totalment americà, i es mou entre l’optimista i festiva This is Us i la trista i entregada If This is Goodbye amb la que es tanca el CD. Les meves favorites són Right Now, potser on millor combinen els estils de tots dos, i Donkey Town, les dues que no són a duo.

I és que així com les lletres i les músiques lliguen perfectament, amb les veus sembla que se’ls va tallar la maionesa. La veu cristal·lina i potent d’Emmylou Harris, una cantant que en concert a més toca la guitarra, no combina gens bé amb la llanguidesa de la de Knoplfer, el qual, igual que li passa a Eric Clapton, ha vist com la seva mestria amb les sis cordes ha fet que el seu treball vocal sigui subestimat sistemàticament. Les harmonies vocals són l’únic punt clarament millorable de l’àlbum.

Un company perfecte per un dia de pluja. L’espera ha pagat la pena.

Salut i sort,
Ivan.

Mark Knopfler / Emmylou Harris
All the Roadrunning
Warner Bros., 2006