Arxiu d'etiquetes: folk

Chrome Dreams

Chrome Dreams és un àlbum enregistrat l’any 1976 però que no va arribar a ser publicat. Durant molt de temps va ser només una nota a peu de pàgina en els llibres sobre Neil Young, però el 1992 va aparèixer l’acetat original a Alemanya, on l’havia aconseguit un afortunat col·leccionista.

Neil Young - Chrome Dreams

La majoria de cançons de Chrome Dreams van acabar sent publicades a altres àlbums de Neil Young, com American Stars’n Bars, Comes a Time o Freedom. Estem parlant d’una dotzena de talls que inclouen versions alternatives de Pocahontas, Like a Hurricane, Sedan Delivery, Too Far Gone o Captain Kennedy, totes elles cançons ara clàssiques del cantautor canadenc.

Perquè Neil Young va decidir no publicar aquest àlbum és un dels misteris pendents de resoldre. Un altre podria ser quina hagués estat la portada del disc (el bootleg es pot trobar amb diverses caràtules). Però la pregunta més actual és sense dubte perquè al cap de trenta-un anys ha decidit publicar un àlbum oficial anomenat Chrome Dreams II.

Avanço dues hipòtesis: la primera, per foter-se’n un cop més de la indústria musical; la segona, perquè tots dos àlbums s’assemblen molt, amb l’alternància entre els temes més elèctrics i tralleros del seu repertori i els més acústics i sublims. Si s’hagués publicat, no tinc cap dubte que Chrome Dreams hagués estat considerat un dels millors àlbums rock de la década dels 70.

Ja us podeu imaginar de què escriuré ben aviat, oi?

Salut i sort,
Ivan.


Harvest Moon

Harvest Moon és una de les meves cançons favorites de Neil Young.

Recordo que el primer cop que la vaig escoltar va ser treballant com a becari en un radiocassette que compartiem tots els que no teniem despatx propi i treballàvem a la sala comuna, mentre buscava pistes per internet per a solucionar un problema que no sortia. Crec que la cinta era de Gordon, un dels americans que rondava per allí i l’aparell igual l’havia posat l’Emili, el system manager. Naturalment vaig acabar buscant a quin CD pertanyia.

En aquella època, començament dels noranta, internet encara no era una paraula que la gent del carrer conegués. Ara radiocassette sóna a pleistocé. Però la balada continua sonant igual de bé.

Salut i sort,
Ivan.


The Calling

Tres anys ens ha fet esperar la Mary Chapin Carpenter des que va publicar l’excel·lent Between Here and Gone. Com sempre que aquesta dona publica un àlbum, l’espera i el preu paguen la pena.

Mary Chapin Carpenter - The Calling

Jo vaig descobrir la Mary Chapin Carpenter arrel del seu exquisit Stones in the Road. D’això ja fa un grapat d’anys i la senyora des d’aleshores ha continuat publicant àlbums, de manera pausada, mai dos anys seguits, però també ha continuat allunyant-se del country pur i barrejant la seva música amb altres estils propers, particularment el folk i el soft rock. Ha tingut algunes cançons que han tingut molt d’èxit a les llistes d’èxit nordamericanes, han fet servir la seva música a vàries pel·lícules, però a Europa continua essent una gran desconeguda tot i haver guanyat cinc premis Grammy amb quatre àlbums diferents.

Si volem definir el tipus de música de The Calling hem de recorrer inevitablement a l’etiqueta country. Però quedar-se aquí és limitar molt l’abast estilístic d’aquest àlbum. Apareix el rock’n'roll en més cançons i amb més força del que en la Carpenter era habitual; i també hi ha les habituals cançons folk defensades només amb la seva veu i la seva guitarra acústica.

La veu de Mary Chapin Carpenter continua sent l’instrument central de la banda, perquè la dona és cantautora i molta de la gràcia de la seva música són les lletres, però la resta de la banda l’acompanya eficaçment, en bloc i amb calidesa. El conjunt té moments punyents, reflexius, vitals i subtils, però aquest cop no ha escrit cap cançó ballable com el Down At The Twist and Shout que li va donar tant d’èxit ni tampoc s’ha animat a fer un cover d’algú altre.

La Mary Chapin Carpenter ha escrit aquest cop lletres motivacionals, estudiant en quines situacions ens sentim motivats a actuar en un sentit o en d’altre. No creieu que és un àlbum messiànic, gens ni mica. Continua sent intimista, fins i tot quan parla de religió. El seu no són els grans conceptes, sinó les vivències de la gent corrent. Exemple: Twilight descriu perfectament el moment abans que el noi i la noia es donen un petó. No saps qui del dos es mourà primer, però saps perquè ho farà. Musicalment és tradueix en una proposta folk, arrelada a la terra, punyent però reflexiva, subtil i vital.

Li podeu tirar en cara a la Mary Chapin que tots els seus àlbums sonen més o menys igual, i és cert. També ho és que la seva evolució és molt suau i que aquest allunyament del pur country no l’ha portada gens lluny, però a cada àlbum atornilla una mica més aquesta evolució i fa un enregistrament més compacte, més equilibrat i amb cançons sempre boníssimes.

A final d’any tothom anirà boig escrivint llistes dels millors discos de l’any. Aquest hauria d’aparèixer a totes.

Salut i sort,

Mary Chapin Carpenter
The Calling
Zoë Records, 2007.


Live at the Massey Hall (1971)

Neil Young continua publicant els seus arxius, plens de gravacions de concerts apassionats.

Neil Young - Live at the Massey Hall

Si Live at the Fillmore East, aparegut la tardor passada, ens mostrava els primers concerts que va donar en companyia dels Crazy Horse, és a dir, la seva vessant més elèctrica, amb Live at the Massey Hall ens trobem amb una actuació acústica en solitari, a un petit teatre de Toronto durant el 1971, quan va tornar al seu Canadà natal ja convertit en una estrella.

Curiosament, també Charlie Parker i Herbie Hancock han enregistrat concerts allí. El de Herbie Hancock no em va agradar gens ni mica.

Live at the Massey Hall recull disset cançons (divuit si comptem que un tall en combina dues) cantades amb passió i senzillesa alhora, sovint amb el típic falsetto de Neil, i interpretades a la guitarra de manera magistral. És potser l’àlbum acústic on millor toca la guitarra, potser perquè Neil Young se sabia al cim de la seva carrera, després de l’èxit dels seus primers àlbums en solitari, haver triomfat amb Crosby, Stills & Nash i haver-se posat a primera fila de la cançó protesta amb Ohio. La confiança el va impulsar a oferir un concert memorable que durant trenta-sis anys ha estat un pirata legendari.

Juntament amb els clàssics que tothom esperava trobar podem gaudir d’alguna joia inesperada. D’entrada, tenim un tema fins ara inèdit, Bad Fog of Loneliness. També podem escoltar la divertida i ingènua Dance, Dance, Dance, que va cedir als Crazy Horse pel seu primer àlbum, que apareixeria més tard durant el mateix 1971 i que Neil Young no gravaria mai en solitari.

A més, Young interpreta A Man Needs A Maid sense l’acompanyament orquestral que apareix a Harvest, amb guitarra de pal i la seva veu, i se’n surt més que bé. Altres cançons que ens hem acostumat a gaudir-les amb més parafernàlia són Helpless i Old Man, la meva favorita del seu repertori. Tenim també dues peces que quan les toca amb grup elèctric s’allarguen fins als vint minuts i que aquí es limiten a gairebé quatre minuts: Cowgirl In The Sand i Down By The River.

El repertori també inclou un parell de peces del seu pas per Buffalo Springfield, quatre dels seus àlbums en solitari, Helpless de la seva col·laboració amb Crosby, Stills & Nash i, atenció, fins a vuit cançons que Neil Young aniria publicant en anys posteriors però que en aquell moment eren inèdites (Ohio només havia aparegut en single).

Aquesta abundància de material nou era la primera raó perquè el productor David Briggs volgués publicar aquest concert com un doble LP en directe, un format que aleshores es va posar de moda gràcies al 4-Way Street i sobretot el Made in Japan dels Deep Purple. Havia de ser el disc que anés enmig entre After The Gold Rush i Harvest, però Neil Young no ho va veure clar i no ho va autoritzar. La segona raó era l’exraordinària qualitat de la interpretació.

A banda de l’Old Man, jo destaco les interpretacions que fa de Tell Me Why i I Am a Child, absolutament commovedores, però el ben cert és que tot el concert té un nivell altíssim, com a mínim a l’alçada de l’Unplugged que Neil Young enregistraria vint anys més tard quan tothom va descobrir l’encant de tocar sense acompanyament elèctric ni altres afegits, i que va ser considerat per la crítica un dels millors àlbums de l’any 1993.

Un cop he escrit que el nivell és superlatiu (insisteixo: als disset talls) queda poc que comentar, perquè el repertori és ben conegut. Com us podeu esperar d’un concert acústic, predominen les balades i els mig tempos. La revista Rolling Stone ha comentat a la seva crítica la nostàlgia que desprenen vàries de les cançons d’un compositor que aleshores només tenia vint-i-cinc anys i l’ha valorat amb un 4 sobre 5. AllMusic li dóna 4.5 sobre 5 de puntuació, J. Pérez de Albéniz el deixa molt bé a ElCultural.es, Pitchfork li dóna 8 sobre 10 i l’àlbum ha entrat al nº 6 de Billboard, i al nº1 al Canadà en la seva primera setmana. O sigui que no sóc l’únic a qui li ha agradat.

Si sou molt fans de Neil Young, d’aquests que tenen més de trenta compactes seus, aneu amb compte a l’hora de comprar aquest CD: per la tardor està anunciada una capsa amb vuit CD i dos DVD i un llibre de 200 pàgines, on tant Live at the Massey Hall com Live at the Fillmore East sembla que figuraran com a bonus CD. No sé si això vol dir que seràn 10 CD i dos DVD, si els enregistraments seran exactament els mateixos, ni si el packaging inclourà les fotografies i textos d’aquests dos extraordinaris àlbums. El que si sé és que la indústria discogràfica està perdent el poc crèdit que li quedava. ¿Per a què em compraré el darrer CD de Shakira o Norah Jones (per nomenar dues que han fet aquesta jugada) si al cap de pocs mesos el tornen a treure amb cançons o videos addicionals? Clar, t’esperes a que surti el bo. Però resulta que quan surt ja no piques, perquè demanen preu per a col·leccionista i tu ja ho has trobat a internet a preu d’amic.

Gràcies a Rhapsody podeu fer un tastet del CD i al blog En la playa de Neil podeu anar seguint els comentaris dels seus admiradors.

Salut i sort,
Ivan.

Neil Young
Live at the Massey Hall 1.971
Reprise/WEA, 2.007.


Lon Gisland

Els Beirut ofereixen un EP als seus afamats seguidors. Senyal que hi ha negoci, és a dir, interès pel grup.

Beirut - Lon Gisland

Malauradament, aquesta entrega del treball del senyor Condon no aconsegueix arribar a l’excels nivell del seu primer CD. La versió de Scenic World, alternativa a la que apareix a Gulag Orkestar, és el millor d’aquesta breu entrega. Els altres quatre talls no contenen ni l’alegria ni la profunditat que el primer CD lluien com a bandera.

De les quatre cançons noves la inicial Elephant Gun, amb el seu moment cantant i el seu final instrumental és la més interessant del disc. Té un aire trist que contrasta amb l’explosió de vitalitat del seu debut. El que si es manté és l’estil, basat en la música gitana dels Balcans i l’est d’Europa, aconseguint un difícil i sublim equilibri entre el rock, el folk i el jazz de Django Reinhardt. My Family’s Role in the World Revolution sembla una maqueta d’una cançó de la que encara no hi ha lletra; The Long Island Sound sembla una altra peça encara a mig treballar (i potser aclara el misteri del títol de l’EP); i Carousels és simplement una cançó acceptable.

Potser és que ens haviem fet una imatge equivocada i la creativitat de Zach Condon és més complexa del que semblava. Potser que esperar que tant aviat repetís el nivell d’un dels millors àlbums de l’any passat era massa demanar.

Salut i sort,
Ivan.

Beirut
Lon Gisland (EP)
Ba Da Bing!, 2007.


Harvest Moon

Aquesta és una de les meves cançons favorites de Neil Young.

Recordo que el primer cop que la vaig escoltar va ser treballant com a becari en un radiocassette que compartiem tots els que no teniem despatx propi i treballàvem a la sala comuna, mentre buscava pistes per internet per a solucionar un problema que no sortia. Crec que la cinta era de Gordon, un dels americans que rondava per allí i l’aparell igual l’havia posat l’Emili, el system manager. Naturalment vaig acabar buscant a quin CD pertanyia.

En aquella època, començament dels noranta, internet encara no era una paraula que la gent del carrer conegués. Ara radiocassette sóna a pleistocé. Però la balada continua sonant igual de bé.

Salut i sort,
Ivan.


No Promises

La Carla Bruni acaba de publicar el seu segon CD. Qui és la Carla Bruni? Per a que us feu una idea amb poques paraules: ha treballat durant més de 10 anys com a model a París i Milà; va rebutjar l’ajuda d’amics com Mick Jagger o David Bowie per a que no puguessin dir que si li publicaven la seva música era per influències; i els seus pares acaben de subhastar a Sotheby’s part de la seva col·lecció de pintura clàssica, perquè ja no saben on posar-la. No us feu il·lusions: està casada.

Carla Bruni - No Promises

Si el primer àlbum estava dedicat a la chanson francesa, aquest mira més aviat cap el folk d’arrel anglosaxona. No és que l’estil canvii molt, però els acompanyaments són molt més rics, l’idioma té el seu pes en el ritme de les cançons i, crec que és el factor decisiu, hi ha una guitarra elèctrica que juga d’una manera molt americana d’entendre la música. Si Quelqu’un m’a dit em recordava François Hardy o la Julie Delpy, ara s’assembla més a Cat Power, però sense deixar completament de banda les influències franceses.

Normalment escolto els CDs a l’iPod mentre vaig pel carrer. Amb aquest és impossible: és un àlbum molt suau i tendre, cantat a un volum molt baix, absolutament incompatible amb el soroll ambiental de Barcelona, no parlem ja del metro o l’autobús. En canvi, mentre estic treballant (o ara mateix, escrivint al despatx) puc gaudir d’un acompanyament agradable, de vegades amb un punt de ritme, altres amb un delicat lirisme, i en cap moment massa ensucrat.

A diferència del seu primer treball, on també les lletres eren de la seva collita, a No Promises la Bruni s’ha dedicat a musicar poetes com Yeats, Emily Dickinson o Dorothy Parker. Continua cantant i tocant la guitarra. I no trobo a faltar ni a Bowie ni a Jagger.

Salut i sort,
Ivan.

Carla Bruni
No Promises
Naïve, 2007


Modern Times

El darrer treball del cantautor més famós, influent, versàtil i polèmic del segle XX ha aparegut a totes les llistes dels millors àlbums del 2.006. És un bon CD, molt millor del que altres de la seva generació fan avui en dia, però lluny de la seva llegenda.

Bob Dylan - Modern Times

En aquestes 10 cançons trobareu rockabilly, blues i folk, sovint barrejats amb ritmes sincopats de jazz i sempre banyats per la característica veu de Dylan, el millor cantant amb la pitjor veu possible. No trobareu ni sorpreses ni estridències, el pope del rock ha decidit tornar als orígens i aquesta és una obra que esdevindrà clàssica.

La impressió que m’ha deixat Modern Times és la d’un disc tant autèntic com un unplugged però que no necessitava tallar el corrent elèctric per a transmetre autenticitat i cruesa. Costa d’entrar, tot i que la inicial Thunder On The Mountain és divertida i la segueix probablement el millor tall, Spirit On The Water, però és que Dylan no necessita i no dóna cap concessió a la comercialitat.

Tot l’àlbum té un aire trist i mandrós, fins i tot els rockabillies apareixen com coberts d’una patina de tristesa, com si enyoressin temps que ja no tornaran, aquells en que Dylan es feia produir per Mark Knopfler o Dave Stewart buscant nous camins. Ara es dedica a tornar a les arrels, potser perquè ja no li cal buscar res més, potser perquè tornar a la música que el va influir de molt jove és la millor manera de retrobar les esències.

No he pogut parar esment a les lletres, tema que amb Bob Dylan és fonamental, però pel que llegeixo a internet tampoc no són el fort del disc.

Salut i sort,
Ivan.

Bob Dylan
Modern Times
Columbia, 2006.


Subtitulo

El setè CD de Josh Rouse és un àlbum del que porto molts mesos volent escriure.

Josh Rouse - Subt�tulo

A mig camí del folk, el rock i el pop, Rouse ha compost un àlbum relaxat i alegre alhora, perfecte per acompanyar-te una bona estona. L’interpreta una petita banda d’amics que s’han desplaçat fins el Puerto de Santa María, on ara viu el cantautor de Nebraska després del seu divorci (a algun lloc vaig llegir que tenia una xicota espanyola, però això ja és safareig) per a enregistrar aquest treball gairebé en família.

Deu cançons que van de la vena romàntica (The Man Who …) a la fascinació per una Quiet Town que pot perfectament ser la seva nova residència. No és que sigui un disc bucòlic, perquè té moments de marxeta i tal (Givin’ It Up, on sembla que parla de la seva separació), però si allò que mai no he sabut traduir bé de l’anglès: cozy, laid back … alguna llicenciada en filologia anglesa em pot ajudar?

Una cosa que m’ha sorprés i agradat és l’abundància de moments instrumentals, totalment inusual quan es tracta d’un cantant qui porta el mànec. Rouse no té una veu extraordinària, però la fa servir d’una manera molt correcta. Les guitarres i el piano donen un acompanyament suau molt adient, i la veu de Paz Suay i alguns arrenjaments amb corda donen el toc més càlid.

Amb quatre canyes, molta inspiració i cinc amics resulta que és ben fàcil fer un disc més que acceptable.

Salut i sort,
Ivan.

Josh Rouse
Subtítulo
Nettwerk/Bedroom Classics, 2.006


Surprise

El darrer treball de Paul Simon és una sorpresa en més d’un sentit.

Paul Simon - Surprise

Paul Simon ha escollit com a còmplice del seu d’aquest projecte ni més ni menys que a Brian Eno, llegendari productor i músic, responsable parcial del so de bandes tant diferents com Roxy Music, Talking Heads, U2 o James. Quan algú parla de l’Eno músic, parla d’ambient music; parlar de l’Eno productor vol dir modernor.

I això és el que ha passat a Surprise. Allà on acostumavem a trobar senzillesa formal embolicant lletres profundes ara trobem un munt d’arrenjaments pop. El tranquil folk vocal marca de la casa ha deixat pas a un estil eclèctic, que sóna bé, però que no sóna a Paul Simon. Fins i tot quan ha experimentat amb influències brasileres (The Rythm of Saints), surafricanes (Graceland) o caribenyes (Songs from the Capeman, amb lletres del Premi Nobel Derek Walcott), els discos de Paul Simon es reconeixien a l’instant. A Surprise reconeixereu la veu, la manera d’acompanyar amb la guitarra acústica, i algun joc vocal.

El CD sóna bé, es agradable d’escoltar i té alguna cançó que està força bé, però no és el que m’esperava d’aquest parell d’artistes. La música no deixa escoltar la lletra, el conjunt queda massa confús. En definitiva, sóna massa com la resta del que pots escoltar a la ràdio.

No sempre pots encertar. Sort que n’hi que fins i tot quan s’equivoquen fan les coses ben fetes.

Salut i sort,
Ivan.

Paul Simon
Surprise
Warner Bros., 2006.