Si li doneu una oportunitat trobareu onze cançons molt ben cantades i millor embolicades. Un àlbum dolç amb un aire lànguid que convida al relaxament i una actualització de gèneres passats. Hi ha moments en que trobem rock o folk, però n’hi ha molts en que sembla que estiguem escoltant la banda sonora d’un film dels 50, només falta que entrin Bogart i Bacall per la porta i demanin un parell de Martinis.

Adient per acompanyar un sopar romàntic. Contraindicat si heu d’entretenir adolescents inquiets.

Salut i sort,
Ivan.

Igual que el seu primer i exitós enregistrament, aquest àlbum està manufacturat amb una aparent i colpidora simplicitat: veu, guitarra i molts pocs detalls més, igual però molt més animat i divertit. Our Bright Future porta a la bossa molt d’optimisme i romanticisme, i molt poca sofisiticació aparent. Sentiment envers tècnica. Música que revitalitza l’esperit, allò que diuen els músics que busquen.

Estilísticament trobareu no només folk i rock melòdic, sinó també detalls jazzy i bluegrass, res d’estranyar tenint en compte la nòmina de col·laboradors que ha gaudit.

Després del seu magnífic Where You Live del 2005 Our Bright Future és una nova confirmació d’aquesta gran artista. Són onze cançons, un CD no gaire llarg, però el rati de qualitat/temps és òptim. Especialment recomenables són Sing for You, Thinking of You i Conditional, però aquest és un àlbum en que la llista de tres millors cançons canvia gairebé cada cop que l’escoltes, perquè descobreixes un matís nou a alguna peça encara no prou valorada.

Adient per a acompanyar moments tranquils. Contraindicat si la caixa de ritmes és imprescindible.

Salut i sort,
Ivan.

Així com el seu anterior Washington Square Serenade em va decebre molt, Townes m’ha agradat força. I és curiós senyalar-ho perquè ambdós comptactes són propostes molt semblants: música americana (country, folk, bocins de blues), un mateix aire melangiós i una musicalitat molt propera a base d’instruments acústics, veu rogallosa i electricitat sense arestes.

Però mentre Washington Square Serenade em va semblar pla i sense profunditat, a Townes he trobat emoció i més riquesa sonora. De vegades, i això és el que fa tant maravellós l’art, explicar-te a tu mateix perquè t’agrada o no una obra és sumament difícil.

Adient per un diumenge al matí, prenent una cervesa ben freda i somniant amb carreteres inacabables i cels blaus infinits. Contraindicat si el banjo, el violí o l’harmònica us suposen un turment.

Salut i sort,
Ivan.

L’excusa de la nova gira és la presentació del material de Fork in the Road, però l’artista és ben conscient del que espera el seu públic i va oferir tot el seu repertori clàssic amb només alguna inclusió del darrer treball.

El concert va tenir com a base el repertori més elèctric i rocker de Neil, tot i que li va dedicar també un tram a la vesant lírica i acústica del seu repertori. Juntament amb clàssics absoluts com Old Man, Down by the River, Cinnamon Girl, Heart of Gold o Rockin’ in the Free World, va incloure temes menys coneguts com Mansion on the Hill o Spirit Road. I la banda, on només havia un dels sis que no arribava als seixanta anys, va sonar tant jove, entusiasta i contundent com la que més.

M’agradaria poder-vos transmetre amb paraules el gaudi que ens va portar Neil dissabte, a mi i a molts més, però m’és molt difícil. Seria com explicar perquè la seva música m’emociona gairebé sempre, seria poder racionalitzar perquè les seves composicions toquen la fibra. El que si us puc dir és que amb ell em passa igual que amb El Único de la Fila: en disc està molt i molt bé; però infinitament pitjor de com és en directe. La seva habilitat com a guitarrista, quan la pots apreciar en viu, és impressionant.

Quan portes vint anys esperant un concert poden passar dues coses: l’experiència inoblidable o la decepció més cruel. Afortuadament, va ser el primer.

Salut i sort,
Ivan.

Igual que el seu primer i exitós enregistrament, aquest àlbum està manufacturat amb una aparent i colpidora simplicitat: veu, guitarra i molts pocs detalls més, igual però molt més animat i divertit. Our Bright Future porta a la bossa molt d’optimisme i romanticisme, i molt poca sofisiticació aparent. Sentiment envers tècnica. Música que revitalitza l’esperit, allò que diuen els músics que busquen.

Estilísticament trobareu no només folk i rock melòdic, sinó també detalls jazzy i bluegrass, res d’estranyar tenint en compte la nòmina de col·laboradors que ha gaudit.

Després del seu magnífic Where You Live del 2005 i just abans que la seva gira la porti de tornada a Barcelona, ens arriba una nova confirmació d’aquesta gran artista. Són onze cançons, un CD no gaire llarg, però el rati de qualitat/temps és òptim. Especialment recomenables són Sing for You, Thinking of You i Conditional, però aquest és un àlbum en que la llista de tres millors canons canvia gairebé cada cop que l’escoltes, perquè descobreixes un matís nou a alguna peça encara no prou valorada.

Adient per a acompanyar moments tranquils. Contraindicat si la caixa de ritmes és imprescindible.

Salut i sort,
Ivan.

No us penso castigar amb una parrafada sobre Dylan, totalment innecessària a aquestes alçades de la pel·lícula. Però si que m’agradaria comentar l’efecte que m’ha causat aquest magnífic disc.

Resulta que és un doble CD amb tot de segones versions i cançons que no s’han arribat a publicar en els seus àlbums oficials dels darrers vint anys. Primera pregunta: a banda de fer àlbums tant bons com Time Out of Mind, Love and Theft, Modern Times o Oh Mercy i protagonitzar diverses gires mundials i continentals, aquest home tenia temps per a fer tot això i deixar-ho guardat?

Segona pregunta: quants músics es deixarien tallar una mà per tenir com a obra això que aquest home ha publicat com a producció marginal?

Són dues preguntes que posen Bob Dylan, sovint menystingut com aquell vell que encara canta de la mateixa manera que va quaranta anys, en la seva real perspectiva.

Per cert, no són preguntes originals. Se’m van acudir el primer cop que vaig escoltar el Tracks de Bruce Springsteen.

A tot això, Tell Tale Signs és un compedi de cançons amb personalitat, que van des del folk fins al rock passant pel blues. Més enllà de les variacions estilístiques, tot sóna a Dylan i no hi ha cap peça de la que m’hagi queixat. En dues hores de música, és moltíssim.

Salut i sort,
Ivan.

Les enciclopèdies i els periodistes classifiquen Mary Gauthier dins del country. No falta raó, perquè la senyora Gauthier escriu cançons amb sentiment, que surten de la terra i la gent que hi treballa a sobre d’ella, però també és una definició que es queda molt curta per a definir la complexa personalitat d’una dona amb una biografia més que interessant. En qualsevol cas, la seva música no respon només als patrons country, sinó que pica en el folk, el rock acústic i sureny, i el pop. Pels que us agraden les etiquetes, quedeu-vos amb la de cantautora.

Les cançons que escriu Mary Gauthier són tendres i emocionants. Amb gran austeritat musical aconsegueix emplenar l’ambient de sentiments i evocacions, parlant de grans idees i de situacions quotidianes. Sembla facilíssim, però ho aconsegueixen ben pocs.

Jo sempre la recordo amb un punt de timidesa, admetent que no sabia què feia a un festival de rock a mig món de distància de casa seva, davant de gent molt allunyada de la seva realitat vital i sorprenent-se que a Barcelona l’havia anada a veure més gent que a cap dels seus concerts als EUA. Això si, ella i la seva guitarra, totes dues soles, van posar-se a la butxaca a tot el personal.

Adient pels que tinguin curiositat per descobrir noves veus amb sensibilitat i matisos. Contraindicat si necessiteu una gran dosi de decibelis.

Salut i sort,
Ivan.

Si vau escoltar el seu primer Scissors In My Pocket, recordareu un munt de bellíssimes balades. Què va fer la Paulusma amb els diners que va guanyar amb el disc? Es va comprar una guitarra elèctrica. I li ha tret d’allò més bon profit.

Scissors In My Pocket em va agradar molt, tot i que tenia un lleuger aire de noia simpàtica que canta a les flors i la primavera armada de guitarra. Aquí tenim una senyora noia que ha facturat un disc molt professional i canta, per cert, bellíssimes cançons sobre l’amor i el desamor. El resultat final d’aquest àlbum sóna molt més arrodonit, aconseguit, pulit. Gràcies a una producció més sofisticada i gràcies també a una major maduresa interpretativa.

Fingers & Thumbs proposa 10 cançons de molt bon escoltar, que comprenen entre la balada acústica que ja esperavem fins el rock moderat de la inicial Godgrudge, passant pel mid tempo de Day One, el pop més alegre de Where I’m Coming From, o l’exquisitesa de This One I Made For You. A la seva pàgina oficial i també a la que té a MySpace podeu escoltar-ne alguna mostra.

Un compacte que demana que l’escoltis una vegada i una altra.

Adient per a endolcir el dia sense perill de diabetis. Contraindicat si l’adrenalina us controla la selecció musical.

Salut i sort,
Ivan.

Primer comentari: oblideu-vos de Pearl Jam. A Vedder li ha arribat l’encàrrec perquè és el líder de la banda, perquè cap banda actual ha portat als escenaris el concepte de ràbia amb un mínim de bones melodies (REM i Foo Fighters podrien protestar, cadascú pel seu costat) i també per una coincidència generacional amb el protagonista del relat (patums com Neil Young, Joni Mitchell o John Fogerty també ho haguessin clavat, però amb un altre punt de vista). Però ha sabut desempallegar-se del corsé el que s’espera del cantant de Pearl Jam i ha composat una música amb personalitat pròpia.

És la mena de música que als EUA els agrada anomenar americana. Lletres que parlen de llibertat i superació personal, influències folk, rock i country, veu lànguida i guitarra acústica amb ritme viu. Un concepte que respon perfectament al tema de la pel·lícula.

Les cançons són totes bones, no n’hi ha cap de dolenta, i en les variacions sobre el mateix tema en trobareu un parell que són especialment fàcils d’engantxar. És un disc que s’escolta sense cap dificultat, que agrada tant al que busca un ambient relaxat com el que demana moments punyents i rampells de ràbia. Un disc molt bo.

Però una banda sonora encara millor. Perquè Vedder aconsegueix reflectir maravellosament bé la dualitat del cap del protagonista del film, el dilema entre la reflexió sobre el que l’envolta i la serenor que busca, i la ràbia que porta dintre seu per escapar d’uns valors en que no creu i la hipocresia del seu entorn familiar.

La gran virtut de la música de Vedder és que explica perfectament en cada moment els sentiments del malaurat Christopher McCandless. Només em queda el dubte de saber si les cançons que interpreta la Kristen Stewart al film.

Un disc que paga la pena. Una banda sonora magistral.

Salut i sort,
Ivan.

Ryan Adams, aquest cop en solitari, ofereix un ampli recull de cançons musicalment relaxades però amb lletres torturades. Referències religioses, socials i amoroses que remeten a dubtes permanents i preguntes que mai no es responen del tot. En el tall amb que acaba el disc, la melancòlica i desgarrada I Taught Myself How To Grow Old, demostra a més nivell de molt bon cantant, quelcom que fins ara li trobava a faltar.

Els que diuen que Ryan Adams és el successor de Neil Young a la música americana tenen en Easy Tiger un argument amb força: el to, la diversitat de registres, les gotes de lirisme, les consignes directes i els versos que no entén ningú són evidències a favor. En contra, Easy Tiger és com gairebé tots els de Ryan Adams un àlbum exquisitament produit i en el que sempre tens la certesa que allà s’ha anat amb molt de compte a l’enregistrar-ho. A Neil li sobraria la meitat de la banda, molts dels arrenjaments, gairebé totes les veus d’acompanyament, i absolutament totes les (poques) gotes de pop d’aquest disc.

Easy Tiger navega del country de Pearls on a String, al rock de Two Hearts, passant pel mid-tempo de Oh My God, Whatever, Etc., o el folk descarat de These Girls.

Contraindicat per acompanyar una sessió d’aeròbic; adient pels que preferiu el tai-chi.

Salut i sort,
Ivan.

Ja fa un mes que tenim el darrer àlbum de Neil Young entre nosaltres. Com us podeu imaginar, jo el considero del millor que he escoltat aquest any. Agarreu-vos, que el comentaré a fons.

Chrome Dreams II obre amb Beautiful Bluebird. Country del de sempre, amb la guitarra, la steel guitar i els coros d’acompanyament. Sortit directament de la mateixa vena que va inspirar àlbums com Old Ways.

Boxcar li afegeix ritme a la proposta. Estilisticament és més folk, tot i que el banjo ho dissimuli. Aquí ens podem remetre a àlbums com el seu primer en solitari (Neil Young) o l’arxifamós Harvest.

Ordinary People és una macrocançó que durà més d’un quart d’hora. Guitarra elèctrica a dojo i Neil predicant sobre la virtut de la classe treballadora, mentre la banda improvisa un llarguíssim desenvolupament de la melodia principal i la secció de metall li dóna color i caliu a l’aire. Impossible no evocar Cowgirl in the Sand, l’atmosfera de Living With The War o This Note’s For You, on havia d’aparèixer originalment.

Tornem a la vessant acústica. Shining Light és una balada romàntica i bucòlica, de la mena que van convertir en Rei a Elvis Presley i de les que Neil Young ha fet abans, com és el cas de Harvest Moon. Els que us extranyaveu que Neil esmentés sempre The Shadows com una de les seves influències, fixeu-vos en el joc de guitarres.

The Believer és una altra balada, més naïf, que canta les excel·lències de la vida plàcida i tranquila al camp. En contra de la convenció, no és gens country però si tot el camp que podeu imaginar-vos. Emparentada amb aquell deliciós Our House que va interpretar acompanyat de Crosby, Stills & Nash.

Contraataca la vessant més elèctrica i rockera amb Spirit Road, que sembla sortida dels descarts de l’extraordinari Ragged Glory. Si no són els Crazy Horse en persona qui l’acompanyen, ben bé ho semblen. Quan vulgueu sortir a la carretera cavalcant una Harley Davidson, ja teniu un himne.

I si el que voleu és una cançó per posar al cotxe mentre sortiu de farra amb els vostres amics, aquí teniu Dirty Old Man, divertida i gamberra, talment com una de les clàssiques històries de cervesa freda i ties calentes d’AC/DC, però tallada pel mateix patró del Ragged Glory. De debó que no són els Crazy Horse?

Això ja s’està escalfant massa, oi? Per això tenim Ever After, country a molt poques revolucions i amb la steel ben afilada. Si heu de fer dormir alguna criatura, aquesta és la vostra, tant per la música com per l’edificant lletra. Si abans he esmentat Old Ways, ara podem parlar del Comes a Time, l’àlbum més country de la seva discografia.

I arribem a No Hidden Path. Un quart d’hora de rock complexe i contundent. Complexe per la lletra, lírica i rebuscada com poques, i pel tempo viu i contingut alhora, just la contradicció del que és el rock’n'roll, pura víscera. El referent aquí és I’m the Ocean, del seu àlbum Sleep with Angels, que seria la versió histèrica de No Hidden Path. Cada tant de temps, algú em demana què te Neil Young per a que m’agradi tant. No ho sé, però la resposta està en cançons com aquesta, que m’agraden, m’entusiasmen, em fascinen i no puc parar d’escoltar-les.

Arribem al final. The Way. Protagonisme per un cor infantil i un piano en una balada dolça però no pas ensucrada. Després d’un quart d’hora de guitarra elèctrica, Neil Young acomiada Chorme Dreams II amb una visió idílica i optimista de la vida.

Què aporta de nou aquest disc a la seva discografia? Ben poca cosa. Afegeix més qualitat al seu repertori? No pas. Sembla una imitació de si mateix? Tampoc, sembla una obra ben original. I què tal es compara amb el rock que es fa avui en dia? Dóna trenta-mil voltes a tot el que escolto a Radio 3 i semblants. Ara em sembla un disc menor dins la seva ja inmensa discografia, però d’aquí uns anys, quan algú em demani quin podria ser un bon CD per introduir-se en la música de Neil Young, li esmentaré aquest Chrome Dreams II. Sóna a àlbum clàssic.

Salut i sort,
Ivan.

La majoria de cançons de Chrome Dreams van acabar sent publicades a altres àlbums de Neil Young, com American Stars’n Bars, Comes a Time o Freedom. Estem parlant d’una dotzena de talls que inclouen versions alternatives de Pocahontas, Like a Hurricane, Sedan Delivery, Too Far Gone o Captain Kennedy, totes elles cançons ara clàssiques del cantautor canadenc.

Perquè Neil Young va decidir no publicar aquest àlbum és un dels misteris pendents de resoldre. Un altre podria ser quina hagués estat la portada del disc (el bootleg es pot trobar amb diverses caràtules). Però la pregunta més actual és sense dubte perquè al cap de trenta-un anys ha decidit publicar un àlbum oficial anomenat Chrome Dreams II.

Avanço dues hipòtesis: la primera, per foter-se’n un cop més de la indústria musical; la segona, perquè tots dos àlbums s’assemblen molt, amb l’alternància entre els temes més elèctrics i tralleros del seu repertori i els més acústics i sublims. Si s’hagués publicat, no tinc cap dubte que Chrome Dreams hagués estat considerat un dels millors àlbums rock de la década dels 70.

Ja us podeu imaginar de què escriuré ben aviat, oi?

Salut i sort,
Ivan.

Recordo que el primer cop que la vaig escoltar va ser treballant com a becari en un radiocassette que compartiem tots els que no teniem despatx propi i treballàvem a la sala comuna, mentre buscava pistes per internet per a solucionar un problema que no sortia. Crec que la cinta era de Gordon, un dels americans que rondava per allí i l’aparell igual l’havia posat l’Emili, el system manager. Naturalment vaig acabar buscant a quin CD pertanyia.

En aquella època, començament dels noranta, internet encara no era una paraula que la gent del carrer conegués. Ara radiocassette sóna a pleistocé. Però la balada continua sonant igual de bé.

Salut i sort,
Ivan.

Jo vaig descobrir la Mary Chapin Carpenter arrel del seu exquisit Stones in the Road. D’això ja fa un grapat d’anys i la senyora des d’aleshores ha continuat publicant àlbums, de manera pausada, mai dos anys seguits, però també ha continuat allunyant-se del country pur i barrejant la seva música amb altres estils propers, particularment el folk i el soft rock. Ha tingut algunes cançons que han tingut molt d’èxit a les llistes d’èxit nordamericanes, han fet servir la seva música a vàries pel·lícules, però a Europa continua essent una gran desconeguda tot i haver guanyat cinc premis Grammy amb quatre àlbums diferents.

Si volem definir el tipus de música de The Calling hem de recorrer inevitablement a l’etiqueta country. Però quedar-se aquí és limitar molt l’abast estilístic d’aquest àlbum. Apareix el rock’n'roll en més cançons i amb més força del que en la Carpenter era habitual; i també hi ha les habituals cançons folk defensades només amb la seva veu i la seva guitarra acústica.

La veu de Mary Chapin Carpenter continua sent l’instrument central de la banda, perquè la dona és cantautora i molta de la gràcia de la seva música són les lletres, però la resta de la banda l’acompanya eficaçment, en bloc i amb calidesa. El conjunt té moments punyents, reflexius, vitals i subtils, però aquest cop no ha escrit cap cançó ballable com el Down At The Twist and Shout que li va donar tant d’èxit ni tampoc s’ha animat a fer un cover d’algú altre.

La Mary Chapin Carpenter ha escrit aquest cop lletres motivacionals, estudiant en quines situacions ens sentim motivats a actuar en un sentit o en d’altre. No creieu que és un àlbum messiànic, gens ni mica. Continua sent intimista, fins i tot quan parla de religió. El seu no són els grans conceptes, sinó les vivències de la gent corrent. Exemple: Twilight descriu perfectament el moment abans que el noi i la noia es donen un petó. No saps qui del dos es mourà primer, però saps perquè ho farà. Musicalment és tradueix en una proposta folk, arrelada a la terra, punyent però reflexiva, subtil i vital.

Li podeu tirar en cara a la Mary Chapin que tots els seus àlbums sonen més o menys igual, i és cert. També ho és que la seva evolució és molt suau i que aquest allunyament del pur country no l’ha portada gens lluny, però a cada àlbum atornilla una mica més aquesta evolució i fa un enregistrament més compacte, més equilibrat i amb cançons sempre boníssimes.

A final d’any tothom anirà boig escrivint llistes dels millors discos de l’any. Aquest hauria d’aparèixer a totes.

Salut i sort,

Mary Chapin Carpenter
The Calling
Zoë Records, 2007.

Si Live at the Fillmore East, aparegut la tardor passada, ens mostrava els primers concerts que va donar en companyia dels Crazy Horse, és a dir, la seva vessant més elèctrica, amb Live at the Massey Hall ens trobem amb una actuació acústica en solitari, a un petit teatre de Toronto durant el 1971, quan va tornar al seu Canadà natal ja convertit en una estrella.

Curiosament, també Charlie Parker i Herbie Hancock han enregistrat concerts allí. El de Herbie Hancock no em va agradar gens ni mica.

Live at the Massey Hall recull disset cançons (divuit si comptem que un tall en combina dues) cantades amb passió i senzillesa alhora, sovint amb el típic falsetto de Neil, i interpretades a la guitarra de manera magistral. És potser l’àlbum acústic on millor toca la guitarra, potser perquè Neil Young se sabia al cim de la seva carrera, després de l’èxit dels seus primers àlbums en solitari, haver triomfat amb Crosby, Stills & Nash i haver-se posat a primera fila de la cançó protesta amb Ohio. La confiança el va impulsar a oferir un concert memorable que durant trenta-sis anys ha estat un pirata legendari.

Juntament amb els clàssics que tothom esperava trobar podem gaudir d’alguna joia inesperada. D’entrada, tenim un tema fins ara inèdit, Bad Fog of Loneliness. També podem escoltar la divertida i ingènua Dance, Dance, Dance, que va cedir als Crazy Horse pel seu primer àlbum, que apareixeria més tard durant el mateix 1971 i que Neil Young no gravaria mai en solitari.

A més, Young interpreta A Man Needs A Maid sense l’acompanyament orquestral que apareix a Harvest, amb guitarra de pal i la seva veu, i se’n surt més que bé. Altres cançons que ens hem acostumat a gaudir-les amb més parafernàlia són Helpless i Old Man, la meva favorita del seu repertori. Tenim també dues peces que quan les toca amb grup elèctric s’allarguen fins als vint minuts i que aquí es limiten a gairebé quatre minuts: Cowgirl In The Sand i Down By The River.

El repertori també inclou un parell de peces del seu pas per Buffalo Springfield, quatre dels seus àlbums en solitari, Helpless de la seva col·laboració amb Crosby, Stills & Nash i, atenció, fins a vuit cançons que Neil Young aniria publicant en anys posteriors però que en aquell moment eren inèdites (Ohio només havia aparegut en single).

Aquesta abundància de material nou era la primera raó perquè el productor David Briggs volgués publicar aquest concert com un doble LP en directe, un format que aleshores es va posar de moda gràcies al 4-Way Street i sobretot el Made in Japan dels Deep Purple. Havia de ser el disc que anés enmig entre After The Gold Rush i Harvest, però Neil Young no ho va veure clar i no ho va autoritzar. La segona raó era l’exraordinària qualitat de la interpretació.

A banda de l’Old Man, jo destaco les interpretacions que fa de Tell Me Why i I Am a Child, absolutament commovedores, però el ben cert és que tot el concert té un nivell altíssim, com a mínim a l’alçada de l’Unplugged que Neil Young enregistraria vint anys més tard quan tothom va descobrir l’encant de tocar sense acompanyament elèctric ni altres afegits, i que va ser considerat per la crítica un dels millors àlbums de l’any 1993.

Un cop he escrit que el nivell és superlatiu (insisteixo: als disset talls) queda poc que comentar, perquè el repertori és ben conegut. Com us podeu esperar d’un concert acústic, predominen les balades i els mig tempos. La revista Rolling Stone ha comentat a la seva crítica la nostàlgia que desprenen vàries de les cançons d’un compositor que aleshores només tenia vint-i-cinc anys i l’ha valorat amb un 4 sobre 5. AllMusic li dóna 4.5 sobre 5 de puntuació, J. Pérez de Albéniz el deixa molt bé a ElCultural.es, Pitchfork li dóna 8 sobre 10 i l’àlbum ha entrat al nº 6 de Billboard, i al nº1 al Canadà en la seva primera setmana. O sigui que no sóc l’únic a qui li ha agradat.

Si sou molt fans de Neil Young, d’aquests que tenen més de trenta compactes seus, aneu amb compte a l’hora de comprar aquest CD: per la tardor està anunciada una capsa amb vuit CD i dos DVD i un llibre de 200 pàgines, on tant Live at the Massey Hall com Live at the Fillmore East sembla que figuraran com a bonus CD. No sé si això vol dir que seràn 10 CD i dos DVD, si els enregistraments seran exactament els mateixos, ni si el packaging inclourà les fotografies i textos d’aquests dos extraordinaris àlbums. El que si sé és que la indústria discogràfica està perdent el poc crèdit que li quedava. ¿Per a què em compraré el darrer CD de Shakira o Norah Jones (per nomenar dues que han fet aquesta jugada) si al cap de pocs mesos el tornen a treure amb cançons o videos addicionals? Clar, t’esperes a que surti el bo. Però resulta que quan surt ja no piques, perquè demanen preu per a col·leccionista i tu ja ho has trobat a internet a preu d’amic.

Gràcies a Rhapsody podeu fer un tastet del CD i al blog En la playa de Neil podeu anar seguint els comentaris dels seus admiradors.

Salut i sort,
Ivan.

Neil Young
Live at the Massey Hall 1.971
Reprise/WEA, 2.007.

Malauradament, aquesta entrega del treball del senyor Condon no aconsegueix arribar a l’excels nivell del seu primer CD. La versió de Scenic World, alternativa a la que apareix a Gulag Orkestar, és el millor d’aquesta breu entrega. Els altres quatre talls no contenen ni l’alegria ni la profunditat que el primer CD lluien com a bandera.

De les quatre cançons noves la inicial Elephant Gun, amb el seu moment cantant i el seu final instrumental és la més interessant del disc. Té un aire trist que contrasta amb l’explosió de vitalitat del seu debut. El que si es manté és l’estil, basat en la música gitana dels Balcans i l’est d’Europa, aconseguint un difícil i sublim equilibri entre el rock, el folk i el jazz de Django Reinhardt. My Family’s Role in the World Revolution sembla una maqueta d’una cançó de la que encara no hi ha lletra; The Long Island Sound sembla una altra peça encara a mig treballar (i potser aclara el misteri del títol de l’EP); i Carousels és simplement una cançó acceptable.

Potser és que ens haviem fet una imatge equivocada i la creativitat de Zach Condon és més complexa del que semblava. Potser que esperar que tant aviat repetís el nivell d’un dels millors àlbums de l’any passat era massa demanar.

Salut i sort,
Ivan.

Beirut
Lon Gisland (EP)
Ba Da Bing!, 2007.

Recordo que el primer cop que la vaig escoltar va ser treballant com a becari en un radiocassette que compartiem tots els que no teniem despatx propi i treballàvem a la sala comuna, mentre buscava pistes per internet per a solucionar un problema que no sortia. Crec que la cinta era de Gordon, un dels americans que rondava per allí i l’aparell igual l’havia posat l’Emili, el system manager. Naturalment vaig acabar buscant a quin CD pertanyia.

En aquella època, començament dels noranta, internet encara no era una paraula que la gent del carrer conegués. Ara radiocassette sóna a pleistocé. Però la balada continua sonant igual de bé.

Salut i sort,
Ivan.

Si el primer àlbum estava dedicat a la chanson francesa, aquest mira més aviat cap el folk d’arrel anglosaxona. No és que l’estil canvii molt, però els acompanyaments són molt més rics, l’idioma té el seu pes en el ritme de les cançons i, crec que és el factor decisiu, hi ha una guitarra elèctrica que juga d’una manera molt americana d’entendre la música. Si Quelqu’un m’a dit em recordava François Hardy o la Julie Delpy, ara s’assembla més a Cat Power, però sense deixar completament de banda les influències franceses.

Normalment escolto els CDs a l’iPod mentre vaig pel carrer. Amb aquest és impossible: és un àlbum molt suau i tendre, cantat a un volum molt baix, absolutament incompatible amb el soroll ambiental de Barcelona, no parlem ja del metro o l’autobús. En canvi, mentre estic treballant (o ara mateix, escrivint al despatx) puc gaudir d’un acompanyament agradable, de vegades amb un punt de ritme, altres amb un delicat lirisme, i en cap moment massa ensucrat.

A diferència del seu primer treball, on també les lletres eren de la seva collita, a No Promises la Bruni s’ha dedicat a musicar poetes com Yeats, Emily Dickinson o Dorothy Parker. Continua cantant i tocant la guitarra. I no trobo a faltar ni a Bowie ni a Jagger.

Salut i sort,
Ivan.

Carla Bruni
No Promises
Naïve, 2007

En aquestes 10 cançons trobareu rockabilly, blues i folk, sovint barrejats amb ritmes sincopats de jazz i sempre banyats per la característica veu de Dylan, el millor cantant amb la pitjor veu possible. No trobareu ni sorpreses ni estridències, el pope del rock ha decidit tornar als orígens i aquesta és una obra que esdevindrà clàssica.

La impressió que m’ha deixat Modern Times és la d’un disc tant autèntic com un unplugged però que no necessitava tallar el corrent elèctric per a transmetre autenticitat i cruesa. Costa d’entrar, tot i que la inicial Thunder On The Mountain és divertida i la segueix probablement el millor tall, Spirit On The Water, però és que Dylan no necessita i no dóna cap concessió a la comercialitat.

Tot l’àlbum té un aire trist i mandrós, fins i tot els rockabillies apareixen com coberts d’una patina de tristesa, com si enyoressin temps que ja no tornaran, aquells en que Dylan es feia produir per Mark Knopfler o Dave Stewart buscant nous camins. Ara es dedica a tornar a les arrels, potser perquè ja no li cal buscar res més, potser perquè tornar a la música que el va influir de molt jove és la millor manera de retrobar les esències.

No he pogut parar esment a les lletres, tema que amb Bob Dylan és fonamental, però pel que llegeixo a internet tampoc no són el fort del disc.

Salut i sort,
Ivan.

Bob Dylan
Modern Times
Columbia, 2006.

A mig camí del folk, el rock i el pop, Rouse ha compost un àlbum relaxat i alegre alhora, perfecte per acompanyar-te una bona estona. L’interpreta una petita banda d’amics que s’han desplaçat fins el Puerto de Santa María, on ara viu el cantautor de Nebraska després del seu divorci (a algun lloc vaig llegir que tenia una xicota espanyola, però això ja és safareig) per a enregistrar aquest treball gairebé en família.

Deu cançons que van de la vena romàntica (The Man Who …) a la fascinació per una Quiet Town que pot perfectament ser la seva nova residència. No és que sigui un disc bucòlic, perquè té moments de marxeta i tal (Givin’ It Up, on sembla que parla de la seva separació), però si allò que mai no he sabut traduir bé de l’anglès: cozy, laid back … alguna llicenciada en filologia anglesa em pot ajudar?

Una cosa que m’ha sorprés i agradat és l’abundància de moments instrumentals, totalment inusual quan es tracta d’un cantant qui porta el mànec. Rouse no té una veu extraordinària, però la fa servir d’una manera molt correcta. Les guitarres i el piano donen un acompanyament suau molt adient, i la veu de Paz Suay i alguns arrenjaments amb corda donen el toc més càlid.

Amb quatre canyes, molta inspiració i cinc amics resulta que és ben fàcil fer un disc més que acceptable.

Salut i sort,
Ivan.

Josh Rouse
Subtítulo
Nettwerk/Bedroom Classics, 2.006