Arxiu d'etiquetes: exposicions

Modigliani

A Madrid s’ha pogut gaudir de la magnífica exposició Modigliani y su tiempo.

Amedeo Modigliani - Madame Zborowska

Amadeo Modigliani no només pintava. Era un artista. No em refereixo a que durant anys abandonés la pintura per a dedicar-se a l’esculptura. El que vull dir és que en la seva obra reconec allò que li demano a l’artista: una interpretació de la realitat que l’envolta, una suggerència a la reflexió, una evocació de sentiments.

Els seus quadres sintetitzen les formes i els colors, sense perdre ni la intensitat ni el matís, i ens aboquen a la contemplació de l’essència de les persones que va retratar i els paissatges que va visitar.

Encara avui, un món on vivim envoltats de fotografies, vídeos i photoshops, el seu pinzell traspua molt més erotisme i retrata millor la dona que té enfront que no molta fotografia pretesament real i molt més directa.

Hi ha una millor definició d’art?

Salut i sort,
Ivan.


Assassinat al museu

Us recomano l’exposició que ara mateix i fins el set de gener del 2.009 fan al Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Assassinat al Museu

Continue reading


Chema Madoz al Tecla Sala

Fins a final de temps es pot gaudir de l’exposició sobre Chema Madoz al Tecla Sala de L’Hospitalet. Si ja coneixeu aquest artista i fotògraf, no cal que us digui res més. Si no el coneixeu, afanyeu-vos! Continue reading


Atrapats al gel

Al Museu Marítim de Barcelona podeu gaudir ara mateix d’una magnífica exposició, engrescadora com poques. La de la llegendària expedició de Shackleton amb el seu vaixell Endurance al Pol Sud, el 1914.

L'Endurance atrapat al gel - Wikipedia

Continue reading


Lomo non sapiens

A la Casa Elizalde hi ha des d’ahir aquesta exposició lomogràfica. Ja sabeu, colors saturats, enfocaments alternatius i fotografies més espontànies del que és habitual. Exposició que, per cert, he descobert gràcies al bloc de cinema La Cinefilia.

M’han agradat les imatges, tot i que penso que no explota prou els recursos característics de la Lomo. He vist força fotografies que es podien haver fet amb una càmera convencional, tot i que potser amb més esforç. A l’entrada de l’exposició hi ha quatre imatges en blanc i negre d’un gos que són les que més m’han agradat. Semblava que l’animal parlés.

Podeu veure més lomografies del Xavier Serrano aquí i aquí.

Teniu temps fins el primer de febrer. Jo us la recomano.

Salut i sort,
Ivan.


Murs

Al Centre Cívic de Trinitat Vella encara podeu veure l’exposició itinerant Murs: trenquem tòpics per la convivència, organitzada per SOS Racisme. L’aniran passejant per altres centres cívics i ajuntaments, o sigui que hi haurà més oportunitats per a veure-la.

És una exposició que es veu i es llegeix molt ràpidament. Hi ha alguns plafons que expliquen clarament que determinats tòpics (els inmigrants s’emporten tots els ajuts socials, fan augmentar la delinqüència, augmenten l’atur, fan baixar el nivell de les escoles) no tenen base estadística ni cap mena de base, més enllà de les idees no raonades i de la por a l’estranger.

Els audiovisuals aporten l’aspecte més sentimental, mentre que els textos donen la visió objectiva (amb dades al darrera) de la realitat.

Segurament no us farà canviar d’opinió, sigui quina sigui la que teniu, però podreu recolzar el vostre criteri amb dades fiables, o argumentar perquè les dades no reflecteixen la realitat.

Salut i sort,


El cartell modern

Fins el 30 de setembre teniu temps de visitar l’excel·lent exposició que ha organitzat el Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Ramon Casas - S�filis

S’exposen un centenar de cartells fruit del periode que envolta el canvi de segle, amb el Modernisme i la pintura japonesa com a referents estètics principals.

Podeu veure algun Casas i peces d’autors no tant coneguts com Chéret, Mucha, Steinlen o Penfield. No us perdeu les portades ja centenàries del Harper’s Bazaar.

Un prodigi d’expressivitat recolzats en la llum i la senzillesa, alhora que un exemple que la publicitat no cal que sigui simplona ni barroera.

Salut i sort,


Suda Yoshiro

Aquest és el nom d’un artista japonès d’art contemporani. No sé si té gaire reputació o no, pero la Vio i jo voliem visitar la galeria fotogràfica on exposava, i vam poder admirar la seva exposició.

Imagineu-vos un enorme loft amb parets blanques. A sobre d’alguns punts a les parets hi ha un número que t’indica de quina peça es tracta. Et dirigeixes allà i només veus una flor, una planta o una fulla d’arbre.

I penses: art contemporani. Fins i tot a la Vio, entusiasta de l’avanguarda artística, li va semblar una presa de pèl.

Després vaig llegir al catàleg de l’exposició (es veu que jo soc entusiasta de l’autoflagelació) que les obres estaven pintades a mà sobre fusta. O sigui que la cosa tenia el seu mèrit, des del punt de vista artesanal, pero d’art allà no n’havia per enlloc. Sia et fa el mateix en plàstic i molt més barat.

Salut i sort,


Igor Mitoraj

Queden pocs dies per aprofitar l’oportunitat de gaudir de les escultures d’Igor Mitoraj que hi ha exposades a Rambla Catalunya.

La Fundació La Caixa ha organitzat aquesta exposició a l’aire lliure, una iniciativa que espero que es repeteixi perquè em sembla una manera absolutament democràtica d’exposar l’art, a més del goig de poder-ne gaudir al sol ara que fa bon temps i hi ha molta llum.

Com podeu veure, les escultures estan inspirades en les de la Grècia clàssica, en temes mitològics, però barnisades amb el desencís propi de qui ha viscut (patit?) el segle XX. M’han transmés una sensació de grandesa caiguda, de civilització en declivi, que no sé si fa referència a la fi que van tenir els grecs en mà de pobles més barbars o del destí que ens espera a nosaltres en mans d’un imperi que ara mateix encara és en mans d’un irresponsable.

La Vio va fer un munt de fotos precioses en blanc i negre (les no tant precioses són meves). De l’exposició n’han parlat l’Avui i en Guillem Carbonell.

Salut i sort,


Hashem el Madani

Fins l’onze de febrer teniu temps de passar-vos pel CaixaForum i visitar l’exposició d’aquest fotógraf libanès.

Nena posant

Es mostren principalment dos conjunts de fotografies. El primer és format per imatges recollides al carrer; el segon és una selecció de retrats d’estudi. A més, hi ha unes quantes fotos que mostren composicions una mica més creatives amb objectes quotidians i un parell de pel·lícules familiars rodades al marc incomparable del castell de Beit Edine, que ajuden a mostrar la vida normal libanesa, quan aquesta no era gens anormal i no sortia a les notícies.

A tots els pobles on no hi ha ni cinema, ni teatre, ni ball, la diversió ha estat sempre sortir a passejar o anar de picnic. A molts llocs d’Orient Mitjà la gent encara es distreu així, ho he vist tant a Síria com a Jordània. Al Líban tenen de tot en matèria d’entreteniment, però durant els anys 50 i 60 sembla que la passejada dominical donava per a molt. Hashem El Madani sortia al carrer armat amb la seva càmera i demanava els transeunts si els podia retratar, nens i joves especialment. Totes les fotografies són de posats i en blanc i negre.

Algun cop ma mare m’ha ensenyat fotos antigues de rapitencs, també d’aquesta època, en que anaven a la Foradada o sortien per la Ràpita. Són exactament iguals. Alguna cara la veus més exòtica que altra, però no trobes diferències en els vestits o les actituds a ambdues vores del Mediterrani. Si de cas, els rapitencs somreien més. Però les dones grans vestien de negre, els nois vestien americana i corbata els diumenges, i les noies lluien vestits estampats amb flors.

Nois jugant a nuvis

Les fotografies d’estudi estan dividides en dos grups. Les oficials (de casaments, comunions i tal) són calcades a les que podeu trobar al vostre bagul familiar. Les més interessants, però, són les de grups d’amics disfressant-se, jugant i alliberant-se dels prejudicis i la repressió moral a que els sotmetia la societat de l’època. Una parella d’amigues besant-se com a les pel·lícules (una feia el rol d’home), un parell d’amics disfressats de parella a punt de casar-se, colles senceres de joves i nens gaudint d’un oasi de llibertat i espontaneitat dins les quatre parets de l’estudi. I l’esfereidora història de la dona que es va cremar per escapar-se del seu gelós marit, el qual només va poder conservar aquells negatius que ell mateix havia fet esgarrar, furiós perquè ella s’havia fet retratar sense el seu consentiment.

Negatiu esgarrat

Records d’un país ara martiritzat que no fa gaire intentava ser feliç, igual que tothom.

Salut i sort,
Ivan.

Hashem el Madani.
Retrats d’estudi i passejades fotogràfiques.
CaixaForum, Barcelona, fins l’onze de febrer.