Trobareu tres coses: un munt d’objectes, des de l’Edat de Pedra fins a l’Edat Mitjana, que ajuden a ilustrar el text dels planells explicatius; els planells, que expliquen la vitalitat històrica i la riquesa cultural d’una terra que s’ha estructurat històricament al voltant de comerciar amb les seves matèries primeres; i unes fantàstiques fotografies en gran format i blanc i negre de paissatges d’Aràbia.

Rutes d’Aràbia no té cap objecte concret que sigui extraordinari, però si que col·loca el territori en el context històric que li pertoca, trencant el tòpic que li assignava un paper gairebé irrellevant abans de la comercialització del petroli, envoltada de civilitzacions tant gegantines com la persa i l’egípcia.

El que recordaré de Rutes d’Aràbia és que parla de xarxes comercials i intercanvis comercials entre civilitzacions allunyades milers de kilòmetres al segle VIIè abans de Crist.

Adient si us agraden les joies d’alabastre. Contraindicada si ceràmica vol dir La Bisbal i punt.

L’exposició recull el suposat bo i millor de l’any, tant en el que podriem mostrar fotografies amb missatge com en el que són imatges espectaculars. N’hi ha més de les primeres que de les segones, però.

La fan al CCCB fins el 8 de desembre, o sigui que afanyeu-vos. I si voleu un consell, aneu d’hora, perquè diumenge passat es va emplenar de seguida i, a banda d’haver de fer cua a l’entrada, per veure determinades imatges havies d’anxovar-te una mica.

Salut i sort,
Ivan.

Però si que puc dir que l’exposició és molt agradable de veure i gens pedant. Es recolza especialment en fotografies dels rodatges, i el que he trobat a faltar són més escenes seleccionades dels films de Fellini. Si que hi ha algunes entrevistes enregistrades, però són en pantalla petita i les has d’escoltar posant-te auriculars, quelcom que no ve de gust, sembla que et vagi a endarrerir.

També he trobat en falta quelcom que posés en context Federico Fellini dins del cinema italià dels seixanta. Quina influència va rebre del neorrealisme italià? I les comèdies amb Claudia Cardinale o Gina Lollobrigida? O Passolini, o Ettore Scola? Malauradament, informació zero.

De l’exposició em queda la idea d’un autor profundament mediterrani, vital, hedonista, lliure de prejudicis, conscient que la normalitat és la més extesa de les anormalitats, i que sempre va saber com passar-s’ho bé creant el que li venia de gust.

Curiositat totalment al marge: la sex symbol per excel·lència del cinema fellinià, Anita Ekberg, avui en dia no aconseguiria traspassar la porta de cap agència de models, actrius, o el mateix concurs de Miss Suècia que va guanyar en el seu dia.

Adient per a entendre quina mena d’autor era Fellini. Contraindicat per apreciar ni el seu cinema, ni el seu context al cinema italià.

Salut i sort,
Ivan.

Exposició mentidera com poques, on el que es veu no és real, sinó representació dels somnis i aspiracions d’uns clients encara imaginaris, només presents a les esperances del client del fotògraf, contractat per a visualitzar bellesa, elegància, glamour, i dotar de màgia irresistible vestits extravagants i pentinats impossibles.

Outumuro LOOKS està organitzada en sèries temàtiques, la qual cosa la fa molt fàcil de veure, com si es tractés de vàries mini-exposicions seguides. Així com la d’Indrets i la de Blanc i Negre em van deixar fred, la de Retrats la vaig trobar més suggerent, perquè facilitava montar-se pel·lícules partint de les imatges. Quelcom encara més adient amb Poses i actituds i Seqüències, veritable homenatge al cinema.

Amb Seqüències teniu l’oportunitat de reflexionar sobre què fa que un film esdevingui obra de referència, i quines són les claus per a que hom recordi deteminades escenes. A més hi ha un preciós curtmetratge de la Isabel Coixet (Beyond the Look) consistent en un collage de mirades extretes de pel·lícules clàssiques.

La mostra sobre el treball del gallec Manuel Outumuro es completa amb Celebrities, on surten retrats molt bonics de dones generalment molt boniques i on podeu jugar a encertar el nom d’un munt de models i actrius. I maravellar-vos en com arriba a ser de fotogènica la Penélope Cruz.

Adient per a comprovar el poder magnètic de la fotografia. Contraindicada si el grunge o el punk són els vostres referents estètics.

Salut i sort,
Ivan.

Imatges secretes: Picasso i l’estampa eròtica japonesa combina dues fonts: col·lecció privada d’estampes de Picasso i un bon grapat de gravats que va deixar el pintor malagueny influenciat pel japonisme.

Més enllà de la simple contemplació dels gravats, l’interessant d’aquesta exposició és reconèixer (en el meu cas, apenes intuir) la influència que uns autors llunyans van exercir sobre un altre. En el meu cas no he estat capaç més que de descobrir les òbvies similituds temàtiques i la mancança de prejudicis.

En canvi, les estètiques són ben allunyades. On els japonesos tractaven de ser refinats, Picasso (i també els seus coetanis que va conèixer a França) buscaven semblar-se a l’art primitiu, cercant allò més autèntic i genuí, i no tenien problema en que les seves obres semblessin salvatges.

Una bona manera d’invertir una hora de temps.

Adient per a encuriosir-vos amb l’art. Contraindicat si veieu una llarga cua de turistes a l’entrada.

Salut i sort,
Ivan.

Són vuit mostres de reportatges fotogràfics que ens mostren realitats properes però sovint ignorades enmig de la immensitat informativa.

Hi ha un cert equilibri entre els vuit reportatges finalistes. Van des del retrat de les sales de festes fins a l’extrem dramatisme de les dones sàdicament atacades amb àcid a l’Afganistan. A mi m’ha colpit i agradat especialment el que mostra la quotidianitat del conflocte al Líban, tot i que reconec que el reportatge sobre la violència a Kenia és més arriscat i amb resultats més brillants, però tots aconsegueixen el seu objectiu: fer pensar el visitant.

Per raons òbvies, l’afganès és el reportatge més comentat. Una bona ocasió per a buscar ben lluny respostes a interrogants propers, ja que l’exageració de la barbàrie allà aclareix l’esència de les
bestieses que es cometen aquí. Però fóra molt injust no valorar les altres explicacions sobre la violència a Veneçuela, la intimitat dels subsaharians al Raval, etc.

Adient per a ments inquietes. Contraindicat per cors sensibles.

Salut i sort,
Ivan.

La mostra inclou prop de dues-centes fotografies, majoritàriament en blanc i negre, que reflecteixen la tensió política i social a Corea del Sud, i també una mica de l’ampbient opresiu de Corea del Nord.

Les imatges sobre el país comunista són exactes a les que he pogut veure sobre la resta de països socialistes: edificis que semblen un monument al ciment i les pedreres, molt poca gent en avingudes amplíssimes, posats seriosos i uniformes impressionants. L’únic país que escapa d’aquest imaginari gràfic és Cuba.

El que es veu de Corea del Sud és tensió. Naturalment, perquè NOH Suntag es dedica al fotoperiodisme polític, i no està interessat en postals turístiques ni en exhibir les puixants indústries d’aquest jove tigre, sinó en plasmar la contradicció entre una democràcia formal i un ambient que no lliga massa bé amb la lliure discussió d’idees i el gaudi de llibertats polítiques.

Podeu veure fotografies de l’exposició mateixa al bloc de Noh Suntag, la informació d’horaris i preus al web del Centre de la Imatge de la Virreina, la notícia a Barcelona PhotoBloggers o El Punt, i les opinions de Rafaela a HaciendoFoco i Iván de la Nuez al seu bloc. També citen imatges de la mostra.

Adient per admiradors de la Leibovitz de Rolling Stone. Contraindicat per admiradors de la Leibovitz de Vanity Fair.

Salut i sort,
Ivan.

Efectes especials no digitals són, bàsicament, ninots, màscares, tèxtils i maquillatge divers amb els que ens fan creure que veiem monstres, alienígenes, tullits o ferits. I mitjançant l’artesanal i venerable tècnica del stop-motion, que es mouen.

L’exposició és molt didàctica i divertida de veure, però disposa de molt poc espai i això fa que tot quedi molt atapeït i una mica desordenat.

Adient per a fer entendre la canalla que no han de passar por del que surt per la pantalla. Contraindicat per a fanàtics de la infografia.

Salut i sort,
Ivan.

Tot i que La gran ona de Kanagawa d’Hokusai sigui potser l’estampa més coneguda de l’ukiyo-e, n’hi ha moltes més que també es presenten a La Pedrera, que són tant o més interessants i que tenen molt poc a veure temàticament.

Bàsicament el nom d’ukiyo-e es refereix a un conjunt de tècniques per a realitzar estampes sobre fusta de cirerer, un art que es va desenvolupar al Japó dels segles XVII i XVIII i que va fascinar els cercles artístics europeus del XIX, particularment gent com Van Gogh.

Són estampes delicades i de gran força visual. Amb molt poques linies i menys colors aconsegueixen expressar i transmetre sentiments amb gran intensitat. Tant se val si estem parlant de retrats, de paissatges o de la vida quotidiana. L’interès dels artistes i la moda va anar passant per diferents objectes d’atenció, potser els que aquí han esdevingut més tòpics és el de les estampes eròtiques i les imatges del mont Fuji, però paga la pena veure les altres sèries.

A internet podeu trobar un munt de websites dedicades a l’ukiyo-e. Per una brevíssima introducció al concepte, l’entrada de la wikipedia, ja va prou bé. Si preferiu empapar-vos de les imatges, us recomano aquesta galeria.

El que a mi m’atrau de l’ukiyo-e és la simplicitat del dibuix, la suavitat en la forma. Ni el dibuix ni els colors són agressius. El que em m’agrada és la rotunditat del missatge, el colpidor que arriba a ser la visió de les estampes. Quan veig l’ona d’Hokusai gairebé sento la força amb que impactarà més endavant; quan veig el Fujiyama a les seves estampes, respiro l’aire dels boscos japonesos. Contemplant les escenes de la vida quotidiana d’Hiroshige pots escoltar les seves converses i el soroll del seu treball.

I el que em resulta més fascinant és que els retrats són més aviat caricatures. Fixeu-vos a les cares. Pocs traços realistes, abundància d’estilització, corbes suaus impossibles a fisonomies reals. Però el resultat és un retrat: veus la persona que hi ha al davant. I entens com és. Semblant a les màscares del kabuki.

En comparació, la majoria d’estampes eròtiques, les trobo simplement correctes. Però tot i així, recomano que no us les perdeu.

Adient per a desconnectar durant una bona estona. Contraindicat si l’estiu us obliga a estar a l’aire lliure.

Salut i sort,
Ivan.

Malauradament, són només vuit fotos les que es penjaran avui al Café Monty. Malauradament, perquè jo que he vist la sèrie complerta sé que falten un munt d’imatges que donen context i completen la visió (necessàriament reduïda) sobre un país fascinant. Però les vuit imatges que podeu veure són molt bones.

A Mirades Japoneses no veureu les imatges més tòpiques. Ni el manga, ni els frikis, ni les selves de neó. Si que veureu un parell de geishes, però ja veureu perquè hi surten. També apreciareu el verd que s’arrapa a un país conegut per la seva tecnologia i no per la seva vegetació exhuberant. I veureu cares i cossos, de persones orgulloses i tranquiles. I trobareu la bellesa en els llocs més insospitats.

La cita (hi ha cava i picadetes) és a les 19:30h. Dir-vos que al Monty (Riera de Sant Miquel, 29 -veieu el mapa al link), a banda de wi-fi de franc hi ha un pantalla panoràmica, que la fotógrafa espera que estigui apagada …

Adient si teniu ganes d’imaginar-vos un país llunyà. Contraindicat si necessiteu respostes immediates.

Salut i sort,
Ivan.

PS: per exprés desig de la Vio, no he inclós cap imatge de l’exposició abans de la inauguració.

Amadeo Modigliani no només pintava. Era un artista. No em refereixo a que durant anys abandonés la pintura per a dedicar-se a l’esculptura. El que vull dir és que en la seva obra reconec allò que li demano a l’artista: una interpretació de la realitat que l’envolta, una suggerència a la reflexió, una evocació de sentiments.

Els seus quadres sintetitzen les formes i els colors, sense perdre ni la intensitat ni el matís, i ens aboquen a la contemplació de l’essència de les persones que va retratar i els paissatges que va visitar.

Encara avui, un món on vivim envoltats de fotografies, vídeos i photoshops, el seu pinzell traspua molt més erotisme i retrata millor la dona que té enfront que no molta fotografia pretesament real i molt més directa.

Hi ha una millor definició d’art?

Salut i sort,
Ivan.

D’una manera molt didàctica, i a l’abast tant d’infants com de gent sense coneixements científics, Assassinat al Museu explica les principals tècniques que fa servir la policia científica. L’exposició combina l’exhibició objectiva de tècniques amb un supòsit d’assassinat, amb el qual podem jugar a endevinar l’autor d’un crim. Vaja, que podeu jugar a CSI.

A mi em va agradar molt, no només perquè vaig encertar qui era l’assassí, sinó perquè vaig fer-me una idea de com fan fa feina els investigadors forenses. Si de cas, trobo que l’exposició no està preparada per acollir molta gent alhora, i hi ha molts llocs on has de fer cua esperant que d’altres trobin els indicis de l’assassinat.

Missmole ho ha explicat millor que jo.

Salut i sort,
Ivan.

Sempre hi ha qui dubta de si la fotografia és un art o no. A banda de l’eterna qüestió de si això que tinc al davant és una obra d’art, que ha donat i donarà per a tants i tants cafès. Amb Chema Madoz jo ho tinc molt clar: és art i del bo.

Perquè l’impacte estètic és gran i favorable. Imatges que entren al cervell sense abans trucar a la porta, i a les quals és impossible fer fora un cop s’han assegut a parlar amb tu.

Perquè a totes les seves imatges veig molt més del que hi ha dins la fotografia. Qualsevol dels seus montatges em dóna aliment pel cervell durant molt temps. Madoz és un prodigi d’imaginació, però el més fantàstic és que la seva creació no s’explica d’una manera tancada sinó que admet diferents nivells d’interpretacions, i està oberta a diferents sensibilitats.

Perquè les seves imatges són reconeixibles, tenen un segell personal, a banda de l’estil gràfic definit que posseeix Madoz. Estil que podem resumir breument gràcies a la seva simplicitat: blanc i negre, ombres sempre presents com un protagonista més, i una textura terrosa de la imatge que la fa espessa i ens fa adonar que aquesta projecció plana d’una realitat tridimensional té vida pròpia, que és un ens que espera que ens relacionem amb ell, al qual no podem defraudar i hem d’atorgar un xic d’atenció per tal de no perdre l’espai de vida durant el qual el tenim al davant.

I, més que cap altra cosa, perquè les imatges que construeix Chema Madoz parlen de la vida i estan plenes de vitalitat, sense haver de retratar ningú, simplement mostrant-nos els objectes que ens envolten de manera quotidiana després de moure’ls cap a un lloc on no sospitàvem que puguessin viatjar.

Per mi, Chema Madoz demostra que la poesia no sempre s’expressa amb paraules.

Adient. Punt. L’exposició només és contraindicada si tens alèrgia al blanc i negre, i encara així m’ho pensaria.

Salut i sort,
Ivan.

L’exposició Atrapats al gel reuneix té vàries vessants. D’una banda, una sèrie de panells i gràfics situen l’Antàrtida i expliquen de manera molt didàctica el que representava una expedició polar a començaments del segle XX. Poca broma.

Panells addicionals van explicant les vicisituds dels membres de l’expedició. Comencen amb la figura del mateix Shakleton i, recolzant-se en les fotografies que es conserven del viatge i de la seva preparació, presenten a tots els tripulants de l’Endurance. Hi ha un muntatge amb un ordenador que és especialment brillant, tot i que si vols averiguar qui era tothom naturalment es fa llarg.

Naturalment, el repàs tant a les imatges que va captar Frank Hurley com a la narració de l’épica aventura és la part del lleó del muntatge. Aventura apassionant que ha inspirat més d’un llibre, un documental narrat per Liam Neeson i una minisèrie protagonitzada pel Kenneth Branagh. Per fer-ne cinc cèntims: un vaixell queda atrapat en el gel antàrtic abans que els expedicionaris puguin desembarcar. Sense comunicacions i totalment aïllats, trigaran més de dos anys en poder tornar a casa.

La darrera part d’aquesta autèntica odissea va ser una travesia en barca de més de 1300 kilòmetres. Cinc esgotats homes i un sextant a la recerca d’una diminuta illa on havia una base balenera i per tant la possibilitat de trobar ajuda. Només això ja els hagués fet passar a la Història de la Navegació. Atrapats al gel aconsegueix transmetre la idea de la dificultat i l’esforç d’aquesta etapa d’una manera brillant però que no us explicaré, ja que seria un gran spoiler pels que us animeu a visitar-la.

Jo ja coneixia la història i havia vist algunes de les fotos, però veure-les en gran i enterar-me de detalls addicionals m’ha agradat molt. Us explico una cosa que m’ha desagradat molt: alguns dels tripulants no van rebre la Medalla del Mèrit Polar perquè segons Shakleton no van ser a l’alçada (alguna rebelió momentània o una depressió).

Us recomano ben bé que gaudiu d’Atrapats al gel.

Salut i sort,
Ivan.

M’han agradat les imatges, tot i que penso que no explota prou els recursos característics de la Lomo. He vist força fotografies que es podien haver fet amb una càmera convencional, tot i que potser amb més esforç. A l’entrada de l’exposició hi ha quatre imatges en blanc i negre d’un gos que són les que més m’han agradat. Semblava que l’animal parlés.

Podeu veure més lomografies del Xavier Serrano aquí i aquí.

Teniu temps fins el primer de febrer. Jo us la recomano.

Salut i sort,
Ivan.

És una exposició que es veu i es llegeix molt ràpidament. Hi ha alguns plafons que expliquen clarament que determinats tòpics (els inmigrants s’emporten tots els ajuts socials, fan augmentar la delinqüència, augmenten l’atur, fan baixar el nivell de les escoles) no tenen base estadística ni cap mena de base, més enllà de les idees no raonades i de la por a l’estranger.

Els audiovisuals aporten l’aspecte més sentimental, mentre que els textos donen la visió objectiva (amb dades al darrera) de la realitat.

Segurament no us farà canviar d’opinió, sigui quina sigui la que teniu, però podreu recolzar el vostre criteri amb dades fiables, o argumentar perquè les dades no reflecteixen la realitat.

Salut i sort,

S’exposen un centenar de cartells fruit del periode que envolta el canvi de segle, amb el Modernisme i la pintura japonesa com a referents estètics principals.

Podeu veure algun Casas i peces d’autors no tant coneguts com Chéret, Mucha, Steinlen o Penfield. No us perdeu les portades ja centenàries del Harper’s Bazaar.

Un prodigi d’expressivitat recolzats en la llum i la senzillesa, alhora que un exemple que la publicitat no cal que sigui simplona ni barroera.

Salut i sort,

Imagineu-vos un enorme loft amb parets blanques. A sobre d’alguns punts a les parets hi ha un número que t’indica de quina peça es tracta. Et dirigeixes allà i només veus una flor, una planta o una fulla d’arbre.

I penses: art contemporani. Fins i tot a la Vio, entusiasta de l’avanguarda artística, li va semblar una presa de pèl.

Després vaig llegir al catàleg de l’exposició (es veu que jo soc entusiasta de l’autoflagelació) que les obres estaven pintades a mà sobre fusta. O sigui que la cosa tenia el seu mèrit, des del punt de vista artesanal, pero d’art allà no n’havia per enlloc. Sia et fa el mateix en plàstic i molt més barat.

Salut i sort,

La Fundació La Caixa ha organitzat aquesta exposició a l’aire lliure, una iniciativa que espero que es repeteixi perquè em sembla una manera absolutament democràtica d’exposar l’art, a més del goig de poder-ne gaudir al sol ara que fa bon temps i hi ha molta llum.

Com podeu veure, les escultures estan inspirades en les de la Grècia clàssica, en temes mitològics, però barnisades amb el desencís propi de qui ha viscut (patit?) el segle XX. M’han transmés una sensació de grandesa caiguda, de civilització en declivi, que no sé si fa referència a la fi que van tenir els grecs en mà de pobles més barbars o del destí que ens espera a nosaltres en mans d’un imperi que ara mateix encara és en mans d’un irresponsable.

La Vio va fer un munt de fotos precioses en blanc i negre (les no tant precioses són meves). De l’exposició n’han parlat l’Avui i en Guillem Carbonell.

Salut i sort,

Es mostren principalment dos conjunts de fotografies. El primer és format per imatges recollides al carrer; el segon és una selecció de retrats d’estudi. A més, hi ha unes quantes fotos que mostren composicions una mica més creatives amb objectes quotidians i un parell de pel·lícules familiars rodades al marc incomparable del castell de Beit Edine, que ajuden a mostrar la vida normal libanesa, quan aquesta no era gens anormal i no sortia a les notícies.

A tots els pobles on no hi ha ni cinema, ni teatre, ni ball, la diversió ha estat sempre sortir a passejar o anar de picnic. A molts llocs d’Orient Mitjà la gent encara es distreu així, ho he vist tant a Síria com a Jordània. Al Líban tenen de tot en matèria d’entreteniment, però durant els anys 50 i 60 sembla que la passejada dominical donava per a molt. Hashem El Madani sortia al carrer armat amb la seva càmera i demanava els transeunts si els podia retratar, nens i joves especialment. Totes les fotografies són de posats i en blanc i negre.

Algun cop ma mare m’ha ensenyat fotos antigues de rapitencs, també d’aquesta època, en que anaven a la Foradada o sortien per la Ràpita. Són exactament iguals. Alguna cara la veus més exòtica que altra, però no trobes diferències en els vestits o les actituds a ambdues vores del Mediterrani. Si de cas, els rapitencs somreien més. Però les dones grans vestien de negre, els nois vestien americana i corbata els diumenges, i les noies lluien vestits estampats amb flors.

Les fotografies d’estudi estan dividides en dos grups. Les oficials (de casaments, comunions i tal) són calcades a les que podeu trobar al vostre bagul familiar. Les més interessants, però, són les de grups d’amics disfressant-se, jugant i alliberant-se dels prejudicis i la repressió moral a que els sotmetia la societat de l’època. Una parella d’amigues besant-se com a les pel·lícules (una feia el rol d’home), un parell d’amics disfressats de parella a punt de casar-se, colles senceres de joves i nens gaudint d’un oasi de llibertat i espontaneitat dins les quatre parets de l’estudi. I l’esfereidora història de la dona que es va cremar per escapar-se del seu gelós marit, el qual només va poder conservar aquells negatius que ell mateix havia fet esgarrar, furiós perquè ella s’havia fet retratar sense el seu consentiment.

Records d’un país ara martiritzat que no fa gaire intentava ser feliç, igual que tothom.

Salut i sort,
Ivan.

Hashem el Madani.
Retrats d’estudi i passejades fotogràfiques.
CaixaForum, Barcelona, fins l’onze de febrer.