Arxiu d'etiquetes: Estats Units

An Army at Dawn

Quan es parla de la Segona Guerra Mundial al Nord d’Àfrica, tothom pensa immediatament en paratges com Tobruk, El Alamein, i Bengazhi, en els Desert Rats anglesos (la mateixa unitat que ara està al port iraquià de Basora) i el seu comandant Montgomery, i sobre tot, en el llegendari Erwin Rommel i el seu no menys llegendari Afrika Korps.

An Army At Dawn

Doncs bé, aquest llibre només parla d’ells lateralment. L’immens reportatge de Rick Atkinson està centrat en la invasió angloamericana del nordoest africà, és a dir, del Marroc i l’Algèria franceses (la França de Vichy) al novembre del 1.942. Ja sabeu, allà on passa Casablanca.

Amb gairebé sis-centes pàgines de text i més de dos-centes de cites, notes i referències, a ningú no li pot extranyar que el llibre sigui un estudi d’allò més exhaustiu i rigorós, i de fet li van concedir el premi Pulitzer d’Història l’any 2.003. La narració és amena i molt àgil, si bé els catorze mapes que ilustren els moviments dels diferents exèrcits són insuficients per a donar una referència geogràfica tant de les diferents batalles en concret, com de determinats aspectes estratègics, en especial en la defensa alemana de Tunísia. En canvi, a la web d’An Army at Dawn, podeu trobar un mapa interactiu molt ben fet que si ajuda molt millor a comprendre l’evolució de la campanya militar.

Com a llibre, una lectura més que recomenable si us agrada la Història, el món militar o si us van les aventures bèliques. A mi m’ha costat una mica el nivell d’anglès, perquè fa servir molts adjectius i expressions col·loquials que he hagut de buscar al diccionari. Ara anem a coses que he descobert en el llibre.

La primera idea que m’ha quedat és que, a grans trets, els aliats van guanyar la guerra per la tremenda capacitat productiva que aportaven els Estats Units. Força bruta. Els alemanys la van perdre perquè un caporal es va entestar en exercir de comandant suprem, el seu Estat Major va ser incapaç de fer-li veure el desastre que estava provocant, i també perquè alguns generals es van preocupar més de fer-se la guitza entre ells que no de fer-se-la als Aliats. Patètic.

Els americans van arribar al teatre d’operacions europeu sense experiència pràctica de combat. L’art de la guerra havia canviat decisivament des de la seva darrera experiència bèl·lica a la Primera Guerra Mundial. La lluita al Pacífic no els va aportar experiència aplicable a Àfrica ja que era sobre tot de caire aeronaval, amb ensenyaments no aplicables a les batalles terrestres i amb problemàtiques logístiques completament diferents. Això va portar molts problemes menors però generalitzats per part de la tropa tant al front com a la reraguarda, i també una sèrie d’errors dels seus generals que van ser catastròfics pels soldats. Tot plegat, a banda de la manca d’eficàcia, va provocar un sentiment de superioritat dels militars britànics i de desdeny dels seus cosins americans. Afegiu-li els llibres d’història que havien estudiat tots els comandaments americans, on els dolents eren els anglesos dels que s’havien independitzat, i ja tenim muntat un bonic sidral. El va haver.

Però, una de les coses que més m’ha sorprés del llibre ha estat descobrir que l’estratègia marc de la guerra va ser concebuda pels britànics. Els militars americans van acudir a la decisiva reunió de Casablanca sense haver pensat un plan concret, només amb algunes idees al cap. Churchill en canvi va fer anar un vaixell expressament per a transportar els mapes i plans del seu Alt Estat Major i poder argumentar i convencer els americans que fessin el que ell deia i que bàsicament consistia en primer assegurar el Mediterrani ocupant el nord d’Àfrica, després desembarcar a Itàlia, i només llavors desembarcar a França. Els americans, en canvi, volien anar per feina desembarcant directament a França, per la qual cosa no només necessitaven un nombre de divisions del que en aquell moment no disposaven, sinó que a més tot aquell contingent exigia un avituallament que exigia molts més vaixells dels que tenien tots els països aliats conjuntament.

També s’ha de dir que Roosevelt si que portava el seu pla polític molt ben pensat. Aquest és un tema que apareix només tangencialment, però la invasió nord-americana d’Àfrica marca el punt d’inflexió a la política internacional. Fins aleshores, les grans potències eren l’Imperi Britànic (encara es deien així i el Rei era the King Emperor, Rei d’Anglaterra i Emperador de la Índia) i França. A partir de novembre del 1.942 queda palés que els EUA són no només el país que pot derrotar la major potència militar del moment (Alemanya) sinó també l’únic que pot salvar de la derrota tots els altres que junts estaven perdent la guerra contra Hitler.

Molt interessant també el paper dels francesos. Aquella part del Marroc, Algèria i Tunísia eren colònies de la França de Vichy. Tot i els esforços sota mà dels americans, els francesos els van rebre a trets i els van causar unes tres mil baixes. En canvi, els alemanys van poder portar a Tunisia més de cent mil homes i tot el material i avituallament necessari sense rebre un sol tret en contra. Però, al cap de tres dies del desembarcament aliat, les tropes franceses es posen sota el comandament d’Eisenhower (inicialment el general francès Giraud demanava no només el comandament de les tropes franceses, sinó també de les angloamericanes!) i es posen a combatre els alemanys. Parlem-ne, de canvis de jaqueta …

Per qüestió de temps i espai renuncio a comentar en aquest petitíssim resum molts punts interessants, com les anàlisis de les personalitats dels diferents generals, moltes anècdotes de soldats anònims, els regals que van rebre per Nadal o alguns episodis de brutalitat de soldats americans contra la població àrab, que llegits ara ajuden a explicar prejudicis i malfiances per una banda i actituds arrogants per l’altra. I també, tota la discussió sobre la necessitat que els soldats americans aprenguessin a odiar l’enemic i s’alliberessin de l’escrúpol de matar. Però, per acabar bé, és imprescindible que us expliqui un parell d’anècdotes de les batalles a El Guettar i Maknassy, que tenen molt de suc.

La primera és la trucada que va fer-li el General Patton al seu subordinat el també general Ward. Quan Ward li va comentar Patton que aquell dia havien tingut molta sort de no sofrir la baixa de cap oficial, Patton li va contestar que “that’s bad for the morale of the enlisted men; I want more officers killed.”. Davant la sorpresa de Ward, Patton va aclarir-li el que volia: “I want you to put some officers out as observers well up front and keep them there until a couple gets killed”. (que s’ho fes com vulgués, però que matessin alguns oficials americans per a augmentar la moral dels soldats reclutats a la força; Pàgina 446 del llibre, les cites són textuals).

La segona és més divertida i també intervé Patton (pàgina 442). A les tres de la tarda, el seu servei d’intel·ligència intercepta un missatge dels alemanys: sis batallons atacaran a les quatre en un determinat punt. Per anar ràpid, Patton avisa en missatges sense codificar els seus comandants d’aquest atac. A tres quarts de quatre, intercepten un altre missatge: per a donar temps a que l’artilleria agafi bones posicions, l’atac es retarda fins a les 16:40. Però es veu que no tothom rep el segon avís (que atacaran més tard) i a les 16:15, el general Terry Allen, cap de la Primera Divisió Cuirassada Americana, envia el següent missatge sense codificar en una freqüència de ràdio que saben que fa servir la divisió panzer que els atacarà: “What the hell are you guys waiting for? We have been ready since 3:45 PM. Signed, First Division.” (on sou? fa mig hora que us estem esperant). Naturalment, els alemanys van cancel·lar l’atac i van canviar els seus codis secrets. Patton va comentar: “Terry, when are you going to learn to take this damned war seriously?” (quan dimoni et prendràs aquesta guerra seriosament?).

Aquesta darrera, ni Gila.

Salut i sort,
Ivan.


Monument Valley

Monument Valley

Si em voleu fer un regal, oblideu-vos de l’ampolla de colònia, el centre de taula o el CD de Julio Iglesias i regaleu-me una setmana per a recòrrer Monument Valley, que fa anys que és un viatge pendent.

Si la foto us sembla massa estiuenca, també podeu veure el mateix paissatge a l’hivern.

Salut i sort,
Ivan.


Patriotismes

El darrer dia 17 El País va publicar aquesta notícia. Als EUA hi ha una ONG que es dedica a fer de conillets d’índies per a posar a prova el dispositiu defensiu del país. Entren a l’espai aeri nordamericà en avionetes, sense autorització i posant a prova els sistemes de defensa. Ho fan per ajudar la força aèria a millorar les seves mesures de protecció, i estan d’acord amb els comandaments de la USAF.

La primera reacció que tens és la típica d’Obelix: estan bojos aquests romans!. Bojos uns, per invertir una gran quantitat de temps, diners i esforç, i no en parlem del risc personal, i bojos els altres (l’Administració pública) per permetre-ho, fomentar-ho i subvencionar-ho.

Però anem una mica més enllà. Aquesta gent s’ho passa bomba. Ells tenen una afició, l’aeronàutica, que és caríssima i han trobat una manera subvencionada de practicar-la. I a més de practicar-la d’una manera especialment llaminera: desplaçaments no tant curts, jugar a lladres i serenos, escenaris i eines reals … Va, confesseu: qui no va sortir de veure Top Gun amb ganes de pilotar un F-16?

I no només és divertit: també és patriòtic. Perquè estan fent un servei al seu país, ajudant a millorar les seves forces armades. Reconeguem-ho: molts de nosaltres no ens apuntarem mai a la milícia (jo em vaig escaquejar tant com vaig poder) però ens agrada opinar que les coses s’haurien de fer millor i fins i tot pontificar sobre com s’haurien de millorar. Doncs aquesta gent està contribuint directament. Poc o molt, això ho sabrà l’alt comandament americà, però està col·laborant.

Una organització així és, crec jo, impensable a Espanya. D’entrada, perquè aquí hi ha excés de xovinisme i dèficit de patriotisme. Aquí molt emplenar-se la boca, molt penjar banderes de tres metres d’alçada, però poc sacrificar-se pel país; i cobrar en negre, oblidar de demanar la factura, llençar el paper fora de la paperera i preferir que els alemanys facin el negoci abans que altres espanyols que parlen d’una manera una mica rara …

Perquè hi ha patriotisme allà i aquí no? Opino que l’amor només sorgeix per tres vies: l’enamorament instintiu i irracional, la profunda admiració, i l’agraïment. I el patriotisme és una mena d’amor, en aquest cas a un col·lectiu imaginari que transmeten l’educació i els mitjans de comunicació.

Els EUA no seran exemplars en moltes coses, però els nordamericans tenen força motius per a admirar el seu país. Són el país més poderós de la Terra, tant econòmicament com militarment o culturalment; s’han construit el sistema polític que ells han volgut i que respon a grans trets als seus valors; i és innegable que en l’immens territori del que disposen poden trobar tota mena de racons maravellosos, tant naturals com construits per l’home, que els fan creure que és el lloc més bonic del món.

I motius per a estar agraïts? Ja podeu parlar del desastre que estan patint a l’Irak, que no us entendran. Allò ho ha provocat un president, però no el país. El país i les seves institucions se salven de la crítica, preservant d’aquesta manera l’orgull nacional. En canvi, és el país (i no cap president o partit governant en concret) qui amortitza els guanys de permetre oportunitats a tothom (bé, a moltíssima gent; un percentatge més ampli del que hi ha a Europa) i de l’elevat nivell de vida del que majoritàriament gaudeixen.

La història espanyola, en canvi, ens dóna una tradició de dirigents i partits polítics corruptes, dictadures on es vetllava pels interessos de molt pocs i s’oblidaven les necessitats de molts, i un exèrcit propi que ha matat més espanyols que qualsevol exèrcit extranger. Si, les conseqüències d’una guerra civil són llargues i devastadores. Què hem d’agrair o admirar? Algunes coses, sense cap mena de dubte, i fins i tot algunes de les que va portar el franquisme, perquè en quaranta anys no hi ha manera de no fer res malament, però la sensació majoritària és que molt del bo s’ha fet tot i que havia un govern, i no gràcies a ell.

Vaja, que saber assignar bé les responsabilitats és una gràcia per un país. Però per a saber-ho fer, cal una cultura política que aquí encara no tenim.

Salut i sort,
Ivan.


Llibertat d’expressió?

Segons informa Baquia en aquest article un iranià ha vist com no pot residir a Estats Units degut a les opinions expressades en el seu blog. CNet també s’ha fet ressó d’aquest cas. Ells fins i tot citen el cas d’un periodista de The Economist que va viure el mateix de primera mà: els funcionaris de la blue line van estar mirant les fotos que portava dins la seva càmera digital i van estar explorant els continguts del seu portàtil.
Hi ha múltiples lectures sobre el cas (respecte a la intimitat, potestad de decidir segons què per part dels funcionaris, llibertat d’expressió, hipocresia política, etc.), però queda clar que la blogosfera té una importància real en una porció cada cop més gran del món occidental.

Salut i sort,
Ivan.


Team America: La policia del Món

La vena sarcàstica i gamberra de South Park ja va arribar fa anys al cinema. Aquest any s’han decidit a fer un film més polític, en el sentit ampli de l’expressió: no només reflexionen –a la seva manera- sobre l’actuació política americana arreu del Món, sinó també sobre la seva pròpia opinió publicada.

Però, Team America no té com a primera intenció la de transmetre un missatge polític, sinó fer-te passar una bona estona rient-te d’un grapat de protagonistes habituals de les pàgines de premsa. I ja posats, aprofita per a clavar unes quantes punyalades als tòpics cinematogràfics de Hollywood, d’estil narratiu, escenes manides i personatges sobats.

Si heu vist alguna vegada cap episodi dels Thunderbirds, ja coneixeu l’estètica de la pel·lícula (No serveix el film rodat recentment amb actors reals, entre ells Bill Paxton; si en canvi el video-clip de Calling Elvis, dels Dire Straits). El grup d’acció d’elit aquí s’anomena Team America i comandat per un personatge inquietant es dedica a fer de policia mundial, sense que cap mena de terrorista o d’escrúpol ho pugui impedir …

És molt curiós que en un film amb aquestes premises no surti cap marioneta de cap polític americà. Censura prèvia? Autocensura? En qualsevol cas, una llàstima, perquè el film perd credibilitat com a crítica, i alguna oportunitat immillorable per augmentar la dosi de paròdia i comicitat. Qui pren el protagonisme “progressista” és el món de Hollywood, amb tot el reguitzell d’actors i actrius que allà tenen imatge esquerrana. No en surt cap dels falcons, tampoc. L’únic polític que apareix és el líder nordcoreà Kim Jong Il, esdevingut icona dels dolents del Món (no hagués estat més adient en Bin Laden?) i ridiculitzat cruelment. Posats a ridiculitzar un líder polític, perquè no un del vostre país, nens?

Això sí: riure, rius. I molt.

Salut i sort,
Ivan.