Naturalment, el punt de partida no podia ser més propici per a augmentar el nivell i la popularitat, però en sis mesos d’altres ja han aprofitat moltes oportunitats per a fotre la pota. Barak Hussein Obama II de moment no diu ni fa grans bestieses, i oportunitats n’ha tingut.

Naturalment, hi ha moltes interpretacions possibles sobre, per exemple, la seva intervenció demanant els negres que es responsabilitzin del seu progrés. A Ghana va dir quelcom semblant sobre el futur d’Àfrica. També poden respondre a simple prudència i no a cap canvi ideològic els molts tímids intents d’acostament al món musulmà, a Cuba, o el nou llenguatge respecte de Chávez i l’Amèrica Llatina.

A mi el que més m’agrada d’ell és que sap donar la impressió de tenir una visió ètica de la política. Quan llegeixo els seus discursos o declaracions tinc la sensació que defensa allò que està bé, que vol liderar el bandol dels bons. I de moment prefereixo creure-me’l.

No em faig cap mena d’ilusió sobre una persona que el sistema polític nordamericà (grups de pressió, partits, mitjans de comunicació, etc.) han permés arribar a ser President dels Estats Units. Està clar que no ens portarà cap Revolució redemptora, igualitària, pacifista i ecologista. Però ara per ara estic força a gust amb aquest Emperador President.

Salut i sort,
Ivan.

Le envié un email con una pregunta a un amigo que viveen EE.UU.: ¿Por qué somos pobres losespañoles? Esta fue su respuesta desde EE.UU.:

Hola, cómo se ve que los árboles no le dejan ver el bosque.

¿Cómo puede llamarse pobre, cuando es capaz de pagar por un litro de gasolina más del triple de lo que pago yo? ¿Cuando se da el lujo de pagar tarifas de electricidad, de teléfono y móvil un 80% máscaras de lo que me cuestan a mí?

¿Cómo puede llamarse pobre cuando paga comisiones por servicios bancarios y tarjetas de crédito del triple de lo que aquí nos cuestan, o cuando por un auto que a mi me cuesta 2,000 dólares ustedes pueden pagar el equivalente a 20.000 dólares?

Porque ustedes sí pueden darse el gusto de regalarle $18,000 dólares al gobierno y nosotros no. ¡no le entiendo!

Nosotros somos pobres, los habitantes de Florida. Por eso el Gobierno Estatal, teniendo en cuenta nuestra precaria situación financiera, nos cobra sólo el 2% de IVA (hay otro 4% que es Federal; total = 6%) Y no el 16% como austedes los ricos que viven en España.

Además, son ustedes los que tienen impuestos de lujo como son los impuestos por gasolina y gas, por alcohol, cigarros,cigarrillos, cerveza, vinos, etc. que alcanza hasta el 320% delvalor original, y otros como: Impuesto sobre las utilidades y sueldos, impuesto sobre automóviles nuevos, impuesto a los bienes personales, impuesto a los bienes de las empresas, impuesto por uso de automóvil. Y dichoso quetodavía se da el lujo de pagar un 16% de IVA por estos impuestos, además de todos los trámites y pagos nacionales y municipales.

Porque si ustedes no fueran ricos, ¿qué sentido tendría tener unos impuestos de ese calibre? ¿Pobres? ¿ De dónde? Un país que escapaz de cobrar el impuesto a las ganancias y a los bienes personales por adelantado como España, necesariamente tiene que nadar en la abundancia, porque considera que los negocios de la nación y de todos sus habitantes siempre tendrán ganancias a pesar de saqueos y asaltos, mordidas, terremotos, sequía, invierno, corrupción, saqueo fiscal e inundaciones y por supuesto seguro que todos deben ganar muchísimo. Los pobres somos nosotros los que vivimos en USA y que no pagamos Impuesto sobre la Renta si ganamos menos de $3.000 dólares al mes por persona (más omenos 2.100 €). Y allí pagan seguridad privada en bancos, urbanizaciones, municipios, etc. mientras que nosotros nos conformamos con la pública. Allí hastaenvían a los hijos a colegios privados, y mire si seremos pobres aquí en EE.UU., que las escuelas públicas nos prestan los libros de estudio previendo que no tenemos conqué comprarlos.

A veces me asombra la riqueza de los españoles que piden un préstamo cualquiera, y son capaces de pagar 8%mensual de intereses, como mínimo.

Salut i sort,
Ivan.

Parla de l’alt índex de natalitat del país, el més gran al Primer món. Diu que aquest estadístic no depén del grup ètnic o social de la mare, és alt per a totes les combinacions, i comenta la importància estratègica de tenir una població elevada.

També dóna un parell de símptomes interessants a nivell sociològic: creixen i molt els embarassos de noies soles i d’adolescents. El primer és propi d’una potència desenvolupada, el segon no.

Però a més, té un paràgraf que explica, per a mi, algunes de les raons per les que l’economia nordamericana continua sent la més dinàmica i innovadora del planeta:

A pesar de la dureza del mercado laboral, existe más flexibilidad y facilidades para que la mujer pueda compaginar un trabajo con sus obligaciones familiares. Gracias a las nuevas tecnologías, el teletrabajo está muy extendido, al igual que los empleos a tiempo parcial. También influye el que la edad no es una limitación tan drástica como en Europa. Los norteamericanos trabajan a veces hasta una edad mucho más avanzada. Es algo normal, lo mismo que reinventarse cambiando de carrera o abriendo un negocio. Una mujer puede decidir tener hijos y criarlos, sin temer que si llega a cierta edad todas las puertas laborales estarán cerradas.

És l’actitud: flexibilitat mental, facilitar-li la vida als treballadors, adaptar-se al mercat. Compten els recursos, els estalvis, les influències, la demografia i un munt més de coses. Però al final, és l’actitud.

Als EUA ho saben. A Can Barça van camí de descobrir-ho.

Salut i sort,
Ivan.

Òbviament el sistema nordamericà té mancances, com tots, però sobre el paper és perfectament democràtic. No només es vota entre els candidats, sinó que els candidats mateixos han de guanyar el dret a ser-ho en altres eleccions, ja siguin primàries o els caucus, semblant al que els partits europeus anomenen congresos.

Em sembla fantàstic deixar a la gent l’elecció directa no només d’aquests candidats sinó també de càrrecs com els membres dels consells escolars dels districtes, fiscals i jutges, etc. Millor patir democràcia contaminada de demagògia que no pas elecció a porta tancada per part d’un comitè selecte influenciat per ves a saber què o qui. El primer perill és públic i transparent; el segon no el veus venir i només t’enteres a través dels llibres d’Història, si hi ha sort, i quan ja és massa tard.

Us deixo també un enllaç a un article d’El País sobre els candidats republicans a la presidència. Resulta curiós que un país que veu clarament el perill que els sacerdots governin potències extrangeres (per exemple, Iran) tingui cada quatre anys candidats sacerdots. Curiós, però no contradictori: In God We Trust, podeu llegir als bitllets de dólar.

Salut i sort,
Ivan.

Cada cop em sembla més evident que el desastre que estan patint els Estats Units a l’Irak és degut en gran part a la incompetència dels seus comandaments, més que no a l’habilitat dels seus enemics.

Ha hagut errades gravíssimes en la planificació estratègica (no tenien res pensat per un cop haguessin enderrocat Saddam Hussein), en la gestió diplomàtica (a diferència de la Guerra del Golf), en la gestió de la informació i les relacions públiques (els cauen bastonades per tots costats), en la gestió dels recursos humans (tant dels militars com del personal de seguretat subcontractat) i, pel que ara es veu, també en la gestió del material.

S’apleguen causes diverses. Primerament, l’eufòria d’haver-se convertit en superpotència única i les victòries militars a Panamà i contra Irak en el mandat de Bush pare han portat la intelligentsia conservadora a oblidar les lliçons que tant durament van aprendre als arrossals de Vietnam del Sud.

A més, les forces armades nordamericanes no sembla que estiguin en el seu millor moment de forma. La qualitat de l’armament i el volum d’efectius no tenen rival enlloc del món, però pel que sembla els seus comandaments no aguanten la comparació amb els seus predecessors. Colin Powell, que a més d’home intel·ligent coneix molt bé la casa, ho devia de saber perfectament quan defensava aferrissadament que per guanyar efectivament la guerra calia emprar tots els recursos disponibles des del primer moment. Guanyar per aplastament de l’adversari i dissimular les pròpies mancances.

El fet que el comandament suprem estigui en mans de Bush fill també té la seva importància. M’imagino que aquest home, conscient que el seu cervell no és a l’alçada del seu càrrec, es deixa influir per diversos col·laboradors i que aquesta successió de bons consells el porta a canviar el rumb de la nau bastant sovint. Si vas canviar de destí, inevitablement hauràs de passar per alguna estació intermitja no prevista, possiblement alguna que no t’agradarà.

I finalment, hi ha la qüestió del lideratge moral. Per a que un exèrcit sigui un arma eficaç, és condició no suficient però si imprescindible que els seus soldats estiguin disposats a deixar-s’hi la pell. Això, per molt que diguin, no va implícit en el contracte. Has de convèncer la tropa no només que fan el que és correcte, sinó que és imprescindible fer-ho i que si no assoleixen els objectius marcats cauran grans desgràcies sobre el seu país, les seves famílies, els seus companys de regiment, ells mateixos.

Creieu que els soldats destinats a l’Irak es creuen el que els diuen els seus comandants? Si qui ha d’arriscar la vida sospita que ho fa per a que guanyin diners els amics del senyor que decideix que equipar-los amb vehicles blindats és massa car, malament anem.

I el pitjor de tot és que no es veu manera de poder marxar i que el caos que hi quedi no sigui pitjor del que ja hi ha ara mateix.

Salut i sort,

Primer comentari. Els Estats Units són un país molt cristià , on un elevat percentatge de la població creu que els àngels existeixen i no creu en l’evolució darwiniana i si en l’explicació bíblica de la creació del món. El mateix President Bush s’ha manifestat públicament en favor del disseny intel·ligent.

Que acceptin un fet, aparentment supersticiós, com aquest, té la seva miga.

Segona consideració. Baixem-nos del pedestal científic. Hi ha racons del món on la ciència no ha arribat i possiblement aquest gat en coneix un. Els metges no saben com curar els refredats, ni saben discriminar quin malalt terminal serà el proper que morirà. Però aquest gat, per raons científiques encara desconegudes pels humans, sembla que si. El que no entenc és quin interès té en fer les visites.

Tercera. Insisteixo en el que he dit moltes vegades, no sé si ja ho havia escrit aquí. Ciència són les matemàtiques. Demostració fefaent d’un fet. Argument lògic, raonament, i conclusió. El modus ponens que van inventar els grecs, la lògica aristotèlica i cartesiana i tot el que es deriva. Qui comenci a vendre’m vibracions, línies de força, energies ocultes i esperits, ja pot anar canviant de destinatari.

Salut i sort,

L’American Film Institute ha trobat una curiosa manera de guanyar-se la vida: va fent llistats de les cent millors pel·lícules de tots els temps. O de les cent millors bandes sonores, cent millors comèdies, …

I ara acaben de publicar el llistat que amb que cel·lebren que fa 10 anys van publicar el seu primer llistat de cent millors films americans. Ciutadà Kane continua sent considerada la millor de sempre, però ara El Padrí és millor que Casablanca. Coses d’opinions, ja ho he dit.

No sé com algú pot afirmar que Casablanca és millor que Blade Runner, o a l’inrevés, simplement perquè tot i que ambdues siguin pel·lícules no tenen res a veure. És millor una cervesa a un pub de Dublín o un vi blanc a una tasca de l’Empordà? Doncs això.

De les 10 primeres la única que mai no he vist és El Mag d’Oz. D’el llistat de les cent n’hi ha alguna més. A primer cop d’ull, trobo a faltar Rio Bravo, moltes de les de Paul Newman, d’Oliver Stone han posat la mediocre Platoon i no la millor treballada Heaven and Earth, de Billy Wilder en podien haver posat un grapat més (Sunset Boulevard com a mínim!), Ninotchka tampoc no apareix (ni cap altre Lubitsch), i així un llarg etcétera.

Ara, que algú m’expliqui quin criteri artístic fa que E.T. estigui molt millor situada a la llista que Salvando al Soldado Ryan.

Salut i sort,

El País ha publicat recentment sobre els problemes que hi ha amb el projecte europeu de crear un sistema que faci la competència al GPS americà. Sembla ser que la solució que se’ls ha acudit als polítics és que Galileo passi a mans públiques.

Tinc la desagradable sensació que Europa només sap fer les coses en base a comitès. En part és culpa de l’organització política de la Unió Europea, que ha estat incapaç fins ara de crear un órgan decisori amb poder real i que alhora sigui representatiu de la voluntat popular. Però també és un qüestió cultural.

L’empresa de moda i una de les més valuoeses (en termes borsaris) del món és Google. La van montar un parell d’estudiants de matemàtiques que feien el doctorat, el que aquí serien dos frikis. I a sobre, es van passar anys i panys amb un servei pel qual no cobraven als usuaris. Cap dels dos és fill de casa bona, però li van demanar diners a un banc i a companyies de capital risc i van obtenir finançament.

Hewlett i Packard van aprofitar que el pare del primer aparcava el cotxe al carrer per a instal·lar la primera oficina d’HP al garatge, igual que uns anys més tard van fer els dos Steves, Jobs i Wozniak, a l’hora de crear Apple.

Yahoo! … què es pot dir d’una companyia que es diu Yahoo!? Podeu posar exemples a manta, però em temo que els haureu de buscar tots a l’altra vora de l’Atlàntic. O la majoria.

Europa, no sé per quina raó, acostuma a confiar més en les grans empreses ja establertes i en la direcció governamental que no en la iniciativa dels emprenedors. Quan escoltem el que proposen els polítics per a reactivar l’economia o impulsar l’I+D acostumem a escoltar expressions com incentivar la inversió estrangera (és a dir, que vinguin les multinacionals) o crear un pla a tants anys (o un comitè d’estudi o desenvolupar un llibre blanc). No dic que això no s’hagi de fer, però no és pas el més dinamitzador ni de l’economia ni de l’aparell científic del país.

Una multinacional (de fet, una gran empresa) és poc àgil i es caracteritza per a minimitzar els riscos. Quan inverteixen en R+D acostumen a fer-ho a la matriu, no a les filials. I si alguna cosa els atrau dels altres països, desenganyeu-vos, no són els professionals ben formats, sinó els costos més baixos.

I els llibres blancs estan molt bé i són molt necessaris, però no sempre responen al que necessita el mercat. Un llibre blanc té sentit quan es persegueix un objectiu en el que el mercat no està interessat, com per exemple disminuir la pobresa, l’analfabetisme o la polució, activitats que (si no em corregiu) no són rendibles per a qui les exerceix. Però si hi ha empreses que es dediquen a fabricar satèl·lits artificials, inventar buscadors a internet, desenvolupar elements electrònics de precisió, etc., ja hi ha qui els diu què és bo i què no: els comptes de resultats, la cotització a borsa, l’evolució de les patents, etc.

Quan El Pentàgon, arrel de la Guerra del Vietnam, va decidir que li calia disposar d’un sistema de geolocalització per a les seves tropes, no va decidir desenvolupar-lo ell mateix. Va decidir invertir en ell, contractar empreses privades que el desenvolupessin. I un cop la tecnologia va dividir-se entre estratègica i pública, van ser les empreses les que lliurement van decidir la millor manera de comercialitzar-la.

Això ha permés que gaudim ja fa temps dels avantatges del GPS. Si haguèssim hagut d’esperar la solució europea, encara estariem esperant. Hi ha coses que el mercat si sap fer millor.

I per avui ja he arreglat prou el món.
Salut i sort,

Gairebé tant famoses com la pròpia Guerra del Vietnam van ser les protestes que van esdevenir per aquella época als Estats Units. Una de grossa va passar quan la Guàrdia Nacional d’Ohio va disparar al campus de la Kent State University i va matar quatre estudiants. És un fet que va commocionar els EUA i va quedar immortalitzat per la cançó que Neil Young va composar i Crosby, Stills & Nash van interpretar amb ell.

Tin soldiers and Nixon coming,
We’re finally on our own.
This summer I hear the drumming,
Four dead in Ohio.

Gotta get down to it
Soldiers are cutting us down
Should have been done long ago.
What if you knew her
And found her dead on the ground
How can you run when you know?

Publica El País que un dels ferits ha localitzat una cinta que demostraria que l’atac va ser premeditat i no fruit dels nervis dels soldats.

Tinc molts dubtes de la qualitat d’una cinta magnètica al cap de trenta-set anys. No entro ja en el tema de l’autenticitat. I també queda fora de discusió el fet que de poc servirà ja a les víctimes. Però reconforta veure que hi ha gent que es pren la Justícia com una cosa prou important com per no deixar-ho còrrer al cap de tant de temps. I també que hi ha mitjans de comunicació que li’n fan cas.

La cançó és de les que apareixen al recent Live At The Massey Hall, del que ja vaig escriure. A YouTube han penjat el video.

Salut i sort,

L’emisora pública de ràdio d’Estats Units té un programa d’un gran prestigi, All Things Considered. L’edició de cap de setmana del programa es va posar en contacte amb Paul Auster per a que ell escrigués i dictés alguns contes curts pel programa. Auster no tenia ganes de fer-ho, però el que va proposar primer i tirar endavant després, va ser demanar a la gent que escrigués les seves històries. Va demanar històries breus, que es poguessin llegir en pocs minuts i que fossin verídiques. Podien ser menjades de tarro que havien tingut, anécdotes pròpies o d’algú que se les havia explicat, somnis que havien tingut, o coses curioses que havien observat en la seva experiència vital. A la introducció, Paul Auster aclareix el que buscava:

“What interested me most were stories that defied our expectations about the world, anecdotes that revealed the mysterious and unknowable forces at work in our lives, (…) in other words, true stories that sounded like fiction.”

La National Public Radio va començar a rebre milers de cartes amb històries d’oïents. Després d’explicar-les per la ràdio, Paul Auster va sel·leccionar-ne cent setanta-vuit de les quatre mil que va llegir i les va publicar en aquest volum, que es va publicar originalment amb el títol I Thought My Father Was God, and Other True Tales from NPR’s National Story Project. Es veu que només les ha prologat i recopilat, no ha alterat cap text que ha enviat la gent.

De què va escriure la gent? Del joc de porcelana o la gronxadora que desapareixen a una punta del país i són retrobades a l’altra punta al cap de molt de temps; de la persona que confon dos cops a una altra amb una tercera, el primer cop a Nova York i el segon a San Francisco; d’aquell cop que passejant per Venice Beach a Los Angeles recordes per primer cop en vint anys algú que vas conèixer a Filadelphia i li expliques a la teva parella, cinc minuts abans de trobar-te de morros amb aquella persona.

Tot això són anécdotes més o menys inofensives, però n’hi ha que tenen més gràcia o més suc.

Com Rascal, que a més de ser un conte de Yale Huffman és el nom del gos que tothom del poble coneixia, i que sempre seguia obedient el seu amo. Fins i tot el dia que aquest feia de cap d’una processó del Ku Klux Klan. I així va ser com es va saber que aquest bon veí tenia una doble vida.

A A Little Story About New York, Dana T. Payne parla d’un Upper West Side en el que durant l’estiu de l’any 79 els veïns sortien a passar el vespre a la porta de casa i petar la xerrada, els uns amb els altres, igual que jo fa molts anys que no veig fer a La Ràpita i mai no he vist a Barcelona. A Dancing in 74th Street, Catherine A. Alexander descriu un entorn semblant a un barri llatí també de Nova York.

He trobat esfereidora American Oddissey, de Jane Adams, sobre les dificultats d’una mare de quatre criatures abandonada pel seu marit durant la Gran Depressió. I colpidora i molt suggerent One Thousand Dollars, on I.Z. relata com la van estafar fent-li una prova per a fer d’actriu porno en un moment en que ni tenia feina, ni diners, ni futur aparent ni gaire autoestima.

A Greyhounding, Beth T. Goff, parla de la seva amistat que dura tota la vida amb una dona que va conèixer a un bus durant tres dies de viatge. Un antic conductor de tranvia de San Francisco ens explica a The Iceman of Market Street una història de gent que no té res i ho comparteix tot. Algú que es diu Dede Ryan descriu en les tres magnífiques pàgines de Martini With a Twist tot el plaer al paladar i el glamour al cap que hi ha en una copa de Martini.

B.C. va cansar-se de treballar a l’edat de 57 anys i, amb la renda de poc més de tres cents dólars mensuals que li donaven els seus estalvis se’n va anar a viure a un petit poble d’Arizona, on sobreviu a una tenda de campanya, fa servir la piscina i les dutxes del college on s’ha matriculat, passa tot el seu temps lliure a la biblioteca i fa equilibrismes per a alimentar-se durant tot el mes d’una manera sana. Al final de Homeless in Prescott, Arizona, demana que preguem per ella si neva a l’hivern.

A Where In the World is Era Rose Rodosta? Carolyn Rasher explica que d’adolescent no es va atrevir a ser amiga de la noia negra i pobra a la que públicament menyspreava però que secretament admirava pel bé que dibuixava. Una història semblant l’explica Marc Mitchell a The New Girl, on confessa que de nen es va dedicar a fer-li el buit a una nova veïna afroamericana sense motiu, només perquè la seva companya habitual de jocs també ho feia.

I també surten els somnis. A ma mare se li va aparèixer son pare en un somni, que feia anys que era mort, per a portar-la per enmig d’un camp de batalla desolat i en un moment li va dir: és ton cosí, que està ferit, però es recuperarà. I mesos més tard la família va rebre una carta que deia que aquell noi havia estat ferit durant el desembarcament a Normandia, just en el mateix moment (comptant la diferència horària) en que ma mare va somniar allò. Amb més gràcia ho explica Richard R. Rosman a D-day. D’històries de guerra, de real i sense somnis, un país com els EUA en genera moltes. Aquí en surten algunes en primera persona, del Vietnam i de la Segona Guerra Mundial, i també records del que explicava el pare de la Primera Guerra Mundial o l’avi de la Guerra de Secessió.

Moltes històries, però cap com A Shot In The Light, quan Lion Goodman va ser disparat quatre cops per un lladre que el va tenir segrestat i amb el que, amb paciència i diàleg, va acordar que no el denunciaria si l’acompanyava a l’hospital. I va viure per contar-ho.

Aquest llibre no és Literatura, però és experiència de vida: hi ha alguna història que es fa pesada, però la majora et fan pensar, somriure o t’emocionen. Perquè els americans, tot i viure a un país molt diferent del nostre, són iguals que nosaltres: pobres humanets indefensos davant d’un món maravellós i sorprenent.

Salut i sort,
Ivan.

Paul Auster (ed.)
True Tales of American Life
Faber and Faber, 2001.

Doncs bé, aquest llibre només parla d’ells lateralment. L’immens reportatge de Rick Atkinson està centrat en la invasió angloamericana del nordoest africà, és a dir, del Marroc i l’Algèria franceses (la França de Vichy) al novembre del 1.942. Ja sabeu, allà on passa Casablanca.

Amb gairebé sis-centes pàgines de text i més de dos-centes de cites, notes i referències, a ningú no li pot extranyar que el llibre sigui un estudi d’allò més exhaustiu i rigorós, i de fet li van concedir el premi Pulitzer d’Història l’any 2.003. La narració és amena i molt àgil, si bé els catorze mapes que ilustren els moviments dels diferents exèrcits són insuficients per a donar una referència geogràfica tant de les diferents batalles en concret, com de determinats aspectes estratègics, en especial en la defensa alemana de Tunísia. En canvi, a la web d’An Army at Dawn, podeu trobar un mapa interactiu molt ben fet que si ajuda molt millor a comprendre l’evolució de la campanya militar.

Com a llibre, una lectura més que recomenable si us agrada la Història, el món militar o si us van les aventures bèliques. A mi m’ha costat una mica el nivell d’anglès, perquè fa servir molts adjectius i expressions col·loquials que he hagut de buscar al diccionari. Ara anem a coses que he descobert en el llibre.

La primera idea que m’ha quedat és que, a grans trets, els aliats van guanyar la guerra per la tremenda capacitat productiva que aportaven els Estats Units. Força bruta. Els alemanys la van perdre perquè un caporal es va entestar en exercir de comandant suprem, el seu Estat Major va ser incapaç de fer-li veure el desastre que estava provocant, i també perquè alguns generals es van preocupar més de fer-se la guitza entre ells que no de fer-se-la als Aliats. Patètic.

Els americans van arribar al teatre d’operacions europeu sense experiència pràctica de combat. L’art de la guerra havia canviat decisivament des de la seva darrera experiència bèl·lica a la Primera Guerra Mundial. La lluita al Pacífic no els va aportar experiència aplicable a Àfrica ja que era sobre tot de caire aeronaval, amb ensenyaments no aplicables a les batalles terrestres i amb problemàtiques logístiques completament diferents. Això va portar molts problemes menors però generalitzats per part de la tropa tant al front com a la reraguarda, i també una sèrie d’errors dels seus generals que van ser catastròfics pels soldats. Tot plegat, a banda de la manca d’eficàcia, va provocar un sentiment de superioritat dels militars britànics i de desdeny dels seus cosins americans. Afegiu-li els llibres d’història que havien estudiat tots els comandaments americans, on els dolents eren els anglesos dels que s’havien independitzat, i ja tenim muntat un bonic sidral. El va haver.

Però, una de les coses que més m’ha sorprés del llibre ha estat descobrir que l’estratègia marc de la guerra va ser concebuda pels britànics. Els militars americans van acudir a la decisiva reunió de Casablanca sense haver pensat un plan concret, només amb algunes idees al cap. Churchill en canvi va fer anar un vaixell expressament per a transportar els mapes i plans del seu Alt Estat Major i poder argumentar i convencer els americans que fessin el que ell deia i que bàsicament consistia en primer assegurar el Mediterrani ocupant el nord d’Àfrica, després desembarcar a Itàlia, i només llavors desembarcar a França. Els americans, en canvi, volien anar per feina desembarcant directament a França, per la qual cosa no només necessitaven un nombre de divisions del que en aquell moment no disposaven, sinó que a més tot aquell contingent exigia un avituallament que exigia molts més vaixells dels que tenien tots els països aliats conjuntament.

També s’ha de dir que Roosevelt si que portava el seu pla polític molt ben pensat. Aquest és un tema que apareix només tangencialment, però la invasió nord-americana d’Àfrica marca el punt d’inflexió a la política internacional. Fins aleshores, les grans potències eren l’Imperi Britànic (encara es deien així i el Rei era the King Emperor, Rei d’Anglaterra i Emperador de la Índia) i França. A partir de novembre del 1.942 queda palés que els EUA són no només el país que pot derrotar la major potència militar del moment (Alemanya) sinó també l’únic que pot salvar de la derrota tots els altres que junts estaven perdent la guerra contra Hitler.

Molt interessant també el paper dels francesos. Aquella part del Marroc, Algèria i Tunísia eren colònies de la França de Vichy. Tot i els esforços sota mà dels americans, els francesos els van rebre a trets i els van causar unes tres mil baixes. En canvi, els alemanys van poder portar a Tunisia més de cent mil homes i tot el material i avituallament necessari sense rebre un sol tret en contra. Però, al cap de tres dies del desembarcament aliat, les tropes franceses es posen sota el comandament d’Eisenhower (inicialment el general francès Giraud demanava no només el comandament de les tropes franceses, sinó també de les angloamericanes!) i es posen a combatre els alemanys. Parlem-ne, de canvis de jaqueta …

Per qüestió de temps i espai renuncio a comentar en aquest petitíssim resum molts punts interessants, com les anàlisis de les personalitats dels diferents generals, moltes anècdotes de soldats anònims, els regals que van rebre per Nadal o alguns episodis de brutalitat de soldats americans contra la població àrab, que llegits ara ajuden a explicar prejudicis i malfiances per una banda i actituds arrogants per l’altra. I també, tota la discussió sobre la necessitat que els soldats americans aprenguessin a odiar l’enemic i s’alliberessin de l’escrúpol de matar. Però, per acabar bé, és imprescindible que us expliqui un parell d’anècdotes de les batalles a El Guettar i Maknassy, que tenen molt de suc.

La primera és la trucada que va fer-li el General Patton al seu subordinat el també general Ward. Quan Ward li va comentar Patton que aquell dia havien tingut molta sort de no sofrir la baixa de cap oficial, Patton li va contestar que “that’s bad for the morale of the enlisted men; I want more officers killed.”. Davant la sorpresa de Ward, Patton va aclarir-li el que volia: “I want you to put some officers out as observers well up front and keep them there until a couple gets killed”. (que s’ho fes com vulgués, però que matessin alguns oficials americans per a augmentar la moral dels soldats reclutats a la força; Pàgina 446 del llibre, les cites són textuals).

La segona és més divertida i també intervé Patton (pàgina 442). A les tres de la tarda, el seu servei d’intel·ligència intercepta un missatge dels alemanys: sis batallons atacaran a les quatre en un determinat punt. Per anar ràpid, Patton avisa en missatges sense codificar els seus comandants d’aquest atac. A tres quarts de quatre, intercepten un altre missatge: per a donar temps a que l’artilleria agafi bones posicions, l’atac es retarda fins a les 16:40. Però es veu que no tothom rep el segon avís (que atacaran més tard) i a les 16:15, el general Terry Allen, cap de la Primera Divisió Cuirassada Americana, envia el següent missatge sense codificar en una freqüència de ràdio que saben que fa servir la divisió panzer que els atacarà: “What the hell are you guys waiting for? We have been ready since 3:45 PM. Signed, First Division.” (on sou? fa mig hora que us estem esperant). Naturalment, els alemanys van cancel·lar l’atac i van canviar els seus codis secrets. Patton va comentar: “Terry, when are you going to learn to take this damned war seriously?” (quan dimoni et prendràs aquesta guerra seriosament?).

Aquesta darrera, ni Gila.

Salut i sort,
Ivan.

Si em voleu fer un regal, oblideu-vos de l’ampolla de colònia, el centre de taula o el CD de Julio Iglesias i regaleu-me una setmana per a recòrrer Monument Valley, que fa anys que és un viatge pendent.

Si la foto us sembla massa estiuenca, també podeu veure el mateix paissatge a l’hivern.

Salut i sort,
Ivan.

La primera reacció que tens és la típica d’Obelix: estan bojos aquests romans!. Bojos uns, per invertir una gran quantitat de temps, diners i esforç, i no en parlem del risc personal, i bojos els altres (l’Administració pública) per permetre-ho, fomentar-ho i subvencionar-ho.

Però anem una mica més enllà. Aquesta gent s’ho passa bomba. Ells tenen una afició, l’aeronàutica, que és caríssima i han trobat una manera subvencionada de practicar-la. I a més de practicar-la d’una manera especialment llaminera: desplaçaments no tant curts, jugar a lladres i serenos, escenaris i eines reals … Va, confesseu: qui no va sortir de veure Top Gun amb ganes de pilotar un F-16?

I no només és divertit: també és patriòtic. Perquè estan fent un servei al seu país, ajudant a millorar les seves forces armades. Reconeguem-ho: molts de nosaltres no ens apuntarem mai a la milícia (jo em vaig escaquejar tant com vaig poder) però ens agrada opinar que les coses s’haurien de fer millor i fins i tot pontificar sobre com s’haurien de millorar. Doncs aquesta gent està contribuint directament. Poc o molt, això ho sabrà l’alt comandament americà, però està col·laborant.

Una organització així és, crec jo, impensable a Espanya. D’entrada, perquè aquí hi ha excés de xovinisme i dèficit de patriotisme. Aquí molt emplenar-se la boca, molt penjar banderes de tres metres d’alçada, però poc sacrificar-se pel país; i cobrar en negre, oblidar de demanar la factura, llençar el paper fora de la paperera i preferir que els alemanys facin el negoci abans que altres espanyols que parlen d’una manera una mica rara …

Perquè hi ha patriotisme allà i aquí no? Opino que l’amor només sorgeix per tres vies: l’enamorament instintiu i irracional, la profunda admiració, i l’agraïment. I el patriotisme és una mena d’amor, en aquest cas a un col·lectiu imaginari que transmeten l’educació i els mitjans de comunicació.

Els EUA no seran exemplars en moltes coses, però els nordamericans tenen força motius per a admirar el seu país. Són el país més poderós de la Terra, tant econòmicament com militarment o culturalment; s’han construit el sistema polític que ells han volgut i que respon a grans trets als seus valors; i és innegable que en l’immens territori del que disposen poden trobar tota mena de racons maravellosos, tant naturals com construits per l’home, que els fan creure que és el lloc més bonic del món.

I motius per a estar agraïts? Ja podeu parlar del desastre que estan patint a l’Irak, que no us entendran. Allò ho ha provocat un president, però no el país. El país i les seves institucions se salven de la crítica, preservant d’aquesta manera l’orgull nacional. En canvi, és el país (i no cap president o partit governant en concret) qui amortitza els guanys de permetre oportunitats a tothom (bé, a moltíssima gent; un percentatge més ampli del que hi ha a Europa) i de l’elevat nivell de vida del que majoritàriament gaudeixen.

La història espanyola, en canvi, ens dóna una tradició de dirigents i partits polítics corruptes, dictadures on es vetllava pels interessos de molt pocs i s’oblidaven les necessitats de molts, i un exèrcit propi que ha matat més espanyols que qualsevol exèrcit extranger. Si, les conseqüències d’una guerra civil són llargues i devastadores. Què hem d’agrair o admirar? Algunes coses, sense cap mena de dubte, i fins i tot algunes de les que va portar el franquisme, perquè en quaranta anys no hi ha manera de no fer res malament, però la sensació majoritària és que molt del bo s’ha fet tot i que havia un govern, i no gràcies a ell.

Vaja, que saber assignar bé les responsabilitats és una gràcia per un país. Però per a saber-ho fer, cal una cultura política que aquí encara no tenim.

Salut i sort,
Ivan.

Salut i sort,
Ivan.