I qui fa trampes per a guanyar un congrès regional d’un partit, les pot fer per a ser el candidat a la presidència d’un govern, i les pot fer per a que els seus amics guanyin més diners. Perquè aquests amics saben el què ha fet abans i no convé que s’enfadin. Perquè és un trampós.

Ara el que cal saber és, no només si al PP de Balears volen escollir un trampós per a dirigir-los, que també, sinó si estan disposats a compartir la intimitat i l’esforç de la lluita política amb tramposos. I això diu molt de la gent.

Malauradament, de tramposos n’hi ha a totes bandes i a cap banda no volen ser els primers en treure-se’ls de sobre.

Bola extra: curiosos els contactes dels quadres del PP. També podia haver estat que s’afiliessin al partit de forma massiva els treballadors d’una correduria d’assegurances, d’un taller mecànic o d’una agència immobiliària. Però potser no hagués estat notícia. O potser és que el canvi de model productiu del país … millor deixem-ho.

Salut i sort,
Ivan.

Evidentment, els que no són culpables d’haver fet pressupostos amb dèficit, els que no hem aprovat peticions de crèdits de difícil devolució, els que no hem gestionat malament bancs i caixes d’estalvi, no podem demanar perdó per aquests fets i hem d’afrontar les corresponents responsabilitats. Això es desprèn de l’actuació governamental en matèria d’estalviar recursos per a uns i aprovar ajuts per a d’altres.

A la vida és molt important saber qui tens al teu costat i qui tens enfront. Preneu nota.

Salut i sort,
Ivan.

LLEI DE REFORMA DEL CONGRÉS DE 2011 (esmena de la Constitució)

1. Els diputats seran assalariats només durant el seu mandat. I no tindrà jubilació només pel sol fet d’haver exerici mandat.
2. Els diputats contribuiran a la Seguretat Social com tothom. El fons de jubilació del Congrès passarà al règim vigent de la Seguretat Social. Els diputats participaran dels beneficis dins del règim de la Seguretat Social exactament igual que la resta de ciutadans. Els fons de jubiliació no es pot fer servir per cap altra finalitat que no sigui aquesta.
3. Els diputats han de pagar el seu pla de jubiliació, com tota la resta de ciutadans.
4. Els diputats deixaran de votar el seu propi augment salarial.
5. Els diputats deixaran la seva assegurança actual de salut i participaran del mateix sistema de salut que la resta de ciutadans.
6. Els diputats han de complir les mateixes lleis que la resta de ciutadans i estar subjectes, a responsabilitats civils i penals, en l’exercici de la seva activitat política.
7. Els diputats han de servir a les cambres, no fer carrera. per tant, al complir el mandat (màxim 2 legislatures) cap a casa i a buscar feina.
8. S’eliminen els salaris vitalicis.

Ara és l’hora de les RETALLADES DEL POBLE. Si estàs d’acord, reenvio a 20 dels teus contactes i demana’ls que mantinguin aquest missatge circulant. Junts podrem.

Algunes preguntes:

• Qui determinarà el sou dels diputats? Per extensió, dels càrrecs polítics de les administracions?
• Si un ciutadà té el dret de contractar una mútua sanitària, per què no ho pot fer un diputat?
• Com protegim la independència d’un diputat? A banda de la temptació d’acceptar suborns, també hi ha el perill que la policia o els jutges li engeguin un procés civil o penal igual que ha passat amb cert jutge i ex-diputat socialista, per motius polítics.

El problema, em temo, és molt més profund i simple. Tenim uns diputats tant maldestres que no han dubtat en exigir sacrificis al poble mentre ells rebutjaven sacrificar ni les engrunes. I ho han fet públicament a l’era de la televisió en els mòbils, twitter i facebook.

El problema és que tenim un sistema polític, consagrat a la Constitución, que consagra els partits polítics com a actors principals, sense demanar els partits cap garantia de bon govern. Això gairebé garantitza que els qui arribin als llocs polítics rellevants, o com diria Alfonso Guerra “los que salen en la foto”, siguin els aparatchik i no els millors.

Salut i sort,

Ivan.

Però error greu perquè, després d’haver declarat que no podia dormir pensant en l’atur juvenil, ningú no s’empassa que el metge li receptés a Don Joan Carles una cacera africana per alleugerir l’estrès. Tot plegat queda com poc sincer, poc sensible als compatriotes (que no súbdits) que ara mateix patim la crisi, i aquestes són qualitats que s’exigeixen avui en dia als polítics, car difícilment les trobarem.

Però, que ningú no s’equivoqui. Això és una gota, mentre que hi ha tot un barril d’aigua bruta, molt bruta, que li està esclatant al Rei a Mallorca. Curiós també que la indignació esclati per una anècdota i no per una trama de corrupció. Tornem a parlar sobre els valors del país?

De totes formes, entenc que l’afectat és qui ocupa el càrrec actualment i no la institució. Tot i que ara tot són cops, a la que els ànims es calmin una mica (hagi una gran notícia futbolera, per exemple) tothom veurà els avantatges de no rebentar una de les institucions que fins ara rebien millor valoració, tant perquè les altres (Justícia, parlaments, governs, partits polítics) no tenen gaire defensa, com per la por a l’alternativa: la III República presidida per Aznar.

Comentari musical de fa una pila d’anys: quan Ritchie Blackmore va inventar el speed metal amb Kill the King. Grans Rainbow i que Cozy Powell i Ronnie James Dio siguin bé al cel.

Salut i sort,
Ivan.

Però, no hem arribat al final del camí. Hem arribat a un punt de no retorn. Ara sabem que, en algun moment, arribarem al final. Perquè, o hi ha una escisió a la ja molt disminuïda i afeblida ETA, o estem al davant d’una negociació on totes dues bandes tenen les cartes marcades.

Per arribar al final cal véncer les resistències d’aquells a qui no els agrada prou aquest final. I cal que les paraules d’avui es tradueixin en fets. I calen més gestos, molt més dolorosos que els que s’han fet fins ara. Per ambdues bandes.

Al final, totes les guerres, regulars i irregulars, acaben igual, amb un parell d’escenificacions. La primera va ser l’altre dia a Donostia, on uns figurants de luxe van donar-li l’excusa a ETA per seure a taula amb una certa dignitat. Ara cal escenificar la rendició del vençut.

Sense voler ser melodramàtic, sempre passa que les bones notícies arriben massa tard per a massa gent. Esperem que qui pot decidir com s’acabarà tot plegat, decideixi acabar-ho aviat i pugui escriure un article com el del Víctor.

Salut i sort,
Ivan.

Per tant, no és adient intentar colar limitacions a les polítiques que el dia de demà algú cregui que són necessàries o convenients. No em va semblar bé que els del tripartit volguessin fer-ho en un sentit, no em sembla gens bé que PP i PSOE s’ajuntin ara per a fer-ho en un altre sentit.

I molt menys, sense oferir un debat obert i profund sobre el tema. Presentar la suggerència (o ordre?) de la Merkel com una mesura absolutament imprescindible i ineludible és … impresentable.

Dit això, crec que aquesta reforma constitucional no ens afectarà en res pràctic. En aquest país, feta la llei feta la trampa. Els polítics aprovaran pressupostos irreals per cobrir l’expedient i després faran el que ells creuaran convenient.

Angela Merkel hauria de passar més vacances a Mallorca, per entendre això.

Salut i sort,

Ivan.

Darrerament hi ha un munt de cadenes d’aquest tipus. L’ambient polític està molt calent. Segurament no arrecarà el bull, però està molt calent.

POLITICOS FUERA ¡YA!

Está comprobado que los millones de msn, correos, vía móvil e Internet ha logrado exasperar a los políticos de este país.

No ha sido el reconocimiento de la crisis lo que les ha llevado a bajarse el sueldo, bajada testimonial y ridícula, sino la entrada en sus medios de comunicación de correos como el que ha circulado por el país, millones de ellos con su mensaje indecente han goleado día y noche la coraza mejor decir, la cara dura, de unos políticos que estiman a Las Españas como dominios donde ejercer sus derechos de clase aristócrata.

Hay que seguir denunciando y dar curso a todos estos mensajes que les pongan en evidencia.

¿Por qué un diputado con tan solo siete años de ejercicio, ya opta a la jubilación con todos sus derechos y un trabajador necesita 38 años y medio?

Pues hay más cosas por las que denunciarlos:

Ser político es un chollo con privilegios al alcance de ellos y sus herederos. Un círculo de alrededor de ¡¡80.000 personas!! … cerrado y opaco.

Todos tenemos que saber:

1. La retención de IRPF en las nóminas de diputados y senadores es sólo del 4,5%. Ganen lo que ganen, sólo tienen que pagar a hacienda en su declaración un mísero 4,5% de su sueldo bruto. ¡Vergonzoso!
2. Tal es el descontrol y opacidad, que en España no hay ni una sola institución que conozca cuántos políticos cobran del Estado. ¡Increible pero cierto!
3. Un español tiene una pensión máxima de 32.000 euros anuales, pero los políticos tienen derecho a pensiones vitalicias muy superiores: 74.000 euros en el caso de los primeros espadas de La Casta. Además estas pensiones no son incompatibles con otros sueldos de la Administración o con otras actividades económicas. Un diputado o senador tiene que estar sólo siete años en el cargo para optar a la pensión máxima, mientras que un trabajador autónomo o por cuenta ajena necesita 35 años cotizados.
4. Sueldazos: Con lo que gana cualquier alcalde de un pueblo pequeño en un sólo mes, una pensionista con cuatro hijos vive durante dos años y medio.
5. Exentos de pagar nada: ¿Sabía usted que paga de su bolsillo las multas que la DGT impone a los políticos? ¿Y que además las paga con recargo?
6. A todo tren: ¿Viajes innecesarios? Una comisión del Congreso pide permiso para que 60 diputados viajen cuatro días a Canarias a estudiar el cultivo del plátano. A gastos pagados y cobrando por ello!
7. Derroche: Zapatero es el único presidente de la UE que carga sus gastos vacacionales a los presupuestos estatales. ¡Y se aprovecha de ello viajando con 100 personas durante tres semanas!.
8. Nadie les controla: Tienen total libertad para subirse los salarios sin límites. No hay normativas extrictas e inspecciones que determinen un máximo de sueldo para los alcaldes, concejales, etc…
9. Absentismo: no existen datos oficiales sobre la falta al trabajo de los políticos o al menos no se han hecho públicos.
10. Aviones: los diputados pueden utilizar a su antojo con cargo a las arcas del Estado aviones, trenes o barcos. Disponen de 5.000.000 de euros al año para viajes.
11. Bono, José: entre sueldo y complementos, el presidente del Congreso cobra 13.856 euros al mes: 3.126 por diputado, 3.605 como complemento, 3.915 para gastos de representación y 3.210 de libre disposición. Las dos últimas partidas suman más de 6.000 euros mensuales para comidas, regalos y actos de protocolo. Todo este dinero sin contar las indemnizaciones previstas por ley para sufragar «gastos que sean indispensables para el ejercicio de su función».
12. Botella, José: el cuñado de José María Aznar fue fichado en Bruselas, desde las oficinas del PP en esa capital. En el tribunal que lo examinó para funcionario estaba un miembro determinante, Gerardo Galeote, que presidía la delegación popular en Europa. En menos de dos años el hermano de Ana Botella se blindó con un sueldo europeo para toda la vida.
13. Caldera, Jesús: el ex ministro de Trabajo y Asuntos Sociales recibe 6.319 euros mensuales por su escaño en la cámara baja, donde redondea su sueldo como vocal de la Diputación Permanente y presidente de una comisión. Cuando era ministro subió el salario mínimo a 600 euros. Cuatro años después, su sueldo es 10 veces superior a esa cifra, que recibe simplemente por no abrir la boca. Caldera no ha presentado ni una sola iniciativa ni ha intervenido en el Congreso desde que comenzó la actual legislatura. Al final, cobró en 2009 más de 120.000 euros por los servicios prestados.
14. Cargos: Hay 8.112 alcaldes, 65.896 concejales, 1.206 parlamentarios autonómicos, 1.031 diputados provinciales, 650 diputados y senadores, 139 responsables de Cabildos y Consejos insulares y 13 consejeros del Valle de Arán..
15. Castigo: nunca se ha sancionado a ningún político por incumplir el Código del Buen Gobierno, que se supone que controla las buenas prácticas del Ejecutivo.
16. Coches: el lujo de muchos dirigentes autonómicos les lleva a sentar sus posaderas en automóviles de más de 100.000 euros. Gallardón, el alcalde de Madrid, se mueve en un Audi A8 de 591.624 euros. Fue contratado en arrendamiento hasta 2011, así que el alcalde gasta 150.000 euros al año del bolsillo de sus ciudadanos para moverse por la ciudad y alrededores. Catorce de los 17 presidentes autonómicos usan Audi. El valenciano Francisco Camps tiene varios a su disposición (esa comunidad dispone de 200 vehículos para sus altos cargos, la mayoría de ellos Volvo S80, de 40.000 euros), lo mismo que sucedía con Chaves en Andalucía, cuyo Gobierno cuenta con 234 coches oficiales.
17. Chaves, Manuel: cobra al año 81.155 euros por ser ministro más una indemnización de 46.000 al año por abandonar la presidencia de Andalucía. O sea, 127.155 euros anuales. Dos sueldos del Estado compatibles sólo para altos cargos. Para los demás españoles está prohibido por ley.
18. Despilfarro: el Congreso gasta cada año 160.000 euros en regalos navideños. 11.000 cargos públicos reciben obsequios por esas fechas, un gasto que suma al año 2.200.000 euros.
19. Deudas: cada español debe a los bancos 566 euros por la deuda de los ayuntamientos.
20. Descontrol: es tal en la administración de fondos públicos que en España no hay ni una sola institución que conozca cuántos políticos cobran del Estado.
21. Dietas: los parlamentarios que no viven en Madrid reciben, además del sueldo, otros 1.823 euros al mes por sus supuestos gastos de manutención y alojamiento. Los locales, 870 para gastos, libres de impuestos. La suma de estos sencillos complementos supera el sueldo de 12 millones de ciudadanos. Además, cobran 150 euros cada día si salen al extranjero, y 120 si viajan por el país.
22. Enchufados: hasta hace tres meses, cada eurodiputado disponía de 17.140 euros al mes para contratar a familiares. El ex presidente del PP de Cataluña y vicepresidente de la cámara europea, Alejo Vidal-Quadras, puso en nómina como secretario en Bruselas a Albert Fuertes, hermano de su esposa. Y el eurodiputado cacereño del PP, Felipe Camisón (fallecido en mayo de 2009) contrató a su cónyuge como asistente, al igual que hizo la también diputada popular Cristina Gutiérrez-Cortines con su hija. Y lo mismo hizo el socialista Enrique Barón con la hija de un militante afín. [En la actualidad, los familiares directos han sido eliminados de las plantillas de los diputados españoles. Sin embargo, los parientes de sangre han sido reemplazados por personal próximo al partido].
23. Fundaciones: 52 políticos nacionales ocupan cargos en 74 fundaciones distintas: 31 por el PSOE, 28 por el PP y 4 por el resto de grupos. La conservadora Soledad Becerril parece la más activa: es miembro del patronato de seis fundaciones. No todas tienen un marcado carácter político.
24. Guerra Reina, Alfonso: hijo del ex vicepresidente del Gobierno, Alfonso Guerra. Fue elegido a dedo como asistente del vicepresidente del Parlamento Europeo, el socialista Miguel Ángel Martínez. Más de 140 millones al año se van en sueldos de 1.200 recomendados. Con ese dinero se podrían mantener los servicios de una ciudad española de 115.000 habitantes durante un año.
25. Hacienda: la retención de las nóminas de los diputados y senadores es sólo del 4,5%.
26. Horas extras: en 2008 el Gobierno de La Rioja pagó 200.000 euros extras a sus conductores. Realizaron 870.182 kilómetros, unos 2.300 al día, lo suficiente para cruzar tres veces España de este a oeste. Un gasto curioso ya que es la comunidad más pequeña del país y que su población es inferior a la de cualquier ciudad dormitorio de Madrid. El uso de coches oficiales para asuntos particulares es una práctica tan común como soterrada.
27. Ibarretxe, Juan José: el ex lehendakari del Gobierno vasco recibe unos 45.000 euros al año, la mitad de lo que ingresaba cuando era presidente. Y lo cobrará de por vida, igual que todos los miembros de su ejecutivo. Este tipo de jubilaciones están muy por encima del límite legal para el resto de los españoles, que no pueden cobrar más de 32.000 euros anuales, por mucho que hayan cotizado toda su vida.
28. Impuestos: un ciudadano, por ejemplo, de Madrid sustenta con sus impuestos el salario de 27 concejales, 120 parlamentarios de la Asamblea madrileña, 264 senadores, 350 diputados nacionales y 54 del Parlamento Europeo. En total, 815 cargos electos con un sueldo base que supera los 3.000 euros. Y sin contar los puestos de confianza que arrastra cada uno.
29. Jubilados de oro: tras abandonar el FMI, Rodrigo Rato regresó a España con una pensión vitalicia de 80.000 dólares anuales. Sumados al sueldo de ex ministro, en 2006 percibía 37.070 euros mensuales. [Un español necesita cotizar al menos 35 años, 15 con la base más alta, para poder cobrar la jubilación máxima de 32.000 euros al año].(No será que Rato ya sabia la que se nos venia encima con las cris financiera y por eso se fue, dejó el cargo en el FMI.)
30. A pensión completa: no hay límite legal para las comidas de representación de los políticos españoles. Tampoco hay fiscalización previa a la hora de comprar jamón, champán o puros de alta cava. Ejemplo de descontrol es el socialista valenciano Vicent Costa. Acababa de perder las elecciones municipales a favor del PP, pero seguía siendo alcalde en funciones. Y como tal se gastó casi 500 euros del dinero público en gambas, cigalas, langosta, navajas, jamón y caldereta. Una buena despedida.
31. Móviles: los senadores cuentan con 1,7 millones de euros al año para gastos de teléfono. El ayuntamiento de San Lúcar de Barrameda tenía 270 dados de alta. Entre los servicios que pagó figuran descargas de juegos, llamadas a Cuba y a varias líneas eróticas.
32. Morosos: los miembros de La Casta invirtieron 66,6 millones de euros en la celebración de las elecciones general de 2008. De ese dinero, 44 millones fueron prestados por bancos españoles para financiar campañas publicitarias megalógamas. Las mismas entidades que ese año de crisis embargó las casas a 60.000 familias por falta de liquidez. 180.000 personas se quedaron sin techo. Sin embargo, los partidos de La Casta deben a los bancos 144,8 millones de euros.
33. Negocios: sólo el 33% de los diputados del Congreso se dedica en exclusiva a su labor política. El resto engorda sus cuentas corrientes con la participación en empresas privadas, fundaciones y colaboraciones varias. Algunos, como el diputado del PP Miguel Ángel Cortés, aglutinan hasta 12 actividades extraparlamentarias.
34. Nóminas: los sueldos de los políticos electos (80.000 miembros de La Casta, que llenarían un estadio como el del Real Madrid) cuestan a los ciudadanos unos 720 millones de euros al año, más que el presupuesto anual de toda la red ferroviaria, tres veces superior al dinero dedicado a cuidar el patrimonio nacional y 60 veces más que lo que gasta el país en salud bucodental para jóvenes.
35. Pajín, Leire: en 2000 se coronó como la diputada más joven de España. Ocho años después, con 33 de edad, ya tiene derecho a una indemnización de 85.000 euros anuales del Estado. Recibe 5.500 euros al mes por su trabajo al frente del PSOE, tiene derecho al 80% de su sueldo como ex secretaria de Estado de Cooperación, 103.000 euros anuales con todos los complementos, a lo que hay que sumar 3.126 como senadora y ahora el sueldo de ministra de Sanidad e Igualdad … (¿igualdad?) y todos los complementos y dietas.
36. Pensión de escándalo: los ex ministros mantienen durante dos años una pensión por cese de 58.000 euros anuales, cifra seis veces superior a la pensión media española. En la actualidad, cuatro ex ministros compatibilizan ese dinero con el sueldo de diputado: José Antonio Alonso, Fernández Bermejo, María Antonia Trujillo y Jesús Caldera.
37. Gastos de todo tipo, a cargo de todos: el concejal de Palma de Mallorca, Rodrigo de Santos, gastó más de 50.000 euros en prostitutos y bares de ambiente, a cargo de las arcas públicas. En Estepona, varios miembros municipales están siendo investigados por cobrar 42.000 euros a una red investigada por la Audiencia Nacional para abrir un local de alterne. En 2002, el ex alcalde de Dolores (Alicante) fue condenado a seis meses de prisión por cargar al estado, la factura de un local de alterne, al que acudió con siete comensales.
38. Regalos: no hay una ley concreta sobre los obsequios que pueden aceptar o no los políticos. En EEUU, por ejemplo, pasan al Estado. Para hacerse una idea de las cuantías de estos regalos: Condolezza Rice recibió el año pasado en sus viajes oficiales joyas por valor de 360.000 euros. En España se las hubiera quedado para ella. Aquí nadie tiene obligación de declararlos. Se pueden quedar con ellos. Sin más.
39. Solbes, Pedro: tras dejar la política en abril de 2009, el ex ministro de Economía se encontró con un retiro de unos 12.000 euros mensuales (una pensión de 2.725 euros por ser funcionario, su pensión vitalicia como ex comisario europeo y otros 5.700 al mes como compensación, durante dos años, por ex ministro). A Solbes, pues, le esperaba una jubilación cinco veces mayor que la de cualquier español.
40. Secretos: el oscurantismo sobre los gastos llega al absurdo. El Parlamento Europeo cuenta con una Oficina de Lucha Contra el Fraude (OLAF, por su siglas en inglés). Sin embargo, sus informes son confidenciales y su contenido completo sólo es conocido por los parlamentarios. Los votantes pueden saber de las buenas acciones de los políticos, pero sólo La Casta conoce datos sobre el fraude.
41. Sin límites: cada parlamento autonómico, diputación o ayuntamiento fija el sueldo de sus cargos electos sin límite ni baremo alguno. José Bolarín, alcalde de Ulea (Murcia), con 900 habitantes, cobra unos 4.000 euros. El de Ricote, cerca del pueblo anterior, se lleva 40.000 al año en una población que no alcanza los 1.300 vecinos. Y la alcaldesa de Marbella, Marisol Yagüe, cobraba más que el presidente del Gobierno: 84.462 euros al año en un ayuntamiento que estaba en bancarrota …
42. Taxis: la comodidad de sus señorías para hacer su trabajo es tal que el Congreso regala a los que no disponen de coche propio una tarjeta personalizada con un saldo de 250 mensuales para que viajen en taxi por Madrid.

¡REVOLUCIÓN SOCIAL YA!

Reenvíalo a todos tus contactos y entre todos acabaremos con la crisis.

Que no nos tomen el pelo.

Benvinguts a la política, senyors periodistes. A més, segons la seva anàlisi, resulta que les autonomies governades pel PP són les menys eficients i les que no posen tota la voluntat en assistir la gent. Casualment, tots els exemples són amb comunitats governades per PP i PSOE.

Posats a jugar a la demagògia, ara vull llegir un altre article amb l’opinió de l’ínclit Juan Carlos Rodríguez Ibarra demanant que els ciutadans de tota Espanya tenen els mateixos drets i han de ser atesos igual de bé. Vull escoltar l’ocurrent José Bono dient que cal estar pel manicomi per a demanar més diners allà on el cost de la vida és més alt. Vull saber què proposen els polítics espanyols per a solventar les dramàtiques situacions que relata l’article.

De política no n’entenc gaire, o sigui que no sé què passarà. Però de memòria encara en tinc, i sospito que acabarà passant el d’altres vegades: que s’aprovarà una bona mesura que quan la va proposar un nacionalista era insolidària i que ara passarà a ser progressista.

Salut i sort,
Ivan.

Jo no hagués proposat la prohibició, per què igual que el President Montilla, crec que la llibertat d’escollir és un valor superior i que les administracions públiques han de deixar escollir la gent tant com sigui possible.

A més, la festa anava molt de baixa. Hagués estat molt més hàbil (políticament) esperar a que la Monumental tanqués definitivament la porta (José Tomás no donarà tota la corda que el taurinisme català necessitaria per a resucitar) i aleshores potser hagués fet alguna cosa.

Però si creus que el dels bous està malament (ara hi aniré) aquesta postura és arriscada, perquè hi ha el perill que algun geni del màrqueting recuperi el glamour de la festa. D’aquí que la plataforma Prou! hagi aconseguit cent-vuitanta mil signatures (180.000) recolzant la seva iniciativa.

Un cop presentada la Iniciativa Legislativa Popular, un política ha de fer una cosa i té prohibit fer-ne una altra. El que ha de fer és tractar-la amb el màxim respecte, perquè hi ha unes quantes persones que creuen que la principal institució política del país ha de debatre sobre aquell tema. La opinió el país té altres problemes més importants/urgents és d’una falta de consideració terrible amb els ciutadans i amb el sistema democràtic. Per tant, el que de cap manera pot fer un polític, és escaquejar-se de la qüestió, com a fet entre d’altres el Conseller Castells.

Jo hagués votat a favor de la prohibició. Per que jo crec que no hi ha dret a maltractar o matar un animal per divertir-se. Per molta costum que hi tinguem, ni per molts diners que es moguin, ni per molt estètic que els sembli a alguns.

Un cop decidit, cal assumir les conseqüències. Concretament, els empresaris taurins rebran una certa compensació econòmica ja que entre tots (els parlamentaris són representants de tots) els prohibim desenvolupar la seva activitat. Amb aquests diners podran finançar corrides arreu on vulguin. I tots, tant els que estem a una banda o a l’altra de la votació, haurem d’anar pensant en el següent tema polític.

Aquest cop m’ha agradat el seguiment que ha fet El País. Se’ls nota el color de la samarreta, però han publicat opinions de tota mena:

• La descripció del debat i el relat del desenllaç han provat de mostrar les opinions d’uns i d’altres, tot i que trobo que han barrejat (legítimament) l’opinió dels periodistes amb la difusió de la informació.
• Juan Cruz i Lluís Bassets han escrit sengles columnes amb les que estic molt d’acord.
• Com no podia ser d’altra forma, a la resta d’Espanya sembla que s’imposa la intepretació separatista d’aquest debat. Algú tant poc sospitós de catalanisme com Javier Valenzuela posa seny en aquest aspecte, mentre que en Víctor Gómez Pin pixa fora de test de manera lamentabilíssima.
• Entre els articles a favor de l’abolició, destaco els del Francisco González Ledesma i la Ruth Toledano, que titula el seu parafrasejant un famós llibre del Fernando Savater, que signa un (típic seu) dels articles en contra de l’abolició.
• Finalment, les reaccions. De l’esperpèntic Mayor Oreja a l’oportunista Mariano Rajoy i passant per tot el sector taurí, sembla que hi ha gent que no s’ha enterat que hi ha molta gent fora de Catalunya que també està en contra de la fiesta nacional, tot i que no tinguin res en contra de la nació de la festa. A tots ells els recomano la lectura de l’article de l’Antonio Lorca, d’una lucidesa aclaparadora.

Salut i sort,
Ivan.

I demà us diré què em semblen els correbous.

Des de fa un temps en el castellà que s’escolta habitualment, tant al carrer com als mitjans de comunicació massius, s’han anat acceptant una sèrie de veus noves que expressen conceptes pels que ja havia termes acceptats. Els exemples que em venen al cap són explosionar (per explotar), el clàssic imprimido (per impreso), influenciar (per influir), i segur que vosaltres en podeu afegir un bon grapat més.

A banda del canvi de significat de puntual, que ara també vol dir concreto.

El català, a més de patir aquest fenòmen, pateix una problemàtica pròpia i més complexa (i difícil).

Però el que volia dir és que no sé què pensar d’aquesta bateria de neologismes. Per una banda, que apareguin noves paraules i noves accepcions per les que ja hi són és bo, símptoma de vitalitat de la llengua i la cultura dels seus parlants que incorporen nous conceptes al seu viure quotidià. Això és el que ha passat tradicionalment: els italians desenvolupen la música i nosaltres els comprem mots com ópera i piano; els angloparlants fan cas a Unamuno i inventen el software i el rock.

Però el que no han inventat és la personalització (customització), ni preveure el que sigui (els forecastejar), ni crec que cartera tingui cap inconvenient respecte el terme portfoli. Segur que em deixo les millors al fons de la memòria.

Però m’amoïnen aquestes incorporacions que no sé si responen al vigor de de la llengua o al seu desconeixment, greu en el cas dels professionals de la comunicació. Aquests neologismes són necessaris? Un neologisme innecessari és dolent? Existeix el concepte de neologisme dolent? Sóc un perepunyetes lingüístic?

Salut i sort,
Ivan.

Set anys per decidir. Set anys sense poder fer rutllar l’empresa: d’oportunitats de mercat perdudes, de projectes frustrats, d’inversions impossibles. Set anys de plans personals girats: hipoteques que pagar d’una altra manera, anys d’assentament o de consolidació professional, anys entre el vigor laboral o la jubilació, entre la llibertat d’escollir o l’haver de pensar en els fills. Set anys és el que haurà estat Laporta al capdavant del Barça; el que triguen en promig els estudiants d’enginyeries en treure’s la carrera, el temps que va passar entre la mort de Franco i l’elecció de Felipe González, el que porten els americans a l’Irak. Set anys són molts anys.

Digueu-me ingenu, però jo em pensava que la gent que té grans responsabilitats feien cas del que a mi m’havien ensenyat a escola: pensar abans de fer. Pensar abans de tancar un mitjà de comunicació, pensar abans de censurar, pensar abans d’eliminar una llibertat fonamental. Pensar vol dir no prendre decisions a la lleugera, fer-ho només si ho veus clar. I quan és un tema així de gros, molt clar. Però Escolar.net cita cinc paràgrafs especialment significatius de la sentència sobre com s’ha instruit el cas i desmenteix categòricament aquest supòsit.

Però la sentència del tribunal és claríssima i duríssima pel sistema judicial. Coincideixo amb Quien mucho abarca en valorar la gravetat de la menció explícita al tema de les tortures a persones sota custòdia policial.

És un dictamen que no ens ha de deixar indiferents en un moment en que la vida judicial del país és trascendent: jutges jutjats per voler jutjar, lleis examinades per un comitè (perdó: tribunal) després de ser aprovades legislativament i en referèndum, peticions de judicis express per a poder tancar pàgines web, etc., fan que la impressió que dóna l’aparell judicial espanyol no sigui gens tranquilitzadora.

Ser un Estat de Dret no només implica tenir lleis i tribunals. Significa poder confiar en ells. Que tothom pugui confiar en ells. Que ningú s’enganyi: el moment polític que estem vivint és crític.

Salut i sort,
Ivan.

La premsa, fent legítim ús del seu paper de generadora d’opinió pública, no ha fet més que pronunciar-se sobre un tema polític, igual que fan cada dia tant els diaris que van signar l’editorial com els que l’han atacat, ja sigui amb la virulència d’El Mundo, amb el mensyteniment d’El País, o amb el frontó mental de La Razón.

La novetat és la unió entre competidors, un fenòmen que no és pas tant extrany. Un professor meu em comentava que al seu sector i en aquest país són tres empreses petites que competien proveïnt uns quants clients molt grans i que alhora depenien d’uns pocs proveïdors també molt grans. Em va explicar que, quan van decidir cel·lebrar un dinar semestral entre els tres directors generals per a petar la xerrada i comentar com anava la feina, van començar a compartir informació de manera informal i han acabat trobant molts més avantatges que inconvenients.

Els diaris catalans han fet el mateix. Han guanyat una respectabilitat a la qual els partits polítics ja fa massa temps que han renunciat.

En canvi, tant els partits polítics com a col·lectius com els diferents individus que els formen (i que s’han de manifestar públicament sense moure’s massa de la línia oficial; no sigui cas que no surtin a la següent foto) veuen la unió entre rivals només com a última opció, en casos absolutament desesperats. Si s’han barallat per com s’ha resolt el segrest de l’Alakrana (a nivell espanyol), o cadascú va proposar les seves pròpies esmenes a l’Estatut (en el cas català), no cal afegir gaire més.

Però la Política és molt més que la Oratòria. Negociació, planificació, visió de futur i un munt de coses més no les poden assumir organitzacions que no siguin essencialment polítiques. Els diaris poden haver dit el que hom esperava que diguessin els polítics, però no poden aconseguir allò que demanen, perquè no poden fer la gestió i el seguiment de la tasca política.

Sota l’eufòria desfermada pel ja n’hi ha prou imprés en negre sobre blanc i lletres ben grans emergeix un profundíssim desencant respecte no només l’actual situació política (casos de corrupció, manca de diagnòstics clars sobre els problemes, manca de propostes creïbles), sinó especialment sobre el lideratge que exerceixen (?) tant partits de forma col·lectiva com polítics de manera individual. La ja famosa desafecció ens està portant a menystenir i odiar una activitat essencial pel desenvolupament de la nostra societat. Ens atreviriem a tenir envers els metges la mateixa actitud que tenim cap els polítics?

Aquest estat de les coses només es pot curar d’una manera: amb la irrupció d’una nova generació de líders que engresquin la societat. Que regenerin la Política. Que ensenyin amb el seu exemple (l’exemple és la millor forma de magisteri) el que cal fer i com fer-ho.

I per tant la clau rau en els aparells dels partits i en els poders fàctics (mediàtics, econòmics): a quina mena polític recolzaran al proper càsting de fotos, a un Obama o a un Berlusconi?

Pinta molt i molt malament.

Salut i sort,
Ivan.

Salut i sort,
Ivan.

Va ser a classe de català de tercer de BUP, és a dir a disset anyets aproximadament. El professor va preguntar a la classe què era “fembres de bordell”, un terme que apareixia en un text de (si no recordo malament), Joanot Martorell. Ningú va badar boca, ni tant sols quan ell (em sap greu no recordar el seu nom) va oferir un punt extra a l’examen a qui donés la resposta encertada. Al final va exclamar: “són putes!”. I de seguida va afegir “de poc serveix que aproveu els exàmens de català i de castellà si després no sabeu dir les coses pel seu nom i no us atreviu a parlar quan toca”. Aquesta és una lliçó que em va quedar ben gravada.

Per tant, aquest primer contacte va ser teòric (què us pensaveu!?), però em serveix per a apuntar alguns aspectes que no llegeixo en el debat actual sobre la prostitució. Primer, que no em crec pas que sigui “el primer ofici del món” ni de bon tros. La humanitat primitiva patia unes diferències de sexe (de fet, de capacitat i potència física) massa grans com per a que les dones puguessin oferir-se lliurement ni permetre’s exigir una contraprestació a canvi. M’imagino (hi ha algun pre-historiador entre l’audiència?) que primer van ser l’esclavatge i el vassallatge sexuals, i molt més tard el lloguer temporal i indecent d’allò que és decent quan es compra de per vida.

La segona cosa que vull escriure és que tampoc no em sembla que la de puta sigui una professió com qualsevol altra. No em faria gaire gràcia que una germana o filla meva s’haguessin de guanyar així la vida. I això no vol dir que una prostituta tingui menys dignitat com a persona que qualsevol altra dona. Per cert, us adoneu que quan parlem de prostitució acostumem a feminitzar?

Tampoc crec que sigui bona idea barrejar conceptes separats. L’explotació d’altres èssers humans és (ha de ser!) delicte, ja sigui si els forces a treballar al carrer o a un taller tèxtil. Admeto que el proxenetisme i les màfies d’immigració il·legal tenen característiques pròpies, però cal saber bé de què parlem en cada moment. I explotació infantil és, potser no en grau però si en essència, el mateix en el cas de la prostitució infantil que dels nens que han de teixir balons de futbol moltes hores al dia.

Llegeixo opinions de ministres que diuen que la prostitució rebaixa la dignitat de la dona. Con és que exercir l’ofici és indigne i ser-ne el client no? La miembra del govern Bibiana Aído ha arribat a expressar el seu desig que “quan les circumstàncies ho permetin” estaria molt bé que desapareguessin les seccions de contactes dels diaris. Afortunadament aquesta senyora s’adona del desastre econòmic que això suposaria per al ja malmés sector de la premsa. Però continua movent-se en el territori d’eliminar de la vista pública una cosa que no li agrada, sense abordar seriosament ni les causes del fenòmen ni quina solució real té el tema. Si la medicina funcionés igual, els refredats es curarien extirpant nassos i la faringitis … millor no pensar-ho.

Per tant, ens quedem estrictament amb el tema d’intercanviar sexe per diners. O no? Perquè jo estic cansat de veure a les pantalles de televisió senyoretes que han assolit elevades quotes de notorietat social i beneficis econòmics gràcies al seu cos i no es dediquen al ballet, tot i que algunes són models, altres són actrius sense pel·lícula coneguda, i les més són ex-parelles d’algun client famós. Fins i tot sembla que a Itàlia aquest gremi era útil per a gestionar actuacions polítiques al més alt nivell. Vaja, que és com si vulguessin ilegalitzar els bolígrafs BIC però no els Montblanc.

I a mí em sembla que es parla molt des d’òptiques ideològiques però no es pensa en quina alternativa de vida tenen moltes d’aquestes noies. Com es guanyaran la vida si les fan fora del carrer, en quina situació legal estan ara, en quina estaran quan els seus cossos no siguin tant atractius, o com lliurar-les dels compromisos adquirits amb els seus empresaris (això de la correcció política ja veieu que és un fàstic).

Havia un temps en que els misioners es dedicaven a col·leccionar ànimes, predicant que s’havia de resar, comulgar i anar a missa, sense importar-els si abans es morien de gana o no. Avui en dia hi ha encara misioners d’aquests, però d’altres parlen més de les condicions de vida, reals i concretes, dels seus feligresos. En aquest debat sobren capellans camuflats i manquen polítics de debó.

Salut i sort,
Ivan.

I la consulta popular que s’ha cel·lebrat a Arenys de Munt no m’ha semblat exemplarment seriosa. No sé perquè no s’ha respectat el cens electoral, permetent que votessin joves entre 16 i 18 anys (una altra discussió és si cal baixar l’edat necessària per votar) i immigrants (un altre debat molt necessari), però això fa l’efecte de donar una aparença d’informalitat que no és gens convenient a la democràcia.

Ara tothom li dóna poca importància a poder votar l’opció que desitgem, i resulta que això és l’excepció i no pas la norma de la nostra història. A més, la nostra salut democràtica no és especialment bona: entre el que diu la teoria i el que ens ofereix la pràctica s’interposen una administració de justícia ineficaç, el funcionament escassament democràtic de la majoria de partits, i una ètica molt devaluada tant en aspectes econòmics com amb el compromís amb la veritat, no només en els polítics professionals sinó també en la seva perifèria periodística.

Per tant, preferiria que els que vulguin muntar una festa (ja sigui independentista, ja sigui per la unitat d’Espanya) organitzin una calçotada, i deixin en pau la litúrgia democràtica, ja prou desprestigiada i massa poc practicada.

Salut i sort,
Ivan.

Avui m’han comentat que un sou típic d’operador telefònic és 800 euros, amb jornada de treball de sis hores. Amb aquest sou una persona no pot viure de manera independent a Barcelona. O bé t’han regalat el pis, o bé et mantenen o bé et dediques a activitats il·legals per a complementar el sou. És per això que les companyies de serveis han d’externalitzar el servei cap a d’altres països, on el sou (que serà una fracció d’aquells vuit cents euros) si permetrà contractar operadors amb una certa estabilitat.

Fóra diferent si als Pallars o al Montsià hi hagués un bon servei de banda ampla: qualitat sostinguda, ample de banda entre 3 i 6 Mbps i un preu raonable. Allí el cost de la vida és menor i hi ha una bossa de població que podria estar interessada en una feina a temps parcial que es pot fer des de casa que li proporcionés uns ingressos estables. I les empreses no haurien de llogar un espai per a un servei d’aquests, ni gestionar diferències horàries, podrien atendre en català, i potser fins i tot el servei milloraria.

Però com que les infraestructures de telecomunicació són responsabilitat privada, i les companyies privades tenen les seves privades prioritats, els nostres diners serveixen per pagar ocupació a l’estranger mentre l’atur no deixa de crèixer a casa.

Salut i sort,
Ivan.

D’una banda, una gent que deia que hi ha crisi i que cal fer coses. No explicaven què farien ells, però el que deien era inqüestionable.

D’altra banda, uns que ens plantaven als cartells electorals fotografies en blanc i negre de polítics antipàtics, la majoria d’ells retirats.

Els nens petits, cada cop cal que siguin més petits, s’empassen la història de l’home del sac. Però sempre arriba un moment en que el que, per molt bé que facin la representació, els pares en lloc d’espantar fan riure.

El cap de campanya dels socialistes hauria d’enterar-se que l’electorat ja és adult. I també hauria d’esbrinar si el seu client té cap proposta que poder publicitar.

Salut i sort,
Ivan.

Que el Jefe del Estado presida la final de una competición que lleva su nombre es normal. Que cuando entre el Jefe del Estado en un lugar público suene el himno nacional y se ice la bandera, también lo es. Y que escuchando el himno la gente exprese sus sentimientos, lo es también.

A mí me parece muy mal silbar a cualquier himno. Es una falta de respeto al símbolo que representa a mucha gente. Algunos de los representados estarán de acuerdo con aquellas ideas o actuaciones contra las tu quieras protestar, pero otros no. Silbando el himno los metes a todos en el mismo saco. Y lo más importante, los estás criticando por ser de su país. No por pensar de determinada manera, ni por lo que ellos mismos hayan hecho, sino por donde han nacido.

Lo expresado en el párrafo anterior aplica a cualquier símbolo. A los que queman banderas americanas; a los que silban la Marsellesa; a los que silban cuando en un partido de tenis el de la megafonía se expresa en catalán; a todos.

Nadie apunta la contradicción evidente: los mismos espectadores que antes del partido eran maleducados y se comportaban tan mal, antes, durante y después del partido tuvieron un comportamiento ejemplar. ¿Qué astro cruzó el cielo de Valencia al inicio del encuentro?

Pero que nadie se engañe, lo que molesta no es la pitada. Lo que molesta es que algunos no se sienten españoles. Los que no dijeron nada cuando en el Sant Jordi mucha gente del resto de españa silbó a la megafonía en catalán; los que jalearon a los que silbaron la Marsellesa; esos mismos ahora se escandalizan. ¿Por qué?

Por que no han estudiado Estadística. En sus primitivos análisis, se limitan a tachar de indignidad o de falta de educación lo ocurrido. No les llega a pensar que si la mayoría de una muestra de 60.000 personas protagoniza lo de Mestalla, eso indica que en la población general aquel comporatamiento alcanzaría para un porcentaje muy importante. ¿Consideran estos opinadores que la mayoría de aficionados del Athletic y el Barça son indignos y maleducados?

Lo triste es que aún no hemos visto a nadie preguntarse (o preguntar a los mismos aficionados) por qué pitaron. Se acude al recurso fácil: son maleducados, son indignos, son malos, son peores que nosotros (que somos buenos). Se grita pero no se piensa.

No conozco a nadie que silbe su propio himno, que le falte al respeto a los símbolos que le representan a él mismo. No creo que pueda haber nadie así. Lo que deberían preguntarse es por qué toda aquella gente no se siente representada por el himno o por el actual Jefe del Estado.

Y por cierto, en Mestalla hubo un gran partido entre dos muy buenos equipos y ante dos aficiones que demostraron mucho civismo.

Salut i sort,
Ivan.

Le envié un email con una pregunta a un amigo que viveen EE.UU.: ¿Por qué somos pobres losespañoles? Esta fue su respuesta desde EE.UU.:

Hola, cómo se ve que los árboles no le dejan ver el bosque.

¿Cómo puede llamarse pobre, cuando es capaz de pagar por un litro de gasolina más del triple de lo que pago yo? ¿Cuando se da el lujo de pagar tarifas de electricidad, de teléfono y móvil un 80% máscaras de lo que me cuestan a mí?

¿Cómo puede llamarse pobre cuando paga comisiones por servicios bancarios y tarjetas de crédito del triple de lo que aquí nos cuestan, o cuando por un auto que a mi me cuesta 2,000 dólares ustedes pueden pagar el equivalente a 20.000 dólares?

Porque ustedes sí pueden darse el gusto de regalarle $18,000 dólares al gobierno y nosotros no. ¡no le entiendo!

Nosotros somos pobres, los habitantes de Florida. Por eso el Gobierno Estatal, teniendo en cuenta nuestra precaria situación financiera, nos cobra sólo el 2% de IVA (hay otro 4% que es Federal; total = 6%) Y no el 16% como austedes los ricos que viven en España.

Además, son ustedes los que tienen impuestos de lujo como son los impuestos por gasolina y gas, por alcohol, cigarros,cigarrillos, cerveza, vinos, etc. que alcanza hasta el 320% delvalor original, y otros como: Impuesto sobre las utilidades y sueldos, impuesto sobre automóviles nuevos, impuesto a los bienes personales, impuesto a los bienes de las empresas, impuesto por uso de automóvil. Y dichoso quetodavía se da el lujo de pagar un 16% de IVA por estos impuestos, además de todos los trámites y pagos nacionales y municipales.

Porque si ustedes no fueran ricos, ¿qué sentido tendría tener unos impuestos de ese calibre? ¿Pobres? ¿ De dónde? Un país que escapaz de cobrar el impuesto a las ganancias y a los bienes personales por adelantado como España, necesariamente tiene que nadar en la abundancia, porque considera que los negocios de la nación y de todos sus habitantes siempre tendrán ganancias a pesar de saqueos y asaltos, mordidas, terremotos, sequía, invierno, corrupción, saqueo fiscal e inundaciones y por supuesto seguro que todos deben ganar muchísimo. Los pobres somos nosotros los que vivimos en USA y que no pagamos Impuesto sobre la Renta si ganamos menos de $3.000 dólares al mes por persona (más omenos 2.100 €). Y allí pagan seguridad privada en bancos, urbanizaciones, municipios, etc. mientras que nosotros nos conformamos con la pública. Allí hastaenvían a los hijos a colegios privados, y mire si seremos pobres aquí en EE.UU., que las escuelas públicas nos prestan los libros de estudio previendo que no tenemos conqué comprarlos.

A veces me asombra la riqueza de los españoles que piden un préstamo cualquiera, y son capaces de pagar 8%mensual de intereses, como mínimo.

Salut i sort,
Ivan.

Si hi ha un partit que es distingeix sempre en recolzar
públicament l’estament policial, és el PP. Llegeixo
a El Periódico que el PP ha presentat una esmena als
pressupostos demanant que s’augmenti la dotació per a
incentius de la Policia Nacional i de la Guardia Civil. Fins
aquí, bé. I proposa que aquests diners surtin de la
partida fins ara assignada als Mossos d’Esquadra.

Jo no entenc perquè cal augmentar els incentius als
policies d’unes comunitats de l’Estat i minvar els recursos de la
policia d’una altra part de l’Estat. Algú m’ho sabria
explicar?

Salut i sort,
Ivan.