Més enllà de si coincideixes ideològicament o no amb el seu punt de vista ideològic, la claredat del seu discurs, la potència de la sàtira, l’enfocament humanista i, especialment, la netedat del seu missatge, el converteixen en la meva opinió en el millor comentarista de l’actualitat que hi ha en aquest país.

Si encara no el coneixeu o voleu aprofundir una mica en la seva obra i el seu pensament, cada dia el podeu seguir a El País, la gent de Nodo50 té una pàgina dedicada a molts dels seus comentaris, i la magnífica revista online Jot Down Cultural Magazine li va fer fa poc una entrevista.

Amb més mala llet i un estil gràfic tant lleig com el del molt enyorat Perich, El Roto ha recopilat alguns dels seus apunts sobre una crisi que ja dura molt i de la que encara no intuim el final. Armat de paper i tinta negra em temo que tindrà més oportunitats de despullar la realitat dels eufemismes políticament correctes.

Adient per a sacsejar el cervell. Contraindicat per a especuladors.

Salut i sort,
Ivan.

Avui ha tornat a lluïr-se: lucidesa, claretat i concisió. Baltasar Gracián en seria un fervent admirador.

Salut i sort,
Ivan.

Realment, aquest home les clava dia si i dia també. Com sempre, si cliqueu la imatge es veurà més gran en una nova pestanya.

Salut i sort,

El que va inventar la divisió entre Ciències i Lletres es va cobrir de glòria. És una de les bestieses més grans que s’han fet mai. (Per cert, no recordo els detalls, però sembla que va ser en una polèmica al Regne Unit sobre quins ensenyaments havien de ser universitaris i quins no).

Ni Ciències ni Lletres. Les unes no tenen sentit sense les altres. Allà on és més clar és a la Medicina. No serveix de res l’excel·lència tecnològica i la màxima experiència si no hi ha una sensibilitat humanística que et motivi a tractar d’una manera adient els pacients. I a l’inrevés. Es poden posar múltiples exemples.

Per això tant imbècils són els escriptors que presumeixen de la seva ignorància tecnològica com els enginyers que no tenen temps per a llegir cap llibre que no sigui de la seva especialitat. Uns no poden abastar tot el que els ofereix el present, els altres no poden saber que els depararà el futur.

Salut i sort,

Un cop més és El Roto qui millor explica el que penso, en aquest cas el que sento.

Salut i sort,

I és que moltes vegades ens trobem amb polítics que durant l’exercici de les seves responsabilitats tenien comportaments força qüestionables èticament, i que després de jubilar-se de la vida pública esdevenen no referents morals però si veus autoritzades que denuncien els abusos del poder.

Els casos més paradigmàtics són per mi la parella Bill Clinton i Al Gore. El primer, després de despatxar-li bombes a Saddam Hussein i mobilitzar els marines a Somàlia i a l’antiga Iugoslàvia es veu que va entendre que només amb diàleg es poden resoldre els conflictes. Cal dir que gràcies al seu esforç diplomàtic (i a la imponent figura de Madelaine Albright) va aconseguir aturar les guerres dels Balcans i a punt va estar d’aconseguir quelcom històric a Palestina. Però opino que la seva acció humanitària i pacificadora com a ex-president no concorda amb l’actuació durant el seu mandat.

I el senyor Gore ha aconseguit premis i reconeixement per la seva lluita ecologista, quan va ser ell qui va anunciar personalment a la conferència de Kyoto que els EUA no assumien cap compromís en matèria mediambiental que pugués anar en contra dels interessos de les seves empreses.

És que l’exercici del poder és incompatible amb el manteniment dels ideals? És que un cop retirats volen recuperar punts per a guanyar-se una entrada més favorable a les enciclopèdies? O és tot plegat un exercici de màrqueting polític encaminat a augmentar la seva cotització com a conferenciants? Probablement, una barreja de les tres idees.

Hem de creure el que diuen els ex-polítics? No necessàriament, clar, però si crec que el que diuen és molt més creïble que el que deien quan encara participaven en processos electorals. I si més no, la qüestió interessant és sempre demanar-nos perquè no van fer aleshores el que prediquen després. No tant per a posar el dit a la ferida, sinó per reflexionar sobre les limitacions del sistema.

Salut i sort,

Jo no ho sé dir millor.

Salut i sort,

Salut i sort,

La cita amb la que el diari titula l’article (“Probablemente, no existo”) deixa ben clar que és un autor no gens cartesià. És a dir, deliciosament heterodoxe.

Salut i sort,
Ivan.

No és el primer cop que em refereixo a El Roto. És un dels ninotaires que donen prestigi a aquest ofici, particularment a la vessant de crítica social i política.

Desapareguts El Perich, Mingote i Gila, ens queden gent com Ferreres,José Luís Martín, Máximo, Romeu i Peridis.

Però ningú amb la força expressiva i la profunditat en la reflexió d’El Roto.

Salut i sort,
Ivan.

Salut i sort,
Ivan.