Ja fa un mes que El Roto, un altre cop ell, em va fer pensar una estona.

I és que moltes vegades ens trobem amb polítics que durant l’exercici de les seves responsabilitats tenien comportaments força qüestionables èticament, i que després de jubilar-se de la vida pública esdevenen no referents morals però si veus autoritzades que denuncien els abusos del poder.

Els casos més paradigmàtics són per mi la parella Bill Clinton i Al Gore. El primer, després de despatxar-li bombes a Saddam Hussein i mobilitzar els marines a Somàlia i a l’antiga Iugoslàvia es veu que va entendre que només amb diàleg es poden resoldre els conflictes. Cal dir que gràcies al seu esforç diplomàtic (i a la imponent figura de Madelaine Albright) va aconseguir aturar les guerres dels Balcans i a punt va estar d’aconseguir quelcom històric a Palestina. Però opino que la seva acció humanitària i pacificadora com a ex-president no concorda amb l’actuació durant el seu mandat.

I el senyor Gore ha aconseguit premis i reconeixement per la seva lluita ecologista, quan va ser ell qui va anunciar personalment a la conferència de Kyoto que els EUA no assumien cap compromís en matèria mediambiental que pugués anar en contra dels interessos de les seves empreses.

És que l’exercici del poder és incompatible amb el manteniment dels ideals? És que un cop retirats volen recuperar punts per a guanyar-se una entrada més favorable a les enciclopèdies? O és tot plegat un exercici de màrqueting polític encaminat a augmentar la seva cotització com a conferenciants? Probablement, una barreja de les tres idees.

Hem de creure el que diuen els ex-polítics? No necessàriament, clar, però si crec que el que diuen és molt més creïble que el que deien quan encara participaven en processos electorals. I si més no, la qüestió interessant és sempre demanar-nos perquè no van fer aleshores el que prediquen després. No tant per a posar el dit a la ferida, sinó per reflexionar sobre les limitacions del sistema.

Salut i sort,