Arxiu d'etiquetes: El País

España, donde más subieron los precios en restaurantes y cafés con la introducción del euro

Publica ELPAIS.com que la Comissió Europea ha elaborat un informe que constata el que milions d’espanyols ja sabiem. Potser que ens contractin a nosaltres, enlloc de continuar pagant als funcionaris actuals?

Una de les conclusions de l’informe és quantificar la pujada de preus al sector restauració: un quaranta per cent. Es diu aviat.

Una altra conclusió de l’informe, no menys interessant, és que la major part de la ciutadania té una impressió subjectiva que no casa amb les dades estadístiques. Aquesta és una conclusió errònia, crec jo.

Les dades estadístiques estan fetes d’una determinada manera, amb un cert objectiu i els números resultants (les dades) són completament correctes. Per altra banda, ningú millor que un o una ama de casa per a saber si la vida està cara o barata.

Perquè no casen les dades macroeconòmiques amb les impressions ciutadanes? Perquè no mesuren el mateix. Només us cal considerar que la pujada en el preu de la vivenda no es reflecteix a l’IPC, perquè no entra a la cistella de preus del panell. O, millor encara, reviseu el vostre pressupost mensual. Si sou un treballador de l’àrea de Barcelona, que es veu forçat a dinar i potser esmorzar fora de casa, digueu-me què suposa en termes microeconòmics una pujada del 40%.

Per la macroeconomia, es veu que ben poc.

Salut i sort,


Tinc el cap de vacances

Un cop més és El Roto qui millor explica el que penso, en aquest cas el que sento.

Salut i sort,


El valor de les paraules

No fa gaire vaig llegir a El País el següent titular:

El grupo terrorista protestante más activo del Ulster anuncia su disolución.

Si llegiu la notícia que publica El País, podeu creure que un respectable club de voluntaris patriotes ha decidit deixar córrer les seves activitats i prou. Durant tot l’article es refereixen a ells d’una manera bastant més neutra a com ho fan respecte d’ETA o els assassins de dones a Espanya. Jo no entenc perquè aquest grup és una “organización paramilitar” i no una “banda terrorista”, com ho és ETA.

Encara que les paraules vulguin dir el mateix, no sonen igual.

Entenc que siguin beligerants contra ETA. Però no entenc (ni aprovo) que deixin de ser-ho contra els que també fan servir la violència a d’altres llocs en conflicte. El principi de lluitar pels objectius polítics només amb la Política i el Dret hauria de defensar-se de manera universal, opina l’ingenu que signa aquestes ratlles. Pot haver una certa comprensió en situacions enquistades on mai no ha hagut un escenari pacífic ni democràtic, allà on la vida és així. Líban, l’Àfrica Negra i algun altre indret. Però no a un altre país de la Unió Europea.

Que un mitjà de comunicació tant prestigiós com El País tingui aquest criteri variable em fa sospitar (i mira que arribo a ser ingenu) que també té criteri variable a l’hora de valorar les infraccions legals que pot cometre un govern democràtic en nom de l’interès general, i aquí poca broma. O potser és que els morts amb d’altres passaports són menys dolorosos. Tampoc estaria bé.

I consti que denuncio aquest diari perquè me’l llegeixo sempre que puc. I perquè tinc temps, és clar. Si fos lector de La Razón, El Mundo o Libertad Digital, no sé si tendria prou temps.

Salut i sort,


Quien parte y reparte …

El Roto, 30-abril-2007, El Pa�s

Salut i sort,


O’Connell

Llegeixo a El País un d’aquests articles que tant m’agraden. Parla de l’entrenador que va fer campeó de lliga el Betis, ara fa setanta dos anys.

Un futbolista irlandès, que s’ha guanyat la vida sent el capità del Manchester United (parlem dels anys vint) marxa cap Espanya per entrenar el Racing de Santander. Fa carrera: entrena també el Betis i el Barça. Quan esclata la Guerra Civil ell és a Irlanda, de vacances, però torna a Barcelona i és l’entrenador que fa la històrica gira mexicana amb el Barça. Un cop acabada la guerra, tot i haver recolzat la República, s’instal·la a Sevilla, mentre la seva família, dona i fills, queden a Irlanda. La història barreja elements sentimentals, futbolístics, polítics … la vida no és mai la suma de compartiments estancs, tot està relacionat.

Mai no he cregut que algú pugui ser una determinada mena de persona en el treball i completament diferent a la vida privada. Per exemple, si arribes tard quan quedes amb els amics, també arribaràs tard a la feina. Per això no m’extranya gens que aquest tal O’Connell tingués una vida de pel·lícula no solament com a futbolista, sinó també personalment. La capacitat de comprometres és transversal: si ets capaç de fer-ho o no, ho ets vitalment, tant professionalment com sentimenalment com personalment.

L’article val els seus cinc minuts. Algú podria fer-ne un bon film.

Salut i sort,
Ivan.


El Roto: entrevista

El País publica una breu entrevista a El Roto, de qui parlava no fa gaire, tot i que fa temps que dóna motius per fer-ho, arrel de la inauguració d’una exposició seva a Madrid.

La cita amb la que el diari titula l’article (“Probablemente, no existo”) deixa ben clar que és un autor no gens cartesià. És a dir, deliciosament heterodoxe.

Salut i sort,
Ivan.


Ja hem votat

I El Roto, amb la seva habitual i crua mestria, ens explica què podem esperar, des de les pàgines d’El País:

Salut i sort,
Ivan.