Evidentment, els que no són culpables d’haver fet pressupostos amb dèficit, els que no hem aprovat peticions de crèdits de difícil devolució, els que no hem gestionat malament bancs i caixes d’estalvi, no podem demanar perdó per aquests fets i hem d’afrontar les corresponents responsabilitats. Això es desprèn de l’actuació governamental en matèria d’estalviar recursos per a uns i aprovar ajuts per a d’altres.

A la vida és molt important saber qui tens al teu costat i qui tens enfront. Preneu nota.

Salut i sort,
Ivan.

Compte: com que el que fan és aprofitar-se de la llei, no infringir-la, res a dir sobre l’empresa. Les lleis poden agradar més o menys. Abans de criticar que es puguin desgravar impostos per accions benèfiques, obres culturals o activitats de recerca, considerem l’efecte que té tot això sobre la societat. Però els paradisos fiscals són un altre tema.

La meva ingenuitat no em permet saber per què triguen tant els governs del països que no són paradisos (fiscals) en posar-se d’acord en una legislació que impedeixi aquesta fuga de capitals. Sospito que s’estan pagant favors d’èpoques en que els ara governants només eren candidats, o que s’estan justificant futurs sous d’assessors o membres de consells d’administració. Allò que diuen que les grans empreses són més poderoses que els països, que els ciutadans reunits, en definitiva.

En qualsevol cas, sembla clar que tornem als esquemes medievals, amb les classes populars fiscalitzades i els rics exempts (pràcticament) d’aquesta obligació.

Temps dolents, no només per la lírica.

Salut i sort,
Ivan.

Benvinguts a la política, senyors periodistes. A més, segons la seva anàlisi, resulta que les autonomies governades pel PP són les menys eficients i les que no posen tota la voluntat en assistir la gent. Casualment, tots els exemples són amb comunitats governades per PP i PSOE.

Posats a jugar a la demagògia, ara vull llegir un altre article amb l’opinió de l’ínclit Juan Carlos Rodríguez Ibarra demanant que els ciutadans de tota Espanya tenen els mateixos drets i han de ser atesos igual de bé. Vull escoltar l’ocurrent José Bono dient que cal estar pel manicomi per a demanar més diners allà on el cost de la vida és més alt. Vull saber què proposen els polítics espanyols per a solventar les dramàtiques situacions que relata l’article.

De política no n’entenc gaire, o sigui que no sé què passarà. Però de memòria encara en tinc, i sospito que acabarà passant el d’altres vegades: que s’aprovarà una bona mesura que quan la va proposar un nacionalista era insolidària i que ara passarà a ser progressista.

Salut i sort,
Ivan.

Per una banda, m’agrada molt la qualitat dels reportatges, articles d’opinió i entrevistes. d’El País. Ja no hi ha col·laboradors històrics, com Montalbán o Sol Alameda, però encara hi ha un nivell interessant. El Piedra de toque quinzenal de Vargas Llosa és imprescindible, per exemple.

D’El País m’agraden molt les seccions internacional, la de tecnologia, la d’esports, la de cultura i el dominical. Però la d’espectacles ha estat sempre governada per una colla de crítics que trobo pedants i ximples (Carlos Boyero, Ángel Fernández-Santos i el Joan de Sagarra); les notícies de política espanyola em semblen més una revista del cor traslladada al parlament (què ha dit qui, sense més anàlisi ni aprofundir); i les notícies locals (en el cas de Barcelona) acostumen a limitar-se al seguiment de les obres municipals (que també Déu n’hi do).

En canvi, la seva línea editorial no m’agrada gaire. Per una banda, crec que no fa servir els mateixos criteris a l’hora de jutjar el partit socialista que els altres. No em sembla malament que prengui partit, però el criteri per jutjar ha de ser equànime. Un àrbitre pot ser soci de l’Athletic Club (Urízar ho era), però no es pot pitar falta o deixar de fer-ho depenent del color de la samarreta.

I massa vegades m’he quedat amb la sensació que el que acabava de llegir estava escrit amb l’ànim no d’informar-me, sinó de manipular-me. Ara mateix recordo l’empresonament del diputat socialista Josep Maria Sala, quan li van publicar unes interessantíssimes cartas desde la cárcel. O el fet que sempre que surtin fotografiats determinats polítics (especialement, José María Aznar) apareguin diguem-ne, amb escassa fotogènia.

I per altra banda hi ha el tema de l’estructuració d’Espanya, per dir-ho d’alguna manera. Qualsevol referència a la llengua catalana, a una descentralització de serveis públics o decisions polítiques, porta sempre connotacions negatives. Per no parlar del que són els comentaris sobre els polítics nacionalistes. Recordo especialment dos casos: un, en que desqualificava de cop una llei sencera de la Conselleria d’Educació sota el titular que “compara la sardana con un género musical, como la ópera”. (Permeteu-me dir que la sarsuela, a més d’un plat ben bo, també és un génere musical, però la sardana no és cap plat de peix.) L’altre era una entrevista a Jordi Pujol en que la segona pregunta era “qué satisfacción tener colocado a todos sus hijos, ¿no?”.

Enteneu-me bé: llegir opinions contràries a la meva és molt més enriquidor que escoltar només els que estan d’acord amb el que jo penso, ja que són els que poden enriquir el meu pensament. El problema rau en que darrerament m’ha semblat que el biaix a l’hora d’informar és excessiu. No arriba al nivell d’altres, però si que és massa gran pel meu gust.

La puntilla l’ha donada la detecció casual d’un plagi. L’altre dia un conegut meu citava (i jo vaig compartir) via Facebook aquests dibuixos de la BBC mostrant els diversos tipus de mocadors tradicionals musulmans. Dimarts 26 els d’El País publiquen aquests altres dibuixos, sense esmentar en cap moment la BBC. Ai!

A començaments del segle XXI el quedar-se orfe d’un diari de capçalera no és pas greu. Internet et permet muntar-te el teu propi poti-poti de fonts d’informació i referències, però sempre sap greu portar-se un disgust d’aquests.

Salut i sort,
Ivan.

Avui ha tornat a lluïr-se: lucidesa, claretat i concisió. Baltasar Gracián en seria un fervent admirador.

Salut i sort,
Ivan.

Els més joves no sabran què volen dir sigles com VHS o MSX, ni sabran qui són Pajares i Esteso, o el hombre de la tónica … i potser s’extranyaran de la publicitat tant sexista que es feia fa vint anys.

Per cert, que avui El País publicava un d’aquells articles que no saps si t’han de fer riure o plorar: un calendari amb hostesses de vol és sexista; un calendari amb policies (tots homes), no ho és.

Jo ho tinc molt clar i no penso amagar-me: prefereixo mirar fotos de Scarlett Johanson que no de l’inspector Colombo. Millor passar per sexista que no per imbècil.

Salut i sort,
Ivan.

Ho he descobert gràcies a aquest article de Malapresa que cita un article de El País on apareixen aquestes dades que podeu veure a sota (i si hi cliqueu, encara les veureu millor).

Naturalment, on diu “casos per milió de dones assassinades” hauria de dir “casos per milió de dones”.

Com molt bé comenten a Malaprensa, no hi ha cap motiu per alegrar-se, més aviat el contrari: si aconseguissim ser tant educats com els finesos, tant cívics com els danesos o tant organtitzats com els suïssos és possible que les nostres dones encara estiguessin més en perill.

Salut i sort,

Realment, aquest home les clava dia si i dia també. Com sempre, si cliqueu la imatge es veurà més gran en una nova pestanya.

Salut i sort,

Com és que han deixat de visitar-nos els extraterrestres? Probablement és que han entrat en recessió i ara visiten planetes més barats i amb menys contaminació, no creieu? Bromes a banda, és un article molt interessant, tant sociològicament com antropològicament.

Mentre buscava una imatge per ilustrar el tema m’he trobat amb aquest article, crític amb l’actitud crèdula i irreflexiva de la gent, també molt interessant.

Em quedo amb la idea que l’home necessita escapar-se de la realitat que no li agrada, inventar-se un ordre diferent de coses que li proporcioni una explicació tranquilitzadora, una esperança que la racionalitat li nega. Igual que fan els nens.

És que ser adult a temps complert és molt dur.

Salut i sort,

El que va inventar la divisió entre Ciències i Lletres es va cobrir de glòria. És una de les bestieses més grans que s’han fet mai. (Per cert, no recordo els detalls, però sembla que va ser en una polèmica al Regne Unit sobre quins ensenyaments havien de ser universitaris i quins no).

Ni Ciències ni Lletres. Les unes no tenen sentit sense les altres. Allà on és més clar és a la Medicina. No serveix de res l’excel·lència tecnològica i la màxima experiència si no hi ha una sensibilitat humanística que et motivi a tractar d’una manera adient els pacients. I a l’inrevés. Es poden posar múltiples exemples.

Per això tant imbècils són els escriptors que presumeixen de la seva ignorància tecnològica com els enginyers que no tenen temps per a llegir cap llibre que no sigui de la seva especialitat. Uns no poden abastar tot el que els ofereix el present, els altres no poden saber que els depararà el futur.

Salut i sort,

A banda de la nostàlgia esportiva, resulta molt interessant llegir el text sabent de quin peu calçava Montalbán i com se les gastava la censura de l’época.

Talent per esciure, per deixar entendre entre línies i bon gust futbolístic.

Salut i sort,
Ivan.

Una de les conclusions de l’informe és quantificar la pujada de preus al sector restauració: un quaranta per cent. Es diu aviat.

Una altra conclusió de l’informe, no menys interessant, és que la major part de la ciutadania té una impressió subjectiva que no casa amb les dades estadístiques. Aquesta és una conclusió errònia, crec jo.

Les dades estadístiques estan fetes d’una determinada manera, amb un cert objectiu i els números resultants (les dades) són completament correctes. Per altra banda, ningú millor que un o una ama de casa per a saber si la vida està cara o barata.

Perquè no casen les dades macroeconòmiques amb les impressions ciutadanes? Perquè no mesuren el mateix. Només us cal considerar que la pujada en el preu de la vivenda no es reflecteix a l’IPC, perquè no entra a la cistella de preus del panell. O, millor encara, reviseu el vostre pressupost mensual. Si sou un treballador de l’àrea de Barcelona, que es veu forçat a dinar i potser esmorzar fora de casa, digueu-me què suposa en termes microeconòmics una pujada del 40%.

Per la macroeconomia, es veu que ben poc.

Salut i sort,

Un cop més és El Roto qui millor explica el que penso, en aquest cas el que sento.

Salut i sort,

El grupo terrorista protestante más activo del Ulster anuncia su disolución.

Si llegiu la notícia que publica El País, podeu creure que un respectable club de voluntaris patriotes ha decidit deixar córrer les seves activitats i prou. Durant tot l’article es refereixen a ells d’una manera bastant més neutra a com ho fan respecte d’ETA o els assassins de dones a Espanya. Jo no entenc perquè aquest grup és una “organización paramilitar” i no una “banda terrorista”, com ho és ETA.

Encara que les paraules vulguin dir el mateix, no sonen igual.

Entenc que siguin beligerants contra ETA. Però no entenc (ni aprovo) que deixin de ser-ho contra els que també fan servir la violència a d’altres llocs en conflicte. El principi de lluitar pels objectius polítics només amb la Política i el Dret hauria de defensar-se de manera universal, opina l’ingenu que signa aquestes ratlles. Pot haver una certa comprensió en situacions enquistades on mai no ha hagut un escenari pacífic ni democràtic, allà on la vida és així. Líban, l’Àfrica Negra i algun altre indret. Però no a un altre país de la Unió Europea.

Que un mitjà de comunicació tant prestigiós com El País tingui aquest criteri variable em fa sospitar (i mira que arribo a ser ingenu) que també té criteri variable a l’hora de valorar les infraccions legals que pot cometre un govern democràtic en nom de l’interès general, i aquí poca broma. O potser és que els morts amb d’altres passaports són menys dolorosos. Tampoc estaria bé.

I consti que denuncio aquest diari perquè me’l llegeixo sempre que puc. I perquè tinc temps, és clar. Si fos lector de La Razón, El Mundo o Libertad Digital, no sé si tendria prou temps.

Salut i sort,

Salut i sort,

Un futbolista irlandès, que s’ha guanyat la vida sent el capità del Manchester United (parlem dels anys vint) marxa cap Espanya per entrenar el Racing de Santander. Fa carrera: entrena també el Betis i el Barça. Quan esclata la Guerra Civil ell és a Irlanda, de vacances, però torna a Barcelona i és l’entrenador que fa la històrica gira mexicana amb el Barça. Un cop acabada la guerra, tot i haver recolzat la República, s’instal·la a Sevilla, mentre la seva família, dona i fills, queden a Irlanda. La història barreja elements sentimentals, futbolístics, polítics … la vida no és mai la suma de compartiments estancs, tot està relacionat.

Mai no he cregut que algú pugui ser una determinada mena de persona en el treball i completament diferent a la vida privada. Per exemple, si arribes tard quan quedes amb els amics, també arribaràs tard a la feina. Per això no m’extranya gens que aquest tal O’Connell tingués una vida de pel·lícula no solament com a futbolista, sinó també personalment. La capacitat de comprometres és transversal: si ets capaç de fer-ho o no, ho ets vitalment, tant professionalment com sentimenalment com personalment.

L’article val els seus cinc minuts. Algú podria fer-ne un bon film.

Salut i sort,
Ivan.

La cita amb la que el diari titula l’article (“Probablemente, no existo”) deixa ben clar que és un autor no gens cartesià. És a dir, deliciosament heterodoxe.

Salut i sort,
Ivan.

Salut i sort,
Ivan.