Arxiu d'etiquetes: economia

An Unconvenient Truth

El film ha deixat de ser una novetat, però continua sent vigent gràcies a l’èxit mediàtic i entre l’aristocràcia política i mediàtica del seu impulsor i protagonista, Al Gore.

An Unconvenient Truth

Per parlar de la pel·lícula hem de distingir tres facetes separades: la conferència, el seu protagonista, i la pel·lícula en si mateixa. Començaré per la primera, la tesi ecologista que el món s’enfronta a curt termini a un canvi climàtic de conseqüències catastròfiques.

La tesi està molt ben presentada. Fins i tot esmenta algun dels arguments en contra que fan servir els seus detractors, fa servir una profusió de dades molt ben explicades per a ilustrar l’ampli ventall de símptomes, i amb un ús molt hàbil de mitjans audiovisuals aconsegueix no aturdir massa ni amb vocabulari ni amb dades científiques. Jo no tinc els coneixements tècnics ni l’accés a les dades, però em va semblar prou convincent.

Al Gore està esplèndid. En tot moment apareix relaxat, amb complet control de l’escena. En cap moment no explica els motius pels quals no va signar el Protocol de Kyoto (va ser ell en persona com a vice-president qui va acudir a la reunió) i si s’esforça en donar-li un caire íntim i personal a la seva actuació política. Té l’encert de riure-se’n de si mateix i també de riure-se’n de l’administració republicana, però no de George W. Bush, ni com a persona ni com a President.

Una verdad incómoda té ritme, no es fa ni lenta ni pesada i, en determinats moments arriba a ser gairebé trepidant. És emotiva, amb la mena d’estímuls que emocionen més l’audiència americana que no els europeus, potser un pèl més cínics. Alternant imatges de la conferència (què és el que escoltem en tot moment) amb d’altres de la vida de Gore, aconsegueix salpebrar la narració i donar-li un caire més proper al ciutadà del carrer, més humà.

Per acabar, dues curiositats: la primera, no us perdeu la cançó que cobreix els crèdits finals, interpretada per la gran Melissa Etheridge. La segona, tot i que el cartell del film més conegut és el que he citat més amunt, el que a mi més m’agrada és aquest altre.

Si el veus com un documental, és molt entretingut; com a pel·lícula, no té sorpreses però tampoc t’avorreixes; i com a operació de màrqueting polític, és sensacional.

Salut i sort,
Ivan.


Sàtira econòmico-social

El Roto - El Pa�s, 5/09/2007

Realment, aquest home les clava dia si i dia també. Com sempre, si cliqueu la imatge es veurà més gran en una nova pestanya.

Salut i sort,


España, donde más subieron los precios en restaurantes y cafés con la introducción del euro

Publica ELPAIS.com que la Comissió Europea ha elaborat un informe que constata el que milions d’espanyols ja sabiem. Potser que ens contractin a nosaltres, enlloc de continuar pagant als funcionaris actuals?

Una de les conclusions de l’informe és quantificar la pujada de preus al sector restauració: un quaranta per cent. Es diu aviat.

Una altra conclusió de l’informe, no menys interessant, és que la major part de la ciutadania té una impressió subjectiva que no casa amb les dades estadístiques. Aquesta és una conclusió errònia, crec jo.

Les dades estadístiques estan fetes d’una determinada manera, amb un cert objectiu i els números resultants (les dades) són completament correctes. Per altra banda, ningú millor que un o una ama de casa per a saber si la vida està cara o barata.

Perquè no casen les dades macroeconòmiques amb les impressions ciutadanes? Perquè no mesuren el mateix. Només us cal considerar que la pujada en el preu de la vivenda no es reflecteix a l’IPC, perquè no entra a la cistella de preus del panell. O, millor encara, reviseu el vostre pressupost mensual. Si sou un treballador de l’àrea de Barcelona, que es veu forçat a dinar i potser esmorzar fora de casa, digueu-me què suposa en termes microeconòmics una pujada del 40%.

Per la macroeconomia, es veu que ben poc.

Salut i sort,


Sort dels americans

Us explico un acudit, molt vell, d’informàtics.
- Pregunta: sabeu què és un camell?
- Resposta: un cavall dissenyat per un comitè.

El País ha publicat recentment sobre els problemes que hi ha amb el projecte europeu de crear un sistema que faci la competència al GPS americà. Sembla ser que la solució que se’ls ha acudit als polítics és que Galileo passi a mans públiques.

cavall dissenyat per un comitè

Tinc la desagradable sensació que Europa només sap fer les coses en base a comitès. En part és culpa de l’organització política de la Unió Europea, que ha estat incapaç fins ara de crear un órgan decisori amb poder real i que alhora sigui representatiu de la voluntat popular. Però també és un qüestió cultural.

L’empresa de moda i una de les més valuoeses (en termes borsaris) del món és Google. La van montar un parell d’estudiants de matemàtiques que feien el doctorat, el que aquí serien dos frikis. I a sobre, es van passar anys i panys amb un servei pel qual no cobraven als usuaris. Cap dels dos és fill de casa bona, però li van demanar diners a un banc i a companyies de capital risc i van obtenir finançament.

Hewlett i Packard van aprofitar que el pare del primer aparcava el cotxe al carrer per a instal·lar la primera oficina d’HP al garatge, igual que uns anys més tard van fer els dos Steves, Jobs i Wozniak, a l’hora de crear Apple.

Yahoo! … què es pot dir d’una companyia que es diu Yahoo!? Podeu posar exemples a manta, però em temo que els haureu de buscar tots a l’altra vora de l’Atlàntic. O la majoria.

Europa, no sé per quina raó, acostuma a confiar més en les grans empreses ja establertes i en la direcció governamental que no en la iniciativa dels emprenedors. Quan escoltem el que proposen els polítics per a reactivar l’economia o impulsar l’I+D acostumem a escoltar expressions com incentivar la inversió estrangera (és a dir, que vinguin les multinacionals) o crear un pla a tants anys (o un comitè d’estudi o desenvolupar un llibre blanc). No dic que això no s’hagi de fer, però no és pas el més dinamitzador ni de l’economia ni de l’aparell científic del país.

Una multinacional (de fet, una gran empresa) és poc àgil i es caracteritza per a minimitzar els riscos. Quan inverteixen en R+D acostumen a fer-ho a la matriu, no a les filials. I si alguna cosa els atrau dels altres països, desenganyeu-vos, no són els professionals ben formats, sinó els costos més baixos.

I els llibres blancs estan molt bé i són molt necessaris, però no sempre responen al que necessita el mercat. Un llibre blanc té sentit quan es persegueix un objectiu en el que el mercat no està interessat, com per exemple disminuir la pobresa, l’analfabetisme o la polució, activitats que (si no em corregiu) no són rendibles per a qui les exerceix. Però si hi ha empreses que es dediquen a fabricar satèl·lits artificials, inventar buscadors a internet, desenvolupar elements electrònics de precisió, etc., ja hi ha qui els diu què és bo i què no: els comptes de resultats, la cotització a borsa, l’evolució de les patents, etc.

Quan El Pentàgon, arrel de la Guerra del Vietnam, va decidir que li calia disposar d’un sistema de geolocalització per a les seves tropes, no va decidir desenvolupar-lo ell mateix. Va decidir invertir en ell, contractar empreses privades que el desenvolupessin. I un cop la tecnologia va dividir-se entre estratègica i pública, van ser les empreses les que lliurement van decidir la millor manera de comercialitzar-la.

Això ha permés que gaudim ja fa temps dels avantatges del GPS. Si haguèssim hagut d’esperar la solució europea, encara estariem esperant. Hi ha coses que el mercat si sap fer millor.

I per avui ja he arreglat prou el món.
Salut i sort,


Quien parte y reparte …

El Roto, 30-abril-2007, El Pa�s

Salut i sort,


Amplada europea

Llegeixo a El País que Fomento prepara l’adaptació de la xarxa ferroviaria a l’amplada internacional. La notícia no pot ser millor.

Qualsevol persona que hagi considerat mai algun problema de logística entén perfectament la importància i el valor econòmic de poder moure mercaderies de manera fàcil, barata i ràpida. Els holandesos, comerciants per vocació i necessitat, han plantat vuit (si, vuit) línies ferroviàries de mercaderies entre el Port de Rotterdam i Dusseldorf. Rotterdam ja pot ser el port més gran d’Europa, que si els contenidors que hi arriben allí no es desplacen fins on els esperen els seus destinataris, el port perd competitivitat.

Un govern està per a moltes coses, però la principal és cuidar que al seu país es donin les condicions per a que la seva gent pugui ser feliç. I les seves empreses, competitives i punteres a nivell mundial. (Sense exagerar: estem a un món globalitzat.). Igual que ningú no construeix una escola pels seus fills, una empresa no pot desenvolupar ella mateixa la xarxa de carreteres o de vies de tren que necessita un territori. Això només ho pot fer, directament o indirecta, l’administració pública.

En canvi, hi ha altres moltes coses que la iniciativa privada si que pot fer millor que els organismes públics. Si jo demano avui hora per l’uróleg espero visitar-lo la setmana vinent com a molt tard, mentre que si acudeixo a un ambulatori de la Comunidad de Madrid, es veu que puc estar esperant alguns mesos.

Per tant, ja va bé que d’una vegada el Govern posi les piles per a fer girar les rodes que toquen.

Salut i sort,


Qui diu que no hi ha feina?

Aquí en teniu un bon exemple. Una oferta adreçada a tots aquells joves que s’hagin preparat bé: que tinguin estudis universitaris, s’hagin esforçat a aprendre l’ús de les diverses eines que demana el mercat, parlin idiomes i estiguin motivats per a treballar. Això últim és molt important: s’ha de tenir il·lusió per a fer una bona feina. Com deia el Pujol, la feina mal feta no té futur.

Puntualització sobre el dels idiomes: només demanen nivell mig d’anglès, tampoc res de l’altre món, però cal tenir en compte que segons enquestes recents aquest requisit només el compleix el 22% de la població espanyola.

El contracte és per sis mesos, la qual cosa et dóna prou temps per a meditar acuradament en què invertiràs tota la retribució que cobraràs, perquè això s’ha de planificar amb temps i no és qüestió de despilfarrar, oi? La paga és negociable (naturalment) segons la vàlua del candidat i pot quedar entre els 4200€ i els 6000€ annuals bruts.

Això si, aquesta meditació tant important s’ha de fer fora de l’horari de feina (entre 9:00h i 21:30h), perquè s’ha de demostrar la motivación por el puesto.

Si algú està interessat en aquesta Oferta per un estadístic/ITM Junior a Barcelona, ja sabeu: us apunteu a InfoJobs i contacteu l’empresa, que no sé perquè no ha volgut publicar el seu nom.

Estabilitat, sou i oportunitat d’aprendre i demostrar el que valeu. Què més voleu?

Precarietat laboral

Salut i sort,
Ivan.


Salaris lleugers

Dilluns El País va publicar un article sobre un tema del que jo porto temps parlant, la moderació salarial. Naturalment, no em penso donar ínfules d’entés en Economia, però fa goig veure escrit a un diari el mateix que tu opines.

Bàsicament, el que diu gent com el comisari de Assumptes Econòmics i Monetaris, Joaquín Almunia y el ministre de Finances alemany, el socialdemócrata Peer Steinbrück, és que la majoria de la població té ara menys ingresos reals. Que els sous porten molts anys pujant menys que els preus. Que si els sous pugessin (moderadament, és clar) no hauria motius per a un augment de la inflació. I que, si els sous no pugen, ens podem trobar amb dues conseqüències negatives.

La primera, que els ingresos dels estats per impostos sobre els salaris, que ajuden de manera important a pagar sanitats públiques i subsidis d’atur, poden notar-ho. La segona, que també ho acabarà notant i molt la demanda interna: la gent deixarà de comprar productes i contractar serveis a les empreses. I l’Economia patirà el que diuen una recessió.

Sembla que els americans també estan amoïnats pel tema.

Els empresaris, naturalment, defensen que per a competir amb els asiàtics els cal poder oferir salaris baixos. També demanen mà d’obra ben qualificada, què és cara de produir, i no veig que aclarin de cap mena aquesta contradicció entre la seva demanda de personal i l’oferta de treball que fan. I entenc perfectament que qualsevol empresari vulgui disminuir costos i riscs.

Com que jo d’Economia no n’entenc, em demano coses més simples. Si un enginyer indi o xinès cobra només una quarta part del sou que es paga a Barcelona, això vol dir que per a ser competitius els enginyers barcelonins han de retallar-se el sou un 75%? Com és que el preu de la mà d’obra té tanta influència en mercats on la producció (automòbil, electrònica, farmàcia) està molt automatitzada? I si a Àsia fan servir mà d’obra quan aquí fem servir màquines, les empreses europees fan servir la tecnologia (informàtica, industrial, etc.) disponible de manera eficaç? I fan servir els mètodes de gestió que ensenyen a les escoles de negoci per a tenir èxit de manera sostinguda?

Salut i sort,
Ivan.


Sun Microsystems

Aquesta setmana he llegit a El País un article sobre Sun Microsystems, publicat arrel dels vint-i-cinc anys de la companyia.

Els que no sou informàtics probablement no coneixeu aquesta empresa, però els que ens hem dedicat durant molts anys a picar tecles sabem que és una de les més innovadores. Els que ja tenim uns anys col·leccionem molts records al voltant de paraules com SunView, SPARC, X11, Java, Solaris i d’altres que ens han donat diners, ocupació, treball i mals de caps. No sempre en aquest ordre. Juntament amb Digital, possiblement la companyia informàtica que més admiro.

Igual que Digital (DEC, no la confongueu amb Digital Research, una altra companyia de software també històrica), Sun és en realitat una corporació o conglomerat que aglutina diverses empreses. Hi ha la que s’ocupa de desenvolupar software (la que va inventar Java) i hi ha la que es dedica a crear nous ordenadors, el ferro. I el club de les que fan ambdues coses no és tant gran: l’antiga DEC, IBM, Apple, HP i para de comptar (les consoles de videojocs mengen a banda). Digital va veure com els costos de I+D i d’atenció al client, els dos serveis que l’havien fet referència mundial, no li permetien crèixer com exigia el mercat. La va acabar comprant Compaq, que no aportava res nou a la tecnologia del moment, però tenia més volum i més guanys. A Compaq la va comprar HP i ara només és una marca (que no empresa) de portàtils.

Sun ha vist com moltes de les seves innovacions han estat recollides pel moviment de software obert, que ha incorporat els seus principis de disseny i li ha atorgat tot el mèrit i el prestigi però li ha tret el mercat sota els peus. Havent Motif ningú no necessita el gestor de finestres de Sun; havent GNU/Linux ningú no necessita pagar per Solaris; i així uns quants més. I han pagat també l’augment de prestacions dels processadors de gamma més baixa, els de PC, que ara poden fer la feina per la qual abans només havia els processadors de Sun o altres més cars.

Fà ràbia que els que fan bé la feina no sempre se’n surtin. I que els que fan qualsevol butifarra i l’emboliquen amb paper de coloraines siguin els reis del mambo, encara en fa més. Però és que vivim en una economia de mercat, no de tecnologia.

Salut i sort,
Ivan.


El precio medio de suelo urbano en los municipios más poblados bajó un 1,4% en el primer trimestre

Llegeixo la notícia que publica Yahoo! i que no és més que una nota d’Europa Press. M’he enterat gràcies a un article d’Alberto Noguera publicat i comentat a Menéame.

La dada que més em crida l’atenció és la següent contradicció: als municipis grans de la comunitat de Madrid el preu ha caigut un 17.4%, mentre que a Catalunya la pujada ha estat d’un 12.3%.

En definitiva, que continuu sense saber si és bon moment per comprar un pis.

Salut i sort,
Ivan.