El film ha deixat de ser una novetat, però continua sent vigent gràcies a l’èxit mediàtic i entre l’aristocràcia política i mediàtica del seu impulsor i protagonista, Al Gore.
Per parlar de la pel·lícula hem de distingir tres facetes separades: la conferència, el seu protagonista, i la pel·lícula en si mateixa. Començaré per la primera, la tesi ecologista que el món s’enfronta a curt termini a un canvi climàtic de conseqüències catastròfiques.
La tesi està molt ben presentada. Fins i tot esmenta algun dels arguments en contra que fan servir els seus detractors, fa servir una profusió de dades molt ben explicades per a ilustrar l’ampli ventall de símptomes, i amb un ús molt hàbil de mitjans audiovisuals aconsegueix no aturdir massa ni amb vocabulari ni amb dades científiques. Jo no tinc els coneixements tècnics ni l’accés a les dades, però em va semblar prou convincent.
Al Gore està esplèndid. En tot moment apareix relaxat, amb complet control de l’escena. En cap moment no explica els motius pels quals no va signar el Protocol de Kyoto (va ser ell en persona com a vice-president qui va acudir a la reunió) i si s’esforça en donar-li un caire íntim i personal a la seva actuació política. Té l’encert de riure-se’n de si mateix i també de riure-se’n de l’administració republicana, però no de George W. Bush, ni com a persona ni com a President.
Una verdad incómoda té ritme, no es fa ni lenta ni pesada i, en determinats moments arriba a ser gairebé trepidant. És emotiva, amb la mena d’estímuls que emocionen més l’audiència americana que no els europeus, potser un pèl més cínics. Alternant imatges de la conferència (què és el que escoltem en tot moment) amb d’altres de la vida de Gore, aconsegueix salpebrar la narració i donar-li un caire més proper al ciutadà del carrer, més humà.
Per acabar, dues curiositats: la primera, no us perdeu la cançó que cobreix els crèdits finals, interpretada per la gran Melissa Etheridge. La segona, tot i que el cartell del film més conegut és el que he citat més amunt, el que a mi més m’agrada és aquest altre.
Si el veus com un documental, és molt entretingut; com a pel·lícula, no té sorpreses però tampoc t’avorreixes; i com a operació de màrqueting polític, és sensacional.
Salut i sort,
Ivan.
