Estiu del 2011. Hi ha altres pactes i tractats econòmics a Europa, hi ha unes regles clares i conegudes, i una situació en la que alguns països tenen les mans gairebé lligades en una variable econòmica, que ara no és el valor de la seva divisa (que també, ja no depén d’ells) sinó el deute públic. I els poders econòmics crec que tornen a fer el seu agost.

Vint anys després, el mateix fenòmen, segurament una mica més sofisticat. Una generació després, el poder polític no ha aconseguit (ho ha intentat? ho vol? pot fer-ho?) deslliurar-se ni imposar-se al poder econòmic. Pateix la Democràcia. Patirem gairebé tots.

Salut i sort,
Ivan.

Llegeixo a El País que Malawi comença a superar la tragèdia de la malnutrició gràcies, entre d’altres coses, a que no ha fet cas dels savis consells d’alguns organismes internacionals. Ahir escoltava un economista gal·lès a TV3; afirmava que el que havia de fer Espanya era baixar un 20% preus i salaris.

No dubto que les equacions que segons la Teoria Econòmica determinen la salut econòmica d’un país quedaran millor ajustades amb aquest canvi a les variables. Però dubto que aquesta mesura sigui plantejable: si em baixen el sou, podré seguir pagant la hipoteca? Em rebaixaran un 20% també la hipoteca? Qui serà el que convencerà els empresaris que ells han de baixar el 20% dels seus preus pel bé del país? Algú que estigui a l’atur podrà acceptar un 20% menys de sou tenint una hipoteca que no baixi?

Potser és que jo no conec ni la teoria, però em penso que per parlar del que s’ha de fer el primer que s’ha de conèixer és la realitat.

Salut i sort,
Ivan.

Enfosquits per les pistes d’esquí de Calgary (una burrada de kilòmetres al nordoest) i sense més que oferir que vastes extensions de pradera i conreus, s’han buscat la vida per atreure un petit bocí del pastís turístic mundial, gràcies al seu nom, que coincideix amb el del lloc d’origen del molt conegut Mr. Spock.

Els habitants d’aquest poble, amb l’ajuntament al capdavant, han convertit el lloc on viuen en poc menys que un parc temàtic dedicat a la popular nissaga d’aventures i ciència-ficció, i a banda de decorar alguns bars i espais públics de motius de Star Trek han obert un museu d’astronomia i organitzen trobades tant de ciencia ficció com d’astronomia. Tot això complementant la seva oferta natural de pesca, esports acuàtics, i turisme rural.

Un poblet enmig del no res ha aconseguit sortir a documentals televisius i que gent d’altres continents que no és trekkie s’adoni de la seva existència. Segur que algunes rutes turístiques que recorren per carretera aquelles extenses planúries fan escala per canviar aigües a Vulcan i no a un altre poble, per així aprofitar i fer un parell de fotografies. I segur que alguns trekkies han allargat un viatge turístic i han aprofitat la visita per participar a alguna de les activitats organtizades.

No els anomeneu frikis, digueu-els agoserats o emprenedors.

Salut i sort,
Ivan.

Salut i sort,
Ivan.

Avui m’han comentat que un sou típic d’operador telefònic és 800 euros, amb jornada de treball de sis hores. Amb aquest sou una persona no pot viure de manera independent a Barcelona. O bé t’han regalat el pis, o bé et mantenen o bé et dediques a activitats il·legals per a complementar el sou. És per això que les companyies de serveis han d’externalitzar el servei cap a d’altres països, on el sou (que serà una fracció d’aquells vuit cents euros) si permetrà contractar operadors amb una certa estabilitat.

Fóra diferent si als Pallars o al Montsià hi hagués un bon servei de banda ampla: qualitat sostinguda, ample de banda entre 3 i 6 Mbps i un preu raonable. Allí el cost de la vida és menor i hi ha una bossa de població que podria estar interessada en una feina a temps parcial que es pot fer des de casa que li proporcionés uns ingressos estables. I les empreses no haurien de llogar un espai per a un servei d’aquests, ni gestionar diferències horàries, podrien atendre en català, i potser fins i tot el servei milloraria.

Però com que les infraestructures de telecomunicació són responsabilitat privada, i les companyies privades tenen les seves privades prioritats, els nostres diners serveixen per pagar ocupació a l’estranger mentre l’atur no deixa de crèixer a casa.

Salut i sort,
Ivan.

• Breve historia de la música clásica con Spotify, un ample i complert recull del més interessant i ilustratiu del repertori clàssic en aquest servei de música online.
• A Balón Oval han fet una mica de recerca per trobar el primer partit de rugbi jugat a Espanya. Podeu veure els articles sobre el primer partit previst a Barcelona, el primer realmente jugat a Barcelona, i la hilarant crònica del primer disputat a La Corunya i segurament a Espanya.
• Els informàtics i la nostra fama de frikis. Hi ha webmasters que ja que no poden servir la pàgina que els demanen, si més no ho diuen amb gràcia. Bloctecnia en fa un recull.
• Lluís Foix reclama un millor servei d’atenció al client per part de les grans companyies. Amb flema britànica i sentit comú, com sempre.

Salut i sort,
Ivan.

Ahir diversos mitjans de comunicació recollien la reacció dels presumptes esclaus: no foteu que ens deixareu sense feina pel fet de treballar més que vosaltres. No ho han dit amb aquestes paraules, però han parlat de diferències culturals, de la situació molt més dura i difícil al seu país d’origen i també, que posats a fixar-se en comportaments abusius, podien mirar als que presten diners en lloc dels que ofereixen feina. Ho expliquen el Diari de Tarragona i El Periódico.

Diferències culturals a banda (jo diria més aviat hàbits coneguts) comença a ser no recurrent sinó quotidià plantejar-se la vigència del model econòmic capitalista. Si heu fet algun curs d’Economia segur que us ho han explicat: al començament la gent bescanviava béns, però això era poc pràctic i no permetia el progrés. A l’inventar-se la moneda es va facilitar tant el comerç com l’estalvi; i amb els diversos avenços tecnològics s’han pogut desenvolupar nous mercats. Està clar.

Però la base teòrica de tota l’economia de mercat, el guany és proporcional a la feina feta, continua sent el mateix que fa milers d’anys. Mentre que les circumstàncies han canviat molt, les necessitats personals són d’altres, etc. Caldria una revisió? Apunto dos temes.

El primer, l’ús dels recursos. Ja sé que econòmicament és més eficient fabricar un nou aparell abans que no reparar el que ja tens, però no em volgueu fer entendre que no és una bestiesa. No és millor canviar de parella que resoldre les diferències conjugals; la matèria primera no es recupera; hi ha un munt d’esforç malaguanyat. Aquí hi ha quelcom que grinyola.

El segon, reivindicar la figura d’Adam Smith, el pare teòric de l’Economia. No era precisament un contable, sinó més aviat un humanista amoïnat i molt pels problemes de la gent, i que va deixar moltes cites en que mostra el seu escepticisme sobre la mentalitat habitual dels que fan negocis, entre elles aquella que una reunió de banquers és un perill més gran que un exèrcit armat aproximant-se.

Calen filòsofs. Urgentment.

Salut i sort,
Ivan.

Gairebé vint anys després que s’ensorrés el mur que simbolitzava el comunisme, s’han ensorrat alguns gran patums del capitalisme. A diferència de l’anterior defunció, no hi ha ningú esperant per veure passar el cadàver pel davant. No només això, sinó que està ple de falsos messies disposats a retornar-li la vida a l’agonitzant, però cap d’ells és capaç d’explicar quina és la doctrina, la forma de fer, la via per a no tornar a recaure a la malaltia. Sortirem de la cimera d’aquesta setmana amb un grapat de conclussions cosmètiques i declaracions grandiloqüents, amb el somriure d’Obama per bandera, però sense saber en nom de què Llàtzer s’ha d’aixecar i caminar de nou.

Orfena d’ideologia, la part de món que no s’havia d’amoïnar de la supervivència diària s’havia dedicat a guanyar diners. Ser pràctics i deixar de fer volar coloms. El paper verd i els comptes bancaris llustrosos han substituit qualsevol bruixola moral, motivació, o ideal de benestar. Només recentment ha aparegut la preocupació per la conciliació familiar, producte del cost que les hores extres tenen sobre aquells que no reben una retribució extra per a poder pagar més cangurs, ni tenen temps per anar a practicar més esport o més ioga per a baixar l’estrés.

Lluís Foix, gens sospitós d’esquerrà revolucionari, ha alertat encertadament del risc de caure en mans de demagogs. Qui pensi que la Democràcia és prou sòlida com per resistir crisis com aquesta és que no coneix l’èxit passat de personatges com Lerroux, Hitler o Le Pen, ni ha entés l’abast dels canvis que proposen els actuals Chaves, Morales i Berlusconi.

La bona notícia és que sabem les preguntes. La mala és que no tenim cap filòsof ni cap líder polític que sembli poder contestar-les.

Salut i sort,
Ivan.

La Carme Pla retrata (i mai millor dit) l’actual crisi del sector de la construcció. No us ho perdeu: costa 10 segons a llegir i us il·luminarà el dia.

Empresaris de la Construcció bloquegen carreteres com a protesta contra el govern, perquè aquest no els concedeix ajuts per a les seves empreses.

La nuclear és una alternativa energètica inqüestionable en un moment en que el barril de petroli està pels núvols i el tema del canvi climàtic ha adquirit la importància que cal. Però només és alternativa si es prenen les precaucions que són tècnicament viables, econòmicament exigibles i socialment imprescindibles. Ho vaig desar ben clar ja fa uns mesos en un dels articles que s’han llegit més a aquest bloc.

Ara llegim als diaris que el director de la central i un dels enginyers responsables (solos o en compañía de otros) van falsejar els controls de seguretat per a evitar haver d’aturar la central. Van decidir que facturar més diners era més important que respectar escrupulosament les normes de seguretat. La van cagar.

Primer, perquè quan tractes amb energia nuclear no hi ha res més important que la seguretat. Segona, perquè ells no són qui per a decidir els límits raonables de seguretat; ja hi ha altres organismes que ho fan. Tercera, perquè han multiplicat per cent la malfiança que li té la gent a una tecnologia que sempre serà jutjada sota el record d’Hiroshima i Txernòbil. I quarta, perquè els han enxampat.

Ara cal fer servir la guadanya i la tisora, per a tallar caps i alguna cosa més. Cal restituir la confiança de la gent. Cal deixar clar que aquestes coses no es fan i que les institucions d’aquest país no les permeten. Cal, per tant, castigar de manera exemplar tant els principals responsables com l’empresa concessionària, aquella que és responsable del subministrament d’un servei bàsic pel país i crític per la salut de la població de l’entorn, la mateixa que s’hagués beneficiat (i hagués callat) si les inspeccions no haguessin descobert el que ha passat. Qui la fa, la paga; si no la paga, no hi ha serietat i res no funciona. Mireu el Barça.

Podem tenir energia nuclear. I podem ser un país de pandereta. Però un país de pandereta no hauria de jugar-se-la amb l’energia nuclear. És massa perillós.

Salut i sort,
Ivan.

Per parlar de la pel·lícula hem de distingir tres facetes separades: la conferència, el seu protagonista, i la pel·lícula en si mateixa. Començaré per la primera, la tesi ecologista que el món s’enfronta a curt termini a un canvi climàtic de conseqüències catastròfiques.

La tesi està molt ben presentada. Fins i tot esmenta algun dels arguments en contra que fan servir els seus detractors, fa servir una profusió de dades molt ben explicades per a ilustrar l’ampli ventall de símptomes, i amb un ús molt hàbil de mitjans audiovisuals aconsegueix no aturdir massa ni amb vocabulari ni amb dades científiques. Jo no tinc els coneixements tècnics ni l’accés a les dades, però em va semblar prou convincent.

Al Gore està esplèndid. En tot moment apareix relaxat, amb complet control de l’escena. En cap moment no explica els motius pels quals no va signar el Protocol de Kyoto (va ser ell en persona com a vice-president qui va acudir a la reunió) i si s’esforça en donar-li un caire íntim i personal a la seva actuació política. Té l’encert de riure-se’n de si mateix i també de riure-se’n de l’administració republicana, però no de George W. Bush, ni com a persona ni com a President.

Una verdad incómoda té ritme, no es fa ni lenta ni pesada i, en determinats moments arriba a ser gairebé trepidant. És emotiva, amb la mena d’estímuls que emocionen més l’audiència americana que no els europeus, potser un pèl més cínics. Alternant imatges de la conferència (què és el que escoltem en tot moment) amb d’altres de la vida de Gore, aconsegueix salpebrar la narració i donar-li un caire més proper al ciutadà del carrer, més humà.

Per acabar, dues curiositats: la primera, no us perdeu la cançó que cobreix els crèdits finals, interpretada per la gran Melissa Etheridge. La segona, tot i que el cartell del film més conegut és el que he citat més amunt, el que a mi més m’agrada és aquest altre.

Si el veus com un documental, és molt entretingut; com a pel·lícula, no té sorpreses però tampoc t’avorreixes; i com a operació de màrqueting polític, és sensacional.

Salut i sort,
Ivan.

Realment, aquest home les clava dia si i dia també. Com sempre, si cliqueu la imatge es veurà més gran en una nova pestanya.

Salut i sort,

Una de les conclusions de l’informe és quantificar la pujada de preus al sector restauració: un quaranta per cent. Es diu aviat.

Una altra conclusió de l’informe, no menys interessant, és que la major part de la ciutadania té una impressió subjectiva que no casa amb les dades estadístiques. Aquesta és una conclusió errònia, crec jo.

Les dades estadístiques estan fetes d’una determinada manera, amb un cert objectiu i els números resultants (les dades) són completament correctes. Per altra banda, ningú millor que un o una ama de casa per a saber si la vida està cara o barata.

Perquè no casen les dades macroeconòmiques amb les impressions ciutadanes? Perquè no mesuren el mateix. Només us cal considerar que la pujada en el preu de la vivenda no es reflecteix a l’IPC, perquè no entra a la cistella de preus del panell. O, millor encara, reviseu el vostre pressupost mensual. Si sou un treballador de l’àrea de Barcelona, que es veu forçat a dinar i potser esmorzar fora de casa, digueu-me què suposa en termes microeconòmics una pujada del 40%.

Per la macroeconomia, es veu que ben poc.

Salut i sort,

El País ha publicat recentment sobre els problemes que hi ha amb el projecte europeu de crear un sistema que faci la competència al GPS americà. Sembla ser que la solució que se’ls ha acudit als polítics és que Galileo passi a mans públiques.

Tinc la desagradable sensació que Europa només sap fer les coses en base a comitès. En part és culpa de l’organització política de la Unió Europea, que ha estat incapaç fins ara de crear un órgan decisori amb poder real i que alhora sigui representatiu de la voluntat popular. Però també és un qüestió cultural.

L’empresa de moda i una de les més valuoeses (en termes borsaris) del món és Google. La van montar un parell d’estudiants de matemàtiques que feien el doctorat, el que aquí serien dos frikis. I a sobre, es van passar anys i panys amb un servei pel qual no cobraven als usuaris. Cap dels dos és fill de casa bona, però li van demanar diners a un banc i a companyies de capital risc i van obtenir finançament.

Hewlett i Packard van aprofitar que el pare del primer aparcava el cotxe al carrer per a instal·lar la primera oficina d’HP al garatge, igual que uns anys més tard van fer els dos Steves, Jobs i Wozniak, a l’hora de crear Apple.

Yahoo! … què es pot dir d’una companyia que es diu Yahoo!? Podeu posar exemples a manta, però em temo que els haureu de buscar tots a l’altra vora de l’Atlàntic. O la majoria.

Europa, no sé per quina raó, acostuma a confiar més en les grans empreses ja establertes i en la direcció governamental que no en la iniciativa dels emprenedors. Quan escoltem el que proposen els polítics per a reactivar l’economia o impulsar l’I+D acostumem a escoltar expressions com incentivar la inversió estrangera (és a dir, que vinguin les multinacionals) o crear un pla a tants anys (o un comitè d’estudi o desenvolupar un llibre blanc). No dic que això no s’hagi de fer, però no és pas el més dinamitzador ni de l’economia ni de l’aparell científic del país.

Una multinacional (de fet, una gran empresa) és poc àgil i es caracteritza per a minimitzar els riscos. Quan inverteixen en R+D acostumen a fer-ho a la matriu, no a les filials. I si alguna cosa els atrau dels altres països, desenganyeu-vos, no són els professionals ben formats, sinó els costos més baixos.

I els llibres blancs estan molt bé i són molt necessaris, però no sempre responen al que necessita el mercat. Un llibre blanc té sentit quan es persegueix un objectiu en el que el mercat no està interessat, com per exemple disminuir la pobresa, l’analfabetisme o la polució, activitats que (si no em corregiu) no són rendibles per a qui les exerceix. Però si hi ha empreses que es dediquen a fabricar satèl·lits artificials, inventar buscadors a internet, desenvolupar elements electrònics de precisió, etc., ja hi ha qui els diu què és bo i què no: els comptes de resultats, la cotització a borsa, l’evolució de les patents, etc.

Quan El Pentàgon, arrel de la Guerra del Vietnam, va decidir que li calia disposar d’un sistema de geolocalització per a les seves tropes, no va decidir desenvolupar-lo ell mateix. Va decidir invertir en ell, contractar empreses privades que el desenvolupessin. I un cop la tecnologia va dividir-se entre estratègica i pública, van ser les empreses les que lliurement van decidir la millor manera de comercialitzar-la.

Això ha permés que gaudim ja fa temps dels avantatges del GPS. Si haguèssim hagut d’esperar la solució europea, encara estariem esperant. Hi ha coses que el mercat si sap fer millor.

I per avui ja he arreglat prou el món.
Salut i sort,

Salut i sort,

Qualsevol persona que hagi considerat mai algun problema de logística entén perfectament la importància i el valor econòmic de poder moure mercaderies de manera fàcil, barata i ràpida. Els holandesos, comerciants per vocació i necessitat, han plantat vuit (si, vuit) línies ferroviàries de mercaderies entre el Port de Rotterdam i Dusseldorf. Rotterdam ja pot ser el port més gran d’Europa, que si els contenidors que hi arriben allí no es desplacen fins on els esperen els seus destinataris, el port perd competitivitat.

Un govern està per a moltes coses, però la principal és cuidar que al seu país es donin les condicions per a que la seva gent pugui ser feliç. I les seves empreses, competitives i punteres a nivell mundial. (Sense exagerar: estem a un món globalitzat.). Igual que ningú no construeix una escola pels seus fills, una empresa no pot desenvolupar ella mateixa la xarxa de carreteres o de vies de tren que necessita un territori. Això només ho pot fer, directament o indirecta, l’administració pública.

En canvi, hi ha altres moltes coses que la iniciativa privada si que pot fer millor que els organismes públics. Si jo demano avui hora per l’uróleg espero visitar-lo la setmana vinent com a molt tard, mentre que si acudeixo a un ambulatori de la Comunidad de Madrid, es veu que puc estar esperant alguns mesos.

Per tant, ja va bé que d’una vegada el Govern posi les piles per a fer girar les rodes que toquen.

Salut i sort,

Puntualització sobre el dels idiomes: només demanen nivell mig d’anglès, tampoc res de l’altre món, però cal tenir en compte que segons enquestes recents aquest requisit només el compleix el 22% de la població espanyola.

El contracte és per sis mesos, la qual cosa et dóna prou temps per a meditar acuradament en què invertiràs tota la retribució que cobraràs, perquè això s’ha de planificar amb temps i no és qüestió de despilfarrar, oi? La paga és negociable (naturalment) segons la vàlua del candidat i pot quedar entre els 4200€ i els 6000€ annuals bruts.

Això si, aquesta meditació tant important s’ha de fer fora de l’horari de feina (entre 9:00h i 21:30h), perquè s’ha de demostrar la motivación por el puesto.

Si algú està interessat en aquesta Oferta per un estadístic/ITM Junior a Barcelona, ja sabeu: us apunteu a InfoJobs i contacteu l’empresa, que no sé perquè no ha volgut publicar el seu nom.

Estabilitat, sou i oportunitat d’aprendre i demostrar el que valeu. Què més voleu?

Salut i sort,
Ivan.

Bàsicament, el que diu gent com el comisari de Assumptes Econòmics i Monetaris, Joaquín Almunia y el ministre de Finances alemany, el socialdemócrata Peer Steinbrück, és que la majoria de la població té ara menys ingresos reals. Que els sous porten molts anys pujant menys que els preus. Que si els sous pugessin (moderadament, és clar) no hauria motius per a un augment de la inflació. I que, si els sous no pugen, ens podem trobar amb dues conseqüències negatives.

La primera, que els ingresos dels estats per impostos sobre els salaris, que ajuden de manera important a pagar sanitats públiques i subsidis d’atur, poden notar-ho. La segona, que també ho acabarà notant i molt la demanda interna: la gent deixarà de comprar productes i contractar serveis a les empreses. I l’Economia patirà el que diuen una recessió.

Sembla que els americans també estan amoïnats pel tema.

Els empresaris, naturalment, defensen que per a competir amb els asiàtics els cal poder oferir salaris baixos. També demanen mà d’obra ben qualificada, què és cara de produir, i no veig que aclarin de cap mena aquesta contradicció entre la seva demanda de personal i l’oferta de treball que fan. I entenc perfectament que qualsevol empresari vulgui disminuir costos i riscs.

Com que jo d’Economia no n’entenc, em demano coses més simples. Si un enginyer indi o xinès cobra només una quarta part del sou que es paga a Barcelona, això vol dir que per a ser competitius els enginyers barcelonins han de retallar-se el sou un 75%? Com és que el preu de la mà d’obra té tanta influència en mercats on la producció (automòbil, electrònica, farmàcia) està molt automatitzada? I si a Àsia fan servir mà d’obra quan aquí fem servir màquines, les empreses europees fan servir la tecnologia (informàtica, industrial, etc.) disponible de manera eficaç? I fan servir els mètodes de gestió que ensenyen a les escoles de negoci per a tenir èxit de manera sostinguda?

Salut i sort,
Ivan.

Els que no sou informàtics probablement no coneixeu aquesta empresa, però els que ens hem dedicat durant molts anys a picar tecles sabem que és una de les més innovadores. Els que ja tenim uns anys col·leccionem molts records al voltant de paraules com SunView, SPARC, X11, Java, Solaris i d’altres que ens han donat diners, ocupació, treball i mals de caps. No sempre en aquest ordre. Juntament amb Digital, possiblement la companyia informàtica que més admiro.

Igual que Digital (DEC, no la confongueu amb Digital Research, una altra companyia de software també històrica), Sun és en realitat una corporació o conglomerat que aglutina diverses empreses. Hi ha la que s’ocupa de desenvolupar software (la que va inventar Java) i hi ha la que es dedica a crear nous ordenadors, el ferro. I el club de les que fan ambdues coses no és tant gran: l’antiga DEC, IBM, Apple, HP i para de comptar (les consoles de videojocs mengen a banda). Digital va veure com els costos de I+D i d’atenció al client, els dos serveis que l’havien fet referència mundial, no li permetien crèixer com exigia el mercat. La va acabar comprant Compaq, que no aportava res nou a la tecnologia del moment, però tenia més volum i més guanys. A Compaq la va comprar HP i ara només és una marca (que no empresa) de portàtils.

Sun ha vist com moltes de les seves innovacions han estat recollides pel moviment de software obert, que ha incorporat els seus principis de disseny i li ha atorgat tot el mèrit i el prestigi però li ha tret el mercat sota els peus. Havent Motif ningú no necessita el gestor de finestres de Sun; havent GNU/Linux ningú no necessita pagar per Solaris; i així uns quants més. I han pagat també l’augment de prestacions dels processadors de gamma més baixa, els de PC, que ara poden fer la feina per la qual abans només havia els processadors de Sun o altres més cars.

Fà ràbia que els que fan bé la feina no sempre se’n surtin. I que els que fan qualsevol butifarra i l’emboliquen amb paper de coloraines siguin els reis del mambo, encara en fa més. Però és que vivim en una economia de mercat, no de tecnologia.

Salut i sort,
Ivan.

La dada que més em crida l’atenció és la següent contradicció: als municipis grans de la comunitat de Madrid el preu ha caigut un 17.4%, mentre que a Catalunya la pujada ha estat d’un 12.3%.

En definitiva, que continuu sense saber si és bon moment per comprar un pis.

Salut i sort,
Ivan.