Arxiu d'etiquetes: economia

Tempesta econòmica

Algun economista a la sala?
Estiu del 93. Recordo un titular d’El País: “La peseta, bajo la tormenta financiera europea”; segurament la memòria no ha respectat totalment la frase que encapçalava la primera plana del diari cobrint tota la seva amplada, però el sentit és precís. Els grans poders financers del món, tots ells empreses privades, s’aprofitaven dels acords europeus d’estabilitat econòmica que fixaven una banda d’oscil·lació a les diferents divises per a especular i guanyar diners. El George Soros ho va explicar molt clarament en el seu moment: si em doneu una manera clara i gens arriscada de guanyar diners, què espereu que faci?

Estiu del 2011. Hi ha altres pactes i tractats econòmics a Europa, hi ha unes regles clares i conegudes, i una situació en la que alguns països tenen les mans gairebé lligades en una variable econòmica, que ara no és el valor de la seva divisa (que també, ja no depén d’ells) sinó el deute públic. I els poders econòmics crec que tornen a fer el seu agost.

Vint anys després, el mateix fenòmen, segurament una mica més sofisticat. Una generació després, el poder polític no ha aconseguit (ho ha intentat? ho vol? pot fer-ho?) deslliurar-se ni imposar-se al poder econòmic. Pateix la Democràcia. Patirem gairebé tots.

Salut i sort,
Ivan.


De la teoria a la pràctica

Si els fets contradiuen la teoria, canvia de teoria. Punt.

Llegeixo a El País que Malawi comença a superar la tragèdia de la malnutrició gràcies, entre d’altres coses, a que no ha fet cas dels savis consells d’alguns organismes internacionals. Ahir escoltava un economista gal·lès a TV3; afirmava que el que havia de fer Espanya era baixar un 20% preus i salaris.

No dubto que les equacions que segons la Teoria Econòmica determinen la salut econòmica d’un país quedaran millor ajustades amb aquest canvi a les variables. Però dubto que aquesta mesura sigui plantejable: si em baixen el sou, podré seguir pagant la hipoteca? Em rebaixaran un 20% també la hipoteca? Qui serà el que convencerà els empresaris que ells han de baixar el 20% dels seus preus pel bé del país? Algú que estigui a l’atur podrà acceptar un 20% menys de sou tenint una hipoteca que no baixi?

Potser és que jo no conec ni la teoria, però em penso que per parlar del que s’ha de fer el primer que s’ha de conèixer és la realitat.

Salut i sort,
Ivan.


Vulcan

Vulcan és un poble d’uns dos mil habitants al Canadà que ha aconseguit sortir al mapa.

Vulcan - Center St.

Enfosquits per les pistes d’esquí de Calgary (una burrada de kilòmetres al nordoest) i sense més que oferir que vastes extensions de pradera i conreus, s’han buscat la vida per atreure un petit bocí del pastís turístic mundial, gràcies al seu nom, que coincideix amb el del lloc d’origen del molt conegut Mr. Spock.

Els habitants d’aquest poble, amb l’ajuntament al capdavant, han convertit el lloc on viuen en poc menys que un parc temàtic dedicat a la popular nissaga d’aventures i ciència-ficció, i a banda de decorar alguns bars i espais públics de motius de Star Trek han obert un museu d’astronomia i organitzen trobades tant de ciencia ficció com d’astronomia. Tot això complementant la seva oferta natural de pesca, esports acuàtics, i turisme rural.

Un poblet enmig del no res ha aconseguit sortir a documentals televisius i que gent d’altres continents que no és trekkie s’adoni de la seva existència. Segur que algunes rutes turístiques que recorren per carretera aquelles extenses planúries fan escala per canviar aigües a Vulcan i no a un altre poble, per així aprofitar i fer un parell de fotografies. I segur que alguns trekkies han allargat un viatge turístic i han aprofitat la visita per participar a alguna de les activitats organtizades.

Vulcan, Alberta, Canada

No els anomeneu frikis, digueu-els agoserats o emprenedors.

Salut i sort,
Ivan.


Setmana blogueril (II)

Salut i sort,
Ivan.


Atur públic, prioritats privades

Fa poc llegia un altre article en que algú es queixava dels call-centers de serveis. Deia que per a tractar de solventar un problema amb el seu operador telefònic havia de sotmetres a una torturant successió de màquines contestadores que l’anaven enviant cap a diferents operadors telefònics, tots ells sudamericans o marroquins, cadascú dels quals no era conscient del temps que portava en el procés ni de tot el que li havia explicat als anteriors operadors.

Avui m’han comentat que un sou típic d’operador telefònic és 800 euros, amb jornada de treball de sis hores. Amb aquest sou una persona no pot viure de manera independent a Barcelona. O bé t’han regalat el pis, o bé et mantenen o bé et dediques a activitats il·legals per a complementar el sou. És per això que les companyies de serveis han d’externalitzar el servei cap a d’altres països, on el sou (que serà una fracció d’aquells vuit cents euros) si permetrà contractar operadors amb una certa estabilitat.

Fóra diferent si als Pallars o al Montsià hi hagués un bon servei de banda ampla: qualitat sostinguda, ample de banda entre 3 i 6 Mbps i un preu raonable. Allí el cost de la vida és menor i hi ha una bossa de població que podria estar interessada en una feina a temps parcial que es pot fer des de casa que li proporcionés uns ingressos estables. I les empreses no haurien de llogar un espai per a un servei d’aquests, ni gestionar diferències horàries, podrien atendre en català, i potser fins i tot el servei milloraria.

Però com que les infraestructures de telecomunicació són responsabilitat privada, i les companyies privades tenen les seves privades prioritats, els nostres diners serveixen per pagar ocupació a l’estranger mentre l’atur no deixa de crèixer a casa.

Salut i sort,
Ivan.


Setmana blogueril

Del que he trobat darrerament per internet, crec que paga la pena compartir això:

Salut i sort,
Ivan.


Explotació econòmica

A hores d’ara segur que tots us heu assabentat que a Mataró els mossos han tancat uns quants tallers tèxtils on s’explotava laboralment immigrants il·legals.

Ahir diversos mitjans de comunicació recollien la reacció dels presumptes esclaus: no foteu que ens deixareu sense feina pel fet de treballar més que vosaltres. No ho han dit amb aquestes paraules, però han parlat de diferències culturals, de la situació molt més dura i difícil al seu país d’origen i també, que posats a fixar-se en comportaments abusius, podien mirar als que presten diners en lloc dels que ofereixen feina. Ho expliquen el Diari de Tarragona i El Periódico.

Diferències culturals a banda (jo diria més aviat hàbits coneguts) comença a ser no recurrent sinó quotidià plantejar-se la vigència del model econòmic capitalista. Si heu fet algun curs d’Economia segur que us ho han explicat: al començament la gent bescanviava béns, però això era poc pràctic i no permetia el progrés. A l’inventar-se la moneda es va facilitar tant el comerç com l’estalvi; i amb els diversos avenços tecnològics s’han pogut desenvolupar nous mercats. Està clar.

Però la base teòrica de tota l’economia de mercat, el guany és proporcional a la feina feta, continua sent el mateix que fa milers d’anys. Mentre que les circumstàncies han canviat molt, les necessitats personals són d’altres, etc. Caldria una revisió? Apunto dos temes.

El primer, l’ús dels recursos. Ja sé que econòmicament és més eficient fabricar un nou aparell abans que no reparar el que ja tens, però no em volgueu fer entendre que no és una bestiesa. No és millor canviar de parella que resoldre les diferències conjugals; la matèria primera no es recupera; hi ha un munt d’esforç malaguanyat. Aquí hi ha quelcom que grinyola.

El segon, reivindicar la figura d’Adam Smith, el pare teòric de l’Economia. No era precisament un contable, sinó més aviat un humanista amoïnat i molt pels problemes de la gent, i que va deixar moltes cites en que mostra el seu escepticisme sobre la mentalitat habitual dels que fan negocis, entre elles aquella que una reunió de banquers és un perill més gran que un exèrcit armat aproximant-se.

Calen filòsofs. Urgentment.

Salut i sort,
Ivan.


G20: preguntes sense resposta

Vivim temps intensament desconcertants. I que, depenent del caràcter de la persona, tant et poden deprimir com enfurismar. Els polítics haurien d’anar amb molt de compte. I els votants, també.

Gairebé vint anys després que s’ensorrés el mur que simbolitzava el comunisme, s’han ensorrat alguns gran patums del capitalisme. A diferència de l’anterior defunció, no hi ha ningú esperant per veure passar el cadàver pel davant. No només això, sinó que està ple de falsos messies disposats a retornar-li la vida a l’agonitzant, però cap d’ells és capaç d’explicar quina és la doctrina, la forma de fer, la via per a no tornar a recaure a la malaltia. Sortirem de la cimera d’aquesta setmana amb un grapat de conclussions cosmètiques i declaracions grandiloqüents, amb el somriure d’Obama per bandera, però sense saber en nom de què Llàtzer s’ha d’aixecar i caminar de nou.

Orfena d’ideologia, la part de món que no s’havia d’amoïnar de la supervivència diària s’havia dedicat a guanyar diners. Ser pràctics i deixar de fer volar coloms. El paper verd i els comptes bancaris llustrosos han substituit qualsevol bruixola moral, motivació, o ideal de benestar. Només recentment ha aparegut la preocupació per la conciliació familiar, producte del cost que les hores extres tenen sobre aquells que no reben una retribució extra per a poder pagar més cangurs, ni tenen temps per anar a practicar més esport o més ioga per a baixar l’estrés.

Lluís Foix, gens sospitós d’esquerrà revolucionari, ha alertat encertadament del risc de caure en mans de demagogs. Qui pensi que la Democràcia és prou sòlida com per resistir crisis com aquesta és que no coneix l’èxit passat de personatges com Lerroux, Hitler o Le Pen, ni ha entés l’abast dels canvis que proposen els actuals Chaves, Morales i Berlusconi.

La bona notícia és que sabem les preguntes. La mala és que no tenim cap filòsof ni cap líder polític que sembli poder contestar-les.

Salut i sort,
Ivan.


La crisi de la construcció

El dolent de deixar de llegir puntualment els blocs és que se’t passen maravelles com aquesta i ara la crisi que està de moda és la financera.

La Carme Pla retrata (i mai millor dit) l’actual crisi del sector de la construcció. No us ho perdeu: costa 10 segons a llegir i us il·luminarà el dia.

Empresaris de la Construcció bloquegen carreteres com a protesta contra el govern, perquè aquest no els concedeix ajuts per a les seves empreses.


Escàndol nuclear

M’extranya moltíssim que l’escàndol d’Endesa a Ascó no estigui tots els dies a les portades dels diaris. Francament, no trobo cap tema més important als diaris.

La nuclear és una alternativa energètica inqüestionable en un moment en que el barril de petroli està pels núvols i el tema del canvi climàtic ha adquirit la importància que cal. Però només és alternativa si es prenen les precaucions que són tècnicament viables, econòmicament exigibles i socialment imprescindibles. Ho vaig desar ben clar ja fa uns mesos en un dels articles que s’han llegit més a aquest bloc.

Central nuclear a Ascó - Expansion.com

Ara llegim als diaris que el director de la central i un dels enginyers responsables (solos o en compañía de otros) van falsejar els controls de seguretat per a evitar haver d’aturar la central. Van decidir que facturar més diners era més important que respectar escrupulosament les normes de seguretat. La van cagar.

Primer, perquè quan tractes amb energia nuclear no hi ha res més important que la seguretat. Segona, perquè ells no són qui per a decidir els límits raonables de seguretat; ja hi ha altres organismes que ho fan. Tercera, perquè han multiplicat per cent la malfiança que li té la gent a una tecnologia que sempre serà jutjada sota el record d’Hiroshima i Txernòbil. I quarta, perquè els han enxampat.

Ara cal fer servir la guadanya i la tisora, per a tallar caps i alguna cosa més. Cal restituir la confiança de la gent. Cal deixar clar que aquestes coses no es fan i que les institucions d’aquest país no les permeten. Cal, per tant, castigar de manera exemplar tant els principals responsables com l’empresa concessionària, aquella que és responsable del subministrament d’un servei bàsic pel país i crític per la salut de la població de l’entorn, la mateixa que s’hagués beneficiat (i hagués callat) si les inspeccions no haguessin descobert el que ha passat. Qui la fa, la paga; si no la paga, no hi ha serietat i res no funciona. Mireu el Barça.

Podem tenir energia nuclear. I podem ser un país de pandereta. Però un país de pandereta no hauria de jugar-se-la amb l’energia nuclear. És massa perillós.

Salut i sort,
Ivan.


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 141 other followers