Fa poc llegia un altre article en que algú es queixava dels call-centers de serveis. Deia que per a tractar de solventar un problema amb el seu operador telefònic havia de sotmetres a una torturant successió de màquines contestadores que l’anaven enviant cap a diferents operadors telefònics, tots ells sudamericans o marroquins, cadascú dels quals no era conscient del temps que portava en el procés ni de tot el que li havia explicat als anteriors operadors.

Avui m’han comentat que un sou típic d’operador telefònic és 800 euros, amb jornada de treball de sis hores. Amb aquest sou una persona no pot viure de manera independent a Barcelona. O bé t’han regalat el pis, o bé et mantenen o bé et dediques a activitats il·legals per a complementar el sou. És per això que les companyies de serveis han d’externalitzar el servei cap a d’altres països, on el sou (que serà una fracció d’aquells vuit cents euros) si permetrà contractar operadors amb una certa estabilitat.

Fóra diferent si als Pallars o al Montsià hi hagués un bon servei de banda ampla: qualitat sostinguda, ample de banda entre 3 i 6 Mbps i un preu raonable. Allí el cost de la vida és menor i hi ha una bossa de població que podria estar interessada en una feina a temps parcial que es pot fer des de casa que li proporcionés uns ingressos estables. I les empreses no haurien de llogar un espai per a un servei d’aquests, ni gestionar diferències horàries, podrien atendre en català, i potser fins i tot el servei milloraria.

Però com que les infraestructures de telecomunicació són responsabilitat privada, i les companyies privades tenen les seves privades prioritats, els nostres diners serveixen per pagar ocupació a l’estranger mentre l’atur no deixa de crèixer a casa.

Salut i sort,
Ivan.

M’extranya moltíssim que l’escàndol d’Endesa a Ascó no estigui tots els dies a les portades dels diaris. Francament, no trobo cap tema més important als diaris.

La nuclear és una alternativa energètica inqüestionable en un moment en que el barril de petroli està pels núvols i el tema del canvi climàtic ha adquirit la importància que cal. Però només és alternativa si es prenen les precaucions que són tècnicament viables, econòmicament exigibles i socialment imprescindibles. Ho vaig desar ben clar ja fa uns mesos en un dels articles que s’han llegit més a aquest bloc.

Ara llegim als diaris que el director de la central i un dels enginyers responsables (solos o en compañía de otros) van falsejar els controls de seguretat per a evitar haver d’aturar la central. Van decidir que facturar més diners era més important que respectar escrupulosament les normes de seguretat. La van cagar.

Primer, perquè quan tractes amb energia nuclear no hi ha res més important que la seguretat. Segona, perquè ells no són qui per a decidir els límits raonables de seguretat; ja hi ha altres organismes que ho fan. Tercera, perquè han multiplicat per cent la malfiança que li té la gent a una tecnologia que sempre serà jutjada sota el record d’Hiroshima i Txernòbil. I quarta, perquè els han enxampat.

Ara cal fer servir la guadanya i la tisora, per a tallar caps i alguna cosa més. Cal restituir la confiança de la gent. Cal deixar clar que aquestes coses no es fan i que les institucions d’aquest país no les permeten. Cal, per tant, castigar de manera exemplar tant els principals responsables com l’empresa concessionària, aquella que és responsable del subministrament d’un servei bàsic pel país i crític per la salut de la població de l’entorn, la mateixa que s’hagués beneficiat (i hagués callat) si les inspeccions no haguessin descobert el que ha passat. Qui la fa, la paga; si no la paga, no hi ha serietat i res no funciona. Mireu el Barça.

Podem tenir energia nuclear. I podem ser un país de pandereta. Però un país de pandereta no hauria de jugar-se-la amb l’energia nuclear. És massa perillós.

Salut i sort,
Ivan.