Arxiu d'etiquetes: drama

La conquesta del Pol Sud

Una magnífica representació teatral que m’ha donat molt mal rollo.

La conquesta del Pol Sud

La conquesta del Pol Sud va d’una colla d’aturats que s’evadeixen (o ho intenten) de la precarietat en que hi són comodament instal·lats mitjançant l’aventura de Roald Amundsen. Aprofitant aquesta anécdota tant habitual (on llegiu noruegs al pol podeu posar-hi des de cocaïna fins a equips de futbol) Manfred Karge parla de pors, ilusions, barreres mentals i motivacions. Aparença trivial, rerefons molt profund.

Karge parla, Albert Tola l’ha traduit i la direcció és de Carles Fernández Giua, que s’aprofita tant de l’agosarada escenografia de Eugenio Szwarzer (tot passa en un terrat) com d’un repartiment al que costa molt posar-li un però: Dani Arrebola, Txell Botey, Jordi Brunet, Rafa Cruz, Elena Fortuny, Òscar Intente, Hans Ritcher i Armand Villèn. Tots la mar de bé.

La conquesta del Pol Sud és el revers amarg de Trainspotting. Allà havia una comèdia amb tocs molt dramàtics. Aquí des del començament he tingut una angoixa que ha enfosquit tota l’obra. Potser és que reconec en els personatges les actituds, els pensaments i els actes que em trobo al meu voltant en gent que també ha perdut o tem perdre aviat la feina; o que reconec els diàlegs de gent que ha deixat de creure en el sistema i que, sense fer res per canviar-lo o per canviar la seva situació es dediquen a protestar de boca airadament; o potser simplement és que m’he reconegut jo mateix en aquest no m’agrada el que hi ha i no tinc ni punyetera gana ni maleïda idea de com canviar-ho; el cas és que l’obra m’ha regirat de dalt a baix.

I el cas és que La conquesta del Pol Sud m’ha deixat a la memòria escenes maravelloses: l’homenatge a la Susan Sarandon d’Atlantic City, el clau passional al terrat, la imatge de l’abisme, o el “en Hans és molt de la broma“. Però sobre tot, la imatge de la felicitat: indefinida, de color blanc, sense res que la destorbi. Com el Pol Sud.

En definitiva, una gran obra sobre petites misèries, que podeu gaudir a la Sala Beckett fins el 17 de gener.

Adient per a capficar-vos amb la realitat més dura. Contraindicada si sou alèrgics a les fantasies onanistes.

Salut i sort,
Ivan.


Six Feet Under, darrera temporada

La temporada final de Six Feet Under ha resultat tant fosca i amarga com es pot suposar la feina d’una funerària.

A dos metros bajo tierra - 5 temporada

A diferència de les altres temporades, a la cinquena l’humor és el gran absent de la festa. Hi ha molts pocs moments lleugers i hi ha hagut moments on l’acumulació de problemes ha estat senzillament angoixosa.

A més, els guions han aportat pocs motius de reflexió. L’eutanàsia del soldat malferit a Iraq, algun comentari de Claire amb Ted, i poca cosa més. Els personatges principals semblaven esgotats. Les vivències que hem pogut contemplar han estat molt semblants a les que hem vist a infinitat de sèries convencionals, i SixFeetUnder perd així tot el que la feia diferent.

En conclusió, sembla que la decisió de acabar aquí amb la sèrie era totalment encertada.

Adient si us agraden els finals oberts. Contraindicat per a depresius.

A partir d’aquí, SPOILERS.

El primer que cal denunciar és un important forat al guió: què va ser de la família política de Nate? Després del final absolutament tràgic i inesperat de la cuarta temporada, és inexplicable que la cunyada de Nate no aparegui per enlloc. I molt més en els capítols finals, després de la mort de Nathaniel Samuel Fisher Jr.

Per altra banda, Ruth Fisher ha confirmat la seva pertinença al meu Top10 de personatges ostiables. En dura competència, tot el clan que envolta la Brenda Chenowitz: mare, amant de la mare, i germà (en ordre d’ostiabilitat).

La darrera temporada és ideològicament molt més conservadora que les anteriors, o m’ho ha semblat a mi. La parella gai vol esdevenir una família convencional, igual que el matrimoni Fisher-Chenowitz, la Claire abandona la seva carrera artística i ha de treballar a una oficina avorrida igual que tothom, fins i tot les amigues de Ruth Fisher semblen més convencionals.

El punt final planteja en canvi situacions molt interessants: se’n sortiran David i Keith portant ells sols la funerària? I el Federico i la Vanessa? Com soportaran Maya i Willa la seva família esbojarrada? Què farà la Claire a Nova York? El desenllaç de la sèrie ens deixa amb la mel a la boca, però afortunadament ho soluciona amb un FlashForward magnífic on podem descobrir les morts pendents de la família Fisher.

Salut i sort,
Ivan.


Salvador

Salvador és un film militant, un d’aquells que tens ganes de veure, però que vas deixant per més endavant perquè saps que et posaràs de mala llet.

Salvador

Resulta complicat valorar aquesta mena d’obres. Per a fer-ho bé cal saber exactament on para la frontera entre la reconstrucció històrica i l’aportació dramàtica. El personatge del carceller interpretat per Leonardo Sbaraglia és real? La Margalida i la Cuca, responen a com eren les reals? Les reunions del MIL, eren com es mostren? Salvador retrata fidelment a Salvador Puig i Antich? A mi m’és impossible saber-ho; a les germanes Puig i Antich el film els ha agradat.

Potser és millor prendre una mica de distància. Deixar que els aspectes més íntims (tot i que a Salvador n’hi ha un grapat que són verídics) formin part de la peli, i que la descripció de l’ambient històric sigui la protagonista.

Des d’aquest punt de vista, Salvador és un film molt bo. Retrata l’ambient psicològic de la dictadura molt millor que qualsevol estudi històric. Fixa no només l’estètica sinó també la música del moment, i permet entendre com podien passar moltes coses.

La pel·lícula és tant entretinguda com pot ser-ho el retrat optimista d’un anarquista (terrorista, atracador … busqueu la polèmica en els comentaris, o si voleu, a la web en contra del film) condemnat a mort. Si a més ja saps com acaba, entens el risc de plantejar el film d’aquesta manera. Però jo crec que Manuel Huerga se’n surt molt bé. Salvador en cap moment no es fa cansina, i fins i ni tant sols defalleix en el darrer tram, el més dur i complicat d’explicar.

Excel·lents totes les interpretacions, començant per la de Daniel Brühl però comptant també les de les germanes, la Leonor Watling i la Ingrid Rúbio (el talent d’ambdues mereix més minuts i millors escenes), el convincent Leonardo Sbaraglia i molt especialment un impressionant Tristán Ulloa que em va convèncer que era advocat, que se sentia implicat en el cas, i que era català de tota la vida.

Adient si no us fan res les històries colpidores. Contraindicat si ja en teniu prou de Memòria Històrica.

Salut i sort,
Ivan.


La muerte en Venecia

Aquest conte llarg de Thomas Mann és d’aquells títols que poblen l’imaginari col·lectiu: a tothom li sóna, encara que sigui per la pel·lícula de Visconti, però no sé si és molt llegit.

Thomas Mann - La muerte en Venecia

Parla de coses trascendents: l’amor a la bellesa, la solitud, la necessitat d’afecte, i igual que fa Kazuo Ishiguro a The Remains of the Day, hi ha una reflexió sobre l’aprofitament sensorial i espiritual de la vida envers l’assoliment d’objectius materials o de cumplir determinats deures.

La palabra sólo puede celebrar la belleza, no reproducirla.

També com a la novel·la d’Ishiguro, l’ús del llenguatge és superb. Mannha aconseguit que jo apunti algunes cites que m’han agradat especialment. L’autor, a més introdueix un munt de referències a la mitologia grega, fent servir els clàssics com a paradigma de la bellesa pura i de la virtud moral.

Nada hay más extraño ni más delicado que la relación entre personas que sólo se conocen de vista, que se observan cada día, a todas horas, y, no obstante, se ven obligadas, ya sea por convencionalismo social o por capricho propio, a fingir una indiferente extrañeza y a no intercanviar saludo ni palabra alguna.

A La muerte en Venecia trobem també una reflexió sobre l’art i la creació artística. És possible ser un veritable artista si no s’ha fruit de la vida plenament sensorial, si no s’ha gaudit de la passió? Com es traspassa el llindar entre el que és assenyat i el que és extravagant o fins i tot insensat?

Para que una obra espiritual relevante pueda tener sin demora amplia y profunda admiración, ha de existir una secreta afinidad, cierta armonía incluso, entre el destino personal de su autor y el destino universal de su generación.

Thomas Mann dóna pistes d’aquestes respostes seguint un camí pel qual han caminat abans i després escriptors com E.M. Foster (A Room with a View, adaptada pel James Ivory) o cineastes com Gabriele Salvatore (Mediterraneo): al nord saben treballar millor, però al Mediterrani es viu més feliç.

M’ha agradat, però tot i que no és més que un conte llarg, m’ha costat molt de llegir perquè té un rerefons trist i amarg.

Curiosament, la Vio ha trobat a La muerte en Venecia una novel·la breu completament diferent: ella ha llegit una història sobre un pederasta que li ha transmés molt males sensacions.

Adient per a fer una bona tertúlia al voltant. Contraindicada per a relaxar l’esperit.

Salut i sort,
Ivan.


La meitat de l’ànima

De sempre m’ha resultat molt proper el món literari de la Carme Riera, i tant els relats com les novel·les m’han iluminat dies i dies.

Carme Riera - La meitat de l'ànima

La meitat de l’ànima és un misteri sentimental amb doble trama i molta reflexió personal. Narra la història d’una escriptora que descobreix quelcom que la fa dubtar del seu passat, que tot allò que li van explicar de petita fos realment cert. Independentment de la persona que és, aquesta escriptora comença a dubtar sobre la seva identitat, ja que si els antecedents que creia eren els seus no ho són, què li és vàlid creure?

L’escriptora comença a indagar en el seu passat i la novel·la, escrita en primera persona i amb un personatge que ha viscut a cavall entre Barcelona i Palma, destapa tres vies argumentals: la història de la mare de la protagonista, la recerca de la fugisera veritat que emprén l’escriptora, i el món interior de l’escriptora (l’autora?) i les seves reflexions al voltant de la identitat i els seu desig de tenir un bon passat.

Si heu arribat fins aquí ja heu entés que el llibre m’ha tocat ben endins. A banda d’un doble misteri molt ben explicat, hi apareixen uns quants temes dels que a mi m’apassionen: lleialtats familiars i vocacionals que es contradiuen, honestedats públiques i privades, fins a quin punt hem d’acceptar el llegat dels nostres avantpassats, i si voleu conèixer els detalls concrets de què va la trama podeu llegir la contraportada de la novel·la. Hi ha un parell de moments en que aparentment la història cruix una mica, però quan arribes al final t’adones que tot és per la complexa i peculiar personalitat de la protagonista.

La meitat de l’ànima és una novel·la fascinant, ben i bellament explicada, i que superades les primeres vint pàgines he devorat compulsivament. Conté, a més, un divertit joc d’identitats entre l’autora i el lector.

Adient per a mirar-vos al mirall sense sortir del llibre. Contraindicat si la barreja de dialectes catalans no és del vostre gust.

Salut i sort,
Ivan.


Six Feet Under: Season 4

La quarta temporada de Six Feet Under és molt més fosca que les anteriors, però igualment intensa.

Malauradament, l’humor ha pràcticament desaparegut de la sèrie. Tant l’humor negre com el més quotidià. La sèrie s’ha tornat completament dramàtica i en ocasions fins i tot angoixant. Tant les trames romàntiques com les aparicions del més enllà aporten només girs dramàtics i moments de reflexió, però ni relaxen l’ambient ni serveixen de contrapunt. Els personatges es ressenteixen d’això, i es tornen més plans i menys interessants.

En definitiva, em sembla que el productor ha substituit el guionista catxondo pel guionista sàdic.

Adient per a aficionats als temes trascendentals. Contraindicat per a ànimes compungides.

A partir d’aquí: spoilers.

Sincerament, encara m’interessa saber què passarà amb la família Fisher i els seus coneguts, però començo a estar-hi tip de tant de patiment: aquí pateix tothom i ningú no és feliç.

Claire, que a la tercera temporada havia devorat la sèrie fins a fer-se-la seva, ha esdevingut una joveneta que desaprofita el seu talent en relacions personals que no li aporten res i en foter-se maria fins les orelles per a escapar d’una realitat on no s’hi troba. Ni tant sols és capaç de gaudir de l’experimentació i la cerca, tant artística com íntima.

Keith és l’únic que ha progressat una mica en aquesta temporada, però arrastra les conseqüències del seu affaire amb Zeleste i de compartir la vida amb David, que pobre ha digerit molt malament la terrible experiència del segrest. Aquesta parella, amb els seus alts-i-baixos, continua sent el punt sensat de la família.

El de Nate ja és de traca: no només està perdut sinó que a més s’emporta pel camí l’ex-nòvia, que ja estava prou perduda però havia trobat un company amb qui compartir una vida plena de rareses. Si algú em demana que li expliqui els personatges de Nate o Brenda de debó que em posarà en un compromís, perquè de debó que a banda del seu naufragi permanent no els trobo solta ni volta.

La Ruth i el seu estimat George són senzillament la parella més ostiable de la història de la televisió. No sóc violent i acostumo a empatitzar amb la gent, però de debó que aquesta és la parella més estúpida que m’han posat a la pantalla en molt de temps. I consti que a final de la tercera temporada pensava de manera força diferent.

El canvi més interessant de la temporada ha estat el flashback de Nathaniel pare. Ja no és la figura omnipresent que dominava els pensaments dels altres. La seva mort ja s’ha superat. Però encara queda la de Lisa, reactivada per l’explicació més absurda i el cliffhanger més difícil que podien trobar. Algú es creu de debó la història de l’adulteri? No havien pintat el cunyat com un calçaces?

Six Feet Under: Season 4

Al setembre tocarà descobrir la cinquena temporada.

Salut i sort,
Ivan.


Powder Blue

Una magnífica pel·lícula que arriba massa tard.

Powder Blue ho té tot per ser una pel·lícula estupenda, que ho és, però molt em temo que no tindrà ni l’èxit ni el reconeixement que es mereix. I tot perquè forma part d’un génere, el de les històries creuades amb rerefons social o sentimental, que està sobreexplotat i on ningú no ofereix cap novetat interessant.

Primer va ser Lawrence Kasdan que va rodar la sensacional Grand Canyon (1991); un parell d’anys després Robert Altman va donar-li nom al génere amb Short Cuts (1993); la parella formada per Alejandro González Iñárritu i Guillermo Arriaga són qui més han aprofitat la fòrmula amb la seva trilogia Amores perros (2000), 21 Grams (2003), i Babel (2006); i qui s’ha emportat l’Oscar ha estat Crash (2004), del molt menys conegut Paul Haggis. Tot això sense comptar amb les variants romàntiques com Love, Actually o He’s Just Not That Into You, i d’altres que podem afegir a la llista.

Finalment, el 2009 arriba Powder Blue, armada d’un guió convincent, un repartiment de luxe, una notable banda sonora, una fotografia fosca digna del millor Javier Aguirresarobe i tota la bellesa de la Jessica Biel, que ha promocionat Powder Blue amb els seus strip-teases, tant elegants com eròtics.

I clar, a hores d’ara ja no em serveix una molt bona pel·lícula, necessito una mica més per a no estar-me durant 106 minuts dient és una peli com aquella altra. Timothy Linh Bui ha fet un bon treball, però no ha estat prou bo o prou innovador.

Això sí, que quedi clar que Powder Blue m’ha agradat molt. Destaco la sensacional actuació de Jessica Biel i el cameo estelar de Patrick Swayze. També ho fan bé Ray Liotta, Lisa Kudrow i Forest Whitaker.

Powder Blue

Adient per a reflexionar sobre la solitud i la manca d’amor. Contraindicat per a cínics incurables.

Salut i sort,
Ivan.


Still Walking

Una pel·lícula on en prop de dues hores no passa gairebé res, pot o ser un complert avorriment o una obra mestra de poesia visual. Still Walking està molt més a prop del segon extrem que del primer.

Still Walking

De drames familiars intimistes a ben segur que n’haureu vist molts, però de tant ben rodats i tant sensibles com aquest, és difícil. Generalment una pel·lícula (o una novel·la, o qualsevol construcció narrativa) parteix d’un conflicte, d’una premisa que suposa una crisi a partir de la qual es desencadenen els esdeveniments dramàtics que capturen el nostre interès.

No sé com s’ho ha fet Hirokazu Kodeeda però el cas és que amb un punt de partida mínim construeix una disecció lúcida i sense embuts de la institució familiar. De tot el que representa la família, que es diu aviat.

I en contra del que us pugueu imaginar, Still Walking no és té discurs localista centrat en el Japó actual, sinó ben universal.

Adient per alimentar converses i diàlegs interiors. Contraindicada per a fanàtics de la paella de la mama.

Abans no feien pel·lícules com les d’ara!

Salut i sort,

Ivan.


Los santos inocentes

La primera cosa que em ve al cap a l’hora de parlar sobre Los santos inocentes és que em sembla mentida que parli del passat recent del país al que visc.

Miguel Delibes - Los santos inocentes

Delibes escriu sobre la vida dels jornalers a un cortijo extremeny a mitjans dels anys seixanta. Una mica abans del meu naixement, si faig cas del llibre, hi havia a Extremadura un règim feudal on els propietaris tenien dret a gairebé tot i els serfs tenien tots els deures.

Com que desconec aquella realitat, no m’és possible saber si la novel·la retrata la situació de manera realista o exagerada. És una sospita que tinc perquè uns personatges són molt bons i els altres molt dolents, sense gaires matisos. En qualsevol cas, la càrrega ideològica és clara i parteix d’una persona que coneix perfectament l’escenari, ja que ha estat un grandíssim aficionat a la caça.

La caça és un dels temes predominants de la novel·la. No només domina l’acció sinó també el llenguatge, emprant tota la riquesa del lèxic cinegètic i zoològic a l’abast de Delibes. Els que som de ciutat necessitem un diccionari a la vora per a entendre els detalls de moltes escenes del llibre.

La novel·la m’ha deixat un regust amarg, tant com la història i els personatges, accentuat pel fet que el dolent de la història es digui com jo (Segon cop que em passa: també a Mujeres al borde de un ataque de nervios), i molta curiositat per aprendre més sobre aquella época i per veure el film de Mario Camus.

Adient si aprecieu un llibre molt ben escrit i amb cura amb l’idioma. Contraindicat si voleu acció trepidant.

Salut i sort,
Ivan.


Six Feet Under: segona temporada

La segona temporada m’ha agradat més que la primera.

Six Feet Under: segona temporada

La sèrie es consolida com un drama amb molt d’humor negre, cap tendència a la llàgrima i molta sensibilitat.

Adient pels interessats en històries humanes i personatges creïbles. Contraindicat pels fans de l’estil Almodóvar.

A partir d’aquí, spoilers.

El personatge de David és potser el que ha evolucionat més durant la temporada. Partint d’una primera temporada on era antipàtic, acaba esdevenint el més sensat de tots i amb molts més matisos. En canvi, personatges que tenien molt de potencial, com el de la mare o la germana han tingut un munt de vivències però no els hem vist canviar gens, continuen comportant-se gairebé igual que al començament. I la nòmina de perduts s’ha incrementat de manera notòria: Nate i Keith estan plenament en aquesta categoria, igual que els germans Billy & Brenda, que podrien fundar una ONG per a psiquiatres sense feina.

M’ha sabut greu també que vagi perdent importància el personatge secundari del capellà, tot i que això ho compensa l’aparició de la rabina sexy. El que no m’han acabat d’enganxar són els que es relacionen amb la Claire, tant la Parker com el seu professor, els trobo personatges massa plans. I la trama de la floristeria trobo que també ha quedat esgotada.

Cara a la tercera temporada tinc l’esperança de perdre de vista a la família de Brenda (no hi ha per on agafar a cap d’ells) i trobo molt interessant l’augment de protagonisme que segurament tindrà la família de Federico, tot i que em fa por que es recolzin excessivament en els tòpics sobre els llatins. Em queda la gran incògnita de què passarà amb Keith.

I m’agradaria molt que augmentés el percentatge d’humor negre.

Salut i sort,
Ivan.


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 141 other followers