De moment tinc molt mala sort amb Paul Auster: dues lectures, dues decepcions. (Tot i que amb l’Auster editor he disfrutat de valent.)
Invisible està escrit d’una manera àgil i accessible per a tothom. I explica històries interessants que involucren personatges encara més interessants, amb matisos, amb contradiccions, amb sentiment. Però els arguments interessants queden en un no res i els personatges, més que invisibles m’acaben resultant tramposos. I la trampa és mala companya en una novel·la.
Segurament és un problema meu personal: quan els personatges em resulten tramposos, desconnecto de la novel·la. Necessito creure’m la trama i els personatges. Em va passar amb Matrix i m’ha passat a Invisible. La sensació que la història que llegia ni era real ni tenia perquè ser-ho, que el que importa és el camí, la manera d’explicar-ho … funciona a la poesia, però només a la bona poesia.
I la manera en que està escrita Invisible és eficaç, però no magistral. I per tant per mi és una novel·la que surt d’una molt bona premisa però que no arriba enlloc.
Adient pels que tenen facilitat per completar els puzzles on falten peces. Contraindicada pels que mai no dubten.
Al cap de vint anys de llegir-la per primer cop, he rellegit la trista història de Gregory Samsa, el personatge més conegut obra de Franz Kafka.
El drama kafkià per excel·lència m’ha deixat exactament igual que llavors, racionalment trasbalsat però emocionalment fred. Si que he pogut apreciar més matisos, gràcies no només a haver crescut sinó també a haver compartit l’experiència amb els companys del club de lectura de la Biblioteca Garcilaso. Suposo que també és part degut a que La Metamorfosi sigui un clàssic, una obra portadora d’un missatge perenne.
Per a mí és més que res una esfereidora crítica social. Relaciono l’experiència del protagonista amb el que havia de ser la tornada a casa de molts veterans de guerra de la Primera Guerra Mundial, mutilats, traumatitzats, desfigurats. Vençuts per la guerra. De la nit al dia havien passat de ser joves en els quals estaven dipositades esperances que ja no eren a l’abast, a tullits, sonats i inadaptats. S’havien convertit en insectes vergonyosos.
Quan ja no pots aportar més a la causa comuna deixa d’importar si en el passat vas fer aportar-hi molt, et vas sacrificar, vas ser generós, … aturats, vells i discapacitats tenen àmplia experiència en això. Ningú no es demana durant el conte per què ha passat el que ha passat, i ningú no realitza cap esforç d’aproximació, comunicació o d’afecte envers el pobre Gregory Samsa.
Assistim a una doble angoixa i una doble metamorfosi. Metamorfosi física del Gregory, i la seva angoixa per a no poder cumplir amb les expectatives i deures que descansaven en les seves espatlles. Metamorfosi anímica, psicològica i afectiva de la resta de membres de la seva família, angoixats per la presència del qui ara és vergonyós i pels canvis que això introdueix a la seva vida.
Veiem també com la crisi, un cop superat el perill immediat, esdevé l’oportunitat per a millorar. Però l’aprofitament d’aquesta oportunitat no introdueix una segona metamorfosi: un cop superat el cop, mentalment la família continua deprimida per la presència d’aquell en qui ja no reconeixen la persona que abans era; continuen deprimits tot i que la seva vida, objectivament, ha millorat; és la presència lletja d’aquell qui escapa dels cànons el que els manlleva la felicitat.
Franz Kafka escriví un conte amarg i cruel, lúcid i reflexiu, cru i directe. La Metamorfosi és una caricatura de com molta gent està disposada a tractar altres èssers humans, simplement perquè aquests no assoleixen els nivells establerts d’idoneitat.
Adient per a explorar els racons foscos de la Humanitat. Contraindicat en moments depresius.
Els films on el protagonista revisa la seva vida per trobar on va començar a perdre de vista els seus somnis són ja un génere propi. Però més enllà de les característiques de la tècnica del flashback i de les pretensions d’explicar el sentit de la vida, hi ha la història que s’explica i el que aquesta desprén. I les històries que s’expliquen a El secreto de sus ojos són totes colpidores, per emocionants i per versemblants.
El secreto de sus ojos presenta dues històries connectades però fins a cert punt independents. La principal és la trama de misteri, apassionant des dels detalls del crim i la magnífica presentació que fa Campanella dels efectes devastadors sobre les víctimes i el protagonista. Amb un joc de mirades i quatre imatges més aconsegueix transmetre tot el seguit de sentiments que fan tant important la resolució del cas.
Pel camí se’ns presenten un reguitzell de personatges absolutament anodins de tant reals, apassionadament entranyables de tant tòpics, magníficament interpretats per un repartiment estratosfèric encapçalat pel gran Ricardo Darín. Soledad Villamil, Ricardo Francella, i Pablo Rago, principalment.
La segona línia argumental és la íntima, el viatge sentimental d’un grup de persones amb prou enteniment com per voler forjar el seu propi destí, però massa febles com per forçar les circumstàncies desfavorables. Si en la primera trama som conscients de la identificació amb alguns personatges, aquí l’empatia és visceral, sorgeix del sentiment, d’aquell entendre coses que no es poden explicar amb paraules.
I tot i que El secreto de sus ojos és una pel·lícula llarga no té ni una escena de més. Els diàlegs i les seqüències estan cuidats al milímetre en un guió on regna un perfecte equilibri entre la tensió del misteri, els moments de comèdia, i el pes de les pors.
Adient si us fa ràbia allò de “així són les coses i no hi ha res a fer”. Contraindicada pels cínics.
La sèrie amb més repercusió mediàtica des de X Files ha acabat, i a mi m’ha agradat molt. Aquest és l’article no té spoilers.
Per a mi Lost és eminentment una sèrie de misteri. El component d’intriga domina sobre la resta de temàtiques. Hi ha aventures, trames íntimes, ciència ficció, conspiracions, romanticisme, génere bèlic i policíac, fantàstic, components místics, i terror. Però sobre tots els altres, hi ha una successió de misteris absorvents i captivadors. Això és el que ha fet que m’hagi seduit una sèrie que quan vaig començar a veure-la em pensava que seria un Lord of the Flies presentat amb atractives dosis d’aventures i insinuacions sexuals.
A partir d’aquesta premisa, els guionistes han creat una colla de personatges antològics. Cadascun responent a uns quants estereotips, cadascun amb un rol clar dins la dinàmica de grups, tots forts externament i dèbils per dins, gairebé tots físicament atractius. I, punt capdal en la sèrie, a tots els anem descobrint a poc a poc, al llarg de totes les temporades de Lost, perquè tots van canviant, que no sempre evolucionant. Un autèntic regal pels actors i actrius.
Amb aquests materials els guionistes de Lost han anat desgranant els esdeveniments d’una manera molt semblant a la dels best-sellers. Cliffhangers sensacionals, igual que feien els escriptors romàntics del XIX, flashbacks i salts endavant, paissatges paradisíacs, cossos atractius i mirades suggerents, han anat elaborant una troca prou liada com per intrigar tothom, i amb elements prou diversos com per interessar també tothom.
La sèrie ha tingut moments baixos i capítols lamentables, cert. Però també ha tingut capítols excel·lents i extraordinaris i el nivell ha estat generalment alt. El temps dirà quants agoserats imitadors tractaran de beure de la seva inspiració i quants productes s’aprofitaran del seu èxit. Però m’atreveixo a apuntar una influència novedosa: Lost és la primera sèrie llarga que funciona com un film, no com una successió de capítols connectats. Fins ara això estava limitat al génere de les mini-sèries, qui sap si algú s’atrevirà a plantejar un altre film per entregues de dos-centes hores. No crec que fos la intenció de J.J. Abrams i veig difícil que algú altre ho intenti.
Adient pels amants dels trencaclosques, les conspiracions i les aventures. Contraindicat pels que no tinguin paciència o pels que no suportin la gent que canvia de parer.
Salut i sort, Ivan.
PS: aquest article va ser una de les víctimes de la crisi participativa que vaig esmentar fa un temps, però al final el comparteixo amb vosaltres.
Quan tothom deixa un film pels núvols, compte que la decepció pot ser molt forta.
Das Weisse Band té vocació de pel·lícula trascendent, d’obra mestra atemporal, de tractat sobre la natura humana. Dissecciona una petita comunitat alemanya de començament del segle XX, un ambient opresiu on es imperen una mena de feudalisme econòmic i un puritanisme moral aparentment immaculat. Des del començament podem intuir que això no pot anar bé.
I durant les dues hores i mitja que dura La cinta blanca la successió de desgràcies, crueltat, maldat, por, i tristor és constants. I ningú no veu res, perquè encara que tothom sap el que passa, ningú no mou un dit per averiguar qui i per què està al darrera de tot. Com diu el narrador al començament, potser això explica aconteixements posteriors que van succeir en el país. Tots els fenòmens complexes tenen causes complexes, però sí, ajuda a explicar-ho.
Formalment Das Weisse Band és tremenda. Manquen referències temporals (fins gairebé el desenllaç no sabem quan està situada), rodada en blanc i negre, sense música ambiental ni tant sols en els crèdits, amb diàlegs tan freds com polits, i emprant la càmera d’una manera molt primitiva, sense canvis d’enfocament ni cap artilugi visual, oferint un punt de vista de testimoni de primera mà, sense res que entorpeixi la visió del que hi ha, sense cap decoració.
Narrativament, Das Weisse Band és encara més tremenda. El ritme narratiu és tant lent i avorrit com la vida d’aquelles comunitats en aquella època. I el discurs és completament lineal, sense el·lipsis ni cap ajut per a fer més dinàmica o intrigant la història. Només la crua exposició dels fets, que transpuen violència, por, repressió i un autoritarisme engoixants. Fins i tot Ken Loach insereix acudits als seus drames, però Michael Haneke no fa concesions.
Molt s’ha parlat i s’ha escrit sobre La cinta blanca explicant les arrels del nazisme. Explica, crec jo, perquè hi havia un munt de gent mentalment preparada per a mirar cap a una altra banda i tolerar (¿consentir, emparar, encobrir, justificar?) un munt de coses. Respon a la pregunta com és que ningú no va fer res. Però el més espantós és que l’ambient que retrata és, m’hi jugo un pèsol, idèntic al que hi havia a Espanya i la major part d’Europa. Compte amb les conclusions precipitades.
La veritat és que La cinta blanca és absorvent i fascinanat, no pots desviar la mirada de la pantalla i no l’abandones fins que s’acaba. Però quan va arribar el fos en negre la frase que vam soltar va ser no em diguis que s’acaba així!.
Adient si aprecieu els tractats sociològics superficials i els retrats psicològics profunds. Contraindicada si aspireu a qualsevol mena d’entreteniment.
Una novel·la curta no té perquè ser una novel·la lleugera. I molt menys si la signa Günter Grass.
Partint de l’enfonsament del transatlàntic Wilhem Gustloff, la desgràcia martíma més gran de tots els temps, Grass elabora una metàfora sobre el que ara a Espanya anomenem la memòria històrica, com si la memòria no fos sempre sobre la Història; o que fos possible una història desmemoriada. Grass bolca tots els sentiments dels alemanys sobre el nazisme en una sola família i els exposa amb una cruesa desarmadora.
Com els crancs parla de l’orgull, el patriotisme, la vergonya, la pèrdua d’identitat, la culpa pel que han fet els teus encara que tu no hagis participat, la pena per les víctimes que no vas conèixer, la ràbia perquè els morts propis no siguin tant plorats com els morts que els teus soldats van matar; tot això i alguna aportació més sobre el present post-unificació s’aplega en una família de quatre i dos personatges més.
En les menys de dues-centes pàgines que formen Com els crancs, Grass desenvolupa una trama en la que tracta d’alliberar dimonis col·lectius (i segurament algun d’íntim, també) i dibuixa una història mínima però reveladora i inquietant sobre com el passat no assumit influencia negativament el present. Trama necessàriament inconclusa, perquè la Història està viva.
Parlar de temes complicats en termes senzills és una habilitat que sempre he admirat i envejat. I si a més se sap fer escrivint pàgines colpidores i que sonen bé dins del cap (i en el meu cas gràcies a la traducció del Joan Fontcuberta) aleshores l’enveja ja assoleix nivells pecaminosos.
Adient per a reflexionar sobre la Història si us agraden les històries que van i venen. Contraindicat pels que demanin una lectura lleugera.
Periòdicament surt una pel·lícula d’aquestes: una història benintencionada que transmet bons sentiments i ens explica què maco seria el món si tothom fes igual. I generalment, l’intérpret protagonista obté reconeixment i premis importants.
The Blind Side explica la història de Michael Oher, un noi de família desestructurada, sense perspectives de futur, i envoltat d’un entorn gens prometedor, que esdevé jugador professional de futbol americà gràcies a, entre d’altres coses, una família rica que l’acull.
Pel·lícula correcta que sap connectar emocionalment amb l’espectador, The Blind Side no passarà a la història del cinema, ni tant sols del cinema esportiu (l’esport és molt menys present del que es pot preveure en un principi), però si que dóna per un parell de comentaris socials. De fet, ha hagut certa controvèrsia sobre si el film és racista.
El primer, com invariablement Hollywood tendeix a dividir les històries amb traces gruixudes: bons molt bons i dolents estúpids. En el film és molt visible la divisió blancs-negres, triomfadors-perdedors. Em crec que l’estructura social de Memphis no és d’una barreja perfecta, i que als barris blancs es veuen pocs negres, etc., però fins i tot els biopics benintencionats tenen espai pels matisos. Espai que a The Blind Side queda per ocupar.
El segon, la vigència del somni americà. Si fas el que toca, t’esforces i tens coratge, te’n sortiràs. De debó hi creuen i ho prediquen. Però també al moment final de The Blind Side deixen molt clar que no és ni fàcil ni sempre s’acompleix, i que molta gent no el gaudeix tot i no haver fet res de menys que molts que si en gaudeixen.
No sé si la Sandra Bullock guanyarà l’Oscar. No m’ha semblat una interpretació extraordinària, només correcta. Igual que el film.
Adient per a passar una estona optimista amb alguns tocs d’humor. Contraindicat per a antiamericans.
Fins i tot els més grans tenen obres menors. Després de moltes obres mestres consecutives, Clint Eastwood ens entrega una pel·lícula corrent i prou.
Això passa quan les expectatives són tant elevades. I en el meu cas, eren altíssimes, perquè es reunien una patum del cinema, un referent de la política com es Mandela, un llibre que em va agradar moltíssim, i un campionat mundial de rugbi que al film té molt més protagonisme del que jo em pensava.
Quan vaig llegir el llibre del John Carlin no em podia imaginar la manera en que Eastwood podia adaptar aquell reportatge, autèntic fresc social de Sudàfrica, a una pel·lícula. Malauradament, l’adaptació és dolenta. El guionista ha centrat la seva atenció exclusivament en el Campionat del Món de Rugbi del 1995, deixant de banda tota la tasca de seducció política que Mandela va portar a terme amb els líders de l’apartheid, part fonamental per a entendre l’esència de la utilització política del rugbi per part del Congrès Nacional Africà.
No només això, personatges fonamentals en el que va succeir com Morné du Plessis o Constand Viljoen no tenen ni una trista línia de diàleg. A més, el film està centrat en la relació personal entre Mandela (Morgan Freeman, merescudíssim candidat a l’Oscar) i François Pienaar (correcte Matt Damon), però deixa de costat anècdotes explicades al llibre que mostren tant la profunditat com el caliu de la relació.
Si us interessa Invictus perquè sou aficionats al rugbi, trobareu unes escenes de joc molt ben resoltes visualment, que transmeten perfectament la duresa i l’esforç de l’esport, però que no s’expliquen prou bé. Els que no coneixen el rugbi no entenen el que està passant, i els que no recordin els partits no tindran manera de, per exemple, saber qui va guanyant en cada moment. A més que, per la gran majoria que no estan interessats en el rugbi (i que no saben el que es perden) potser hi ha massa escenes de joc.
En definitiva, Invictus és una pel·lícula mal explicada, igual que Playing the Enemy era un reportatge incomplert. L’altra semblança és que tots dos excel·leixen en narrar l’aspecte emocional de la transformació sudafricana. El film és tant emotiu com el llibre, i aconsegueix molt fàcilment retratar la immensitat del repte de Mandela i la grandesa de la seva actuació, i això fa que Invictus sigui una pel·lícula que es veu sense massa esforç i que transmet bon rollo.
Adient com a entreteniment conscienciat. Contraindicat tant com a gran divertiment, com a manifest antiracista.
Per a que us feu una idea: quan vaig escriure la primera versió d’aquest article, es titolava Lost, primera temporada. En nou setmanes hem vist les tres primeres temporades i avancem per la quarta, unes 60 hores de televisió.
La veritat és que m’ha enganxat, potser perquè es veu que darrerament em van els fulletons romàntics. Digui el que digui el Jordi, Lost combina amb molta habilitat géneres diversos, i a cada episodi és fàcil reconèixer drama, misteri, romanç, clip musical o terror.
I trobo que els guionistes i directors de Lost han sabut trobar el difícil punt d’equilibri detot aquest poti-poti. La majoria d’episodis (45 minuts) passen volant i deixen l’espectador frisant amb algun cliffhanger espectacular. A mí m’agrada particularment la manera d’explicar els personatges, amb flashbacks íntims que sovint plantegen tants interrogants com resolen.
La selecció de personatges perduts tampoc admet desperdici. Diversitat de caràcters, de visions de la situació i de trames passades encadenades. I el valor i la sort de fer que un dels herois sigui un soldat iraquià, que té el seu què després de la Guerra contra el Terror; i el paper de la tortura a la sèrie, en els temps de Guantánamo.
De moment el que més m’ha sorprés (i agradat) de Lost és la complexitat de la trama. Han estat embolicant la troca fins arribar al clímax del final de la tercera temporada. El volum de misteri l’han gestionat molt bé. Durant la tercera temporada han hagut moments en que era fàcil pensar que s’estava liant massa tot plegat, que semblava que no hagués cap mena de sentit, però ho han solucionat ràpidament. Quan només porto quatre episodis de la quarta (això es un avís per a que no escriviu spoilers als comentaris!) hi ha més interrogants oberts que mai, però també s’intueixen aconteixements immediats que a la força han de tancar alguns misteris. Creuem els dits, però el que és clar és que el títol no només es refereix als personatges, sinó també als espectadors de Lost.
Queda molt lluny, espero, la darrera temporada de X Files, en que no van saber tancar i culminar una sèrie mítica. Els productors de Lost van anunciar amb anys d’antelació la data exacta del final de la sèrie, m’imagino que els guionistes han pogut estructurar els esdeveniments de manera que tot acabi ben lligat.
Adient per aficionats als trencaclosques. Contraindicada si no esteu disposats a veure uns 150 episodis de TV, perquè aquesta, si es comença, s’acaba.
Una magnífica representació teatral que m’ha donat molt mal rollo.
La conquesta del Pol Sud va d’una colla d’aturats que s’evadeixen (o ho intenten) de la precarietat en que hi són comodament instal·lats mitjançant l’aventura de Roald Amundsen. Aprofitant aquesta anécdota tant habitual (on llegiu noruegs al pol podeu posar-hi des de cocaïna fins a equips de futbol) Manfred Karge parla de pors, ilusions, barreres mentals i motivacions. Aparença trivial, rerefons molt profund.
Karge parla, Albert Tola l’ha traduit i la direcció és de Carles Fernández Giua, que s’aprofita tant de l’agosarada escenografia de Eugenio Szwarzer (tot passa en un terrat) com d’un repartiment al que costa molt posar-li un però: Dani Arrebola, Txell Botey, Jordi Brunet, Rafa Cruz, Elena Fortuny, Òscar Intente, Hans Ritcher i Armand Villèn. Tots la mar de bé.
La conquesta del Pol Sud és el revers amarg de Trainspotting. Allà havia una comèdia amb tocs molt dramàtics. Aquí des del començament he tingut una angoixa que ha enfosquit tota l’obra. Potser és que reconec en els personatges les actituds, els pensaments i els actes que em trobo al meu voltant en gent que també ha perdut o tem perdre aviat la feina; o que reconec els diàlegs de gent que ha deixat de creure en el sistema i que, sense fer res per canviar-lo o per canviar la seva situació es dediquen a protestar de boca airadament; o potser simplement és que m’he reconegut jo mateix en aquest no m’agrada el que hi ha i no tinc ni punyetera gana ni maleïda idea de com canviar-ho; el cas és que l’obra m’ha regirat de dalt a baix.
I el cas és que La conquesta del Pol Sud m’ha deixat a la memòria escenes maravelloses: l’homenatge a la Susan Sarandon d’Atlantic City, el clau passional al terrat, la imatge de l’abisme, o el “en Hans és molt de la broma“. Però sobre tot, la imatge de la felicitat: indefinida, de color blanc, sense res que la destorbi. Com el Pol Sud.
En definitiva, una gran obra sobre petites misèries, que podeu gaudir a la Sala Beckett fins el 17 de gener.
Adient per a capficar-vos amb la realitat més dura. Contraindicada si sou alèrgics a les fantasies onanistes.
