Homeland està basada en una sèrie israeliana, un origen d’on crec molt més probable la premisa argumental: un presoner de guerra torna a casa convertit en un cavall de Troia. O no. Amb aquesta història la indústria audiovisual americana podia haver perpetrat qualsevol disbarat on apareguessin Bruce Willis o Mark Wahlberg, però aquest cop ha hagut sort.

Homeland és lenta i trepidant. Exaspera veure passar el temps mica en mica, sabent que allà dins hi ha un munt de novetats que estan passant. Homeland és íntima i global alhora. Parla de les persones, i en parla de ben a prop, i parla de problemes d’abast mundial. A Homeland es succeeixen les converses a crits amb els diàlegs xiuxiuejats. La capçalera és a ritme de jazz, igual que la narració dels fets. En definitiva, Homeland sembla real com la vida.

I si Homeland és tant viva ho és en una grandíssima part per uns actors impressionants. La Claire Danes simplement se’n surt, interpretant dues persones en un mateix rol de manera més que convincent; Damian Lewis afegeix nous matisos a l’adjectiu inquietant; David Harewood acollona de dolent i maquiavèlic que sembla; Amy Hargreaves és impagable donant el contrapunt humà a tot el món de l’espionatge; Morena Baccarin està perfecta en un paper absolutament ambigu; i un irreconeixible Mandi Patinkin és el mentor perfecte i el perfecte mentor (personatge). I tots ells envoltats d’un núvol de secundaris impressionant.

Finalment, un comentari sobre el to ideològic. Molt més neutre del que hom espera d’una empresa estadounidenca que crea opinió i factura un munt de diners, nedant i guardant la roba amb tota correcció política, suggerint arguments per a tots els gustos i no confirmant-ne cap. Al cap i a la fi, el seu és un producte d’entreteniment.

Ja friso esperant la segona temporada de Homeland.

Adient per a amants d’intrigues, conspiracions i trames geopolítiques. Contraindicada si no voleu haver d’estar concentrats durant dotze episodis d’una hora.

Salut i sort,
Ivan.

La cinquena temporada de 24 insisteix en una fòrmula exitosa i que crea addicció en els seus seguidors. Els clixés són inamovibles (el traidor, el màrtir, els embolics personals que afecten la feina, la baralla política que s’imposa a la prioritat real, …) però això és com les novel·les atacades per ser best-sellers: si agraden a tanta gent, alguna cosa hi ha, oi?

I al Day 5 de 24 jo trobo una intriga trepidant, escenes d’acció millor resoltes que en temporades anteriors, i personatges amb els que és molt fàcil implicar-se, tant a favor com en contra. Afegiu el món exòtic de la Casa Blanca i el glamour dels gadgets tecnològics. El cocktail és guanyador.

Adient per a devorar vint-i-quatre hores en molts pocs dies davant una pantalla. Contraindicat per a cors sensibles al patiment físic o els Drets Humans.

Salut i sort,
Ivan.

L’enyorança fa del calb home d’abundant melena.

(Proverbi xinès)

Tenia molt bon record d’aquesta sèrie, que recordava emocionant i trepidant, apassionant, i després de llegir la novel·la no he pogut estar-me de revisar-la. Gran error. La llista de coses que m’ha agradat és ben minsa: els decorats i algunes de les actuacions. La resta, un desastre.

En canvi, la llista negra és llarguíssima:

• Decorats: els vaixells se veuen nous, amb fusta impecablement neta, inversemblant en naus que han creuat mig món;
• Ritme narratiu: lentíssim, dedicant a escenes de transició molts minuts i a escenes capdals molt poc;
• Adaptació de la novel·la: horrorosa, eliminant directament la part central del relat, la lluita diplomàtica pel control del Japó, carregant-se personatges, no explicant bé les relacions d’entre ells i fent que algunes situacions i decisions siguin incomprensibles;
• Explicació de l’entorn cultural japonès: molt pobre, eliminant escenes que a la novel·la expliquen molt bé el concepte del deure i de l’honor, inclús en la derrota;
• El protagonista: excepte en les escenes romàntiques, no encerta ni una sola expressió facial. Sembla més un turista que s’ha perdut que no pas un corsari en terra hostil.
• La versió original: en el DVD els personatges japonesos parlen en japonès, però quan el director vol que l’espectador sàpiga què diuen, en lloc d’afegir subtítols el que fan és afegir una veu en anglès que es superposa a la japonesa. Això no ho fan gaire vegades, amb la qual cosa molts diàlegs dels japonesos queden a criteri de la imaginació de l’espectador.

Posats a trobar coses bones, m’ha agradat molt retrobar-me amb Jonathan Rhys-Jones i amb Toshiro Mifune, excelsos tots dos en els seus papers.

Adient per a fer pràctiques de l’idioma, si l’esteu estudiant. Contraindicat si no heu llegit la novel·la.

Salut i sort,
Ivan.

La nit de l’Oracle és una novel·la en la qual algú escriu una altra novel·la, partint d’una situació explicada a un relat breu, i dins de la qual intervé una tercera novel·la. Hi ha vàries històries, totes plenes de personatges molt interessants, que ensopeguen unes amb altres, corren en paral·lel, i finalment col·lapsen.

Perquè amb La nit de l’Oracle m’ha passat el mateix que amb Invisible, que m’ha semblat un allioli mal lligat. Després de plantejar situacions apassionants a personatges fascinants, Paul Auster ho deixa caure tot plegat i es desenté de totes les expectatives que tant bé havia creat.

Fins i tot deixa a la meitat una reflexió que em semblava força interessant sobre el procés de creació literari. Totes les dèries que t’agafen quan tens por d’enfrontar-te amb el full en blanc i la teva creativitat, o les que pateixes quan has d’enfrontar-te amb allò que finalment has escrit.

Adient per a passar una estona entretinguda. Contraindicat si no teniu una imaginació prou viva per acabar de lligar la salsa.

Salut i sort,
Ivan.

Una sèrie sobre la màfia italiana als EUA … no serà un refregit del que hem vist un munt de cops? De cap manera. The Sopranos fuig de New York per a ambientar-se a New Jersey, i els gangsters són cutres, molt més propers als Small Time Crooks de Woody Allen que als fatxendes de Godfellas i ja ni parlem d’altres referències clàssiques. Són gent malvestida i gens elegant, maleducada, que es mouen per impulsos primaris com si fossin nens malcriats amb pistoles a les butxaques.

Anècdota significativa: la majoria d’assassinats que es veuen a The Sopranos són rampells de ràbia i volència, no pas ajustaments de comptes curosament planificats.

Segona anécdota: hi ha diversos capítols on apareixen alusions molt explícites als problemes que té la comunitat italoamericana per treure’s de sobre l’estigma mafiós. La majoria de vegades, veient qui es queixa, la cosa te la seva gracia; d’altres, es una esfereidora metàfora del tancament d’ulls respecte les misèries morals que ens envolten i que no volem admetre que consentim.

Poques coses són tant americanes com la màfia italiana, potser les teràpies en grup, i The Sopranos deixa també aquest àmbit a un nivell de ridícul difícilment superable.

Riute’n de Woody Allen. Els Soprano és un cop de puny a l’ull de la majoria de therapists estadounidencs. Deixant de banda l’interessant del personatge de la psicòloga encarnada per Lorraine Bracco, cap dels tractaments terapèutics que apareixen a la sèrie, i en són uns quants, té èxit. I a més en un dels capítols finals, hi ha un retrat molt dur dels psicòlegs com a professió, a l’escena del sopar professional.

La mítica darrera escena de la sèrie emfatitza el seu caràcter familiar, una escena quotidiana d’una família normal en que el pare de família pertany a un entorn professional gens habitual. El darrer que veiem fer a Tony Soprano és cuidar la seva família. I sobre relacions familiars se’n parla un munt a The Sopranos. Tenim vells als que es deporta a geriàtrics, mares rebutjades, germanes insuportables, joves ni-ni, nenes consentides, … tot el repertori que resulta que no és exclusiu nostre, sinó que al planeta New Jersey mafiós també existeix. És la part més entranyable de la sèrie i potser la menys valorada, però no només ocupa un munt de metratge, sinó que dóna lloc a molts dels millors moments dels Soprano.

Finalment, la policia. Aquests són els bons de debó, no pot ser que els honrats telespectadors empatitzin amb els delinqüents, oi? Doncs els guionistes ho arreglen dibuixant quatre personatges ben definits i mostran escenes de la incansable caçera que hi ha al darrera. A més de l’impagable agent Harris apareixen altres agents del FBI que ens recorden quin és el costat correcte, i algun policia corrupte que dóna color a l’escala de grisos. En aquest punt els guionistes s’han sotmés al dictat implacable de la correcció política, però també han desaprofitat alguna opció més en quant a possibilitats narratives.

Salut i sort,
Ivan.

Per a definir els Soprano ràpidament: és una obra shakesperiana. Sentiments bàsics, primaris, humans fins a la medula, exposats de manera descarnada i amb l’atractiu de l’embocall mafiós i tota la seva tradició feudal, com la dels monarques que ambientaven les tragèdies del gran poeta anglès. Escenari totalment exòtic, ja que no és la màfia cinematogràficament coneguda i glamourosa de Nova York i el padrí coppolià, sinó de la més proletària de New Jersey. Obra total que ens mostra les persones tal com són en la seva globalitat: professionalment, familiarment, íntimament. A molts llocs hem vist somnis inserits durant la narració, però és el primer cop que sabem què somnien els gàngsters.

En els seus 86 episodis d’una hora The Sopranos ha anat evolucionant i canviant de registre dominant. La influència del personatge de la psicoterapeuta interpretada per Lorraine Bracco és la que més exemplifica aquests canvis. Els Soprano comença com la versió dramàtica de Una terapia peligrosa i acaba de manera completament diferent. Per enmig veiem problemes familiars, drames d’adolescents, alguna història romàntica i molt malbaratament de diners, sexe i violència.

Durant sis temporades de The Sopranos l’interès es manté sempre altíssim. Hi ha línies narratives que decauen però d’altres prenen el relleu. Els personatges també es renoven, i sempre hi ha un què passarà ara esperant al darrera la cantonada. Sobre el to de la història, crec que deu més a The Godfellas i a la novel·la negra de Dashiell Hammett i companyia que no pas a The Godfather, però la sèrie és completament original en el sentit que no és una sèrie sobre la màfia; sinó sobre una colla de famílies, els caps de les quals, casualment, treballen com a gàngsters.

I tot amb una producció magnífica, amb escenaris i caracteritzacions totalment creïbles i amb unes interpretacions majestuoses sobre les que parlaré aviat.

Ambició, traició, violència, amor, sexe, guerra, conspiracions, intriga, famílies, humor negre, pasta italiana, i personatges bons, dolents, més dolents, i més dolents encara. Què hi ha més revelador de la natura humana?

Adient per a fanàtics de Shakespeare. Contraindicat per a puritans i ànimes fàcils d’impressionar.

PS: aquest és l’article sense spoilers; en seguiran un parell més sobre els personatges i els millors moments. Allí si, read at your own risk.

Salut i sort,
Ivan.

Revolutionary Road explica la desintegració d’un matrimoni quan se’n van a norris els seus somnis i la vida se’ls cau a sobre. Els efectes d’un entorn social gens estimulant, una feina que no agrada i unes expectatives no complertes són simplement dolents, però quan la parella no segueix l’altre en el camí de superar-ho esdevenen devastadors.

Formalment la pel·lícula és impecable. Sam Mendes filma cada escena amb precisió quirúrgica i fina sensibilitat, si bé hi ha dues coses que em grinyolen una mica. La primera el ritme molt pausat i molt lent de la narració, que va molt bé per a transmetre l’avorriment i cansament vital de la parella protagonista, però que s’encomana a l’espectador. La segona té a veure amb la interpretació de Leonardo DiCaprio, que sent excel·lent hi ha algun moment en que deriva cap a l’histrionisme.

Però insisteixo en el ben feta que està Revolutionary Road. Maravelloses Kate Winslet (un cop més!), Kathy Bates i Ryan Simpkins, a la que intueixo un gran èxit en papers secundaris; igualment bo la resta del repartiment, incloent a un DiCaprio que és magnífic quan té diàleg i sublim quan parla amb els gestos.

Sam Mendes li treu un suc deliciós a un guió milimètric que parteix de una història original de Richard Yates, ambientada als happy fifties americans, però que es podia haver adaptat perfectament al present d’aquí o qualsevol altre país occidental.

Adient per a mirar-vos al mirall i assaborir una història interessant. Contraindicat si no teniu un moment adient per la reflexió.

Salut i sort,
Ivan.

El desert dels tàrtars, que he llegit en la traducció de Rosa M. Pujol i Mercè Senabre, explica la història de Giovanni Drogo, un jove oficial que dedica tota la seva vida a servir a una fortalesa on no hi ha cap atractiu, ni tant sols per la vida militar, sacrificant tota la resta de coses que hom pot en aquesta vida. Ho fa per a cumplir el seu deure, allò que li han inculcat que és el seu deure, tot i que ni disfruta fent-ho, ni rep cap mena de recompensa. Però té l’esperança que en el futur, tant la seva disciplina com les seves renúncies seran recompensades.

Em penso que el Dino Buzzati, més que criticar el militarisme, el que va fer va ser denunciar el no qüestionament de la veritat oficial. El borreguisme de seguir les consignes oficials renunciant al que la pròpia intució i el sentit comú indiquen què és més adient. El perseguir, en definitiva, la voluntat d’algú altre que s’atorga la defensa de la felicitat col·lectiva, més que no pas la felicitat pròpia. La milícia, paradigma d’organització jeràrquica on no es planteja la contestació a l’ordre rebuda, és per mi la metàfora dels sistemes funcionarials, de partits polítics com els nostres, i totes les estructures on hi ha un bé comú al qual es supedita la conveniència individual.

Per tant, crec que El desert dels tàrtars té més a veure amb Revolutionary Road que no pas amb El gran dictador. A més del fons, té en comú l’aire trist i angoixant, que Buzzati transmet al lector de manera aclaparadora. Val a dir que a la novel·la no li hagués anat gens malament una bona retallada de pàgines, especialment en el tram final, completament previsible i molt feixuc.

Com us podeu imaginar m’ha agradat el missatge, i també m’ha agradat la manera, elegant i sòbria, en que està escrita El desert dels tàrtars.

Adient pels que tenen problemes amb l’autoritat. Contraindicada si us fa il·lusió que Sant Pere us obri les portes del cel.

Salut i sort,
Ivan.

La dona trencada és bona literatura. Està escrit amb bon gust i explica maravellosament bé la desintegració moral d’una dona que contempla impotent com el seu marit l’abandona.

A més, també és un clam feminista on Beauvoir denuncia la passivitat a que estaven condemnades les dones a la “moderna i lliberal” França dels feliços 60 i aboga per una actitud molt més decidida.

Aquesta part ideològica és la que ha envellit malament, perquè aquestes situacions ara es porten d’una manera molt diferent. Per cert, que l’altre dia veia un tros de Sor Citroen, just aquell en que una dona es queixa que el seu marit la pega … i clar, enmig d’una comèdia, el tractament és molt lleuger. Una escena que feia de mal veure en els temps que corren.

En definitiva, que em va agradar llegir La dona trencada, però em manca apreciar el seu paper trencador en el context social en que s’inseria.

Adient si us agraden els drames intimistes. Contraindicat si no aguanteu els que els costa decidir-se.

Salut i sort,
Ivan.

El plantejament de You Will Meet a Tall Dark Stranger és interessant i tant bo com el de la majoria de l’obra alleniana, però el desenvolupament falla estrepitosament: sent comèdia declarada, no fa riure en cap moment (ben justet un parell de somriures); i com el drama que acaba sent, falta clímax.

Perquè aquesta és la més greu: You Will Meet a Tall Dark Stranger sembla una pel·lícula feta de mala gana. Ni la direcció d’Allen té gens de trempera, ni un actoràs com Anthony Hopkins aconsegueix en cap moment transmetre un mínim de sentiment, credibilitat, força.

La resta del repartiment fa el que pot. Naomi Watts ho fa de maravella i (bellesa a banda) és el millor de You Will Meet a Tall Dark Stranger. Josh Brolin m’ha tornat a agradar molt, el Banderas cumpleix amb nota, i la Lucy Punch (que repeteix el paper de rossa tonta de Being Julia) ho broda.

La impressió que em queda és que aquest cop convenia que l’escriptura del guió s’hagués allargat molt més. No sé si el ritme de film per any és voluntari o imposat per algun contracte, però aquest cop s’ha volgut lligar tot massa ràpid i la maionesa s’ha tallat.

Adient per fanàtics de Woody Allen. Contraindicat si busqueu la comèdia que prometia el trailer.

Salut i sort,
Ivan.

I és que tot i que tot el que he llegit d’ella (Històries perverses, La salvatge, Una ombra fosca com un núvol de tempesta, La innocent, Dones) m’ha agradat, va arribar un moment en que em resultava repetitiva. Al cap del temps l’he tornada a apreciar en una obra que ja anunciava les mateixes característiques de les que la seguirien.

Julia explica la història d’una alcoiana que es casa per diners a les darreries del segle XIX. Basant-se en un succés real, Isabel-Clara Simó lliga tres components en una novel·la que esdevé molt interessant.

Hi ha la disecció social, tant de la classe obrera afectada per la puixança de l’anarquisme i el socialisme, com de l’alta burgesia que s’enriquia amb la revolució industrial. Hi ha la vicisitud sentimental de l’obrera que es casa amb l’amo (què importants són les paraules!). I, finalment, hi ha el retrat implacable del que era la vida de les dones en aquells temps, per mi la part que origina les millors pàgines del llibre.

Malauradament, Julia no només és la novel·la continguda i allunyada del folletí que l’autora buscava, sinó que és una mica freda. Trobem la violència i la passió característiques de les novel·les de la Isabel-Clara Simó, però l’exposició dels sentiments i de les motivacions és molt parcial, i el resultat queda un pèl desangelat. Sabem el que els personatges acaben fent, i què els sembla el resultat, però desconeixem què esperaven. La implicació emocional del lector queda limitada.

Però tot i que per mi es queda curta, per mi és una gran novel·la. Intelectualment profunda, històricament punyent, vitalment cruel, Julia ens explica d’on venim i què calia molts cops fer per agafar l’ascensor social. Despulla hipocresies i planteja un munt de vegades, de la primera a la darrera pàgina, una pregunta inquietant: tu què haguessis fet?.

Adient per valorar els beneficis de la lluita. Contraindicat si qualsevol temps passat va ser millor.

Salut i sort,
Ivan.

Invisible està escrit d’una manera àgil i accessible per a tothom. I explica històries interessants que involucren personatges encara més interessants, amb matisos, amb contradiccions, amb sentiment. Però els arguments interessants queden en un no res i els personatges, més que invisibles m’acaben resultant tramposos. I la trampa és mala companya en una novel·la.

Segurament és un problema meu personal: quan els personatges em resulten tramposos, desconnecto de la novel·la. Necessito creure’m la trama i els personatges. Em va passar amb Matrix i m’ha passat a Invisible. La sensació que la història que llegia ni era real ni tenia perquè ser-ho, que el que importa és el camí, la manera d’explicar-ho … funciona a la poesia, però només a la bona poesia.

I la manera en que està escrita Invisible és eficaç, però no magistral. I per tant per mi és una novel·la que surt d’una molt bona premisa però que no arriba enlloc.

Adient pels que tenen facilitat per completar els puzzles on falten peces. Contraindicada pels que mai no dubten.

Salut i sort,
Ivan.

El drama kafkià per excel·lència m’ha deixat exactament igual que llavors, racionalment trasbalsat però emocionalment fred. Si que he pogut apreciar més matisos, gràcies no només a haver crescut sinó també a haver compartit l’experiència amb els companys del club de lectura de la Biblioteca Garcilaso. Suposo que també és part degut a que La Metamorfosi sigui un clàssic, una obra portadora d’un missatge perenne.

Per a mí és més que res una esfereidora crítica social. Relaciono l’experiència del protagonista amb el que havia de ser la tornada a casa de molts veterans de guerra de la Primera Guerra Mundial, mutilats, traumatitzats, desfigurats. Vençuts per la guerra. De la nit al dia havien passat de ser joves en els quals estaven dipositades esperances que ja no eren a l’abast, a tullits, sonats i inadaptats. S’havien convertit en insectes vergonyosos.

Quan ja no pots aportar més a la causa comuna deixa d’importar si en el passat vas fer aportar-hi molt, et vas sacrificar, vas ser generós, … aturats, vells i discapacitats tenen àmplia experiència en això. Ningú no es demana durant el conte per què ha passat el que ha passat, i ningú no realitza cap esforç d’aproximació, comunicació o d’afecte envers el pobre Gregory Samsa.

Assistim a una doble angoixa i una doble metamorfosi. Metamorfosi física del Gregory, i la seva angoixa per a no poder cumplir amb les expectatives i deures que descansaven en les seves espatlles. Metamorfosi anímica, psicològica i afectiva de la resta de membres de la seva família, angoixats per la presència del qui ara és vergonyós i pels canvis que això introdueix a la seva vida.

Veiem també com la crisi, un cop superat el perill immediat, esdevé l’oportunitat per a millorar. Però l’aprofitament d’aquesta oportunitat no introdueix una segona metamorfosi: un cop superat el cop, mentalment la família continua deprimida per la presència d’aquell en qui ja no reconeixen la persona que abans era; continuen deprimits tot i que la seva vida, objectivament, ha millorat; és la presència lletja d’aquell qui escapa dels cànons el que els manlleva la felicitat.

Franz Kafka escriví un conte amarg i cruel, lúcid i reflexiu, cru i directe. La Metamorfosi és una caricatura de com molta gent està disposada a tractar altres èssers humans, simplement perquè aquests no assoleixen els nivells establerts d’idoneitat.

Adient per a explorar els racons foscos de la Humanitat. Contraindicat en moments depresius.

Salut i sort,
Ivan.

Els films on el protagonista revisa la seva vida per trobar on va començar a perdre de vista els seus somnis són ja un génere propi. Però més enllà de les característiques de la tècnica del flashback i de les pretensions d’explicar el sentit de la vida, hi ha la història que s’explica i el que aquesta desprén. I les històries que s’expliquen a El secreto de sus ojos són totes colpidores, per emocionants i per versemblants.

El secreto de sus ojos presenta dues històries connectades però fins a cert punt independents. La principal és la trama de misteri, apassionant des dels detalls del crim i la magnífica presentació que fa Campanella dels efectes devastadors sobre les víctimes i el protagonista. Amb un joc de mirades i quatre imatges més aconsegueix transmetre tot el seguit de sentiments que fan tant important la resolució del cas.

Pel camí se’ns presenten un reguitzell de personatges absolutament anodins de tant reals, apassionadament entranyables de tant tòpics, magníficament interpretats per un repartiment estratosfèric encapçalat pel gran Ricardo Darín. Soledad Villamil, Ricardo Francella, i Pablo Rago, principalment.

La segona línia argumental és la íntima, el viatge sentimental d’un grup de persones amb prou enteniment com per voler forjar el seu propi destí, però massa febles com per forçar les circumstàncies desfavorables. Si en la primera trama som conscients de la identificació amb alguns personatges, aquí l’empatia és visceral, sorgeix del sentiment, d’aquell entendre coses que no es poden explicar amb paraules.

I tot i que El secreto de sus ojos és una pel·lícula llarga no té ni una escena de més. Els diàlegs i les seqüències estan cuidats al milímetre en un guió on regna un perfecte equilibri entre la tensió del misteri, els moments de comèdia, i el pes de les pors.

Adient si us fa ràbia allò de “així són les coses i no hi ha res a fer”. Contraindicada pels cínics.

Salut i sort,
Ivan.

Per a mi Lost és eminentment una sèrie de misteri. El component d’intriga domina sobre la resta de temàtiques. Hi ha aventures, trames íntimes, ciència ficció, conspiracions, romanticisme, génere bèlic i policíac, fantàstic, components místics, i terror. Però sobre tots els altres, hi ha una successió de misteris absorvents i captivadors. Això és el que ha fet que m’hagi seduit una sèrie que quan vaig començar a veure-la em pensava que seria un Lord of the Flies presentat amb atractives dosis d’aventures i insinuacions sexuals.

A partir d’aquesta premisa, els guionistes han creat una colla de personatges antològics. Cadascun responent a uns quants estereotips, cadascun amb un rol clar dins la dinàmica de grups, tots forts externament i dèbils per dins, gairebé tots físicament atractius. I, punt capdal en la sèrie, a tots els anem descobrint a poc a poc, al llarg de totes les temporades de Lost, perquè tots van canviant, que no sempre evolucionant. Un autèntic regal pels actors i actrius.

Amb aquests materials els guionistes de Lost han anat desgranant els esdeveniments d’una manera molt semblant a la dels best-sellers. Cliffhangers sensacionals, igual que feien els escriptors romàntics del XIX, flashbacks i salts endavant, paissatges paradisíacs, cossos atractius i mirades suggerents, han anat elaborant una troca prou liada com per intrigar tothom, i amb elements prou diversos com per interessar també tothom.

La sèrie ha tingut moments baixos i capítols lamentables, cert. Però també ha tingut capítols excel·lents i extraordinaris i el nivell ha estat generalment alt. El temps dirà quants agoserats imitadors tractaran de beure de la seva inspiració i quants productes s’aprofitaran del seu èxit. Però m’atreveixo a apuntar una influència novedosa: Lost és la primera sèrie llarga que funciona com un film, no com una successió de capítols connectats. Fins ara això estava limitat al génere de les mini-sèries, qui sap si algú s’atrevirà a plantejar un altre film per entregues de dos-centes hores. No crec que fos la intenció de J.J. Abrams i veig difícil que algú altre ho intenti.

Si no sabeu a què em refereixo amb això dels productes derivats, podeu fer-li una ullada al bloc dedicat als llibres que apareixen a Lost, què és un bon exemple. També recomano llegir com va començar la sèrie i una molt bona entrevista a la parella de guionistes principals. Als blocs Memorias de un Náufrago i Llegaron para quedarse hi ha bons resums (interpretacions) dels episodis. I a La mesa de luz trobareu un munt d’informació complementària.

Adient pels amants dels trencaclosques, les conspiracions i les aventures. Contraindicat pels que no tinguin paciència o pels que no suportin la gent que canvia de parer.

Salut i sort,
Ivan.

PS: aquest article va ser una de les víctimes de la crisi participativa que vaig esmentar fa un temps, però al final el comparteixo amb vosaltres.

Das Weisse Band té vocació de pel·lícula trascendent, d’obra mestra atemporal, de tractat sobre la natura humana. Dissecciona una petita comunitat alemanya de començament del segle XX, un ambient opresiu on es imperen una mena de feudalisme econòmic i un puritanisme moral aparentment immaculat. Des del començament podem intuir que això no pot anar bé.

I durant les dues hores i mitja que dura La cinta blanca la successió de desgràcies, crueltat, maldat, por, i tristor és constants. I ningú no veu res, perquè encara que tothom sap el que passa, ningú no mou un dit per averiguar qui i per què està al darrera de tot. Com diu el narrador al començament, potser això explica aconteixements posteriors que van succeir en el país. Tots els fenòmens complexes tenen causes complexes, però sí, ajuda a explicar-ho.

Formalment Das Weisse Band és tremenda. Manquen referències temporals (fins gairebé el desenllaç no sabem quan està situada), rodada en blanc i negre, sense música ambiental ni tant sols en els crèdits, amb diàlegs tan freds com polits, i emprant la càmera d’una manera molt primitiva, sense canvis d’enfocament ni cap artilugi visual, oferint un punt de vista de testimoni de primera mà, sense res que entorpeixi la visió del que hi ha, sense cap decoració.

Narrativament, Das Weisse Band és encara més tremenda. El ritme narratiu és tant lent i avorrit com la vida d’aquelles comunitats en aquella època. I el discurs és completament lineal, sense el·lipsis ni cap ajut per a fer més dinàmica o intrigant la història. Només la crua exposició dels fets, que transpuen violència, por, repressió i un autoritarisme engoixants. Fins i tot Ken Loach insereix acudits als seus drames, però Michael Haneke no fa concesions.

Molt s’ha parlat i s’ha escrit sobre La cinta blanca explicant les arrels del nazisme. Explica, crec jo, perquè hi havia un munt de gent mentalment preparada per a mirar cap a una altra banda i tolerar (¿consentir, emparar, encobrir, justificar?) un munt de coses. Respon a la pregunta com és que ningú no va fer res. Però el més espantós és que l’ambient que retrata és, m’hi jugo un pèsol, idèntic al que hi havia a Espanya i la major part d’Europa. Compte amb les conclusions precipitades.

La veritat és que La cinta blanca és absorvent i fascinanat, no pots desviar la mirada de la pantalla i no l’abandones fins que s’acaba. Però quan va arribar el fos en negre la frase que vam soltar va ser no em diguis que s’acaba així!.

Adient si aprecieu els tractats sociològics superficials i els retrats psicològics profunds. Contraindicada si aspireu a qualsevol mena d’entreteniment.

Salut i sort,
Ivan.

Partint de l’enfonsament del transatlàntic Wilhem Gustloff, la desgràcia martíma més gran de tots els temps, Grass elabora una metàfora sobre el que ara a Espanya anomenem la memòria històrica, com si la memòria no fos sempre sobre la Història; o que fos possible una història desmemoriada. Grass bolca tots els sentiments dels alemanys sobre el nazisme en una sola família i els exposa amb una cruesa desarmadora.

Com els crancs parla de l’orgull, el patriotisme, la vergonya, la pèrdua d’identitat, la culpa pel que han fet els teus encara que tu no hagis participat, la pena per les víctimes que no vas conèixer, la ràbia perquè els morts propis no siguin tant plorats com els morts que els teus soldats van matar; tot això i alguna aportació més sobre el present post-unificació s’aplega en una família de quatre i dos personatges més.

En les menys de dues-centes pàgines que formen Com els crancs, Grass desenvolupa una trama en la que tracta d’alliberar dimonis col·lectius (i segurament algun d’íntim, també) i dibuixa una història mínima però reveladora i inquietant sobre com el passat no assumit influencia negativament el present. Trama necessàriament inconclusa, perquè la Història està viva.

Parlar de temes complicats en termes senzills és una habilitat que sempre he admirat i envejat. I si a més se sap fer escrivint pàgines colpidores i que sonen bé dins del cap (i en el meu cas gràcies a la traducció del Joan Fontcuberta) aleshores l’enveja ja assoleix nivells pecaminosos.

Adient per a reflexionar sobre la Història si us agraden les històries que van i venen. Contraindicat pels que demanin una lectura lleugera.

Salut i sort,
Ivan.

The Blind Side explica la història de Michael Oher, un noi de família desestructurada, sense perspectives de futur, i envoltat d’un entorn gens prometedor, que esdevé jugador professional de futbol americà gràcies a, entre d’altres coses, una família rica que l’acull.

Pel·lícula correcta que sap connectar emocionalment amb l’espectador, The Blind Side no passarà a la història del cinema, ni tant sols del cinema esportiu (l’esport és molt menys present del que es pot preveure en un principi), però si que dóna per un parell de comentaris socials. De fet, ha hagut certa controvèrsia sobre si el film és racista.

El primer, com invariablement Hollywood tendeix a dividir les històries amb traces gruixudes: bons molt bons i dolents estúpids. En el film és molt visible la divisió blancs-negres, triomfadors-perdedors. Em crec que l’estructura social de Memphis no és d’una barreja perfecta, i que als barris blancs es veuen pocs negres, etc., però fins i tot els biopics benintencionats tenen espai pels matisos. Espai que a The Blind Side queda per ocupar.

El segon, la vigència del somni americà. Si fas el que toca, t’esforces i tens coratge, te’n sortiràs. De debó hi creuen i ho prediquen. Però també al moment final de The Blind Side deixen molt clar que no és ni fàcil ni sempre s’acompleix, i que molta gent no el gaudeix tot i no haver fet res de menys que molts que si en gaudeixen.

No sé si la Sandra Bullock guanyarà l’Oscar. No m’ha semblat una interpretació extraordinària, només correcta. Igual que el film.

Adient per a passar una estona optimista amb alguns tocs d’humor. Contraindicat per a antiamericans.

Salut i sort,
Ivan.

Això passa quan les expectatives són tant elevades. I en el meu cas, eren altíssimes, perquè es reunien una patum del cinema, un referent de la política com es Mandela, un llibre que em va agradar moltíssim, i un campionat mundial de rugbi que al film té molt més protagonisme del que jo em pensava.

Quan vaig llegir el llibre del John Carlin no em podia imaginar la manera en que Eastwood podia adaptar aquell reportatge, autèntic fresc social de Sudàfrica, a una pel·lícula. Malauradament, l’adaptació és dolenta. El guionista ha centrat la seva atenció exclusivament en el Campionat del Món de Rugbi del 1995, deixant de banda tota la tasca de seducció política que Mandela va portar a terme amb els líders de l’apartheid, part fonamental per a entendre l’esència de la utilització política del rugbi per part del Congrès Nacional Africà.

No només això, personatges fonamentals en el que va succeir com Morné du Plessis o Constand Viljoen no tenen ni una trista línia de diàleg. A més, el film està centrat en la relació personal entre Mandela (Morgan Freeman, merescudíssim candidat a l’Oscar) i François Pienaar (correcte Matt Damon), però deixa de costat anècdotes explicades al llibre que mostren tant la profunditat com el caliu de la relació.

Si us interessa Invictus perquè sou aficionats al rugbi, trobareu unes escenes de joc molt ben resoltes visualment, que transmeten perfectament la duresa i l’esforç de l’esport, però que no s’expliquen prou bé. Els que no coneixen el rugbi no entenen el que està passant, i els que no recordin els partits no tindran manera de, per exemple, saber qui va guanyant en cada moment. A més que, per la gran majoria que no estan interessats en el rugbi (i que no saben el que es perden) potser hi ha massa escenes de joc.

En definitiva, Invictus és una pel·lícula mal explicada, igual que Playing the Enemy era un reportatge incomplert. L’altra semblança és que tots dos excel·leixen en narrar l’aspecte emocional de la transformació sudafricana. El film és tant emotiu com el llibre, i aconsegueix molt fàcilment retratar la immensitat del repte de Mandela i la grandesa de la seva actuació, i això fa que Invictus sigui una pel·lícula que es veu sense massa esforç i que transmet bon rollo.

Adient com a entreteniment conscienciat. Contraindicat tant com a gran divertiment, com a manifest antiracista.

Salut i sort,
Ivan.

La veritat és que m’ha enganxat, potser perquè es veu que darrerament em van els fulletons romàntics. Digui el que digui el Jordi, Lost combina amb molta habilitat géneres diversos, i a cada episodi és fàcil reconèixer drama, misteri, romanç, clip musical o terror.

I trobo que els guionistes i directors de Lost han sabut trobar el difícil punt d’equilibri detot aquest poti-poti. La majoria d’episodis (45 minuts) passen volant i deixen l’espectador frisant amb algun cliffhanger espectacular. A mí m’agrada particularment la manera d’explicar els personatges, amb flashbacks íntims que sovint plantegen tants interrogants com resolen.

La selecció de personatges perduts tampoc admet desperdici. Diversitat de caràcters, de visions de la situació i de trames passades encadenades. I el valor i la sort de fer que un dels herois sigui un soldat iraquià, que té el seu què després de la Guerra contra el Terror; i el paper de la tortura a la sèrie, en els temps de Guantánamo.

De moment el que més m’ha sorprés (i agradat) de Lost és la complexitat de la trama. Han estat embolicant la troca fins arribar al clímax del final de la tercera temporada. El volum de misteri l’han gestionat molt bé. Durant la tercera temporada han hagut moments en que era fàcil pensar que s’estava liant massa tot plegat, que semblava que no hagués cap mena de sentit, però ho han solucionat ràpidament. Quan només porto quatre episodis de la quarta (això es un avís per a que no escriviu spoilers als comentaris!) hi ha més interrogants oberts que mai, però també s’intueixen aconteixements immediats que a la força han de tancar alguns misteris. Creuem els dits, però el que és clar és que el títol no només es refereix als personatges, sinó també als espectadors de Lost.

Queda molt lluny, espero, la darrera temporada de X Files, en que no van saber tancar i culminar una sèrie mítica. Els productors de Lost van anunciar amb anys d’antelació la data exacta del final de la sèrie, m’imagino que els guionistes han pogut estructurar els esdeveniments de manera que tot acabi ben lligat.

Adient per aficionats als trencaclosques. Contraindicada si no esteu disposats a veure uns 150 episodis de TV, perquè aquesta, si es comença, s’acaba.

Salut i sort,
Ivan.