Una sèrie que no pot deixar indiferent ningú.
Homeland està basada en una sèrie israeliana, un origen d’on crec molt més probable la premisa argumental: un presoner de guerra torna a casa convertit en un cavall de Troia. O no. Amb aquesta història la indústria audiovisual americana podia haver perpetrat qualsevol disbarat on apareguessin Bruce Willis o Mark Wahlberg, però aquest cop ha hagut sort.
Homeland és lenta i trepidant. Exaspera veure passar el temps mica en mica, sabent que allà dins hi ha un munt de novetats que estan passant. Homeland és íntima i global alhora. Parla de les persones, i en parla de ben a prop, i parla de problemes d’abast mundial. A Homeland es succeeixen les converses a crits amb els diàlegs xiuxiuejats. La capçalera és a ritme de jazz, igual que la narració dels fets. En definitiva, Homeland sembla real com la vida.
I si Homeland és tant viva ho és en una grandíssima part per uns actors impressionants. La Claire Danes simplement se’n surt, interpretant dues persones en un mateix rol de manera més que convincent; Damian Lewis afegeix nous matisos a l’adjectiu inquietant; David Harewood acollona de dolent i maquiavèlic que sembla; Amy Hargreaves és impagable donant el contrapunt humà a tot el món de l’espionatge; Morena Baccarin està perfecta en un paper absolutament ambigu; i un irreconeixible Mandi Patinkin és el mentor perfecte i el perfecte mentor (personatge). I tots ells envoltats d’un núvol de secundaris impressionant.
Finalment, un comentari sobre el to ideològic. Molt més neutre del que hom espera d’una empresa estadounidenca que crea opinió i factura un munt de diners, nedant i guardant la roba amb tota correcció política, suggerint arguments per a tots els gustos i no confirmant-ne cap. Al cap i a la fi, el seu és un producte d’entreteniment.
Ja friso esperant la segona temporada de Homeland.
Adient per a amants d’intrigues, conspiracions i trames geopolítiques. Contraindicada si no voleu haver d’estar concentrats durant dotze episodis d’una hora.
Salut i sort,
Ivan.
