Arxiu d'etiquetes: drama

Homeland

Una sèrie que no pot deixar indiferent ningú.

Pòster promocional de la sèrie de televisió Homeland

Homeland està basada en una sèrie israeliana, un origen d’on crec molt més probable la premisa argumental: un presoner de guerra torna a casa convertit en un cavall de Troia. O no. Amb aquesta història la indústria audiovisual americana podia haver perpetrat qualsevol disbarat on apareguessin Bruce Willis o Mark Wahlberg, però aquest cop ha hagut sort.

Homeland és lenta i trepidant. Exaspera veure passar el temps mica en mica, sabent que allà dins hi ha un munt de novetats que estan passant. Homeland és íntima i global alhora. Parla de les persones, i en parla de ben a prop, i parla de problemes d’abast mundial. A Homeland es succeeixen les converses a crits amb els diàlegs xiuxiuejats. La capçalera és a ritme de jazz, igual que la narració dels fets. En definitiva, Homeland sembla real com la vida.

I si Homeland és tant viva ho és en una grandíssima part per uns actors impressionants. La Claire Danes simplement se’n surt, interpretant dues persones en un mateix rol de manera més que convincent; Damian Lewis afegeix nous matisos a l’adjectiu inquietant; David Harewood acollona de dolent i maquiavèlic que sembla; Amy Hargreaves és impagable donant el contrapunt humà a tot el món de l’espionatge; Morena Baccarin està perfecta en un paper absolutament ambigu; i un irreconeixible Mandi Patinkin és el mentor perfecte i el perfecte mentor (personatge). I tots ells envoltats d’un núvol de secundaris impressionant.

Finalment, un comentari sobre el to ideològic. Molt més neutre del que hom espera d’una empresa estadounidenca que crea opinió i factura un munt de diners, nedant i guardant la roba amb tota correcció política, suggerint arguments per a tots els gustos i no confirmant-ne cap. Al cap i a la fi, el seu és un producte d’entreteniment.

Ja friso esperant la segona temporada de Homeland.

Adient per a amants d’intrigues, conspiracions i trames geopolítiques. Contraindicada si no voleu haver d’estar concentrats durant dotze episodis d’una hora.

Salut i sort,
Ivan.


24: Day 5

Parafrasejant (existeix aquesta paraula?) el capità Kirk, Jack Bauer hauria d’acabar cada temporada de la sèrie dient “un cop més hem salvat la Democràcia i la Llibertat al món!”.

La cinquena temporada de 24 insisteix en una fòrmula exitosa i que crea addicció en els seus seguidors. Els clixés són inamovibles (el traidor, el màrtir, els embolics personals que afecten la feina, la baralla política que s’imposa a la prioritat real, …) però això és com les novel·les atacades per ser best-sellers: si agraden a tanta gent, alguna cosa hi ha, oi?

I al Day 5 de 24 jo trobo una intriga trepidant, escenes d’acció millor resoltes que en temporades anteriors, i personatges amb els que és molt fàcil implicar-se, tant a favor com en contra. Afegiu el món exòtic de la Casa Blanca i el glamour dels gadgets tecnològics. El cocktail és guanyador.

Adient per a devorar vint-i-quatre hores en molts pocs dies davant una pantalla. Contraindicat per a cors sensibles al patiment físic o els Drets Humans.

Salut i sort,
Ivan.


Shogun (sèrie TV)

L’enyorança fa del calb home d’abundant melena.

(Proverbi xinès)

Tenia molt bon record d’aquesta sèrie, que recordava emocionant i trepidant, apassionant, i després de llegir la novel·la no he pogut estar-me de revisar-la. Gran error. La llista de coses que m’ha agradat és ben minsa: els decorats i algunes de les actuacions. La resta, un desastre.

En canvi, la llista negra és llarguíssima:

  • Decorats: els vaixells se veuen nous, amb fusta impecablement neta, inversemblant en naus que han creuat mig món;
  • Ritme narratiu: lentíssim, dedicant a escenes de transició molts minuts i a escenes capdals molt poc;
  • Adaptació de la novel·la: horrorosa, eliminant directament la part central del relat, la lluita diplomàtica pel control del Japó, carregant-se personatges, no explicant bé les relacions d’entre ells i fent que algunes situacions i decisions siguin incomprensibles;
  • Explicació de l’entorn cultural japonès: molt pobre, eliminant escenes que a la novel·la expliquen molt bé el concepte del deure i de l’honor, inclús en la derrota;
  • El protagonista: excepte en les escenes romàntiques, no encerta ni una sola expressió facial. Sembla més un turista que s’ha perdut que no pas un corsari en terra hostil.
  • La versió original: en el DVD els personatges japonesos parlen en japonès, però quan el director vol que l’espectador sàpiga què diuen, en lloc d’afegir subtítols el que fan és afegir una veu en anglès que es superposa a la japonesa. Això no ho fan gaire vegades, amb la qual cosa molts diàlegs dels japonesos queden a criteri de la imaginació de l’espectador.

Posats a trobar coses bones, m’ha agradat molt retrobar-me amb Jonathan Rhys-Jones i amb Toshiro Mifune, excelsos tots dos en els seus papers.

Adient per a fer pràctiques de l’idioma, si l’esteu estudiant. Contraindicat si no heu llegit la novel·la.

Salut i sort,
Ivan.


La nit de l’Oracle

Continuu sense engrescar-me amb el Paul Auster, però aquest cop la cosa ha estat ben a prop.

La nit de l'Oracle - Paul Auster

La nit de l’Oracle és una novel·la en la qual algú escriu una altra novel·la, partint d’una situació explicada a un relat breu, i dins de la qual intervé una tercera novel·la. Hi ha vàries històries, totes plenes de personatges molt interessants, que ensopeguen unes amb altres, corren en paral·lel, i finalment col·lapsen.

Perquè amb La nit de l’Oracle m’ha passat el mateix que amb Invisible, que m’ha semblat un allioli mal lligat. Després de plantejar situacions apassionants a personatges fascinants, Paul Auster ho deixa caure tot plegat i es desenté de totes les expectatives que tant bé havia creat.

Fins i tot deixa a la meitat una reflexió que em semblava força interessant sobre el procés de creació literari. Totes les dèries que t’agafen quan tens por d’enfrontar-te amb el full en blanc i la teva creativitat, o les que pateixes quan has d’enfrontar-te amb allò que finalment has escrit.

Adient per a passar una estona entretinguda. Contraindicat si no teniu una imaginació prou viva per acabar de lligar la salsa.

Salut i sort,
Ivan.


The Sopranos: segona lectura

En aquest article, sense arribar a haver spoilers, parlo de coses que es van descobrint durant la sèrie. Vosaltres mateixos.

Cartell de The Sopranos

Una sèrie sobre la màfia italiana als EUA … no serà un refregit del que hem vist un munt de cops? De cap manera. The Sopranos fuig de New York per a ambientar-se a New Jersey, i els gangsters són cutres, molt més propers als Small Time Crooks de Woody Allen que als fatxendes de Godfellas i ja ni parlem d’altres referències clàssiques. Són gent malvestida i gens elegant, maleducada, que es mouen per impulsos primaris com si fossin nens malcriats amb pistoles a les butxaques.

Anècdota significativa: la majoria d’assassinats que es veuen a The Sopranos són rampells de ràbia i volència, no pas ajustaments de comptes curosament planificats.

Segona anécdota: hi ha diversos capítols on apareixen alusions molt explícites als problemes que té la comunitat italoamericana per treure’s de sobre l’estigma mafiós. La majoria de vegades, veient qui es queixa, la cosa te la seva gracia; d’altres, es una esfereidora metàfora del tancament d’ulls respecte les misèries morals que ens envolten i que no volem admetre que consentim.

Poques coses són tant americanes com la màfia italiana, potser les teràpies en grup, i The Sopranos deixa també aquest àmbit a un nivell de ridícul difícilment superable.

Riute’n de Woody Allen. Els Soprano és un cop de puny a l’ull de la majoria de therapists estadounidencs. Deixant de banda l’interessant del personatge de la psicòloga encarnada per Lorraine Bracco, cap dels tractaments terapèutics que apareixen a la sèrie, i en són uns quants, té èxit. I a més en un dels capítols finals, hi ha un retrat molt dur dels psicòlegs com a professió, a l’escena del sopar professional.

La mítica darrera escena de la sèrie emfatitza el seu caràcter familiar, una escena quotidiana d’una família normal en que el pare de família pertany a un entorn professional gens habitual. El darrer que veiem fer a Tony Soprano és cuidar la seva família. I sobre relacions familiars se’n parla un munt a The Sopranos. Tenim vells als que es deporta a geriàtrics, mares rebutjades, germanes insuportables, joves ni-ni, nenes consentides, … tot el repertori que resulta que no és exclusiu nostre, sinó que al planeta New Jersey mafiós també existeix. És la part més entranyable de la sèrie i potser la menys valorada, però no només ocupa un munt de metratge, sinó que dóna lloc a molts dels millors moments dels Soprano.

Finalment, la policia. Aquests són els bons de debó, no pot ser que els honrats telespectadors empatitzin amb els delinqüents, oi? Doncs els guionistes ho arreglen dibuixant quatre personatges ben definits i mostran escenes de la incansable caçera que hi ha al darrera. A més de l’impagable agent Harris apareixen altres agents del FBI que ens recorden quin és el costat correcte, i algun policia corrupte que dóna color a l’escala de grisos. En aquest punt els guionistes s’han sotmés al dictat implacable de la correcció política, però també han desaprofitat alguna opció més en quant a possibilitats narratives.

Salut i sort,
Ivan.


The Sopranos: la sèrie

Havia llegit repetidament que The Sopranos era la millor sèrie de televisió dels darrers anys, però no creia que fos tant bona com l’he trobada. És senzilla i punyeterament magnífica.

The Sopranos

Per a definir els Soprano ràpidament: és una obra shakesperiana. Sentiments bàsics, primaris, humans fins a la medula, exposats de manera descarnada i amb l’atractiu de l’embocall mafiós i tota la seva tradició feudal, com la dels monarques que ambientaven les tragèdies del gran poeta anglès. Escenari totalment exòtic, ja que no és la màfia cinematogràficament coneguda i glamourosa de Nova York i el padrí coppolià, sinó de la més proletària de New Jersey. Obra total que ens mostra les persones tal com són en la seva globalitat: professionalment, familiarment, íntimament. A molts llocs hem vist somnis inserits durant la narració, però és el primer cop que sabem què somnien els gàngsters.

En els seus 86 episodis d’una hora The Sopranos ha anat evolucionant i canviant de registre dominant. La influència del personatge de la psicoterapeuta interpretada per Lorraine Bracco és la que més exemplifica aquests canvis. Els Soprano comença com la versió dramàtica de Una terapia peligrosa i acaba de manera completament diferent. Per enmig veiem problemes familiars, drames d’adolescents, alguna història romàntica i molt malbaratament de diners, sexe i violència.

Durant sis temporades de The Sopranos l’interès es manté sempre altíssim. Hi ha línies narratives que decauen però d’altres prenen el relleu. Els personatges també es renoven, i sempre hi ha un què passarà ara esperant al darrera la cantonada. Sobre el to de la història, crec que deu més a The Godfellas i a la novel·la negra de Dashiell Hammett i companyia que no pas a The Godfather, però la sèrie és completament original en el sentit que no és una sèrie sobre la màfia; sinó sobre una colla de famílies, els caps de les quals, casualment, treballen com a gàngsters.

I tot amb una producció magnífica, amb escenaris i caracteritzacions totalment creïbles i amb unes interpretacions majestuoses sobre les que parlaré aviat.

Ambició, traició, violència, amor, sexe, guerra, conspiracions, intriga, famílies, humor negre, pasta italiana, i personatges bons, dolents, més dolents, i més dolents encara. Què hi ha més revelador de la natura humana?

Adient per a fanàtics de Shakespeare. Contraindicat per a puritans i ànimes fàcils d’impressionar.

PS: aquest és l’article sense spoilers; en seguiran un parell més sobre els personatges i els millors moments. Allí si, read at your own risk.

Salut i sort,
Ivan.


Revolutionary Road

Tercer film que veig de Sam Mendes, tercera pel·lícula interessantíssima que signa. (Tinc pendent Jarhead.)

Revolutionary Road

Revolutionary Road explica la desintegració d’un matrimoni quan se’n van a norris els seus somnis i la vida se’ls cau a sobre. Els efectes d’un entorn social gens estimulant, una feina que no agrada i unes expectatives no complertes són simplement dolents, però quan la parella no segueix l’altre en el camí de superar-ho esdevenen devastadors.

Formalment la pel·lícula és impecable. Sam Mendes filma cada escena amb precisió quirúrgica i fina sensibilitat, si bé hi ha dues coses que em grinyolen una mica. La primera el ritme molt pausat i molt lent de la narració, que va molt bé per a transmetre l’avorriment i cansament vital de la parella protagonista, però que s’encomana a l’espectador. La segona té a veure amb la interpretació de Leonardo DiCaprio, que sent excel·lent hi ha algun moment en que deriva cap a l’histrionisme.

Però insisteixo en el ben feta que està Revolutionary Road. Maravelloses Kate Winslet (un cop més!), Kathy Bates i Ryan Simpkins, a la que intueixo un gran èxit en papers secundaris; igualment bo la resta del repartiment, incloent a un DiCaprio que és magnífic quan té diàleg i sublim quan parla amb els gestos.

Sam Mendes li treu un suc deliciós a un guió milimètric que parteix de una història original de Richard Yates, ambientada als happy fifties americans, però que es podia haver adaptat perfectament al present d’aquí o qualsevol altre país occidental.

Adient per a mirar-vos al mirall i assaborir una història interessant. Contraindicat si no teniu un moment adient per la reflexió.

Salut i sort,
Ivan.


El desert dels tàrtars

Tot i que la contraportada qualifica d’antimilitarista aquesta novel·la de Dino Buzzati, jo crec que parla de sentiments més íntims i més comuns.

Dino Buzzati - El desert dels tàrtars

El desert dels tàrtars, que he llegit en la traducció de Rosa M. Pujol i Mercè Senabre, explica la història de Giovanni Drogo, un jove oficial que dedica tota la seva vida a servir a una fortalesa on no hi ha cap atractiu, ni tant sols per la vida militar, sacrificant tota la resta de coses que hom pot en aquesta vida. Ho fa per a cumplir el seu deure, allò que li han inculcat que és el seu deure, tot i que ni disfruta fent-ho, ni rep cap mena de recompensa. Però té l’esperança que en el futur, tant la seva disciplina com les seves renúncies seran recompensades.

Em penso que el Dino Buzzati, més que criticar el militarisme, el que va fer va ser denunciar el no qüestionament de la veritat oficial. El borreguisme de seguir les consignes oficials renunciant al que la pròpia intució i el sentit comú indiquen què és més adient. El perseguir, en definitiva, la voluntat d’algú altre que s’atorga la defensa de la felicitat col·lectiva, més que no pas la felicitat pròpia. La milícia, paradigma d’organització jeràrquica on no es planteja la contestació a l’ordre rebuda, és per mi la metàfora dels sistemes funcionarials, de partits polítics com els nostres, i totes les estructures on hi ha un bé comú al qual es supedita la conveniència individual.

Per tant, crec que El desert dels tàrtars té més a veure amb Revolutionary Road que no pas amb El gran dictador. A més del fons, té en comú l’aire trist i angoixant, que Buzzati transmet al lector de manera aclaparadora. Val a dir que a la novel·la no li hagués anat gens malament una bona retallada de pàgines, especialment en el tram final, completament previsible i molt feixuc.

Com us podeu imaginar m’ha agradat el missatge, i també m’ha agradat la manera, elegant i sòbria, en que està escrita El desert dels tàrtars.

Adient pels que tenen problemes amb l’autoritat. Contraindicada si us fa il·lusió que Sant Pere us obri les portes del cel.

Salut i sort,
Ivan.


La dona trencada

Simone de Beauvoir va escriure aquest relat fa quaranta anys. En el seu moment igual va ser un impacte, però ara és absurd, perquè els temps han canviat tal com Dylan va avisar i els personatges han envellit terriblement.

La dona trencada

La dona trencada és bona literatura. Està escrit amb bon gust i explica maravellosament bé la desintegració moral d’una dona que contempla impotent com el seu marit l’abandona.

A més, també és un clam feminista on Beauvoir denuncia la passivitat a que estaven condemnades les dones a la “moderna i lliberal” França dels feliços 60 i aboga per una actitud molt més decidida.

Aquesta part ideològica és la que ha envellit malament, perquè aquestes situacions ara es porten d’una manera molt diferent. Per cert, que l’altre dia veia un tros de Sor Citroen, just aquell en que una dona es queixa que el seu marit la pega … i clar, enmig d’una comèdia, el tractament és molt lleuger. Una escena que feia de mal veure en els temps que corren.

En definitiva, que em va agradar llegir La dona trencada, però em manca apreciar el seu paper trencador en el context social en que s’inseria.

Adient si us agraden els drames intimistes. Contraindicat si no aguanteu els que els costa decidir-se.

Salut i sort,
Ivan.


You Will Meet a Tall Dark Stranger

Feia vint anys que no podia juntar dues frases: “he vist una peli de Woody Allen” i “he vist una mala pel·lícula”.

Woody Allen - Coneixeràs l’home dels teus somnis

El plantejament de You Will Meet a Tall Dark Stranger és interessant i tant bo com el de la majoria de l’obra alleniana, però el desenvolupament falla estrepitosament: sent comèdia declarada, no fa riure en cap moment (ben justet un parell de somriures); i com el drama que acaba sent, falta clímax.

Perquè aquesta és la més greu: You Will Meet a Tall Dark Stranger sembla una pel·lícula feta de mala gana. Ni la direcció d’Allen té gens de trempera, ni un actoràs com Anthony Hopkins aconsegueix en cap moment transmetre un mínim de sentiment, credibilitat, força.

La resta del repartiment fa el que pot. Naomi Watts ho fa de maravella i (bellesa a banda) és el millor de You Will Meet a Tall Dark Stranger. Josh Brolin m’ha tornat a agradar molt, el Banderas cumpleix amb nota, i la Lucy Punch (que repeteix el paper de rossa tonta de Being Julia) ho broda.

La impressió que em queda és que aquest cop convenia que l’escriptura del guió s’hagués allargat molt més. No sé si el ritme de film per any és voluntari o imposat per algun contracte, però aquest cop s’ha volgut lligar tot massa ràpid i la maionesa s’ha tallat.

Adient per fanàtics de Woody Allen. Contraindicat si busqueu la comèdia que prometia el trailer.

Salut i sort,
Ivan.


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 141 other followers