La Taylor Swift està triomfant seguint les passes de cantants com Sheryl Crow, Jewel o Faith Hill. Els referents ens diuen el que podem esperar de la seva música: barreja comercialment assenyada de géneres populars, balades molt ensucrades, melodies simples, ritmes molt vius i cap ni una excentricitat.

A la fòrmula la senyoreta Swift li afegeix una veu acceptable i un cant net. Les seves composicions són senzilles i directes, parlen d’experiències majoritàriament romàntiques amb les que el seu públic s’identifica o entén fàcilment i li afegeix més pebre que la Sheryl, menys sucre que la Faith (això és fàcil, d’acord) i un repertori molt més pla que la Jewel. En resum, la versió estadounidenca, femenina i formal dels Hombres G.

Speak Now World Tour sóna molt bé. Entreté força i no hi ha gaire parlaments que destorbin. Això sí, les mescles han afavorit ¿massa? els xiscles entusiastes del públic. Portada per la força del directe el pop s’apropa al rock i el country queda reduït a la mínima expressió. La primera part de l’àlbum és molt més canyera i després arriben el set acústic i els homenatges als referents californians, especialment una versió molt bona del clàssic de Kim Carnes Bette Davis Eyes.

També, veient el que s’ha publicat a Youtube, la noia té una escenificació molt i molt quica.

Els referents també assenyalen el que pot esperar la Taylor Swift a la seva carrera: baixades als inferns de les vendes baixes i l’escassa popularitat, esfereidorament vertiginoses quan vens dels cims de vendes i la ubiqüitat als mitjans de comunicació. L’èxit comercial és tant llaminer com efímer.

Adient per acompanyar el viatge cap a la platja. Contraindicat si el concepte àlbum en directe us transporta mentalment a Köln o el Japó.

Salut i sort,
Ivan.

Els Lady Antebellum són els darrers en transitar per un camí tan mestís com poc original, convocant tots els que enyoren els millors temps de la Shania Twain i el Garth Brooks. I la indústria ho cel·lebra atorgant un Grammy a millor àlbum de l’any que és tant un premi a un Need You Now indiscutiblement bo com el reconeixement d’una època magra en bona música.

No espereu cap mena de sorpresa, cap aportació excepcional o innovadora, però tampoc no us castigaran amb res infumable. Són també una prova més de la inacabable influència de Bruce Springsteen sobre la música americana i els seus cantants.

Adient per a passar una estona agradable. Contraindicat si les balades o l’ús indiscriminat de l’adjectiu “american” us provoquen urticària.

Salut i sort,
Ivan.

Són tretze les cançons que formen aquest The Big To-Do, i en elles predomina clarament el rock. Si anteriorment m’havien cridat l’atenció per la revitalització del country, amb aquest àlbum els Drive-By Truckers han canviat de vorera i han parit un conjunt molt vital però que poc té a veure amb el génere que els va donar fama inicial.

Superada la primera sorpresa, The Big To-Do ens planta al davant d’una bona col·lecció de cançons, poques sorpreses però molt poques decepcions. És un disc que s’escolta bé i acompanya millor. Vivim temps molt decebedors pels que estimem el rock, un bon àlbum del génere no és com per deixar-lo passar.

Adient per a donar-te canya quan estàs fent alguna feina repetitiva. Contraindicat pels alèrgics a la guitarra elèctrica.

Salut i sort,
Ivan.

La proposta s’explica molt fàcilment: agafa l’arrel tradicional del country, afegeix-li sal de pop i rock i pebre de folk, tot això respectant les essències però alhora fent cas dels mestres del màrqueting musical, i tira’t a la carretera a no parar de fer concerts. Vaja, el que els Eagles van fer fa trenta anys.

Entre les cançons que conté aquest Bow Thayer and The Perfect Trainwreck podem trobar des de balades (Honeywood) fins a temes més contundents com Meanwhile in the Here and Now, passant per les estacions intermiges del pop (Next Equation) o el country més engrescat (Down to the Depot). Falta una cançó definitiva que enxampi, però no hi ha res que no tingui un bon nivell.

Adient si teniu ganes de lluir un barret Stetson. Contraindicat si el banjo o la steel guitar us fan sortir sarpullits granellades.

Salut i sort,
Ivan.

Així com el seu anterior Washington Square Serenade em va decebre molt, Townes m’ha agradat força. I és curiós senyalar-ho perquè ambdós comptactes són propostes molt semblants: música americana (country, folk, bocins de blues), un mateix aire melangiós i una musicalitat molt propera a base d’instruments acústics, veu rogallosa i electricitat sense arestes.

Però mentre Washington Square Serenade em va semblar pla i sense profunditat, a Townes he trobat emoció i més riquesa sonora. De vegades, i això és el que fa tant maravellós l’art, explicar-te a tu mateix perquè t’agrada o no una obra és sumament difícil.

Adient per un diumenge al matí, prenent una cervesa ben freda i somniant amb carreteres inacabables i cels blaus infinits. Contraindicat si el banjo, el violí o l’harmònica us suposen un turment.

Salut i sort,
Ivan.

Durant aquest temps, gent com la Shania Twain i la Faith Hill han ocupat el seu tron al mercat del country-pop americà. Sòn mès joves, sòn atractives, li posen mès canya tant a l’estudi com a l’escenari i el mercat les identifica com a novetats. Dolly Parton sòna a Kenny Rogers, un nom del passat.

Backwoods Barbie no passarà pas a la història pel seu nou repertori. El conjunt és molt previsible i només he trobat destacables la jazzy The Lonesomes i la divertida versiò del Drive Me Crazy dels Fine Young Canivals. Les lletres continuen majoritàriament per la vena romàntica que sempre l’ha caracteritzada. No hi ha cap cançó dolenta, però sóna igual que el que feia fa vint anys. I clar, ara la Parton ja ha complert els 62 i ja no és tant creïble com a noieta engrescadora ni la seva veu arriba tant lluny.

Nogensmenys, la seva veu continua estant en una grandíssima forma. Dicció perfecta i amplíssima gamma de tonalitats són qualitats que no l’han abandonada. Dolly continua suavitzant les arestes amb el seu coll, sense ensucrar ni un milígram de més les cançons. Una lliçó per a les noves generacions de cantants.

En conjunt, un àlbum simplement agradable.

Adient per a classes musicals d’anglès. Contraindicat si esteu esperant sorpreses.

Salut i sort,
Ivan.

Les enciclopèdies i els periodistes classifiquen Mary Gauthier dins del country. No falta raó, perquè la senyora Gauthier escriu cançons amb sentiment, que surten de la terra i la gent que hi treballa a sobre d’ella, però també és una definició que es queda molt curta per a definir la complexa personalitat d’una dona amb una biografia més que interessant. En qualsevol cas, la seva música no respon només als patrons country, sinó que pica en el folk, el rock acústic i sureny, i el pop. Pels que us agraden les etiquetes, quedeu-vos amb la de cantautora.

Les cançons que escriu Mary Gauthier són tendres i emocionants. Amb gran austeritat musical aconsegueix emplenar l’ambient de sentiments i evocacions, parlant de grans idees i de situacions quotidianes. Sembla facilíssim, però ho aconsegueixen ben pocs.

Jo sempre la recordo amb un punt de timidesa, admetent que no sabia què feia a un festival de rock a mig món de distància de casa seva, davant de gent molt allunyada de la seva realitat vital i sorprenent-se que a Barcelona l’havia anada a veure més gent que a cap dels seus concerts als EUA. Això si, ella i la seva guitarra, totes dues soles, van posar-se a la butxaca a tot el personal.

Adient pels que tinguin curiositat per descobrir noves veus amb sensibilitat i matisos. Contraindicat si necessiteu una gran dosi de decibelis.

Salut i sort,
Ivan.

Tot i que ha rebut bones crítiques, jo el trobo un disc avorrit. Potser perquè no he tingut el temps d’escoltar-lo amb més deteniment i, especialment, llegir les lletres de les cançons. Però aquesta és una oportunitat que malauradament no puc concedir a gaires CDs avui en dia.

La qüestió és que no trobat cap de la dotzena de cançons que m’agradés especialment, que em fes esforçar-me en recordar el seu nom. No sóna pas malament, però no excita els sentits.

Pels que tingueu curiositat, Steve Earle acostuma a partir del rock per anar a parar al country, o a l’inrevés. En aquest cas s’ha quedat ben a la vora del country.

Adient per acompanyar estones de feina. Contraindicat per a animar una vetllada.

Salut i sort,
Ivan.

Primer comentari: oblideu-vos de Pearl Jam. A Vedder li ha arribat l’encàrrec perquè és el líder de la banda, perquè cap banda actual ha portat als escenaris el concepte de ràbia amb un mínim de bones melodies (REM i Foo Fighters podrien protestar, cadascú pel seu costat) i també per una coincidència generacional amb el protagonista del relat (patums com Neil Young, Joni Mitchell o John Fogerty també ho haguessin clavat, però amb un altre punt de vista). Però ha sabut desempallegar-se del corsé el que s’espera del cantant de Pearl Jam i ha composat una música amb personalitat pròpia.

És la mena de música que als EUA els agrada anomenar americana. Lletres que parlen de llibertat i superació personal, influències folk, rock i country, veu lànguida i guitarra acústica amb ritme viu. Un concepte que respon perfectament al tema de la pel·lícula.

Les cançons són totes bones, no n’hi ha cap de dolenta, i en les variacions sobre el mateix tema en trobareu un parell que són especialment fàcils d’engantxar. És un disc que s’escolta sense cap dificultat, que agrada tant al que busca un ambient relaxat com el que demana moments punyents i rampells de ràbia. Un disc molt bo.

Però una banda sonora encara millor. Perquè Vedder aconsegueix reflectir maravellosament bé la dualitat del cap del protagonista del film, el dilema entre la reflexió sobre el que l’envolta i la serenor que busca, i la ràbia que porta dintre seu per escapar d’uns valors en que no creu i la hipocresia del seu entorn familiar.

La gran virtut de la música de Vedder és que explica perfectament en cada moment els sentiments del malaurat Christopher McCandless. Només em queda el dubte de saber si les cançons que interpreta la Kristen Stewart al film.

Un disc que paga la pena. Una banda sonora magistral.

Salut i sort,
Ivan.

Long Road Out of Eden conté vint cançons (dues més a la versió per col·leccionistes) entre les quals podem trobar-ne poques de bones (How Long, Busy Being Fabulous, Waiting in the Weeds), moltes d’acceptables (Guilty of the Crime, Fail Grasp on the Big Picture) i algunes de pasteloses (Do Something, No More Clouds in the Wood, No More Cloudy Days). Però el que no trobem són gaire novetats respecte del que podem escoltar a qualsevol altre àlbum dels Eagles: mateix estil, mateixos arrenjaments, idèntica producció.

No dubto que tant la companyia discogràfica com els seguidors de tota la vida estaran encantats, però el problema són les expectatives. Encara que el producte final tingui una bona qualitat, muntar una reunió així al cap de trenta anys et porta a les portades d’arreu del món i la gent espera quelcom gros. Per entendre’ns: quan Deep Purple va tornar al cap de només 10 anys d’absència en els escenaris (que no a les botigues, on no paraven d’aparèixer directes) van tenir la decència d’actualitzar l’estil i oferir un notable Perfect Strangers. A l’octubre va aparèixer un àlbum més-del-mateix de Neil Young, però que no té cap cançó dolenta i que és el cinquè àlbum que edita el míster en dos anys. Eagles han creat més expectativa que els primers i ofert menys que el segon.

En definitiva, un bon disc però no n’havia per a tant. Com qualsevol altre àlbum d’Eagles, adient per acompanyar-vos a qualsevol embús a l’entrada de Barcelona i contraindicat tant per puristes del country com per tots els que odien aquest estil.

Salut i sort,
Ivan.

Ryan Adams, aquest cop en solitari, ofereix un ampli recull de cançons musicalment relaxades però amb lletres torturades. Referències religioses, socials i amoroses que remeten a dubtes permanents i preguntes que mai no es responen del tot. En el tall amb que acaba el disc, la melancòlica i desgarrada I Taught Myself How To Grow Old, demostra a més nivell de molt bon cantant, quelcom que fins ara li trobava a faltar.

Els que diuen que Ryan Adams és el successor de Neil Young a la música americana tenen en Easy Tiger un argument amb força: el to, la diversitat de registres, les gotes de lirisme, les consignes directes i els versos que no entén ningú són evidències a favor. En contra, Easy Tiger és com gairebé tots els de Ryan Adams un àlbum exquisitament produit i en el que sempre tens la certesa que allà s’ha anat amb molt de compte a l’enregistrar-ho. A Neil li sobraria la meitat de la banda, molts dels arrenjaments, gairebé totes les veus d’acompanyament, i absolutament totes les (poques) gotes de pop d’aquest disc.

Easy Tiger navega del country de Pearls on a String, al rock de Two Hearts, passant pel mid-tempo de Oh My God, Whatever, Etc., o el folk descarat de These Girls.

Contraindicat per acompanyar una sessió d’aeròbic; adient pels que preferiu el tai-chi.

Salut i sort,
Ivan.

Ja fa un mes que tenim el darrer àlbum de Neil Young entre nosaltres. Com us podeu imaginar, jo el considero del millor que he escoltat aquest any. Agarreu-vos, que el comentaré a fons.

Chrome Dreams II obre amb Beautiful Bluebird. Country del de sempre, amb la guitarra, la steel guitar i els coros d’acompanyament. Sortit directament de la mateixa vena que va inspirar àlbums com Old Ways.

Boxcar li afegeix ritme a la proposta. Estilisticament és més folk, tot i que el banjo ho dissimuli. Aquí ens podem remetre a àlbums com el seu primer en solitari (Neil Young) o l’arxifamós Harvest.

Ordinary People és una macrocançó que durà més d’un quart d’hora. Guitarra elèctrica a dojo i Neil predicant sobre la virtut de la classe treballadora, mentre la banda improvisa un llarguíssim desenvolupament de la melodia principal i la secció de metall li dóna color i caliu a l’aire. Impossible no evocar Cowgirl in the Sand, l’atmosfera de Living With The War o This Note’s For You, on havia d’aparèixer originalment.

Tornem a la vessant acústica. Shining Light és una balada romàntica i bucòlica, de la mena que van convertir en Rei a Elvis Presley i de les que Neil Young ha fet abans, com és el cas de Harvest Moon. Els que us extranyaveu que Neil esmentés sempre The Shadows com una de les seves influències, fixeu-vos en el joc de guitarres.

The Believer és una altra balada, més naïf, que canta les excel·lències de la vida plàcida i tranquila al camp. En contra de la convenció, no és gens country però si tot el camp que podeu imaginar-vos. Emparentada amb aquell deliciós Our House que va interpretar acompanyat de Crosby, Stills & Nash.

Contraataca la vessant més elèctrica i rockera amb Spirit Road, que sembla sortida dels descarts de l’extraordinari Ragged Glory. Si no són els Crazy Horse en persona qui l’acompanyen, ben bé ho semblen. Quan vulgueu sortir a la carretera cavalcant una Harley Davidson, ja teniu un himne.

I si el que voleu és una cançó per posar al cotxe mentre sortiu de farra amb els vostres amics, aquí teniu Dirty Old Man, divertida i gamberra, talment com una de les clàssiques històries de cervesa freda i ties calentes d’AC/DC, però tallada pel mateix patró del Ragged Glory. De debó que no són els Crazy Horse?

Això ja s’està escalfant massa, oi? Per això tenim Ever After, country a molt poques revolucions i amb la steel ben afilada. Si heu de fer dormir alguna criatura, aquesta és la vostra, tant per la música com per l’edificant lletra. Si abans he esmentat Old Ways, ara podem parlar del Comes a Time, l’àlbum més country de la seva discografia.

I arribem a No Hidden Path. Un quart d’hora de rock complexe i contundent. Complexe per la lletra, lírica i rebuscada com poques, i pel tempo viu i contingut alhora, just la contradicció del que és el rock’n'roll, pura víscera. El referent aquí és I’m the Ocean, del seu àlbum Sleep with Angels, que seria la versió histèrica de No Hidden Path. Cada tant de temps, algú em demana què te Neil Young per a que m’agradi tant. No ho sé, però la resposta està en cançons com aquesta, que m’agraden, m’entusiasmen, em fascinen i no puc parar d’escoltar-les.

Arribem al final. The Way. Protagonisme per un cor infantil i un piano en una balada dolça però no pas ensucrada. Després d’un quart d’hora de guitarra elèctrica, Neil Young acomiada Chorme Dreams II amb una visió idílica i optimista de la vida.

Què aporta de nou aquest disc a la seva discografia? Ben poca cosa. Afegeix més qualitat al seu repertori? No pas. Sembla una imitació de si mateix? Tampoc, sembla una obra ben original. I què tal es compara amb el rock que es fa avui en dia? Dóna trenta-mil voltes a tot el que escolto a Radio 3 i semblants. Ara em sembla un disc menor dins la seva ja inmensa discografia, però d’aquí uns anys, quan algú em demani quin podria ser un bon CD per introduir-se en la música de Neil Young, li esmentaré aquest Chrome Dreams II. Sóna a àlbum clàssic.

Salut i sort,
Ivan.

Wilco és una banda de la que sempre he dit dues coses: que m’agraden però no m’emocionen; i que en directe segurament sonen més que el bé que ho fan als discos.

El concert va estar més que bé. La banda de Jeff Tweedy té ofici: se saben les partitures, saben allò que més agrada el seu públic i saben com oferir-li. Només una pega: més d’un cop es va tallar el rotllo entre una cançó i la següent. Res important, perquè l’audiència (Razzmatazz estava ple de gom a gom) estava entregada de bon començament i aprofitava per a comentar la jugada, però impropi d’una gent que porta molts anys a la carretera.

La banda va interpretar una àmplia selecció de les seves cançons, obrint el recital amb Sunken Treasure i acabant-lo, dues hores més tard i en la segona tanda de bisos amb Spiders. Van sonar country, country-rock, americana i tralleros, però mai no tant heavies com jo havia cregut que serien. Va haver uns quants solos distorsionats de guitarra, però en cap moment van abocar un munt de decibelis rabiosos des de l’escenari. Potser el proper cop.

Al final vaig marxar tenint dues idees al cap: Wilco té un directe molt bo, però es queden a un pam de l’emoció.

Salut i sort,

Sempre que he escoltat Zoysia m’ha semblat que les tonades tenien aires pop més que no dels géneres presuntament presents. La instrumentació, amb guitarres elèctriques i órgans, si que respon perfectament als pressupostos de la música americana, i fins i tot trobes algunes traces de Neil Young: la política Align Yourself recorda el so de Trans i Better Than Broken sonaria fantàstica en mans dels Crazy Horse.

Zoysia és un àlbum molt complert que conté moments intensos i més tranquils, melancòlics i d’altres plens d’energia. A mi m’han agradat especialment Happy Anniversary, amb llargs solos de guitarra dels que avui en dia són tant poc freqüents i la més festiva (ja us deia: poppy) Suffering Servant.

Un àlbum ben estimulant.

Salut i sort,

Bottle Rockets
Zoysia
Bloodshot, 2006.

Jo vaig descobrir la Mary Chapin Carpenter arrel del seu exquisit Stones in the Road. D’això ja fa un grapat d’anys i la senyora des d’aleshores ha continuat publicant àlbums, de manera pausada, mai dos anys seguits, però també ha continuat allunyant-se del country pur i barrejant la seva música amb altres estils propers, particularment el folk i el soft rock. Ha tingut algunes cançons que han tingut molt d’èxit a les llistes d’èxit nordamericanes, han fet servir la seva música a vàries pel·lícules, però a Europa continua essent una gran desconeguda tot i haver guanyat cinc premis Grammy amb quatre àlbums diferents.

Si volem definir el tipus de música de The Calling hem de recorrer inevitablement a l’etiqueta country. Però quedar-se aquí és limitar molt l’abast estilístic d’aquest àlbum. Apareix el rock’n'roll en més cançons i amb més força del que en la Carpenter era habitual; i també hi ha les habituals cançons folk defensades només amb la seva veu i la seva guitarra acústica.

La veu de Mary Chapin Carpenter continua sent l’instrument central de la banda, perquè la dona és cantautora i molta de la gràcia de la seva música són les lletres, però la resta de la banda l’acompanya eficaçment, en bloc i amb calidesa. El conjunt té moments punyents, reflexius, vitals i subtils, però aquest cop no ha escrit cap cançó ballable com el Down At The Twist and Shout que li va donar tant d’èxit ni tampoc s’ha animat a fer un cover d’algú altre.

La Mary Chapin Carpenter ha escrit aquest cop lletres motivacionals, estudiant en quines situacions ens sentim motivats a actuar en un sentit o en d’altre. No creieu que és un àlbum messiànic, gens ni mica. Continua sent intimista, fins i tot quan parla de religió. El seu no són els grans conceptes, sinó les vivències de la gent corrent. Exemple: Twilight descriu perfectament el moment abans que el noi i la noia es donen un petó. No saps qui del dos es mourà primer, però saps perquè ho farà. Musicalment és tradueix en una proposta folk, arrelada a la terra, punyent però reflexiva, subtil i vital.

Li podeu tirar en cara a la Mary Chapin que tots els seus àlbums sonen més o menys igual, i és cert. També ho és que la seva evolució és molt suau i que aquest allunyament del pur country no l’ha portada gens lluny, però a cada àlbum atornilla una mica més aquesta evolució i fa un enregistrament més compacte, més equilibrat i amb cançons sempre boníssimes.

A final d’any tothom anirà boig escrivint llistes dels millors discos de l’any. Aquest hauria d’aparèixer a totes.

Salut i sort,

Mary Chapin Carpenter
The Calling
Zoë Records, 2007.

Tretze cançons, totes bones i no cap que destaqui excessivament per sobre de la resta. Més que tranquil, aquest CD és lànguid. Sembla que les cançons estiguin cansades i més que sonar s’arrastrin pel cau de la teva orella. Però és només el primer moment, mentre no escoltes les lletres, plenes d’amor, de solitud, de l’amargura del desengany i d’esperança pel futur.

Lucinda Williams és propietària d’una veu tant càlida com poc pulida que sap emprar molt sàbiament. Sentiment és la paraula que ve al cap a l’intentar descriure la seva interpretació. Però canta pels altres, no per ella mateixa: fa que l’escoltin com a l’instrument solista que és, no pretén que l’audiència només es fixi en el bé que canta.

L’acompanyament és senzill i efectiu: diferents guitarres (atenció al solo de guitarra en tons greus de Are You Alright), secció ritmica eficaç (destaca a Learning How To Live i a Wrap My Head Around That), afegits com el violí de Come On, i un so compacte que embolica perfectament la veu.

West recorre territoris que van del country al pop passant pel rock. Definir-lo com un àlbum de country pot ser correcte, però et pot portar a l’error de confondre’l amb les propostes de gent com Dayna Kurtz, Hank Williams III o els Big & Rich, amb les que té poc a veure. Ens cal trboar una etiqueta millor. Als EUA ara els ha donat per parlar d’americana, un tipus de música que barreja els estils tradicionals d’aquell país, però on apleguen gent com la mateixa Williams, Jay Farrar, Alison Krauss & Union Station, The Jayhawks o Willie Nelson, que tampoc tenen tant a veure entre ells. Per comparació amb altres obres que he comentat, el que més s’assembla és el treball conjunt del Mark Knopfler i l’Emmylou Harris. En qualsevol cas, un disc que segur que us agradarà.

Proposta per un vespre casolà: novel·la de Vargas Llosa, bourbon amb gel i la veu de Lucinda Williams.

Salut i sort,
Ivan.

Lucinda Williams
West
Lost Highway, 2007.

Es tracta d’un doble CD amb 12 cançons noves i 12 clàssics interpretat a un concert ofert l’octubre del 2005. I el nivell és impressionant. D’entre el material nou puc mencionar almenys cinc cançons que paguen pel preu del disc: One Chance, Chasing The Rainbow, Love and Leaving, Indian Summer i Ride On. Responen al patró clàssic del seu estiil, que no és altre que el de Neil Young i Crosby, Stills and Nash, però actualitzat gràcies a la participació d’admiradors com Ryan Adams i James Iha (ex-Smashing Pumpkins) a la producció.

La dotzena enregistrada en directe és tant bona com es pot esperar de l’adjectiu clàssic. Descobrireu de qui era aquella cançó que tant us sonava i tant us agradava. Fins que jo no em vaig comprar (de rebaixes, gentilesa de El País) el seu primer àlbum estava convençut que A Horse With No Name era de Neil, i que I Need You era de CSN. També reconeixereu altres joies com Sister Golden Hair i Daisy Jane.

I tot això embolicat en una de les portades més suggerents que recordo haver vist en els darrers temps i que em porta directament a imaginar-me films de Wim Wenders i contes de García Marquez.

Marxen els Jayhawks, els Teenage Fanclub sembla que segueixen i America fa una visita des del passat. El country-rock de tota la vida continua tenint adeptes, per més que la moda del moment siguin Big & Rich i altres alborotadors.

Salut i sort,
Ivan.

America
Here and Now
Sony BMG, 2007

Eric Clapton ha tingut des de sempre un estil molt semblant al de J.J. Cale. Cale. Aquest té un repertori més estret, no tant variat com el de Slowhand que, a més, té un talent interpretatiu superior. Però han estat dues composicions de Cale les que van catapultar la carrera de Clapton en moments clau: After Midnight en el seu debut en solitari i Cocaine a Slowhand, el seu primer èxit multimilionari. Sembla que la primera intenció de Clapton era convidar Cale a tocar en alguna cançó del seu nou àlbum. Ha acabat sent un disc a quatre mans, amb el productor de Clapton però amb l’aire i una majoria de cançons de Cale.

L’àlbum us podrà agradar o no, però no us sorprendrà. Té el so inconfusible que ha fet famosos tots dos músics al llarg dels anys, i fins i tot afegeix una versió a duo del ja clàssic Don’t Cry Sister de J.J. Cale del llunyà 1.979. Què aporta de nou? Ben poca cosa, però ara la discogràfica pot anunciar la primera col·laboració oficial entre un mite del rock i una de les seves màximes influències, igual que va passar el 2.000 quan Clapton va signar un àlbum amb B.B. King. Per cert, que The Road to Escondido s’ha passat un any llarg a la nevera esperant que es comercialitzés l’enregistrament.

Què hi podeu trobar? Racions saboroses de rock, blues, country, i pop. Tot ben tallat i acompanyat, amb guarniments de bons acompanyaments i farciments sucosos. No espereu duel de guitarres ni de cantants, tot és col·laboració (tanta, que semblen dos germans ben avinguts) i la veritat és que l’efecte resultant és prou bo. Per altra banda, la diferència tant vocal com amb les cordes és tant gran que no hauria color.

Un disc interpretat per Eric Clapton sempre té atractius. I si a més hi ha un bon compositor al darrera, aleshores és un bon disc.

Salut i sort,
Ivan.

JJ Cale & Eric Clapton
The Road to Escondido
Reprise Records, 2006

Però com que els grups de hardcore en els que tocava la bateria no donaven prou diners, va tornar a la seva no estimada Nashville i va començar a enregistrar àlbums de country. Per a demostrar que continua sent igual de salvatge i rebel, o perquè l’han dibuixat així, es nega a eliminar blasfèmies i insults de les seves lletres i engega campanyes de venda de samarretes on diu Fuck Curb (Curb Records és la discogràfica per a la que treballa). A més de donar-li prou diners com per pagar els advocats, el seu tercer compacte l’ha introduit també al llibre Guiness com el primer CD country amb l’etiqueta Parental Advisory: Explicit Lyrics. De fet, la cadena Wal-Mart ven una versió censurada (ells en diuen clean) de l’àlbum.

I el que hi ha dins de l’àlbum és molt bo, si t’agrada el country. Molta festa, veu nasal, guitarres i banjos a dojo, un munt de peces ràpides i ballables i un parell de balades lentes però gens ensucrades. Les lletres, allà on les entens, oscil·len entre la ironia i els tòpics del génere. Suposo que la part guarra és la que no entenc.

Tot i que no siguis un fan del country, et farà passar una bona estona. Però després, ves a confessar-te.

Salut i sort,
Ivan.

Hank Williams III
Straight to Hell
Curb, 2.006.

Els Dire Straits van fer-se famosos gràcies a un so que oscil·lava entre el rock simfònic i el dels anys 50, particularment The Shadows de Hank Williams, en un temps on tot el que no fos soroll pur i dur no tenia èxit. En canvi, l’amo de la banda ha escollit altres camins en la seva pròpia carrera musical. Quan es lliura de l’etiqueta compartida, ja sigui en les bandes sonores que composa per a films o en els seus àlbums en solitari, Knopfler s’aboca cap el country i la música folk americana. Els seus treballs amb Chet Atkins i els Notting Hillbillies són les proves més clares.

No és per tant extrany que hagi volgut fer un disc amb Harris, un personatge que sembla la seva antítesi. Ella, una estrella més admirada que popular, guanyadora d’onze Grammy, l’Oscar (la cançó de Brokeback Mountain és d’ella) i el reconeixement unànim de la professió, rarament ha tingut els èxits de vendes que han assolit altres cantants country tant diverses com Linda Rondstadt, Joni Mitchell o Dolly Parton. En canvi ell ha vist com els reconeixements eren molt escassos en comparació amb els més de cent milions d’àlbums venuts de la seva carrera.

En canvi, la química entre tots dos és impressionant, com van demostrar quan van venir a presentar la seva gira d’aquest estiu, on es van reivindicar com artistes d’una sensibilitat similar, a cavall entre la melancolia i el romanticisme. La dotzena de cançons que formen l’àlbum és tant bona com coherent, i amaga que el seu enregistrament s’hagi allargat durant set anys, suposadament degut a compromisos professionals, afany de perfeccionisme i inspiració fugisera.

El conjunt sóna més a una contribució de l’escocès a un disc de la d’Alabama, sense cap concessió als fans dels temps de Private Investigations i un aire totalment americà, i es mou entre l’optimista i festiva This is Us i la trista i entregada If This is Goodbye amb la que es tanca el CD. Les meves favorites són Right Now, potser on millor combinen els estils de tots dos, i Donkey Town, les dues que no són a duo.

I és que així com les lletres i les músiques lliguen perfectament, amb les veus sembla que se’ls va tallar la maionesa. La veu cristal·lina i potent d’Emmylou Harris, una cantant que en concert a més toca la guitarra, no combina gens bé amb la llanguidesa de la de Knoplfer, el qual, igual que li passa a Eric Clapton, ha vist com la seva mestria amb les sis cordes ha fet que el seu treball vocal sigui subestimat sistemàticament. Les harmonies vocals són l’únic punt clarament millorable de l’àlbum.

Un company perfecte per un dia de pluja. L’espera ha pagat la pena.

Salut i sort,
Ivan.

Mark Knopfler / Emmylou Harris
All the Roadrunning
Warner Bros., 2006