Lo Bloc interrompeix momentàniament les seves vacances per a compartir amb vosaltres la crònica del concert de The Freedom Jazz Band.
Per una banda, per la necessària inmediatesa de la crònica (teniu temps fins diumenge per a gaudir d’aquest grup), per altra, perquè vull compartir amb vosaltres la satisfacció que La Vanguardia hagi publicat la crònica a la portada de la seva secció digital de cultura.
Salut i sort,
Ivan.
Arxiu d'etiquetes: concerts
Vacances interrompudes
Bruce al Camp Nou
Segon concert del Magic Tour a Barcelona. Grandíssim concert de rock’n'roll. Tres hores elèctriques, un munt d’emocions, i al final un públic entregat i satisfet.
Us explico: la Nunuki va comprar entrades que preu rodó costaven 60 €. El concert va començar amb més de mig hora de retard; el so era horrorós; no va tocar gairebé cap de les seves cançons emblemàtiques; i cap de les que a mi m’agraden especialment. Va pagar la pena? Del tot.
Hi ha quatre camins per a aconseguir un gran concert. La primera és la dels Rolling Stones: per aplastament. Durant dues hores et bombardegen amb cançons on la pitjor només és magnífica; el subtítol ja pot dir la noche de los muertos vivientes, que només per repertori el concert és un èxit. La segona és per ofici: algú que porta un munt d’anys a la carretera, que té un bon repertori i que amb molta dedicació i molt saber escoltar el seu públic sap què ha de fer exactament a cada moment per posar-se’l a la butxaca. Els que heu vist en directe gent com Manolo García o Rosendo sabeu del que parlo. La tercera és la producció: montes un show super-mega-espectacular, cuidant tots els detalls de la producció, posant els millors professionals a tot arreu i allò acaba sortint rodó. Parlem de Madonna o Pink Floyd. (A grans trets; tant Madonna com Pink Floyd tenen repertoris llegendaris, els Stones també tenen ofici …; ja m’enteneu).
Bruce Springsteen va triomfar diumenge la nit per geni. Va prescindir del bo i millor del seu arsenal (The River, Born in the USA, Hungry Heart, Out in the Street, Dancing in the Dark, My Hometown, Glory Days, … no en va tocar ni una). Va arrancar el concert amb 10th Avenue Freeze-Out i va continuar amb Radio Nowhere. Amb aquestes dues ja es va posar el públic a la butxaca després d’haver-nos fet esperar durant gairebé tres quarts d’hora. El concert va continuar durant una hora bona amb cançons del fons d’armari de la banda (Light of day i Working on the highway, per exemple) amb només Darkness at the Edge of Town com un dels grans himnes. I el públic encantat amb una descàrrega d’entrega, de qualitat en la interpretació i de qualitat en les cançons. S’ha de ser molt bo per incendiar el Camp Nou. S’ha de ser molt bo per a fer-ho quan tothom està esperant que ho facis. Bruce va portar el clímax amb Tougher Than The Rest, Murder Incorporated i The Promised Land.
D’allí fins el final, un munt de música, el ritme cardíac pels núvols i la boca oberta en tot moment. Springsteen va tocar la guitarra (fins i tot de solista) molt més que en els altres concerts que l’he vist. I va parlar en català un munt de cops i parrafades llargues (Felip Puig igual diria que sense gaire correcció, però jo ho valoro) com la que va fer per presentar Livin’ in the Future. D’entre les peticions del públic va destacar la d’un noi que portava un rétol lluminós reclamant Goin’ Down, que naturalment va caure. De les que van fer tremolar l’estadi, recordo Badlands.
Als bisos, per fi, van caure Thunder Road, The Rising i Born to Run. Va voler convertir el final del concert amb una festa i van tocar el seu conegut Detroit Medley, Rosalita i la folk American Land, per acabar el concert igual que en aquell històric concert d’Amnistia Internacional, al mateix escenari, barrejant La Bamba i Twist & Shout. Brutal. Im-pres-si-o-nant.
Paga la pena pagar 60 euros en un moment en que encara et pots baixar per internet tota la música (incloent gravacions de concerts) que vulguis? I tant! La sensació del rugit del públic i la banda pujant-te per les cames, transmesa per la pedra de l’estadi; veure com els que serveixen cervesa a les barres passen de tot i comencen a ballar; girar-te i veure tota la graderia del Camp Nou en peu i cantant; notar com tremola el terra perquè tothom està saltant al ritme de la música; veure el mar de 75.000 parells de braços oscil·lant davant teu … i, sobre tota la resta, la música, la banda i el cantant que aconsegueixen que tot això passi.
Salut i sort,
Ivan.
Antònia Font a Nou Barris
Els Antònia Font van actuar divendres passat a Nou Barris, dins les seves Festes Majors.
I van triomfar. En un concert que va durar gairebé dues hores comptant els bisos, van embutxacar-se un públic nombrós i predisposat a la seva proposta de pop festiu i original.
Pau Debon no va parar de somriure i ballar durant tot el concert en un posat que contrastava força amb un Joan Miquel Oliver que va aixecar el cap ben poques vegades, i cap per somriure. El grup sóna molt bé en directe, amb els teclats de Jaume Manresa generant ambients suggerents a l’alçada de les lletres i la guitarra de Joan Miquel Oliver dispensant contundència en moments concrets. El directe d’Antònia Font és encara més eclèctic que els seus àlbums.
Jo m’ho vaig passar molt bé. Primer perquè el concert responia perfectament al que l’ocasió demanava i el públic esperava. Segona perquè el repertori d’Antònia Font acumula ja un bon grapat de peces que mereixen ser escoltades atentament. I tercer perquè al cap tenia les versions amb orquestra que han format el seu excel·lent Coser i cantar (sense cap mena de dubte un dels àlbums del passat 2007) i vaig poder comprovar que les cançons són tant bones del dret com del revés.
Salut i sort,
Ivan.
Calamento
Diumenge passat vam anar al Harlem (feia anys que no en gaudia) i vaig descubrir aquesta banda.
Wilco, al Razzmatazz
Dijous passat vaig anar a veure Wilco a la sala Razzmatazz.
Wilco és una banda de la que sempre he dit dues coses: que m’agraden però no m’emocionen; i que en directe segurament sonen més que el bé que ho fan als discos.
El concert va estar més que bé. La banda de Jeff Tweedy té ofici: se saben les partitures, saben allò que més agrada el seu públic i saben com oferir-li. Només una pega: més d’un cop es va tallar el rotllo entre una cançó i la següent. Res important, perquè l’audiència (Razzmatazz estava ple de gom a gom) estava entregada de bon començament i aprofitava per a comentar la jugada, però impropi d’una gent que porta molts anys a la carretera.
La banda va interpretar una àmplia selecció de les seves cançons, obrint el recital amb Sunken Treasure i acabant-lo, dues hores més tard i en la segona tanda de bisos amb Spiders. Van sonar country, country-rock, americana i tralleros, però mai no tant heavies com jo havia cregut que serien. Va haver uns quants solos distorsionats de guitarra, però en cap moment van abocar un munt de decibelis rabiosos des de l’escenari. Potser el proper cop.
Al final vaig marxar tenint dues idees al cap: Wilco té un directe molt bo, però es queden a un pam de l’emoció.
Salut i sort,
The Police a Montjuic
Vint-i-cinc anys més tard del que ens hagués agradat, Nunuki i jo vam anar a veure The Police en concert, a l’Estadi Olímpic ple de gom a gom. Molta gent tenia un compte pendent amb una banda molt enyorada, i molts també temiem que el pas del temps fos també molt cruel amb els nostres records.
Allà on més es va notar el quart de segle que ha passat és a la veu de Sting. La banda va interpretar peces com Truth Hits Everybody o Roxanne amb un to molt més baix del que esteu acostumats a escoltar als enregistraments de comenament dels vuitanta. Per a que us feu una idea, la mateixa distància vocal entre les versions èpica i la acústica del Layla de Clapton. Tot i així van sonar molt bé.
El pas del temps també ha afectat Stewart Copeland. En el seu moment estava, no un esglaó, un pis per sobre de la resta de bateries del rock, gràcies a una sisena marxa que ningú més que ell era capaç de seguir. Ara es limita a passar-se dues hores en cinquena, oferint una lliçó que haurien de seguir molts jovenets.
L’altre inconvenient que havien de superar els nostres records és el format de trio. En els discos d’estudi acostuma a haver un reforçament en forma de teclats o corda, Sting ha interpretat algunes peces acompanyat d’una banda extesa, i això fa que alguns temes sonin desangelats tocats a pèl per guitarra, baix i bateria. Aquí entren Don’t Stand So Close To Me o Wrapped Around Your Fingers.
Com se supera tot això? A banda de la professionalitat que heu llegit aquests dies, amb una exhibició a càrrec d’Andy Summers, guitarrista d’amplíssim registre que dijous va fer tots els solos que en el seu moment el cantant no li permetia fer. I no en va sobrar cap, tots excel·lents i tots de diferent manera. Extraordinari.
El concert va començar a lo grande, amb una magnífica versió de Message In A Bottle que em va posar la gallina en piel (Johan dixit), Synchronicity II i Walking On The Moon. Va continuar amb un aire més tranquil amb Voices Inside My Head, When The World Is Running Down You Make The Best What’s Still Around, Don’t Stand So Close To Me (l’únic moment fluix de la nit).
A partir d’aquest punt la memòria musical ja t’ha transportat a aquella época en que no havies de pagar hipoteca ni amoïnar-te per la feina, i el cap només s’ocupava de disfrutar. A l’Olímpic ja quedava molt poca gent asseguda. Cançons tant poc marxoses com Driven To Tears i Hole In My Life van marcar el començament del crescendo, al qual semblava que arribàvem amb Truth Hits Everybody, cantada per cinquanta mil veus, però resulta que aleshores toquen Every Little Thing She Does Is Magic. Era el punt que jo temia: ¿aguantarà la bateria de Copeland? ¿No trobaré a faltar la percusió? Doncs no, la van clavar i l’Estadi ho va cel·lebrar amb molts aplaudiments.
Segona etapa de transició en el concert amb cançons com Wrapped Around Your Fingers, De do do do de da da da, Invisible Sun i Walking On Your Footsteps. Els que han escrit aquests dies que aquest concert era només un exercici de nostàlgia queden convidats a dir-me per quina altra banda interpretar temes com aquests serien un punt de descans del concert.
I, per acabar, l’èxtasi. Can’t Stand Losing You i Reggatta de Blanc van ser cantades, ballades, saltades i cridades per absolutament tothom; Roxanne va aconseguir mullar alguns ulls; King of Pain (la meva preferida) la van clavar; a So Lonely sospito que la veu de Sting no arribava on volia, però es que com tothom cantava a ell no el seguiem; Every Breath You Take va sonar sòbria i romàntica; i Next To You, el seu primer single i la darrera del concert, va sonar bé però va deixar clar que el temps havia passat i s’havia emportat la ràbia i la forma vocal.
Conclusió: molt bon concert. Naturalment hagués preferit veure’ls al Narcís Sala fa una pila d’anys, però aleshores ni em podia permetre l’entrada ni els pares em deixaven anar a concerts ni els meus amics els agradaven els concerts (aquesta, una constant de la meva vida). Però dir ara ja no són el que eren
em sembla una bajenada: són el que són, tres músics excel·lents que disposen d’un repertori a l’alçada de molts pocs grups, i que el que els falta de joventut ho supleixen amb ofici. Com els Stones.
Salut i sort,
Sam Roberts a la Sala Castelló
Sam Roberts va oferir una actuació acústica acompanyat del guitarrista de la seva banda, dilluns passat a la Sala Castelló.
Va ser un show curt, només quaranta minuts, i que no permet copsar el directe de la Sam Roberts Band al complert. Ells ara són de gira per Espanya i tenen la intenció d’aparèixer a algun dels festivals que l’estiu vinent es cel·lebraran a Barcelona. El que si va permetre va ser apreciar unes quantes cançons ben construides, hereves del rock clàssic (Neil Young, influències de la psicodèlia, alguna cosa dels Stones) i armades de lletres senzilles i directes.
La versió acústica va tenir força i ritme, el més difícil d’aconseguir en aquest format, però en canvi quan va atacar alguna balada (com Uprising Down Under) va faltar tendresa i no va aconseguir emocionar-me. Caldrà escoltar el seu recent Chemical City per a valorar Sam Roberts com cal.
La Nunuki va fer alguna foto, que igual tenim oportunitat de publicar més endavant.
Salut i sort,
Jazz al Laie
Dijous hi ha la darrera oportunitat de poder gaudir dels sopars amb jazz que organitza Laie, al seu local de tota la vida, a Pau Claris gairebé cantonada amb Casp.
Nosaltres vam poder gaudir del de fa dues setmanes. Jon Robles al saxo, David Mengual al contrabaix i Jo Krause a la bateria van fer una interpretació moderna d’un recull d’estàndars jazzístics. Música excel·lent i un acompanyament molt agradable per l’àpat.
Per sopar podeu escollir entre la carta habitual del local o una degustació de cuina cajun pel molt raonable preu de 24.50€ (begudes a banda). Avís important: no creieu que el fet que sigui sopar degustació vol dir que passareu gana. Jo vaig sortir del sopar que més aviat necessitava una grua que em portés.
Tot plegat en el discret i elegant ambient del Laie.
Salut i sort,
The Police en marxa
Llegeixo a El Periódico que el primer concert de la gira de The Police ha estat un èxit notable. Bones perspectives.
El què més m’ha sorprés, és el que diu que actuen a pèl: no hi ha coristes, no els acompanya cap teclista, ni hi ha un segon baixista que dobli a Sting com era habitual en els seus concerts de fa gairebé un quart de segle. I es veu que tant l’escenari com la luminotècnia són més aviat discrets, pel que són els macroconcerts de rock. És a dir, que la banda confia plenament en les seves forces i en la contundència del seu impressionant repertori.
No fa gaire llegia a La Vanguardia en què consisteix realment el suport que The Police atorga a algunes ONG. És un article molt crític en que es revela que el grup no dóna diners sinó unes poques entrades VIP per a cada concert, que aquestes organitzacions poden subhastar i així obtenir beneficis. A mi no em sembla pas tant malament, crec que tothom és lliure de col·laborar (o no) amb aquestes causes i en la manera que cadascú consideri convenient, i que els altres no serem mai prou objectius a l’hora de mesurar la seva generositat o racaneria.
Salut i sort,
Message in a Bottle
L’altre dia, al sortir de dinar i anar a creuar el semàfor vaig sentir la música que sortia d’una furgoneta que s’hi esperava.
Just a castaway
An island lost at sea
Another lonely day
With no one here but me
More loneliness
Than any man could bear
Rescue me before I fall into despair.
Com sempre que escolto aquesta cançó l’humor em va canviar a millor, vaig seguir el ritme, vaig recordar aquella época i aquell concert que The Police van donar al Fabra i Puig quan jo encara no anava a concerts i al que van anar els U2 de teloners. Al cap de dos minuts, al creuar el següent carrer, la música sortia d’un altre cotxe, aquest aparcat sobre la vorera:
Walked out this morning
Don’t believe what I saw
A hundred billion bottles
Washed up on the shore
Seems I’m not alone at being alone
A hundred billion casatways
Looking for a home.
La lletra complerta de la cançó, la podeu trobar aquí i a un munt de llocs a internet. I a YouTube podeu trobar un munt de videos tant de The Police com d’aficionats interpretant aquest tema i d’altres d’una de les bandes més celebrades del rock i el pop.
Love can mend your life
But love can break your heart
Gran veritat.
I fins aquí, un article que tenia preparat de feia dies. Però és que avui El Periódico m’ha avisat que he d’anar amb compte a l’hora de planificar el proper viatge. També ho diuen La Vanguardia i El País.
Després de moltíssims anys, d’aquí poc The Police tornaran a tocar junts, segurament gràcies a les pregàries de molts fans i els precs i els diners d’alguns promotors. La web oficial de de la gira va donant les darreres novetats sobre els concerts que inclourà la gira mundial i avui ha publicat les primeres dates europees: tocaran a Barcelona, concretament a l’Estadi Olímpic (fixeu-vos quin poc èxit ha tingut anomenar-lo oficialment Lluís Companys) el proper 27 de setembre. Encara no se sap on comprar les entrades ni quant ens clavaran.
Per cert, que a la meva dona The Police mai no li han agradat massa, o sigui que si algú no sap amb qui anar al concert …
Salut i sort,
Ivan.
Suscripció
-
Comentaris recents
Alfred on Rebelar no es revelar Jordi on Flors Ivan on Flors Ferran Moreno on Flors francis black on Fervor pel PP en prostitutes… Algunes lectures
No data found
