I és que els TriEZ (Agustí Fernández al piano, Baldo Martínez al contrabaix i Ramon López a la bateria) desenvolupen una proposta que parteix del bon humor i l’amor a la música i transporta al paradís sonor de la improvisació jazzística. Al més pur estil del Keith Jarrett Trio, aquests tres virtuosos s’acoblen perfectament en les seves interpretacions, tant de temes propis com d’estàndards, i captiven l’audiència amb imaginació, intensitat i talent. Totes tres coses, a dojo.

L’única pega que li podem posar a un concert sensacional és la seva curta durada, ja que els TriEZ ben just si van estar hora i mitja sobre l’escenari.

Busqueu el seu enregistrament, totalment recomanable, però sapigueu que el seu directe és moltíssim millor.

Salut i sort,
Ivan.

La promoció del concert es va basar en que per primera vegada actuava Chick Corea a Barcelona en format solo, acompanyat només del piano, i no envoltat d’una banda. Però això només va ser veritat a mitges.

La primera hora del concert va consistir en la interpretació per part de Chick Corea d’alguns clàssics del seu repertori, tant propis com préstecs de Thelenious Monk o Bill Evans. Va ser una hora d’interpretació tècnicament perfecta, però molt continguda emocionalment. A l’acomiadar-se al descans ja va anunciar que la segona part seria “something completely different“.

A la represa va interpretar música clàssica russa que sonava jazz clàssic i els seus Children Portraits, on si que es va soltar més el pianista. Estem parlant en qualsevol cas d’una tècnica i brillantesa magistrals, però d’una emoció allunyada de la del Keith Jarrett. I fins aquí va durar el magnífic concert que tots esperàvem.

Perquè a continuació va entrar el Niño Josele i el duo va interpretar una altra peça de Bill Evans barrejant el jazz amb el flamenco, una mescla que ja no és nova però que van executar perfectament, amb convicció i duende.

Però quan va ensorrar-se el Palau va ser quan va sortir a escena el gran Carles Benavent i ja en format de trio es va llençar el que Chick Corea va qualificar de jam session però que el públic vam veure que estava ben preparada, tot i que ens va saber a glòria. La festa va ser incontenible i el púbic va acabar dempeus aplaudint a rabiar un tema de més de mig hora que va partir del Concierto de Aranjuez i que va passejar pel jazz més modern i el flamenc més lliure.

No vaig veure ningú que no sortís del Palau de la Música amb un somriure d’orella a orella. Senzillament, memorable.

Salut i sort,
Ivan.

I el concert em va agradar molt. El que havia escoltat de Mendetz era un mix de música electrònica amb afegits rock, mentre que en directe l’equilibri es belluga més cap al segon component. O bé les mescles que fan als enregistraments afavoreixen els teclats, o bé a la banda els surt la vena canyera quan pugen a l’escenari. La qüestió és que en directe el quartet té molta grapa i diverteix i fa moure les cames.

Els Mendetz allarguen les cançons tant com poden. Em fa l’efecte que és perquè s’ho passen molt bé tocant i disfruten allargant-ho fent variacions dels temes. Això de vegades cansa, fa que l’atenció del públic o la tensió de la banda es dispersin, però reconec que en cap moment perden el pas del concert i sempre toquen molt bé.

Així que durant una hora els afortunats assistents (al voltant de trenta) al concert ens ho vam passar molt bé i vam poder gaudir de cançons com Flashback, The Ground, Futuresex o la seva versió del Freed From Desire, a més de beure de franc les diverses modalitats de vodka Eristoff. La de caramel, barrejada amb Coca-Cola, va ser una sorpresa a l’alçada d’un campanar, i la caipirovska estava genial.

Per cert, que parlant amb els del grup vaig descobrir que la Vanessa Incontrada és amiga de tota la vida del Steffano (cantant i guitarra) i el Jan (teclats), la qual cosa explica la seva aparició al clip de Maximo Truffato.

Les fotos que paguen la pena són les que va fer la Vio.

Salut i sort,
Ivan.
Actualització: Aquí us deixo quatre fotografies del públic, per si en formàveu part i voleu mirar si vau passar-me pel davant en el moment oportú. Si voleu una còpia de l’original, deixeu un comentari.

Ja posats, Carmen és una òpera prou accessible per algú que no acostuma a anar aquesta mena d’espectacles. La música és trempant i l’argument, que en el seu moment era un escandalós triangle amorós i ara el relacionem amb la violència masclista, és també molt lleuger.

Musicalment la interpretació em va semblar (jo no sóc cap expert) prou bona. L’orquestra em va ratllar una mica en el preludi, on semblava un pèl desbocada, però després va estar sempre a to, igual que el cor. Per cert que el moment de la corrida s’ho devien de passar la mar de bé, el seu cant traspuava alegria de debó. Dels intérprets lírics, Fabio Armiliato com a Don José i Maria Bayo (que segons La Vanguardia va substituir la Marina Poplavskaia) com a Micaëla van rebre fortes ovacions, mentre que la Béatrice Uria-Monzon només va collir un aplaudiment respectuós, fruit segons el Víctor d’haver massacrat l’Havanera. A mi en canvi em va agradar, li va donar al personatge de Carmen tot el que demana: carnalitat primitiva i passió conscient, mantenint alhora una orgullosa elegància.

Qui va rebre xiulets de valent (majoritàriament, de platea) va ser el director d’escena Calixto Bieito, que també fou molt aplaudit (aquest cop pels que estàvem als pisos superiors). Curiós perquè l’escenògraf si que va rebre aplaudiments. Per tant, crec que l’emprenyament del públic no va venir tant pel vestuari i l’escenografia moderns (que no només actualitzen el discurs; també abarateixen el muntatge) sinó potser pel nu integral d’un ballarí al començament del tercer acte. Per molt que els novilleros tinguessin la tradició de torejar despullats a la llum de la lluna, aquella escena em va semblar gratuïta.

A mi, que els aspectes sexuals de la història es facin més explícits, dins del bon gust, em sembla la mar de bé. Li dóna credibilitat a la història. Ningú no deserta de l’exèrcit pels colors dels rínxols de l’estimada. Afegeixo que això provoca que tothom es centri en que el sexe és el motor de la transgressió (ho és per a Don José i la resta d’homes) però li resta importància a la motivació de Carmen, mantenir la seva independència, la llibertat d’escollir cada dia el seu destí. Una necessitat vital molt actual (no cal la disciplina militar, heu sentit parlar de les grans empreses de consultoria?) i que em sobta que Bieito no hagi destacat més.

El detall tendre del vespre el van posar unes noietes que encara no han fet els vint anys, molt ben mudades (i això que eren al galliner) i que es feien fotos emocionadíssimes abans de la representació, en el que suposo era el seu primer Liceu. Qui diu que el jovent no s’interessa per la Cultura?

Actualitzo: el Víctor ja ha comentat la funció de Carmen a que vam anar plegats.

Salut i sort,
Ivan.

El Rodrigo es queixa perquè l’artista ha demanat que la gent s’abstingui de fer soroll durant el concert (ja sabeu: mòbils, tos irreprimible i continuada, …) i també de fer fotografies (el pianista ha estat de baixa gairebé dos anys degut a una malaltia als ulls). En la seva opinió, això és contrari als drets humans dels pagadors d’entrades al voltant dels dos-cents euros.

La meva opinió (i també la d’alguns dels que comenten la seva columna) és que si els artistes tinguessin aquesta actitud més sovint, determinats espectacles tornarien a pagar la pena. El començament del concert de Marlango al Liceu va ser lamentable, igual que recordo els darrers cops que he anat al cinema.

Afegeixo un fet probablement anecdòtic. El mestre Jarrett, segons s’aprecia a la fotografia de l’article (és el de més a l’esquerra), pateix segurament la mateixa afecció que un altre músic que a la seva joventut era negre i va acabar emblanquit.

Salut i sort,
Ivan.

La Vio em va portar a cegues i per tant vaig poder gaudir no només d’una sorpresa sinó també de poder escoltar música sense prejudicis: sense referències prèvies, no saps que esperar i valores purament allò que et trobes al davant, sense jutjar en funció d’expectatives.

El concert em va agradar força. El Pedro Abrunhosa és tot un animal escènic i posat a donar un concert de franc davant una audiència minúscula pel que ell està acostumat va decidir gaudir de la festa. Vam escoltar acudits, versions de Lou Reed i Leonard Cohen, improvisacions; i totes les noies que van voler van pujar a l’escenari a ballar amb ell. El que no vam aconseguir va ser veure-li la cara.

La música va oscil·lar entre el pop i el rock, amb tendència a aturar-se al hip-hop (o era rap?), i sense deixar entreveure el passat jazzístic d’aquest músic polifacètic. Una veu càlida i greu, molt adient per a balades (com per exemple, Lua) i que va patir amb l’Hallelujah de Leonard Cohen al no tenir corus que el recolzessin, però que domina l’escenari de cap a peus. I l’acompanyava una banda ben eficaç.

Us recomano que li doneu una oportunitat al Pedro Abrunhosa. No us canviarà la vida, però sempre és refrescant sortir-se’n de la constel·lació oficial.

Adient per a fans del Mr. Proper. Contraindicat pels que només perdonen no entendre les lletres si la cançó està cantada en anglès.

Salut i sort,
Ivan.

El concert, ara sí, de Marlango, va començar a trompicons, amb la banda interpretant temes ràpids i intercalant pauses silencioses entre les cançons. Això ja els va passar al Palau de la Música i aleshores vaig pensar que era manca d’experiència, que en algun moment aprendrien a gestionar millor el ritme dels concerts. La qüestió és que la primera part dels concerts de Marlango és més tranquila que les cançons que proposen.

Però a partir d’algun moment l’encant de la seva música agafa el protagonisme, captura el públic i els músics s’adonen. És aleshores quan (o potser és a l’inrevés, ves a saber) l’Alejandro Pelayo i la Leonor Watling comencen a improvisar monòlegs i diàlegs a l’escenari, conreen la complicitat amb el públic, i se’l fan totalment seu. La qüestió ara és que hem passat a tenir un concert més calent que les cançons.

I quan la cosa està així Marlango sap aprofitar-ho i monta una festa grossa sense importar-li l’alcúrnia del local on toca. La darrera hora de concert, amb el públic aplaudint, seguint el ritme, cantant i gaudint va ser poc menys que apoteòsica. I aquí si, es va notar que saben com portar el públic de la mà cap el seu territori.

Si teniu temps i interès, proveu de buscar videos a la xarxa on interpretin en directe Shake the Moon, You Won’t Have Me, Take Me, It’s Allright. Quan vaig parlar sobre Life in the Treehouse ja us en vaig deixar uns quants. Paga la pena.

Salut i sort,
Ivan.

Bis: no vaig poder parlar amb ells després del concert, però diria que a Miss Mole li va agradar moltíssim, i que Mr. Mole que anava arrastrat al concert s’ho va passar molt bé i va descobrir el grup.

Jo tenia l’esperança que, en un escenari tant excepcional, fessin quelcom especial, com un set acústic o versions més íntimes del seu repertori, però Alaska i Nacho Canut van montar un sarao com el que ja van organitzar quan van visitar el Palau Sant Jordi Club.

I per tant el resultat va ser totalment previsible. El públic entregat des del començament, molta música pre-registrada, els dos boys ballant de forma tant exageradament gai com torpe, la guitarrista i Canut amb postures totalment hieràtiques, i Alaska desbocada i desmelenant el públic. Èxit atronador.

Un grup que porta vint anys a la carretera va fer un concert basat en el seu darrer àlbum i amb molt poques cançons d’un passat que és mític al pop espanyol. Tant destacable com que anunciin que es prenen un any sabàtic, renunciant a oferir concerts que saben que serien molt lucratius, qui sap si preparant un nou àlbum.

En qualsevol cas, un concert de Fangoria sempre és una festa divertidíssima.

Salut i sort,

Ivan.

L’excusa de la nova gira és la presentació del material de Fork in the Road, però l’artista és ben conscient del que espera el seu públic i va oferir tot el seu repertori clàssic amb només alguna inclusió del darrer treball.

El concert va tenir com a base el repertori més elèctric i rocker de Neil, tot i que li va dedicar també un tram a la vesant lírica i acústica del seu repertori. Juntament amb clàssics absoluts com Old Man, Down by the River, Cinnamon Girl, Heart of Gold o Rockin’ in the Free World, va incloure temes menys coneguts com Mansion on the Hill o Spirit Road. I la banda, on només havia un dels sis que no arribava als seixanta anys, va sonar tant jove, entusiasta i contundent com la que més.

M’agradaria poder-vos transmetre amb paraules el gaudi que ens va portar Neil dissabte, a mi i a molts més, però m’és molt difícil. Seria com explicar perquè la seva música m’emociona gairebé sempre, seria poder racionalitzar perquè les seves composicions toquen la fibra. El que si us puc dir és que amb ell em passa igual que amb El Único de la Fila: en disc està molt i molt bé; però infinitament pitjor de com és en directe. La seva habilitat com a guitarrista, quan la pots apreciar en viu, és impressionant.

Quan portes vint anys esperant un concert poden passar dues coses: l’experiència inoblidable o la decepció més cruel. Afortuadament, va ser el primer.

Salut i sort,
Ivan.

Un concert de Fangoria és com una comèdia d’Almodóvar. Tot molt professional i molt petardo. Producció impecable; boys que ballen molt bé coreografies molt gais; un repertori incontestable i moltes ganes de passar-ho bé i fer-ho passar millor.

Alaska i Nacho Canut es van centrar en el seu darrer àlbum i van exhibir una part molt minsa del seu repertori clàssic. L’audiència vam gaudir inesperadament de Ni tu ni nadie, però vam trobar a faltar Electricistas, la nave espacial abandonada, o els Hombres que a mi tant m’agraden, i vam marxar amb ganes de més i sense explicar-nos perquè el gran clímax del concert es va reservar per a una versió de Nena Daconte.

Adient si tens ganes de passar-t’ho bé i ballar. Contraindicat per detractors de l’estètica gai.

Salut i sort,
Ivan.

Us explico: la Nunuki va comprar entrades que preu rodó costaven 60 €. El concert va començar amb més de mig hora de retard; el so era horrorós; no va tocar gairebé cap de les seves cançons emblemàtiques; i cap de les que a mi m’agraden especialment. Va pagar la pena? Del tot.

Hi ha quatre camins per a aconseguir un gran concert. La primera és la dels Rolling Stones: per aplastament. Durant dues hores et bombardegen amb cançons on la pitjor només és magnífica; el subtítol ja pot dir la noche de los muertos vivientes, que només per repertori el concert és un èxit. La segona és per ofici: algú que porta un munt d’anys a la carretera, que té un bon repertori i que amb molta dedicació i molt saber escoltar el seu públic sap què ha de fer exactament a cada moment per posar-se’l a la butxaca. Els que heu vist en directe gent com Manolo García o Rosendo sabeu del que parlo. La tercera és la producció: montes un show super-mega-espectacular, cuidant tots els detalls de la producció, posant els millors professionals a tot arreu i allò acaba sortint rodó. Parlem de Madonna o Pink Floyd. (A grans trets; tant Madonna com Pink Floyd tenen repertoris llegendaris, els Stones també tenen ofici …; ja m’enteneu).

Bruce Springsteen va triomfar diumenge la nit per geni. Va prescindir del bo i millor del seu arsenal (The River, Born in the USA, Hungry Heart, Out in the Street, Dancing in the Dark, My Hometown, Glory Days, … no en va tocar ni una). Va arrancar el concert amb 10th Avenue Freeze-Out i va continuar amb Radio Nowhere. Amb aquestes dues ja es va posar el públic a la butxaca després d’haver-nos fet esperar durant gairebé tres quarts d’hora. El concert va continuar durant una hora bona amb cançons del fons d’armari de la banda (Light of day i Working on the highway, per exemple) amb només Darkness at the Edge of Town com un dels grans himnes. I el públic encantat amb una descàrrega d’entrega, de qualitat en la interpretació i de qualitat en les cançons. S’ha de ser molt bo per incendiar el Camp Nou. S’ha de ser molt bo per a fer-ho quan tothom està esperant que ho facis. Bruce va portar el clímax amb Tougher Than The Rest, Murder Incorporated i The Promised Land.

D’allí fins el final, un munt de música, el ritme cardíac pels núvols i la boca oberta en tot moment. Springsteen va tocar la guitarra (fins i tot de solista) molt més que en els altres concerts que l’he vist. I va parlar en català un munt de cops i parrafades llargues (Felip Puig igual diria que sense gaire correcció, però jo ho valoro) com la que va fer per presentar Livin’ in the Future. D’entre les peticions del públic va destacar la d’un noi que portava un rétol lluminós reclamant Goin’ Down, que naturalment va caure. De les que van fer tremolar l’estadi, recordo Badlands.

Als bisos, per fi, van caure Thunder Road, The Rising i Born to Run. Va voler convertir el final del concert amb una festa i van tocar el seu conegut Detroit Medley, Rosalita i la folk American Land, per acabar el concert igual que en aquell històric concert d’Amnistia Internacional, al mateix escenari, barrejant La Bamba i Twist & Shout. Brutal. Im-pres-si-o-nant.

Paga la pena pagar 60 euros en un moment en que encara et pots baixar per internet tota la música (incloent gravacions de concerts) que vulguis? I tant! La sensació del rugit del públic i la banda pujant-te per les cames, transmesa per la pedra de l’estadi; veure com els que serveixen cervesa a les barres passen de tot i comencen a ballar; girar-te i veure tota la graderia del Camp Nou en peu i cantant; notar com tremola el terra perquè tothom està saltant al ritme de la música; veure el mar de 75.000 parells de braços oscil·lant davant teu … i, sobre tota la resta, la música, la banda i el cantant que aconsegueixen que tot això passi.

Salut i sort,
Ivan.

I van triomfar. En un concert que va durar gairebé dues hores comptant els bisos, van embutxacar-se un públic nombrós i predisposat a la seva proposta de pop festiu i original.

Pau Debon no va parar de somriure i ballar durant tot el concert en un posat que contrastava força amb un Joan Miquel Oliver que va aixecar el cap ben poques vegades, i cap per somriure. El grup sóna molt bé en directe, amb els teclats de Jaume Manresa generant ambients suggerents a l’alçada de les lletres i la guitarra de Joan Miquel Oliver dispensant contundència en moments concrets. El directe d’Antònia Font és encara més eclèctic que els seus àlbums.

Jo m’ho vaig passar molt bé. Primer perquè el concert responia perfectament al que l’ocasió demanava i el públic esperava. Segona perquè el repertori d’Antònia Font acumula ja un bon grapat de peces que mereixen ser escoltades atentament. I tercer perquè al cap tenia les versions amb orquestra que han format el seu excel·lent Coser i cantar (sense cap mena de dubte un dels àlbums del passat 2007) i vaig poder comprovar que les cançons són tant bones del dret com del revés.

Salut i sort,
Ivan.

La formació amb que van sortir a l’escenari constava de dues guitarres (acústica i espanyola), baix elèctric i percusió. Defineixen el seu estil com flamenco fussion, però crec que és una etiqueta que no fa justícia amb el seu eclecticisme rampant.

Quan parlo de l’eclecticisme de Calamento em refereixo a que no només interpreten composicions pròpies, sinó que també fan versions de gent tant diversa com Camarón, Pink Floyd, Manuel de Falla, Mozart, Julio Iglesias o Domenico Modugno, sense que cap d’aquests pugui queixar-se del cover.

Què lliga tota aquesta diversitat? Un tractament rítmic i festiu de la música. Per Calamento un concert és una festa on unes poques peces relaxades serveixen de descans per una gresca ininterrompuda. La temperatura del local va augmentar considerablement, i al final dels dos bisos les mans de tothom treien fum.

Jo us recomeno els Calamento molt vivament. I la Paz Yañez també.

Adient per a passar una bona estona. Contraindicat si preferiu escoltar la música amb auriculars en plan místic.

Salut i sort,
Ivan.

Wilco és una banda de la que sempre he dit dues coses: que m’agraden però no m’emocionen; i que en directe segurament sonen més que el bé que ho fan als discos.

El concert va estar més que bé. La banda de Jeff Tweedy té ofici: se saben les partitures, saben allò que més agrada el seu públic i saben com oferir-li. Només una pega: més d’un cop es va tallar el rotllo entre una cançó i la següent. Res important, perquè l’audiència (Razzmatazz estava ple de gom a gom) estava entregada de bon començament i aprofitava per a comentar la jugada, però impropi d’una gent que porta molts anys a la carretera.

La banda va interpretar una àmplia selecció de les seves cançons, obrint el recital amb Sunken Treasure i acabant-lo, dues hores més tard i en la segona tanda de bisos amb Spiders. Van sonar country, country-rock, americana i tralleros, però mai no tant heavies com jo havia cregut que serien. Va haver uns quants solos distorsionats de guitarra, però en cap moment van abocar un munt de decibelis rabiosos des de l’escenari. Potser el proper cop.

Al final vaig marxar tenint dues idees al cap: Wilco té un directe molt bo, però es queden a un pam de l’emoció.

Salut i sort,

Allà on més es va notar el quart de segle que ha passat és a la veu de Sting. La banda va interpretar peces com Truth Hits Everybody o Roxanne amb un to molt més baix del que esteu acostumats a escoltar als enregistraments de comenament dels vuitanta. Per a que us feu una idea, la mateixa distància vocal entre les versions èpica i la acústica del Layla de Clapton. Tot i així van sonar molt bé.

El pas del temps també ha afectat Stewart Copeland. En el seu moment estava, no un esglaó, un pis per sobre de la resta de bateries del rock, gràcies a una sisena marxa que ningú més que ell era capaç de seguir. Ara es limita a passar-se dues hores en cinquena, oferint una lliçó que haurien de seguir molts jovenets.

L’altre inconvenient que havien de superar els nostres records és el format de trio. En els discos d’estudi acostuma a haver un reforçament en forma de teclats o corda, Sting ha interpretat algunes peces acompanyat d’una banda extesa, i això fa que alguns temes sonin desangelats tocats a pèl per guitarra, baix i bateria. Aquí entren Don’t Stand So Close To Me o Wrapped Around Your Fingers.

Com se supera tot això? A banda de la professionalitat que heu llegit aquests dies, amb una exhibició a càrrec d’Andy Summers, guitarrista d’amplíssim registre que dijous va fer tots els solos que en el seu moment el cantant no li permetia fer. I no en va sobrar cap, tots excel·lents i tots de diferent manera. Extraordinari.

El concert va començar a lo grande, amb una magnífica versió de Message In A Bottle que em va posar la gallina en piel (Johan dixit), Synchronicity II i Walking On The Moon. Va continuar amb un aire més tranquil amb Voices Inside My Head, When The World Is Running Down You Make The Best What’s Still Around, Don’t Stand So Close To Me (l’únic moment fluix de la nit).

A partir d’aquest punt la memòria musical ja t’ha transportat a aquella época en que no havies de pagar hipoteca ni amoïnar-te per la feina, i el cap només s’ocupava de disfrutar. A l’Olímpic ja quedava molt poca gent asseguda. Cançons tant poc marxoses com Driven To Tears i Hole In My Life van marcar el començament del crescendo, al qual semblava que arribàvem amb Truth Hits Everybody, cantada per cinquanta mil veus, però resulta que aleshores toquen Every Little Thing She Does Is Magic. Era el punt que jo temia: ¿aguantarà la bateria de Copeland? ¿No trobaré a faltar la percusió? Doncs no, la van clavar i l’Estadi ho va cel·lebrar amb molts aplaudiments.

Segona etapa de transició en el concert amb cançons com Wrapped Around Your Fingers, De do do do de da da da, Invisible Sun i Walking On Your Footsteps. Els que han escrit aquests dies que aquest concert era només un exercici de nostàlgia queden convidats a dir-me per quina altra banda interpretar temes com aquests serien un punt de descans del concert.

I, per acabar, l’èxtasi. Can’t Stand Losing You i Reggatta de Blanc van ser cantades, ballades, saltades i cridades per absolutament tothom; Roxanne va aconseguir mullar alguns ulls; King of Pain (la meva preferida) la van clavar; a So Lonely sospito que la veu de Sting no arribava on volia, però es que com tothom cantava a ell no el seguiem; Every Breath You Take va sonar sòbria i romàntica; i Next To You, el seu primer single i la darrera del concert, va sonar bé però va deixar clar que el temps havia passat i s’havia emportat la ràbia i la forma vocal.

Conclusió: molt bon concert. Naturalment hagués preferit veure’ls al Narcís Sala fa una pila d’anys, però aleshores ni em podia permetre l’entrada ni els pares em deixaven anar a concerts ni els meus amics els agradaven els concerts (aquesta, una constant de la meva vida). Però dir ara ja no són el que eren em sembla una bajenada: són el que són, tres músics excel·lents que disposen d’un repertori a l’alçada de molts pocs grups, i que el que els falta de joventut ho supleixen amb ofici. Com els Stones.

Salut i sort,

Va ser un show curt, només quaranta minuts, i que no permet copsar el directe de la Sam Roberts Band al complert. Ells ara són de gira per Espanya i tenen la intenció d’aparèixer a algun dels festivals que l’estiu vinent es cel·lebraran a Barcelona. El que si va permetre va ser apreciar unes quantes cançons ben construides, hereves del rock clàssic (Neil Young, influències de la psicodèlia, alguna cosa dels Stones) i armades de lletres senzilles i directes.

La versió acústica va tenir força i ritme, el més difícil d’aconseguir en aquest format, però en canvi quan va atacar alguna balada (com Uprising Down Under) va faltar tendresa i no va aconseguir emocionar-me. Caldrà escoltar el seu recent Chemical City per a valorar Sam Roberts com cal.

La Nunuki va fer alguna foto, que igual tenim oportunitat de publicar més endavant.

Salut i sort,

Nosaltres vam poder gaudir del de fa dues setmanes. Jon Robles al saxo, David Mengual al contrabaix i Jo Krause a la bateria van fer una interpretació moderna d’un recull d’estàndars jazzístics. Música excel·lent i un acompanyament molt agradable per l’àpat.

Per sopar podeu escollir entre la carta habitual del local o una degustació de cuina cajun pel molt raonable preu de 24.50€ (begudes a banda). Avís important: no creieu que el fet que sigui sopar degustació vol dir que passareu gana. Jo vaig sortir del sopar que més aviat necessitava una grua que em portés.

Tot plegat en el discret i elegant ambient del Laie.

Salut i sort,

El què més m’ha sorprés, és el que diu que actuen a pèl: no hi ha coristes, no els acompanya cap teclista, ni hi ha un segon baixista que dobli a Sting com era habitual en els seus concerts de fa gairebé un quart de segle. I es veu que tant l’escenari com la luminotècnia són més aviat discrets, pel que són els macroconcerts de rock. És a dir, que la banda confia plenament en les seves forces i en la contundència del seu impressionant repertori.

No fa gaire llegia a La Vanguardia en què consisteix realment el suport que The Police atorga a algunes ONG. És un article molt crític en que es revela que el grup no dóna diners sinó unes poques entrades VIP per a cada concert, que aquestes organitzacions poden subhastar i així obtenir beneficis. A mi no em sembla pas tant malament, crec que tothom és lliure de col·laborar (o no) amb aquestes causes i en la manera que cadascú consideri convenient, i que els altres no serem mai prou objectius a l’hora de mesurar la seva generositat o racaneria.

Salut i sort,

Just a castaway
An island lost at sea
Another lonely day
With no one here but me
More loneliness
Than any man could bear
Rescue me before I fall into despair.

Com sempre que escolto aquesta cançó l’humor em va canviar a millor, vaig seguir el ritme, vaig recordar aquella época i aquell concert que The Police van donar al Fabra i Puig quan jo encara no anava a concerts i al que van anar els U2 de teloners. Al cap de dos minuts, al creuar el següent carrer, la música sortia d’un altre cotxe, aquest aparcat sobre la vorera:

Walked out this morning
Don’t believe what I saw
A hundred billion bottles
Washed up on the shore
Seems I’m not alone at being alone
A hundred billion casatways
Looking for a home.

La lletra complerta de la cançó, la podeu trobar aquí i a un munt de llocs a internet. I a YouTube podeu trobar un munt de videos tant de The Police com d’aficionats interpretant aquest tema i d’altres d’una de les bandes més celebrades del rock i el pop.

Love can mend your life
But love can break your heart

Gran veritat.

I fins aquí, un article que tenia preparat de feia dies. Però és que avui El Periódico m’ha avisat que he d’anar amb compte a l’hora de planificar el proper viatge. També ho diuen La Vanguardia i El País.

Després de moltíssims anys, d’aquí poc The Police tornaran a tocar junts, segurament gràcies a les pregàries de molts fans i els precs i els diners d’alguns promotors. La web oficial de de la gira va donant les darreres novetats sobre els concerts que inclourà la gira mundial i avui ha publicat les primeres dates europees: tocaran a Barcelona, concretament a l’Estadi Olímpic (fixeu-vos quin poc èxit ha tingut anomenar-lo oficialment Lluís Companys) el proper 27 de setembre. Encara no se sap on comprar les entrades ni quant ens clavaran.

Per cert, que a la meva dona The Police mai no li han agradat massa, o sigui que si algú no sap amb qui anar al concert …

Salut i sort,
Ivan.