Jo no ho sé dir millor.
Salut i sort,

Crec que altres cops he nomenat Ferreres, un dels ninotaires que demostren que la qualitat més important del seu ofici no és saber dibuixar, sinó tenir sensibilitat per a copsar la realitat.
No és aquest parell d’ilustracions la mostra més subtil del seu treball, però si un bon exemple que els catalans, pel fet de defensar aferrissadament una llengua i una cultura, no som incapaços de referir-nos a fenòmens universals. I és que malauradament, això dels demagogs és una plaga que afecta arreu del món.
I un altre tema tradicional de polèmica: la discussió perpètua entre els que vivim aferrats a les factures de final de mes i aquells que afirmen que el seu regne no és d’aquest món. Qüestió de prioritats.
Salut i sort,

El PaÃs publica una breu entrevista a El Roto, de qui parlava no fa gaire, tot i que fa temps que dóna motius per fer-ho, arrel de la inauguració d’una exposició seva a Madrid.
La cita amb la que el diari titula l’article (“Probablemente, no existo”) deixa ben clar que és un autor no gens cartesià . És a dir, deliciosament heterodoxe.
Salut i sort,
Ivan.

No és el primer cop que em refereixo a El Roto. És un dels ninotaires que donen prestigi a aquest ofici, particularment a la vessant de crÃtica social i polÃtica.
Desapareguts El Perich, Mingote i Gila, ens queden gent com Ferreres,José LuÃs MartÃn, Máximo, Romeu i Peridis.

Però ningú amb la força expressiva i la profunditat en la reflexió d’El Roto.
Salut i sort,
Ivan.
Suposo que hi ha moltes maneres de comentar-ho, però crec que Farreres, des de les pà gines de El Periódico i com gairebé sempre, ha escollit la millor.
Salut i sort,
Ivan.
Ja comença a haver una bona col·lecció d’obres artÃstiques que defensen les noies que tenen més pes del que marca el canon de bellesa acceptat habitualment. A la cartellera barcelonina crec que encara hi ha una obra de Neil La Butte, per exemple. A les acaballes del 2006 ens va arribar un excel·lent còmic (tebeo, patufet, novel·la grà fica, digueu-li com vulgueu) de Jean-Paul Krassinsky.

De fet no és pot qualificar de novel·la ja que és un recull de cinc contes, tots ells protagonitzats per noies que tenen una personalitat i humanitat tant desbordants com les seves figures, que tampoc és que siguin tant diferents de les de les noies que ens podem creuar cada dia pel carrer.
Són històries amb plantejaments tÃpics i finals gens convencionals. Els bons guanyen i els dolents surten perdent, cosa que sempre és d’agrair. A diferència de les pelis bèliques, aquà els personatges bons són els que tenen bons sentiments i no enganyen i els dolents, els altres. Tant de bo la vida real fos tant clara. Són cinc contes edificants i refrescants, amb un à cid sentit de l’humor i sense gens de moralina que ajuden a encarar amb optimisme el que queda de setmana i que no carreguen amb moralina.
El còmic, per cert, és un génere que m’encanta pel directe que és. La història es narra sense embuts ni descripcions farragoses, que es deixen a la mà del dibuixant, i els dià legs van directes al gra. Cada vinyeta (en els bons còmics) té un propòsit i un significat precisos i la lectura és à gil i amena.
Però tot i que a mi el que m’agrada és llegir bones històries, necessito que estiguin no només ben dibuixades, sinó a més dibuixades d’una manera agradable. No sóc dels admiradors d’El Jueves, per entendre’ns. I per a sort meva Krassinsky dibuixa molt bé: traçada neta i senzilla, i un us dramà tic del color molt adient. Cada història té un tractament cromà tic diferent, segons el to és més sarcà stic o melancòlic; tot un encert. Fixeu-vos també en la diferent manera de dibuixar les protagonistes: el guapÃssima que està quan va a la cita i el deslluïda que es veu un cop l’han tractada de chochovaca; la gran definició de detalls en les cares i els cossos que es volen destacar per necessitat de la història, i la simplicitat de la resta, sense que això faci mala impressió a la vista.
Una molt agradable troballa, la d’aquests cors grassonets.
Salut i sort,
Ivan.
Jean-Paul Krassinsky
Corazones rollizos
Editorial Glénat
I El Roto, amb la seva habitual i crua mestria, ens explica què podem esperar, des de les pà gines d’El PaÃs:
Salut i sort,
Ivan.
Scott Adams, l’autor del comic satÃric Dilbert ha publicat un article al seu blog on parla dels factors que porten a l’èxit.
Naturalment, tots posarem matisos, perquè el que per uns és sort (estar al moment oportú al lloc adient) per altres és conseqüència d’una bona preparació. I tenir una bona formació està sempre supeditat, condicionat i és relatiu a factors com el moment del mercat de treball, el talant de l’empresa on treballes o els companys que tens. En què tens una bona formació i què d’important és això aquà i ara? O el simple fet de tenir unes o altres coneixences i el grau de confiança que hi tens. Hi ha gent que ho conrea premeditadament i gent que no.
El que vull comentar és que tant per Adams com per mi el que és principal és la pròpia persona. Naturalment que la sort existeix. Però moltes vegades el que tu has fet voluntà riament abans té una immensa influència en que estiguis en aquell moment en aquell lloc. Si sumeu els seus percentatges, el 50% dels factors d’èxit que ell considera són manipulables per la pròpia persona. Les circumstà ncies et poden condicionar moltÃssim o fins i tot completament (si ets un general de l’exèrcit luxemburgués dificilment passarà s a la Història), però en general és la pròpia persona la que construeix el seu futur. El Destà no existeix.
A mi em sembla que la seva llista és força acurada. I el seu treball més conegut, Dilbert m’encanta. Algun dia en parlaré més de la seva tribu de personatges.
Salut i sort,
Ivan.
PD: Pels que no sou lectors habituals d’Adams, BOCTAOE és l’acrònim de “but of course there are obvious exceptions“.