Vae Victis és un latinajo que serveix per donar-li nom a la sèrie de quinze volums que amb guió de Simon Rocca i ilustracions de Jean-Yves Mitton dramatitzen la Guerra de les Gàl·lies. El punt de vista és el d’un personatge fictici, una noia anomenada Àmbar o Boadicae, que correspondria a la mare de la històrica reina Budicca. Personatges històrics i imaginaris es van relacionant durant tot el relat.

Malauradament, aquesta elecció de protagnista (ai, la correcció política!) provoca que el guió sigui molt fluix, o millor dit, molt poc creïble. No és que no haguessin reines poderoses a aquella època, però les que ho eren només els feien cas a la cort. En canvi, a l’heroïna de Vae Victis! la respecten, la valoren i s’enamoren d’ella en les més diverses situacions i gent que, diguem-ne, no és gens sospitosa de manca de masclisme.

Afegiu-li un parell de debilitats inimaginables en Juli Cèsar, el paper fonamental de l’amor romàntic a una història situada abans de Crist, i alguns altres petits disbarats, i ja teniu una història malaguanyada. Si en lloc de la Gàl·lia haguessin situat la història a un regne imaginari (à la Tolkien) la cosa s’aguantaria molt millor. Però el problema de fons és que a la trena de trames de Vae Victis! li manca equilibri. Hi ha volums en que domina la narració de les campanyes bèliques, n’hi ha que són històries d’aventures o amb un cert misteri, i d’altres del génere romàntic, però cap no acaba de lligar.

La part gràfica, en canvi, excel·leix. Detalls i rostres apareixen en tot el seu esplendor i si manquessin els diàlegs moltes escenes es podrien entendre només per les expressions facials. I hi ha un munt de vinyetes espectaculars, mostrant paissatges, desplegaments de tropes o grans batalles.

Adient pels admiradors del génere d’espasa i aventura. Contraindicat si heu llegit els Diaris de la Conquesta de les Gàl·lies.
Salut i sort,
Ivan.

Més enllà de si coincideixes ideològicament o no amb el seu punt de vista ideològic, la claredat del seu discurs, la potència de la sàtira, l’enfocament humanista i, especialment, la netedat del seu missatge, el converteixen en la meva opinió en el millor comentarista de l’actualitat que hi ha en aquest país.

Si encara no el coneixeu o voleu aprofundir una mica en la seva obra i el seu pensament, cada dia el podeu seguir a El País, la gent de Nodo50 té una pàgina dedicada a molts dels seus comentaris, i la magnífica revista online Jot Down Cultural Magazine li va fer fa poc una entrevista.

Amb més mala llet i un estil gràfic tant lleig com el del molt enyorat Perich, El Roto ha recopilat alguns dels seus apunts sobre una crisi que ja dura molt i de la que encara no intuim el final. Armat de paper i tinta negra em temo que tindrà més oportunitats de despullar la realitat dels eufemismes políticament correctes.

Adient per a sacsejar el cervell. Contraindicat per a especuladors.

Salut i sort,
Ivan.

Frank Miller i Lynn Varley van parir un relat gràfic èpic, carregat de força tant narrativament com visualment, que captiva en tot moment el lector i que supeera molt hàbilment el handicap d’explicar una història amb final conegut.

El gran encert de 300 és la manera de combinar la gran història, l’èpica, la batalla històrica i la moral de disciplina i sacrifici, amb les petites històries íntimes. La grandesa, al final, rau en les persones.

I gràficament l’estil del dibuixant Miller i de la ilustradora Varley no només és impactant, sinó que s’adapta perfectament al relat de la matança.

Adient pels aficionats als westerns. Contraindicat pels amants d’espasa, mamella i bruixeria.

Salut i sort,
Ivan.

El factor més important són els guions, originalment del genial Jean-Michel Charlier. Les seves són històries vívides i versemblants, tot i que completament allunyades del context històric real. Són trames d’intriga situades en l’escenari habitual del western, en que les claus pròpies del génere apareixen només lateralment.

Les històries de Blueberry no són especialment originals, però són prou complexes com per a que aparegui tot el reguitzell de matisos necessari per a fer-les apassionants. Els bons són boníssims i els dolents dolentíssims, però tots tenen un punt admirable. En el rerefons hi ha el concepte que un cert codi moral és necessari per a mantenir la civilització, però no necessàriament el marc legal considerat civilitzat.

Però en un còmic la història entra per la vista, i aquí Blueberry es beneficia de l’aquarela del grandíssim Jean Giraud, que molt abans de ser Moebius es va fer ric pintant els grans espais americans amb un detall impressionant i un realisme colpidor. Amb el temps el mateix Giraud va anar simplificant els seus dibuixos a la sèrie, que amb la incorporació de nous dibuixants ha tornat a recuperar el detallisme, però sempre s’ha mogut dins d’uns paràmetres estètics semblants: colors intensos, traçada realista, i alternança entre primers plans íntims i la complicitat amb els paissatges de llegenda.

Tant el dibuix com els guions han estat sempre prou convencionals com per interessar públics molt amplis, i si gràficament ha evitat els detalls escabrosos, narrativament Blueberry ha optat per acostar-se a les visions més complaents amb els natius americans per tal de guanyar el favor popular.

Per últim, l’heroi. El poca-vergonya valent, fort, hàbil, llest i honrat que a tots ens hagués agradat ser en una pel·lícula d’aventures. La sèrie té visos de realitat, i en determinats capítols (especialment els de la Guerra Civil i els dels darrers anys de la vida de Blueberry) s’intercalen esdeveniments i personatges històrics. Però no hi ha qui cregui versemblant una col·lecció d’herois com la que apareix a Blueberry.

Els meus favorits són la sèrie que arranca amb Chihuahua Pearl i conclou a El final del camino (nou volums) sobre una missió a Mèxic a la recerca d’un tresor de l’exercit confederat, especialment el volum Balada por un ataúd, i la que arranca amb El jinete perdido per acabar amb El general “Cabellos Rubios” (sis àlbums) on recrea l’odissea de l’establiment del ferrocarril. Actualment la sèrie avança durant la Guerra Civil Americana, i el darrer 1276 almas continuarà a la propera entrega, amb personatges que inclouen Pinkerton o els generals Sheridan i Custer.

Salut i sort,
Ivan.

No és qüestió de desvetllar la trama d’una sèrie en que el thriller i la troca més que embolicada són dos dels principals atractius, però la trilogia cinematogràfica sobre Jason Bourne us pot servir de referència. A XIII, està inspirada en la novel·la de Robert Ludlum, hi ha molta més intriga, més conspiracions, més personatges, més sexe, i molt més misteri fins el final.

Tot i ser fidel a la seva trama conspirativa, XIII ha fet nombroses incursions també en d’altres géneres. Per exemple a Tres relojes de plata (1995) es pot veure un autèntic western combinat amb una història d’immigrants que evoca la saga d’El Padrino. El següent volum, El juicio (1997), s’atreveix amb el subgénere judicial, molt difícil de tractar en el còmic. El oro de Maximiliano (2005) és pur génere d’aventures. El tretzè volum, La investigación (1999), està narrat en format de reportatge gràfic. Serveix per aclarir tot l’embolic de la primera dotzena de volums, per a publicar material inèdit, i per a retre un homenatge no declarat a Bernstein i Woodward.

Per a homenatges, el que se li ret al volum final (2008, El último asalto) a Jean Giraud, que a més es va encarregar de dibuixar i entintar el penúltim volum de la sèrie. En aquest àlbum, La versión irlandesa (2008), hi ha a més un interessantíssim making-of que explica la ingent feina de recerca, documentació i artística que hi ha al darrera d’un comic-book.

Els seguidors deXIII, que ha estat adaptat al videojoc i a una sèrie de televisió, agafem el seu final amb un sabor agredolç. Per una banda hem descobert per fi la veritable identitat del protagonista, i tots els extrems de la trama s’acaben resolent. Per una altra banda, el darrer capítol és potser el més fluix, en part perquè no es podia enrevesar més la història, en part perquè massa històries havien quedat per resoldre en el darrer moment.

A mi XIII m’agrada molt. Pel seu dibuix pulcre, pel seu guió apassionant i emocionant, pels retrats de personatges creïbles involucrats en situacions a primer cop d’ull inversemblants, però que després penses de més grosses en deuen fer. I perquè, com a la vida real, els bons dubten de tot mentre els dolents estan ben segurs del que han de fer.

Indicat pels aficinats tant a les aventures d’espies com a la intriga política. Contraindicat si busqueu tiros y tetas.

Salut i sort,
Ivan.

PS: mantinc la política d’escriure els títols, en aquest cas dels llibres, en l’idioma en que els he llegit; és per això que els títols apareixen tots en castellà, i no en l’original francès, ni he pensat en traduir-els al català.

Avui ha tornat a lluïr-se: lucidesa, claretat i concisió. Baltasar Gracián en seria un fervent admirador.

Salut i sort,
Ivan.

Jo ja fa anys que sóc lector diari de Dilbert. Scott Adams no només captura amb nitidesa les vides públiques i privades dins de l’entorn laboral, especialment un món laboral que m’és molt proper, sinó que també reflexiona al voltant de la natura humana, si més no de determinats habitats professionals urbans en el primer món. Els seus còmics són tant provocadors com entranyables, profundament realistes i brutalment satírics, però especialment, són punyents perquè les diagnosis són encertades.

Els personatges són necessàriament estereotips exagerats, però són essencialment reconeixibles. Us ben asseguro que us puc mentar uns quants Wallys, Dogberts, Asoks i Alices. De Dilberts no n’he trobat tants, però de caps inútils com el seu n’hi ha un munt, us ho ben prometo.

I sobre aquest episodi concret, us puc ben assegurar que és el pa nostre de cada semestre. Puc posar-hi quatre exemples reals en tres empreses diferents, sense haver de recorrer als “em van explicar què“, només de primera mà.

Salut i sort,
Ivan.

Salut i sort,

Realment, aquest home les clava dia si i dia també. Com sempre, si cliqueu la imatge es veurà més gran en una nova pestanya.

Salut i sort,

El que va inventar la divisió entre Ciències i Lletres es va cobrir de glòria. És una de les bestieses més grans que s’han fet mai. (Per cert, no recordo els detalls, però sembla que va ser en una polèmica al Regne Unit sobre quins ensenyaments havien de ser universitaris i quins no).

Ni Ciències ni Lletres. Les unes no tenen sentit sense les altres. Allà on és més clar és a la Medicina. No serveix de res l’excel·lència tecnològica i la màxima experiència si no hi ha una sensibilitat humanística que et motivi a tractar d’una manera adient els pacients. I a l’inrevés. Es poden posar múltiples exemples.

Per això tant imbècils són els escriptors que presumeixen de la seva ignorància tecnològica com els enginyers que no tenen temps per a llegir cap llibre que no sigui de la seva especialitat. Uns no poden abastar tot el que els ofereix el present, els altres no poden saber que els depararà el futur.

Salut i sort,

No és aquest parell d’ilustracions la mostra més subtil del seu treball, però si un bon exemple que els catalans, pel fet de defensar aferrissadament una llengua i una cultura, no som incapaços de referir-nos a fenòmens universals. I és que malauradament, això dels demagogs és una plaga que afecta arreu del món.

I un altre tema tradicional de polèmica: la discussió perpètua entre els que vivim aferrats a les factures de final de mes i aquells que afirmen que el seu regne no és d’aquest món. Qüestió de prioritats.

Aquest parell de vinyetes les trobo senzillament genials. Genial, en un comentarista gràfic, considero que és anar directe al gra i aconseguir transmetre una idea demanant molt poc esforç al lector, i a més aconseguir una reacció emocional, en molts casos un somriure intel·ligent, en d’altres un riure histèric i incontenible. Amb Ferreres, a més, acostumo a estar d’acord en el que expressa.

Salut i sort,

Jo no ho sé dir millor.

Salut i sort,

Salut i sort,

No és aquest parell d’ilustracions la mostra més subtil del seu treball, però si un bon exemple que els catalans, pel fet de defensar aferrissadament una llengua i una cultura, no som incapaços de referir-nos a fenòmens universals. I és que malauradament, això dels demagogs és una plaga que afecta arreu del món.

I un altre tema tradicional de polèmica: la discussió perpètua entre els que vivim aferrats a les factures de final de mes i aquells que afirmen que el seu regne no és d’aquest món. Qüestió de prioritats.

Salut i sort,

La cita amb la que el diari titula l’article (“Probablemente, no existo”) deixa ben clar que és un autor no gens cartesià. És a dir, deliciosament heterodoxe.

Salut i sort,
Ivan.

No és el primer cop que em refereixo a El Roto. És un dels ninotaires que donen prestigi a aquest ofici, particularment a la vessant de crítica social i política.

Desapareguts El Perich, Mingote i Gila, ens queden gent com Ferreres,José Luís Martín, Máximo, Romeu i Peridis.

Però ningú amb la força expressiva i la profunditat en la reflexió d’El Roto.

Salut i sort,
Ivan.

Salut i sort,
Ivan.

De fet no és pot qualificar de novel·la ja que és un recull de cinc contes, tots ells protagonitzats per noies que tenen una personalitat i humanitat tant desbordants com les seves figures, que tampoc és que siguin tant diferents de les de les noies que ens podem creuar cada dia pel carrer.

Són històries amb plantejaments típics i finals gens convencionals. Els bons guanyen i els dolents surten perdent, cosa que sempre és d’agrair. A diferència de les pelis bèliques, aquí els personatges bons són els que tenen bons sentiments i no enganyen i els dolents, els altres. Tant de bo la vida real fos tant clara. Són cinc contes edificants i refrescants, amb un àcid sentit de l’humor i sense gens de moralina que ajuden a encarar amb optimisme el que queda de setmana i que no carreguen amb moralina.

El còmic, per cert, és un génere que m’encanta pel directe que és. La història es narra sense embuts ni descripcions farragoses, que es deixen a la mà del dibuixant, i els diàlegs van directes al gra. Cada vinyeta (en els bons còmics) té un propòsit i un significat precisos i la lectura és àgil i amena.

Però tot i que a mi el que m’agrada és llegir bones històries, necessito que estiguin no només ben dibuixades, sinó a més dibuixades d’una manera agradable. No sóc dels admiradors d’El Jueves, per entendre’ns. I per a sort meva Krassinsky dibuixa molt bé: traçada neta i senzilla, i un us dramàtic del color molt adient. Cada història té un tractament cromàtic diferent, segons el to és més sarcàstic o melancòlic; tot un encert. Fixeu-vos també en la diferent manera de dibuixar les protagonistes: el guapíssima que està quan va a la cita i el deslluïda que es veu un cop l’han tractada de chochovaca; la gran definició de detalls en les cares i els cossos que es volen destacar per necessitat de la història, i la simplicitat de la resta, sense que això faci mala impressió a la vista.

Una molt agradable troballa, la d’aquests cors grassonets.

Salut i sort,
Ivan.

Jean-Paul Krassinsky
Corazones rollizos
Editorial Glénat

Salut i sort,
Ivan.