Tercera entrega del ramat més hilarant i heterogeni del cinema animat.
La sensació que em queda és que la fòrmula ja està esgotada. Per a donar-li al guió un cop d’originalitat han rescatat el mite del món perdut on encara habiten els dinosaures, barrejant-lo amb el Viatge al centre de la Terra de Verne. Tot plegat, forçat. S’ha perdut la originalitat
Ice Age 3 és divertida, però ni de lluny com les dues primeres entregues. Els personatges ja són molt previsibles i hi ha poques sorpreses. Això sí, la pel·lícula és tècnicament perfecta i depara algunes escenes realment memorables, com el tango que es marca Scrat o la persecució aèria
Si pensaveu que ja havia complert la meva quota de cinema de pingüins, estaveu molt equivocats.
Happy Feet (2006) reprén el tema engegat per El viaje del Emperador (2005) i el desenvolupa en una història que, com és obligatori en les cintes adreçades a la canalla, conté diverses lectures i ensenyaments.
El primer que cal destacar de Happy Feet és que és un excel·lent musical. A més d’una banda sonora pròpia, fa el mateix que ja van aconseguir Moulin Rouge i Shrek, incorpora en el seu discurs diverses cançons que, de manera natural, ajuden a explicar la trama. Això és evident si més no a la versió original. Complementant la música, unes coreografies sensacionals (tant pel divertides com pel ben aconseguides tècnicament) que són el primer homenatge cinematogràfic de la pel·lícula.
Happy Feet explica una història de superació personal, de lluita d’acceptació per ser diferent, molt necessària en els temps que vivim. També hi ha el previsible missatge ecologista, mostrat d’una manera més crua de la que m’esperava. I hi ha la lliçó de l’acceptació d’aquells que són diferents o no comprenem, tant necessària com la primera.
Happy Feet és excel·lent alhora d’apropar els pingüins a referents humans. Des de l’escola fins la pandilla de puertoriquenys (l’homenatge a West Side Story) passant pel predicador o els vells puritans, reconeixem amb molta facilitat personatges humans en pingüins. Ah, i Elvis, efectivament, viu: a l’Antàrtida i reencarnat en pingüí.
Gràficament, és senzillament perfecta. Hi ha personatges en que han volgut que es notés que són dibuixos, i n’hi ha d’altres (els lleons marins, especialment) que semblen retratats. L’efecte d’incloure imatges reals en determinades escenes multiplica l’espectacularitat del dibuix. Comparar-ho amb El viaje del emperador és un plaer inexcusable.
Malauradament, la pel·lícula s’allarga un pèl massa sense controlar bé el ritme narratiu, i acabes agraïnt que per fi s’acabi.
Adient per a passar dues hores molt entretingudes. Contraindicat si sou amants dels zoos i aquariums.
Comèdia romàntica coral: entretinguda, divertida i un punt cursi.
A mi m’agraden les comèdies romàntiques, perquè no me les prenc seriosament, què és com es disfruten. He’s Just Not That Into You és una comèdia clàssica amb el format d’històries encreuades que s’ha fet popular després de Short Cuts. Surt un repartiment extens, popular i molt atractiu i es creen situacions arquetípiques de la guerra de sexes. Innovació zero, els productors han anat a lo segur.
A banda de l’entreteniment que proporciona durant dues hores, el que destaco del film és que forma part d’un curiós encadenament d’inspiracions. Segons la Viquipèdia, la pel·lícula, què és del 2009, està basada en un llibre d’autoajuda publicat el 2004; llibre que va ser inspirat en per un episodi de Sex and the City; llibre que després apareix a l’episodi Pulp Friction de les Gilmore Girls com a exemple de llibre que llençar a la paperera.
Adient per passar una estona entretinguda. Contraindicat per a aprendre res.
Offside (o Fuera de juego, a la traducció amb que s’ha estrenat a Espanya) és una més que interessant comèdia iraniana.
La trama d’Offside s’explica ràpid: un grup de noies són detingudes per l’exèrcit a l’intentar entrar d’amagat a un partit de futbol. Durant l’espai de temps en que dura la retenció de les noies, assistim a un retrat minimalista i detallat sobre la distinció femenina a l’Iran actual. D’entrada, sembla que els és prohibit entrar als estadis de futbol perquè allà els homes diuen paraules malsonants i això a elles les ofendria.
Tot i el dramatisme que li podem imaginar a la vida real a Teheran, el camí que han escollit el director i guionista Jafar Panahi ha estat el de la comèdia. Comèdia de l’absurd és la política, comèdia simpàtica és aquest film. Pels fanatismes i els polítics demagogs no hi ha pitjor càstic que el retrat fefaent: el ridícul és implacable.
Personatges versemblants, situacions realistes i un guió sense pretensions però també sense forats. Actors i actrius que no semblen professionals però que ho fan la mar de bé. No és necessita més per fer un bon film.
Adient si teniu ganes de visitar un altre món i divertir-vos. Contraindicat si sou de posicions maximalistes.
Film simpàtic i sense pretensions, que desborda optimisme.
Cada any surt un parell de pel·lícules d’aquest estil, l’americana i l’anglesa. Juno, Bend It Like Beckham, Brassed Off, The Full Monty, segur que en podeu afegir d’altres. La majoria es recolzen en el génere de la comèdia, que per a drama ja tenim la vida real, i incorporen un casting ampli, on sempre ens podem identificar amb algú, i una història de superació personal i reflexió sobre la vida.
És un subgénere que m’agrada, però en petites dosis, perquè la ingenuitat s’ha de dosificar si és que volem sobreviure. Però Little Miss Sunshine m’ha agradat força.
Aquí el que hi ha és l’exaltació dels valors familiars, de suport entre els membres d’una família atípicament desestructurada, i la persecució infantil i ingènua d’un objectiu. Hi ha també una reflexió més profunda del que sembla sobre el significat de la paraula fracàs i una denúncia molt crua dels paràmetres que a l’Amèrica actual defineixen l’èxit, fent servir d’exemple el repugnant concurs de bellesa infantil que dóna nom al film.
El resultat és magnífic. En un film on hi ha molt diàleg, amb molt bon criteri els guionistes no han provat de posar frases brillants sinó diàlegs amb sentit. El resultat és un munt d’escenes memorables i una colla de personatges entranyables.
Nota curiosa: figuren dos directors, Jonathan Dayton i Valerie Faris, que no sé com s’hauran repartit la feina.
Els Oscars van premiar el veterà Alan Arkin i els guió de Michael Arndt, però podien haver decorat les cases del solvent Greg Kinnear, un Steve Carell ara centrat en la seva faceta més humorística, o la Toni Collette, que ja s’ha desfet de l’estigma Muriel i sempre surt a propostes interessants.
Adient si busqueu una proposta estimulant. Contraindicada si pensaveu a presentar-vos a Miss o Mister Qualsevolcosa.
Vaig posar-me a mirar aquesta pel·lícula argentina pensant que seria una comèdia romàntica, però té molt més de drama que no de comèdia.
Un grup d’amics s’aplega a un bar de Buenos Aires, parla sobre els seus desenganys amorosos, reviu l’época en que estaven més units i retroba l’amistat i l’amor. A aquest argument, afegiu-li tres escenes hilarants, algunes de simpàtiques, i algunes també dramàtiques. El resultat no acaba de cuallar. Ni emociona ni fa pensar, no passa de la pell.
L’opera prima d’Hernan Gaffet és un cas que es pot posar d’exemple de la delicada alquímia del cinema. No hi ha res que sigui dolent en Ciudad en celo: bones interpretacions, bon argument, una localització que m’agrada, simplement l’he trobada superficial i poc definida. En canvi, a l’Anna li va agradar.
Adient per passar una estona agradable. Contraindicada si necessiteu un petit trasbals.
Pel·lícula sense massa pretensions pensada com a pur entreteniment per a obtenir un gran èxit a taquilla. Prou bona.
La premisa de partida és prou interessant: ajuntar dos personatges, el ric i el sabi, que saben que els queda molt poc temps de vida, per a veure com poden aprofitar el poc temps que els queda. Afegiu-li una parella protagonista estelar, Jack Nicholson i Morgan Freeman i teniu un producte més que prometedor.
Si The Bucket List l’hagués dirigida Scorsese, segurament hagués muntat un drama i hagués exprimit el talent de la parella d’actors buscant escenes elèctriques, de confrontació i el film hagués estat nominat a un parell d’Oscars. Però qui l’ha dirigida és Rob Reiner, un home a qui li agrada fer comèdies amables i pel·lícules d’èxit, o sigui que ens serveix una comèdia molt agradable de veure i que lateralment planteja alguna pregunta interessant.
Tot i així, The Bucket List està molt millor que la majoria d’ensucraments hollywoodencs a favor de la família que ja estem acostumats a patir. Hi ha gags previsibles, n’hi ha de més aconseguits, i hi ha un guió tant previsible com eficaç. Però sobretot hi ha un parell d’actors com n’hi ha pocs que t’apropen la història fins a la pell, humanitzen el relat i emplenen la pantalla.
A mi m’ha agradat molt, més del que m’esperava.
Adient si voleu passar una bona estona sense complicacions. Contraindicat pels fanàtics de Bergman.
Apunto el nom de William Somerset Maugham, un novel·lista al que desconeixia i que ja he vist adaptat a dos films que m’han agradat: The Painted Veil i aquest Being Julia, basat en la seva novel·la Theatre.
La Julia del títol és una madura actriu teatral que ha assolit aquella edat de la vida en que tot l’avorreix: la feina, l’èxit, el marit … El film comença doncs com un melodrama, però hi ha sorpreses en la trama que fan evolucionar la història d’una manera més que interessant. El film passa per una fase drama romàntic prou aconseguida i acaba en una magnífica comèdia d’embolic. Recordeu les Mujeres al borde de un ataque de nervios d’Almodóvar? Doncs això.
La Julia està interpretada per una Annette Bening senzillament sensacional. La seva capacitat expressiva i la seva amplitud de recursos no haurien de sorprendre a ningú que hagués vist el Valmont de Milos Forman o els timadors (The Grifters) de Stephen Frears. Una grandíssima actriu sempre en plenitud de forces. El film està al seu servei i ella eleva la qualitat de la pel·lícula en tot moment.
La resta del repartiment està a l’alzada, i això vol dir simplement un nivell altíssim. Aquí incloem el ja mític Jeremy Irons (hi ha una brevíssima aparició del seu fill com a recader al teatre), el sempre eficaç Bruce Greenwood, les divertides Juliet Stevenson i Miriam Margolyes i la impressionant Lucy Punch, que a la seva curta aparició es menja les escenes on surt.
Molta part del mèrit cal atribuir-lo a l’experimentat director István Szabó, de qui recordo un film molt semblant, Meeting Venus, on la Glenn Close feia el paper d’una diva operística. Per cert, a aquesta pel·lícula hi ha l’escena de llit millor rodada que recordo haver vist mai.
Paga la pena que la veieu.
Adient per un programa doble amb Eva al desnudo. Contraindicada si sou alèrgics a la típica cortesia anglesa de classe alta.
La llista d’hereus, reals o presumptes, de Lewis és llarguíssima. Els darrers en voler emular el seu èxit són Jim Carrey i Ben Stiller. Stiller és capaç tant de fer ganyotes com de portar un diàleg amb un mínim de gràcia i sensibilitat. Això i la seva fila d’home del carrer li permeten abordar de manera fiable papers de comèdia.
A A Night In The Museum ens deixa una bona mostra. El film té una trama que va de la sensibileria familiar fins al génere fantàstic, amb no cap altra pretensió que entretenir mentre dura el seu metratge. En papers secundaris podem trobar Dick Van Dyke i Robin Williams, així com també Owen Wilson, amic personal de Stiller i recent notícia degut a un possible intent de suicidi.
Els efectes especials són correctes i fan gràcia, però no aconegueixen aixecar la nota final més enllà de l’aprovat. Això i una bona recaptació era el que buscaven els productors, que van estrenar Night in the Museum el cap de setmana de Nadal.
Ho confesso: m’encanten les comèdies romàntiques. Music and Lyrics (Tu la letra, yo la música) respon a tots els supòsits del génere i si en sou aficionats no us decebrà.
La parella protagonista és veterana en el génere. Això vol dir avantatges (experiència, podeu comptar amb que ho faran prou bé) i defectes (són absolutament incapaços de sorprendre’t). Hugh Grant interpreta el seu enèssim paper de simpàtic maldestre i la Drew Barrymore interpreta un altre cop a una noia tímida, guapa i sensible. Per cert, també aquest cop repeteix l’escena en que apareix embolicada amb els llençols. Com que el pes de Music and Lyrics cau sobre ells dos, el film s’aguanta prou bé.
On falla el film? Sorprenentment, a les cançons. Aquí el sucre amenaça a tots els diabètics de la sala, però com que no és plenament un musical no hi ha perill. El guió i la realització són totalment previsibles. El que es demana és fer un producte d’entreteniment i el resultat és decent.
Què més de bo te Music and Lyrics? Dues coses. La primera, els secundaris; impagables els personatges de l’agent d’ell i la germana d’ella. La segona, els tres primers minuts, mentre apareixen els crèdits. És un videoclip que paròdia els que es feien a començament dels vuitanta, absolutament genial. Si vau crèixer en aquella época, escoltant A-ha i els Duran Duran, només per això ja paga la pena veure la pel·lícula. I si us fixeu en la balada final, inclou un vers que diu … haven’t done it since Frankie said Relax …, aquesta ja és de nota.
