Salut i sort,
Ivan.

Noi coneix noia, multiplicat per quatre, i només hi ha dues noies. I li afegeixes el glamour de l’alta societat, els rics i elegants. I el vesteixes amb l’elegància personificada, Katharine Hepburn i Cary Grant. I poses enmig a la versió hollywoodenca de l’home corrent per antonomàsia (James Stewart, amb permís del Walter Matthau) per a que l’espectador estigui enmig de tot el sarau, a primera fila per a veure totes les entremaliadures, malifetes i dolenteries que perpetraran els que tenen més fàcil passar per l’ull d’una agulla que entrar al cel. Ningú no es pot resistir a aquest argument, i aquests personatges.

I molt menys quan el projecte cau en mans de Joseph L. Mankiewicz com a productor i George Cukor com a director. Partint de la base de l’obra de teatre amb que la Hepburn va triomfar a Broadway, van parir la que per a molts és la comèdia americana per excel·lència.

The Philadelphia Story, film que va ser impulsat per Katharine Hepburn com a mitjà per a tornar exitosament a Hollywood, no va atorgar-li el segon Oscar a Kate. És a dir, la pel·lícula és tant bona que l’excel·lent Hepburn no és el millor d’ella!

Jo em vaig enamorar de Historias de Filadelfia pels diàlegs afilats i l’humor intel·ligent, però cada cop que l’he tornada a veure, a més de tornar a caure enterra rient, m’adono de més i més detalls sublims. Els que opinen que el bon cinema, o l’art en general, és incompatible amb el divertiment i l’èxit comercial tenen una cita ineludible per a qüestionar aquesta idea. I mai m’he atrevit a mirar el remake musical amb música de Cole Porter.

Adient pels que creuen en el true love. Contraindicat pels que els agrada vestir roba pija.

Salut i sort,
Ivan.

En una època on els estudis tracten desesperadament de rendibilitzar el seu fons d’armari és molt extrany que encara no hagi aparegut la comercialització d’una versió extesa d’aquest film. Originalment estava concebut com quatre episodis, dels quals només s’han inclós a la versió estrenada al cinema el segon i el quart, per a fer que la pel·lícula fos més curta i comercial. De totes maneres, La vida privada de Sherlock Holmes és llarga i no va tenir gaire èxit en la seva estrena. A l’igual que en el cas de The Princess Bride, un escàs èxit en primer moment però una llarga vida com a film de culte.

Si una paraula defineix The Private Life of Sherlock Holmes és equilibri. Equilibri entre comèdia i intriga; entre l’elegància victoriana i la irreverència del Sherlock Holmes que composa un magistral Robert Stephens; entre la simplicitat del Dr. Watson de Colin Blakely i la sofisticació d’una fascinant Geneviève Page; entre la sobrietat de Christopher Lee com a Mycroft Holmes i l’histrionisme de Tamara Toumanova com a diva de la dansa.

Em va costar anys i panys, però gràcies a internet i a pesar de la SGAE vaig aconseguir escoltar la maravellosa banda sonora de Miklós Rozsa, que parteix de un concert per a violí que va composar a la seva joventut i que Billy Wilder havia escoltat en un concert a Viena gairebé quaranta anys abans de rodar The Private Life of Sherlock Holmes.

I un dels millors epílegs que s’han rodat mai.

Adient per a fanàtics de Sherlock Holmes, pels que odien Sherlock Holmes, i pels aficionats a la comèdia o a les històries de detectius. Contraindicada només per a gent sense bon gust ni sentit de l’humor.

Salut i sort,
Ivan.

La llista no pot estar numerada, per la mateixa raó que no estimes més el papa o la mama. Ni serà mai definitiva, perquè demà recordaré o incorporaré un altre film que també m’emocionarà, m’agradarà, em divertirà o m’impactarà com els que ja he apuntat a algun lloc. Però si que és cert que qualsevol d’aquestes pel·lícules em poso a mirar-la sense cap mena d’esforç tot i que l’hagi vist un parell de dies abans.

When Harry Met Sally és una arquetípica comèdia romàntica. El Rob Reiner (que ha signat un grapat de pel·lícules que puc incloure a aquesta llista) va construir una reflexió sobre les relacions de parella, sobre l’amistat i retaule sobre l’evolució dels conceptes amor i sexe als EUA. Algun acudit hilarant, situacions plantejades de manera molt natural, un munt de simpatia i humor natural i la millor declaració d’amor que recordo a un film.

I  la Meg Ryan, és clar, en el paper que va catapultar la seva carrera, exercint de guapa i de noia encantadora. Perfectament acompanyada per un Billy Crystal en un paper fet a mida. En un paper secundari la Carrie Fisher va aconseguir la millor interpretació de la seva carrera, després de fer-se mítica com a Princesa Leia.

Recordo que vaig anar a veure When Harry Met Sally amb el Jep, al cinema Arkadin, que com tants d’altres ha passat a la història. I com tants d’altres, jo també vaig sortir del cinema enamorat de Sally.

Salut i sort,
Ivan.

PS: us heu plantejat mai què s’en va fer del Harry i la Sally?

A un poblet anglès torna la Tamara Drewe, que hi va viure d’adolescent però que des d’aleshores ha canviat molt. I la seva tornada és com la gota que cau sobre la quieta superfície d’aigua, ho belluga tot. Amb aquesta premisa i la imatge que han escollit pel pòster del film, beneficiant-se del cos espectacular de la Gemma Arterton, jo m’esperava una comèdia més simple, basada en gags més previsibles i hilarants. Però no.

Frears, com ja va fer a Prick Up Your Ears busca més el somriure que no la riallada. Desplega els seus personatges sobre l’escenari amb una barreja de tendresa i irreverència i aconsegueix una cosa tant difícil com familiaritzar l’espectador amb el repartiment des del començament. I a diferència d’altres pel·lícules amb repartiment coral, aquí no hi ha secundaris, perquè tampoc no hi ha trames secundàries. Potser el que falla del film és el títol.

A partir de les diferents maneres d’estimar que tenen els diferents personatges de Tamara Drewe, Stephen Frears composa un retaule amorós que no només no empalaga, sinó que resulta molt convincent. L’escena de la presentació del llibre, el desenllaç de la història de les nenes, o la força de la mirada de la Gemma Arterton (atents: aquí hi ha una futura estrella mundial) seran coses que recordaré de Tamara Drewe.

Adient pels seguidors de les grans sèries britàniques. Contraindicada pels fans de Benny Hill.

Salut i sort,
Ivan.

La pel·lícula és tant dolenta com us podeu imaginar, però també és cert que hi ha vegades que ve de gust apagar el cervell i deixar que et distreguin i prou. En aquest terreny la senyoreta Aniston és una especialista.

A banda de l’horrorós del poster, aquesta és una comèdia romàntica al servei de la parella protagonista, que segurament atreu masses als cinemes, però aquest cop l’únic atractiu que poden observar és el dels seus cossos, perquè les interpretacions són molt primitives. La majoria d’acudits no milloren les interpretacions i les situacions són tant previsibles com tòpiques, però tot plegat et fa passar una estona distreta.

Els caça-recompenses són legals a la majoria d’estats dels EUA i recordo haver vist una pel·lícula del mític Steve McQueen sobre el tema.

Us deixo el trailer oficial, que us explicarà perfectament tot el contingut del film en menys de tres minuts. I després es demanen per què la gent ha deixat d’emplenar els cinemes.

Adient per entretenir-se sense pretensions. Contraindicat si us agrada l’humor subtil.

Salut i sort,
Ivan.

Weather Girl té un guió típic i planteja una situació d’inici prometedora. A més afegeix un puntet social que dóna un contrast amarg molt apropiat per a no ensucrar massa la comèdia. Però ni el director ni el repartiment estan a l’alçada d’aquest plantejament.

La major part de responsabilitat la poso a les espatlles de la protagonista, una Tricia O’Kelley que és calcada a la Paula Vázquez, i que no aconsegueix en cap moment transmetre cap emoció a l’espectador. Hi ha una escena en que les seves amigues de ficció l’acusen de ser freda; malauradament, qui ho havia de ser és només el personatge, no també l’actriu. La resta del repartiment tampoc no dóna per gaire. Només us diré que el ja veterà Mark Harmon és qui ho fa millor.

I el director Blayne Weaver tampoc no troba la tecla adient. Hi ha almenys tres escenes que fan cridar per desaprofitades, i en definitiva Weather Girl mai no té prou ritme com per engrescar. Això si, l’escena de la Wii, memorable.

En definitiva, que si esteu molt avorrits i no trobeu cap alternativa Weather Girl igual us ajuda a passar l’estona.

Adient per a practicar anglès (en versió original, és clar). Contraindicat si necessiteu animar la parella cap el romanticisme.

Salut i sort,
Ivan.

A Whatever Works s’ensumen flaires de les millors époques de Woody Allen. Els personatges principals són calcats a la parella que a Hannah and Her Sisters interpreten Max Von Sydow i Barbara Hershey; l’embolic entre l’intelectual i la noia jove ingènua i no massa intel·ligent ha aparegut també a Mighty Aphrodite i Hollywood Ending; la tècnica de parlar-li directament a la càmera ja la va fer servir a Annie Hall i també a Husbands and Wives. Però la pel·lícula més semblant a la seva anterior filmografia és Anything Else, que és el revers amarg, trist i emprenyat de Whatever Works.

Whatever Works ens regala un protagonista deliciós, sublimació de la gent que no deixa d’estar emprenyada per les oportunitats que ha deixat passar. Retrobem les constants temàtiques i ideològiques de l’obra alleniana: la por a la mort, la necessitat d’amor, la recerca d’un sentit a la vida, i les crítiques (aquest cop més directes que mai) al puritanisme, a la hipocresia social, a la música rock, i a la dictadura del políticament correcte.

La comèdia és correcta, amb acudits ben trobats tot i que amb un desenvolupament totalment previsible, i acaba generant molt bon rollo. En contra del que es diu a la primera escena, és una comèdia amable, amb protagonista antipàtic, igual que la merescudament oscaritzada As Good As It Gets.

Ha tornat Woody, el de sempre. I a Pigonna i a francis black, també els ha agradat.

Adient per a allenians i amants de la comèdia intel·ligent. Contraindicat si busqueu plantejaments originals.

Salut i sort,
Ivan.

Explica Vargas Llosa en el prefaci que el primer sobre el que volia escriure era sobre el personatge de l’escriptor de radionovel·les, i que va ser per donar-li consistència a la novel·la que va incloure la trama romàntica amb la tia Julia. No hi ha cap raó per a dubtar de la paraula de l’autor, però em sembla ben curiós que algú pugui escriure dues-centes pàgines sobre la seva vida (sobre el seu primer matrimoni!) com a part complementària del que sigui.

No m’extranya tant el component exhibicionista de Mario Vargas Llosa. S’ha escrit i molt sobre l’ego i la necessitat de reconeixement dels escriptors i Don Mario, a banda de ser el millor escriptor viu en llengua castellana (és la meva opinió) sempre ha sigut un personatge més enllà de les seves pàgines, a mig camí entre el dandi i l’intelectual. El cas és que el protagonista i narrador es diu Mario Vargas, la tia Julia es diu igual que la primera esposa de l’autor (que també era tia política seva), i que acabes demanant-te quanta veritat hi ha a aquella meitat de la novel·la, i en quina part la biografia cedeix a la ficció.

Els capítols senars Vargas Llosa desenvolupa la peripècia amorosa d’un noi de divuit anys que vol ser escriptor i la seva tia Julia, de més de trenta (poseu-vos als darrers anys cinquanta) i divorciada. Història on també es barreja la història de l’escriptor de radionovel·les i un retrat lleuger i carinyós però gens complaent del Perú de l’época. La història està traçada perfectament i el clímax final (que pel que sembla correspon al que va passar a la realitat) satisfà totes les expectatives.

Els capítols parells corresponen a textos novel·lats dels serials radiofònics i constitueixen una broma deliciosa. El lector d’aquests capítols descobreix succesivament que són apassionants, melodramàtics, tots iguals, i un embolic majúscul. I la reacció del lector passa successivament per l’entusiasme, el desengany, el cansament i la burla. I qui no sàpiga de que parlo que provi de veure uns quants capítols seguits de Ventdelplà.

Don Mario treu un altre cop el seu geni i parodia aquest génere sense perdre-li el respecte. Manté els punts forts dels serials (els personatges ben marcats, l’aire melodramàtic, els conflictes versemblants i punyents) i d’una manera molt hàbil, perquè enllaça amb l’altra trama de la novel·la, denuncia també les tares perpétues del génere.

La tía Julia y el escribidor és una novel·la serena i madura, pròpia de qui ja sap que això de la vida cal prendre-s’ho amb molt sentit de l’humor. És una comèdia lleugera que tracta amb molta tendresa els personatges, tant els verídics com els de ficció, i el lector trobarà molt fàcil estimar-los a tots.

Adient per a riure-se’n de convencions socials pretesament trascendents. Contraindicat pels moralistes i puritans.

Salut i sort,
Ivan.

El problema de les comèdies de Kevin Smith és que el llistó està ben amunt. La frescor i irreverència de Clerks, i la subtilesa i complexitat emocional de Chasing Amy van anunciar l’arribada d’un talent capaç de rescatar la comèdia americana, el gran génere del cinema, de les fondàries del cinema pensat per descerebrats per a adolescents descerebrats.

Malauradament, amb Jay and Silent Bob Strike Back el mateix Smith va demostrar que també és capaç de fer grans bajenades.

Per sort, Zack and Miri Make a Porno no ho és. És una comèdia de tall clàssic amb un toc extravagant molt de l’estil Almodóvar i un pèl de gore lleuger, molt familiar del Kevin Smith.

Els actors són de llarg el millor de la funció, interpretant a la perfecció la paròdia dels films porno i també les escenes on es recrea la filmació d’una pel·lícula d’ínfim pressupost, un entorn que remet inevitablement a Clerks. Els diàlegs són bons, però exigeixen un nivell d’anglès força alt. Avisats quedeu: aconseguiu els subtítols.

El resultat és moderadament bo. No es perd mai del tot el bon gust, mai no hi ha riallades escandaloses, sempre hi ha somriures més o menys amples i si que s’apunten a un parell d’hipocresies socials. El que hom espera del Kevin Smith.

Adient per a passar una bona i despreocupada estona. Contraindicat si patiu talls d’aigua corrent a casa.

Salut i sort,
Ivan.

La sensació que em queda és que la fòrmula ja està esgotada. Per a donar-li al guió un cop d’originalitat han rescatat el mite del món perdut on encara habiten els dinosaures, barrejant-lo amb el Viatge al centre de la Terra de Verne. Tot plegat, forçat. S’ha perdut la originalitat

Ice Age 3 és divertida, però ni de lluny com les dues primeres entregues. Els personatges ja són molt previsibles i hi ha poques sorpreses. Això sí, la pel·lícula és tècnicament perfecta i depara algunes escenes realment memorables, com el tango que es marca Scrat o la persecució aèria

Curiosament, la Miss Mole també l’ha vist el mateix cap de setmana.

Adient per entretenir les nebodes durant prop de dues hores. Contraindicat per a sorprendre’t.

Salut i sort,
Ivan.

Happy Feet (2006) reprén el tema engegat per El viaje del Emperador (2005) i el desenvolupa en una història que, com és obligatori en les cintes adreçades a la canalla, conté diverses lectures i ensenyaments.

El primer que cal destacar de Happy Feet és que és un excel·lent musical. A més d’una banda sonora pròpia, fa el mateix que ja van aconseguir Moulin Rouge i Shrek, incorpora en el seu discurs diverses cançons que, de manera natural, ajuden a explicar la trama. Això és evident si més no a la versió original. Complementant la música, unes coreografies sensacionals (tant pel divertides com pel ben aconseguides tècnicament) que són el primer homenatge cinematogràfic de la pel·lícula.

Happy Feet explica una història de superació personal, de lluita d’acceptació per ser diferent, molt necessària en els temps que vivim. També hi ha el previsible missatge ecologista, mostrat d’una manera més crua de la que m’esperava. I hi ha la lliçó de l’acceptació d’aquells que són diferents o no comprenem, tant necessària com la primera.

Happy Feet és excel·lent alhora d’apropar els pingüins a referents humans. Des de l’escola fins la pandilla de puertoriquenys (l’homenatge a West Side Story) passant pel predicador o els vells puritans, reconeixem amb molta facilitat personatges humans en pingüins. Ah, i Elvis, efectivament, viu: a l’Antàrtida i reencarnat en pingüí.

Gràficament, és senzillament perfecta. Hi ha personatges en que han volgut que es notés que són dibuixos, i n’hi ha d’altres (els lleons marins, especialment) que semblen retratats. L’efecte d’incloure imatges reals en determinades escenes multiplica l’espectacularitat del dibuix. Comparar-ho amb El viaje del emperador és un plaer inexcusable.

Malauradament, la pel·lícula s’allarga un pèl massa sense controlar bé el ritme narratiu, i acabes agraïnt que per fi s’acabi.

Adient per a passar dues hores molt entretingudes. Contraindicat si sou amants dels zoos i aquariums.

Salut i sort,
Ivan.

A mi m’agraden les comèdies romàntiques, perquè no me les prenc seriosament, què és com es disfruten. He’s Just Not That Into You és una comèdia clàssica amb el format d’històries encreuades que s’ha fet popular després de Short Cuts. Surt un repartiment extens, popular i molt atractiu i es creen situacions arquetípiques de la guerra de sexes. Innovació zero, els productors han anat a lo segur.

A banda de l’entreteniment que proporciona durant dues hores, el que destaco del film és que forma part d’un curiós encadenament d’inspiracions. Segons la Viquipèdia, la pel·lícula, què és del 2009, està basada en un llibre d’autoajuda publicat el 2004; llibre que va ser inspirat en per un episodi de Sex and the City; llibre que després apareix a l’episodi Pulp Friction de les Gilmore Girls com a exemple de llibre que llençar a la paperera.

Adient per passar una estona entretinguda. Contraindicat per a aprendre res.

Salut i sort,
Ivan.

La trama d’Offside s’explica ràpid: un grup de noies són detingudes per l’exèrcit a l’intentar entrar d’amagat a un partit de futbol. Durant l’espai de temps en que dura la retenció de les noies, assistim a un retrat minimalista i detallat sobre la distinció femenina a l’Iran actual. D’entrada, sembla que els és prohibit entrar als estadis de futbol perquè allà els homes diuen paraules malsonants i això a elles les ofendria.

Tot i el dramatisme que li podem imaginar a la vida real a Teheran, el camí que han escollit el director i guionista Jafar Panahi ha estat el de la comèdia. Comèdia de l’absurd és la política, comèdia simpàtica és aquest film. Pels fanatismes i els polítics demagogs no hi ha pitjor càstic que el retrat fefaent: el ridícul és implacable.

Personatges versemblants, situacions realistes i un guió sense pretensions però també sense forats. Actors i actrius que no semblen professionals però que ho fan la mar de bé. No és necessita més per fer un bon film.

Adient si teniu ganes de visitar un altre món i divertir-vos. Contraindicat si sou de posicions maximalistes.

Salut i sort,
Ivan.

Cada any surt un parell de pel·lícules d’aquest estil, l’americana i l’anglesa. Juno, Bend It Like Beckham, Brassed Off, The Full Monty, segur que en podeu afegir d’altres. La majoria es recolzen en el génere de la comèdia, que per a drama ja tenim la vida real, i incorporen un casting ampli, on sempre ens podem identificar amb algú, i una història de superació personal i reflexió sobre la vida.

És un subgénere que m’agrada, però en petites dosis, perquè la ingenuitat s’ha de dosificar si és que volem sobreviure. Però Little Miss Sunshine m’ha agradat força.

Aquí el que hi ha és l’exaltació dels valors familiars, de suport entre els membres d’una família atípicament desestructurada, i la persecució infantil i ingènua d’un objectiu. Hi ha també una reflexió més profunda del que sembla sobre el significat de la paraula fracàs i una denúncia molt crua dels paràmetres que a l’Amèrica actual defineixen l’èxit, fent servir d’exemple el repugnant concurs de bellesa infantil que dóna nom al film.

El resultat és magnífic. En un film on hi ha molt diàleg, amb molt bon criteri els guionistes no han provat de posar frases brillants sinó diàlegs amb sentit. El resultat és un munt d’escenes memorables i una colla de personatges entranyables.

Nota curiosa: figuren dos directors, Jonathan Dayton i Valerie Faris, que no sé com s’hauran repartit la feina.

Els Oscars van premiar el veterà Alan Arkin i els guió de Michael Arndt, però podien haver decorat les cases del solvent Greg Kinnear, un Steve Carell ara centrat en la seva faceta més humorística, o la Toni Collette, que ja s’ha desfet de l’estigma Muriel i sempre surt a propostes interessants.

Adient si busqueu una proposta estimulant. Contraindicada si pensaveu a presentar-vos a Miss o Mister Qualsevolcosa.

Salut i sort,
Ivan.

Un grup d’amics s’aplega a un bar de Buenos Aires, parla sobre els seus desenganys amorosos, reviu l’época en que estaven més units i retroba l’amistat i l’amor. A aquest argument, afegiu-li tres escenes hilarants, algunes de simpàtiques, i algunes també dramàtiques. El resultat no acaba de cuallar. Ni emociona ni fa pensar, no passa de la pell.

L’opera prima d’Hernan Gaffet és un cas que es pot posar d’exemple de la delicada alquímia del cinema. No hi ha res que sigui dolent en Ciudad en celo: bones interpretacions, bon argument, una localització que m’agrada, simplement l’he trobada superficial i poc definida. En canvi, a l’Anna li va agradar.

Adient per passar una estona agradable. Contraindicada si necessiteu un petit trasbals.

Salut i sort,
Ivan.

La premisa de partida és prou interessant: ajuntar dos personatges, el ric i el sabi, que saben que els queda molt poc temps de vida, per a veure com poden aprofitar el poc temps que els queda. Afegiu-li una parella protagonista estelar, Jack Nicholson i Morgan Freeman i teniu un producte més que prometedor.

Si The Bucket List l’hagués dirigida Scorsese, segurament hagués muntat un drama i hagués exprimit el talent de la parella d’actors buscant escenes elèctriques, de confrontació i el film hagués estat nominat a un parell d’Oscars. Però qui l’ha dirigida és Rob Reiner, un home a qui li agrada fer comèdies amables i pel·lícules d’èxit, o sigui que ens serveix una comèdia molt agradable de veure i que lateralment planteja alguna pregunta interessant.

Tot i així, The Bucket List està molt millor que la majoria d’ensucraments hollywoodencs a favor de la família que ja estem acostumats a patir. Hi ha gags previsibles, n’hi ha de més aconseguits, i hi ha un guió tant previsible com eficaç. Però sobretot hi ha un parell d’actors com n’hi ha pocs que t’apropen la història fins a la pell, humanitzen el relat i emplenen la pantalla.

A mi m’ha agradat molt, més del que m’esperava.

Adient si voleu passar una bona estona sense complicacions. Contraindicat pels fanàtics de Bergman.

Salut i sort,
Ivan.

La Julia del títol és una madura actriu teatral que ha assolit aquella edat de la vida en que tot l’avorreix: la feina, l’èxit, el marit … El film comença doncs com un melodrama, però hi ha sorpreses en la trama que fan evolucionar la història d’una manera més que interessant. El film passa per una fase drama romàntic prou aconseguida i acaba en una magnífica comèdia d’embolic. Recordeu les Mujeres al borde de un ataque de nervios d’Almodóvar? Doncs això.

La Julia està interpretada per una Annette Bening senzillament sensacional. La seva capacitat expressiva i la seva amplitud de recursos no haurien de sorprendre a ningú que hagués vist el Valmont de Milos Forman o els timadors (The Grifters) de Stephen Frears. Una grandíssima actriu sempre en plenitud de forces. El film està al seu servei i ella eleva la qualitat de la pel·lícula en tot moment.

La resta del repartiment està a l’alzada, i això vol dir simplement un nivell altíssim. Aquí incloem el ja mític Jeremy Irons (hi ha una brevíssima aparició del seu fill com a recader al teatre), el sempre eficaç Bruce Greenwood, les divertides Juliet Stevenson i Miriam Margolyes i la impressionant Lucy Punch, que a la seva curta aparició es menja les escenes on surt.

Molta part del mèrit cal atribuir-lo a l’experimentat director István Szabó, de qui recordo un film molt semblant, Meeting Venus, on la Glenn Close feia el paper d’una diva operística. Per cert, a aquesta pel·lícula hi ha l’escena de llit millor rodada que recordo haver vist mai.

Paga la pena que la veieu.

Adient per un programa doble amb Eva al desnudo. Contraindicada si sou alèrgics a la típica cortesia anglesa de classe alta.

La llista d’hereus, reals o presumptes, de Lewis és llarguíssima. Els darrers en voler emular el seu èxit són Jim Carrey i Ben Stiller. Stiller és capaç tant de fer ganyotes com de portar un diàleg amb un mínim de gràcia i sensibilitat. Això i la seva fila d’home del carrer li permeten abordar de manera fiable papers de comèdia.

A A Night In The Museum ens deixa una bona mostra. El film té una trama que va de la sensibileria familiar fins al génere fantàstic, amb no cap altra pretensió que entretenir mentre dura el seu metratge. En papers secundaris podem trobar Dick Van Dyke i Robin Williams, així com també Owen Wilson, amic personal de Stiller i recent notícia degut a un possible intent de suicidi.

Els efectes especials són correctes i fan gràcia, però no aconegueixen aixecar la nota final més enllà de l’aprovat. Això i una bona recaptació era el que buscaven els productors, que van estrenar Night in the Museum el cap de setmana de Nadal.

Salut i sort,

La parella protagonista és veterana en el génere. Això vol dir avantatges (experiència, podeu comptar amb que ho faran prou bé) i defectes (són absolutament incapaços de sorprendre’t). Hugh Grant interpreta el seu enèssim paper de simpàtic maldestre i la Drew Barrymore interpreta un altre cop a una noia tímida, guapa i sensible. Per cert, també aquest cop repeteix l’escena en que apareix embolicada amb els llençols. Com que el pes de Music and Lyrics cau sobre ells dos, el film s’aguanta prou bé.

On falla el film? Sorprenentment, a les cançons. Aquí el sucre amenaça a tots els diabètics de la sala, però com que no és plenament un musical no hi ha perill. El guió i la realització són totalment previsibles. El que es demana és fer un producte d’entreteniment i el resultat és decent.

Què més de bo te Music and Lyrics? Dues coses. La primera, els secundaris; impagables els personatges de l’agent d’ell i la germana d’ella. La segona, els tres primers minuts, mentre apareixen els crèdits. És un videoclip que paròdia els que es feien a començament dels vuitanta, absolutament genial. Si vau crèixer en aquella época, escoltant A-ha i els Duran Duran, només per això ja paga la pena veure la pel·lícula. I si us fixeu en la balada final, inclou un vers que diu … haven’t done it since Frankie said Relax …, aquesta ja és de nota.

Salut i sort,