Aquest diumenge no hi ha cançó, poso un monòleg. Un clàssic de la stand up comedy.
Salut i sort,
Ivan.
Arxiu d'etiquetes: comèdia
The Philadelphia Story
Mira que m’agraden les comèdies romàntiques, però cap com The Philadelphia Story.
Noi coneix noia, multiplicat per quatre, i només hi ha dues noies. I li afegeixes el glamour de l’alta societat, els rics i elegants. I el vesteixes amb l’elegància personificada, Katharine Hepburn i Cary Grant. I poses enmig a la versió hollywoodenca de l’home corrent per antonomàsia (James Stewart, amb permís del Walter Matthau) per a que l’espectador estigui enmig de tot el sarau, a primera fila per a veure totes les entremaliadures, malifetes i dolenteries que perpetraran els que tenen més fàcil passar per l’ull d’una agulla que entrar al cel. Ningú no es pot resistir a aquest argument, i aquests personatges.
I molt menys quan el projecte cau en mans de Joseph L. Mankiewicz com a productor i George Cukor com a director. Partint de la base de l’obra de teatre amb que la Hepburn va triomfar a Broadway, van parir la que per a molts és la comèdia americana per excel·lència.
The Philadelphia Story, film que va ser impulsat per Katharine Hepburn com a mitjà per a tornar exitosament a Hollywood, no va atorgar-li el segon Oscar a Kate. És a dir, la pel·lícula és tant bona que l’excel·lent Hepburn no és el millor d’ella!
Jo em vaig enamorar de Historias de Filadelfia pels diàlegs afilats i l’humor intel·ligent, però cada cop que l’he tornada a veure, a més de tornar a caure enterra rient, m’adono de més i més detalls sublims. Els que opinen que el bon cinema, o l’art en general, és incompatible amb el divertiment i l’èxit comercial tenen una cita ineludible per a qüestionar aquesta idea. I mai m’he atrevit a mirar el remake musical amb música de Cole Porter.
Adient pels que creuen en el true love. Contraindicat pels que els agrada vestir roba pija.
Salut i sort,
Ivan.
The Private Life of Sherlock Holmes
Billy Wilder va quadrar el cercle, parodiant un personatge mític i aconseguint que els seus fans siguin defensors acèrrims de la seva revisió del personatge. Fracàs comercial i obra mutilada des del mateix començament, és nogensmenys una comèdia d’altíssim nivell i d’un enginy aclaparador. I el concert per a violí de Miklós Rozsa, una altra maravella en sí mateixa.
En una època on els estudis tracten desesperadament de rendibilitzar el seu fons d’armari és molt extrany que encara no hagi aparegut la comercialització d’una versió extesa d’aquest film. Originalment estava concebut com quatre episodis, dels quals només s’han inclós a la versió estrenada al cinema el segon i el quart, per a fer que la pel·lícula fos més curta i comercial. De totes maneres, La vida privada de Sherlock Holmes és llarga i no va tenir gaire èxit en la seva estrena. A l’igual que en el cas de The Princess Bride, un escàs èxit en primer moment però una llarga vida com a film de culte.
Si una paraula defineix The Private Life of Sherlock Holmes és equilibri. Equilibri entre comèdia i intriga; entre l’elegància victoriana i la irreverència del Sherlock Holmes que composa un magistral Robert Stephens; entre la simplicitat del Dr. Watson de Colin Blakely i la sofisticació d’una fascinant Geneviève Page; entre la sobrietat de Christopher Lee com a Mycroft Holmes i l’histrionisme de Tamara Toumanova com a diva de la dansa.
Em va costar anys i panys, però gràcies a internet i a pesar de la SGAE vaig aconseguir escoltar la maravellosa banda sonora de Miklós Rozsa, que parteix de un concert per a violí que va composar a la seva joventut i que Billy Wilder havia escoltat en un concert a Viena gairebé quaranta anys abans de rodar The Private Life of Sherlock Holmes.
I un dels millors epílegs que s’han rodat mai.
Adient per a fanàtics de Sherlock Holmes, pels que odien Sherlock Holmes, i pels aficionats a la comèdia o a les històries de detectius. Contraindicada només per a gent sense bon gust ni sentit de l’humor.
Salut i sort,
Ivan.
When Harry Met Sally
Inauguro una nova sèrie d’articles, ja veurem amb quina periodicitat, a Lo Bloc. Compartiré amb vosaltres els meus clàssics personals del cinema. Al Carlos Boyero i al Gorina els agafaria un atac de feridura de llegir aquesta llista, però és el cinema que a mi em commou i com diu l’acudit, el meu gat me’l follo com jo vulgui.
La llista no pot estar numerada, per la mateixa raó que no estimes més el papa o la mama. Ni serà mai definitiva, perquè demà recordaré o incorporaré un altre film que també m’emocionarà, m’agradarà, em divertirà o m’impactarà com els que ja he apuntat a algun lloc. Però si que és cert que qualsevol d’aquestes pel·lícules em poso a mirar-la sense cap mena d’esforç tot i que l’hagi vist un parell de dies abans.
When Harry Met Sally és una arquetípica comèdia romàntica. El Rob Reiner (que ha signat un grapat de pel·lícules que puc incloure a aquesta llista) va construir una reflexió sobre les relacions de parella, sobre l’amistat i retaule sobre l’evolució dels conceptes amor i sexe als EUA. Algun acudit hilarant, situacions plantejades de manera molt natural, un munt de simpatia i humor natural i la millor declaració d’amor que recordo a un film.
I la Meg Ryan, és clar, en el paper que va catapultar la seva carrera, exercint de guapa i de noia encantadora. Perfectament acompanyada per un Billy Crystal en un paper fet a mida. En un paper secundari la Carrie Fisher va aconseguir la millor interpretació de la seva carrera, després de fer-se mítica com a Princesa Leia.
Recordo que vaig anar a veure When Harry Met Sally amb el Jep, al cinema Arkadin, que com tants d’altres ha passat a la història. I com tants d’altres, jo també vaig sortir del cinema enamorat de Sally.
Salut i sort,
Ivan.
PS: us heu plantejat mai què s’en va fer del Harry i la Sally?
Tamara Drewe
La darrera del Stephen Frears és una amarga comèdia romàntica.
A un poblet anglès torna la Tamara Drewe, que hi va viure d’adolescent però que des d’aleshores ha canviat molt. I la seva tornada és com la gota que cau sobre la quieta superfície d’aigua, ho belluga tot. Amb aquesta premisa i la imatge que han escollit pel pòster del film, beneficiant-se del cos espectacular de la Gemma Arterton, jo m’esperava una comèdia més simple, basada en gags més previsibles i hilarants. Però no.
Frears, com ja va fer a Prick Up Your Ears busca més el somriure que no la riallada. Desplega els seus personatges sobre l’escenari amb una barreja de tendresa i irreverència i aconsegueix una cosa tant difícil com familiaritzar l’espectador amb el repartiment des del començament. I a diferència d’altres pel·lícules amb repartiment coral, aquí no hi ha secundaris, perquè tampoc no hi ha trames secundàries. Potser el que falla del film és el títol.
A partir de les diferents maneres d’estimar que tenen els diferents personatges de Tamara Drewe, Stephen Frears composa un retaule amorós que no només no empalaga, sinó que resulta molt convincent. L’escena de la presentació del llibre, el desenllaç de la història de les nenes, o la força de la mirada de la Gemma Arterton (atents: aquí hi ha una futura estrella mundial) seran coses que recordaré de Tamara Drewe.
Adient pels seguidors de les grans sèries britàniques. Contraindicada pels fans de Benny Hill.
Salut i sort,
Ivan.
The Bounty Hunter
Pel·lícula ideal per una tarda de diumenge: divertida, simple, insustancial, previsible, obviable.
La pel·lícula és tant dolenta com us podeu imaginar, però també és cert que hi ha vegades que ve de gust apagar el cervell i deixar que et distreguin i prou. En aquest terreny la senyoreta Aniston és una especialista.
A banda de l’horrorós del poster, aquesta és una comèdia romàntica al servei de la parella protagonista, que segurament atreu masses als cinemes, però aquest cop l’únic atractiu que poden observar és el dels seus cossos, perquè les interpretacions són molt primitives. La majoria d’acudits no milloren les interpretacions i les situacions són tant previsibles com tòpiques, però tot plegat et fa passar una estona distreta.
Els caça-recompenses són legals a la majoria d’estats dels EUA i recordo haver vist una pel·lícula del mític Steve McQueen sobre el tema.
Us deixo el trailer oficial, que us explicarà perfectament tot el contingut del film en menys de tres minuts. I després es demanen per què la gent ha deixat d’emplenar els cinemes.
Adient per entretenir-se sense pretensions. Contraindicat si us agrada l’humor subtil.
Salut i sort,
Ivan.
Weather Girl
M’encanten les comèdies romàntiques però com a la resta de géneres, hi ha de tot.
Weather Girl té un guió típic i planteja una situació d’inici prometedora. A més afegeix un puntet social que dóna un contrast amarg molt apropiat per a no ensucrar massa la comèdia. Però ni el director ni el repartiment estan a l’alçada d’aquest plantejament.
La major part de responsabilitat la poso a les espatlles de la protagonista, una Tricia O’Kelley que és calcada a la Paula Vázquez, i que no aconsegueix en cap moment transmetre cap emoció a l’espectador. Hi ha una escena en que les seves amigues de ficció l’acusen de ser freda; malauradament, qui ho havia de ser és només el personatge, no també l’actriu. La resta del repartiment tampoc no dóna per gaire. Només us diré que el ja veterà Mark Harmon és qui ho fa millor.
I el director Blayne Weaver tampoc no troba la tecla adient. Hi ha almenys tres escenes que fan cridar per desaprofitades, i en definitiva Weather Girl mai no té prou ritme com per engrescar. Això si, l’escena de la Wii, memorable.
En definitiva, que si esteu molt avorrits i no trobeu cap alternativa Weather Girl igual us ajuda a passar l’estona.
Adient per a practicar anglès (en versió original, és clar). Contraindicat si necessiteu animar la parella cap el romanticisme.
Salut i sort,
Ivan.
Whatever Works
Després del seu decebedor pas per Barcelona, Woody Allen ha tornat al seu estimat Manhattan i ha rodat un film de baix pressupost, ambientat en interiors i en plans curts a l’exterior, i que m’inspira nostàlgia de la pel·lícula que Woody podia haver filmat a Barcelona si de debó li hagués vingut de gust, i prescindint dels peatges de les subvencions turístico-culturals.
A Whatever Works s’ensumen flaires de les millors époques de Woody Allen. Els personatges principals són calcats a la parella que a Hannah and Her Sisters interpreten Max Von Sydow i Barbara Hershey; l’embolic entre l’intelectual i la noia jove ingènua i no massa intel·ligent ha aparegut també a Mighty Aphrodite i Hollywood Ending; la tècnica de parlar-li directament a la càmera ja la va fer servir a Annie Hall i també a Husbands and Wives. Però la pel·lícula més semblant a la seva anterior filmografia és Anything Else, que és el revers amarg, trist i emprenyat de Whatever Works.
Whatever Works ens regala un protagonista deliciós, sublimació de la gent que no deixa d’estar emprenyada per les oportunitats que ha deixat passar. Retrobem les constants temàtiques i ideològiques de l’obra alleniana: la por a la mort, la necessitat d’amor, la recerca d’un sentit a la vida, i les crítiques (aquest cop més directes que mai) al puritanisme, a la hipocresia social, a la música rock, i a la dictadura del políticament correcte.
La comèdia és correcta, amb acudits ben trobats tot i que amb un desenvolupament totalment previsible, i acaba generant molt bon rollo. En contra del que es diu a la primera escena, és una comèdia amable, amb protagonista antipàtic, igual que la merescudament oscaritzada As Good As It Gets.
Ha tornat Woody, el de sempre. I a Pigonna i a francis black, també els ha agradat.
Adient per a allenians i amants de la comèdia intel·ligent. Contraindicat si busqueu plantejaments originals.
Salut i sort,
Ivan.
La tía Julia y el escribidor
No sé què té Vargas Llosa, que cada cop que llegeixo una novel·la seva em sembla que és un dels millors llibres que he llegit en ma vida.
Explica Vargas Llosa en el prefaci que el primer sobre el que volia escriure era sobre el personatge de l’escriptor de radionovel·les, i que va ser per donar-li consistència a la novel·la que va incloure la trama romàntica amb la tia Julia. No hi ha cap raó per a dubtar de la paraula de l’autor, però em sembla ben curiós que algú pugui escriure dues-centes pàgines sobre la seva vida (sobre el seu primer matrimoni!) com a part complementària del que sigui.
No m’extranya tant el component exhibicionista de Mario Vargas Llosa. S’ha escrit i molt sobre l’ego i la necessitat de reconeixement dels escriptors i Don Mario, a banda de ser el millor escriptor viu en llengua castellana (és la meva opinió) sempre ha sigut un personatge més enllà de les seves pàgines, a mig camí entre el dandi i l’intelectual. El cas és que el protagonista i narrador es diu Mario Vargas, la tia Julia es diu igual que la primera esposa de l’autor (que també era tia política seva), i que acabes demanant-te quanta veritat hi ha a aquella meitat de la novel·la, i en quina part la biografia cedeix a la ficció.
Els capítols senars Vargas Llosa desenvolupa la peripècia amorosa d’un noi de divuit anys que vol ser escriptor i la seva tia Julia, de més de trenta (poseu-vos als darrers anys cinquanta) i divorciada. Història on també es barreja la història de l’escriptor de radionovel·les i un retrat lleuger i carinyós però gens complaent del Perú de l’época. La història està traçada perfectament i el clímax final (que pel que sembla correspon al que va passar a la realitat) satisfà totes les expectatives.
Els capítols parells corresponen a textos novel·lats dels serials radiofònics i constitueixen una broma deliciosa. El lector d’aquests capítols descobreix succesivament que són apassionants, melodramàtics, tots iguals, i un embolic majúscul. I la reacció del lector passa successivament per l’entusiasme, el desengany, el cansament i la burla. I qui no sàpiga de que parlo que provi de veure uns quants capítols seguits de Ventdelplà.
Don Mario treu un altre cop el seu geni i parodia aquest génere sense perdre-li el respecte. Manté els punts forts dels serials (els personatges ben marcats, l’aire melodramàtic, els conflictes versemblants i punyents) i d’una manera molt hàbil, perquè enllaça amb l’altra trama de la novel·la, denuncia també les tares perpétues del génere.
La tía Julia y el escribidor és una novel·la serena i madura, pròpia de qui ja sap que això de la vida cal prendre-s’ho amb molt sentit de l’humor. És una comèdia lleugera que tracta amb molta tendresa els personatges, tant els verídics com els de ficció, i el lector trobarà molt fàcil estimar-los a tots.
Adient per a riure-se’n de convencions socials pretesament trascendents. Contraindicat pels moralistes i puritans.
Salut i sort,
Ivan.
Zack and Miri Make a Porno
La darrera comèdia de Kevin Smith és pícara, superficial i divertida.
El problema de les comèdies de Kevin Smith és que el llistó està ben amunt. La frescor i irreverència de Clerks, i la subtilesa i complexitat emocional de Chasing Amy van anunciar l’arribada d’un talent capaç de rescatar la comèdia americana, el gran génere del cinema, de les fondàries del cinema pensat per descerebrats per a adolescents descerebrats.
Malauradament, amb Jay and Silent Bob Strike Back el mateix Smith va demostrar que també és capaç de fer grans bajenades.
Per sort, Zack and Miri Make a Porno no ho és. És una comèdia de tall clàssic amb un toc extravagant molt de l’estil Almodóvar i un pèl de gore lleuger, molt familiar del Kevin Smith.
Els actors són de llarg el millor de la funció, interpretant a la perfecció la paròdia dels films porno i també les escenes on es recrea la filmació d’una pel·lícula d’ínfim pressupost, un entorn que remet inevitablement a Clerks. Els diàlegs són bons, però exigeixen un nivell d’anglès força alt. Avisats quedeu: aconseguiu els subtítols.
El resultat és moderadament bo. No es perd mai del tot el bon gust, mai no hi ha riallades escandaloses, sempre hi ha somriures més o menys amples i si que s’apunten a un parell d’hipocresies socials. El que hom espera del Kevin Smith.
Adient per a passar una bona i despreocupada estona. Contraindicat si patiu talls d’aigua corrent a casa.
Salut i sort,
Ivan.
Suscripció
-
Comentaris recents
Alfred on Rebelar no es revelar Jordi on Flors Ivan on Flors Ferran Moreno on Flors francis black on Fervor pel PP en prostitutes… Algunes lectures
No data found
