La cançó sobre l’amistat i el viatge compartit què és la vida, encara que de vegades els camins es separen durant un temps. Sempre que l’escolto, recordo el meu amic Enric.
Igual preferiu aquesta versió acústica del David Gilmour, la del darrer cop que la banda es va reunir, o bé escoltar l’àlbum Wish You Were Here sencer de Pink Floyd.
Salut i sort,
Ivan.
Probablement, l’estribillo més tonto del rock, però una d’aquelles balades que tothom coneix. I una guitarra inacabable.
I si us pensaveu que la pinta de Prince & The Revolution és per fer-s’ho mirar, aquí us deixo una altra versió (magnífica) amb els grans Tom Jones i David Gilmour.
Salut i sort,
Ivan.
Aprofitant que el Francis Black ha publicat una versió instrumental, recupero aquest petit clàssic del blues elèctric. Una cançó que no té res, però que t’ho porta tot.
També molt recomenables la nota de Borra el humo de tu frente, la versió del video clip oficial, i per a que aprecieu la diferència entre un bon cantant i algú que no ho és, una versió amb la Joss Stone, i una altra amb Sting.
Salut i sort,
Ivan.
No és només un dels cims del western. És un dels cims del cinema. Ho té tot. I ja us en vaig parlar un altre cop.
Partint del plantejament clàssic del western, els bons que estan contra la paret s’enfronten als dolents molt més poderosos, Howard Hawks va construir una història amb un encant demoledor. Rio Bravo té un guió on apareixen tots els personatges de l’auca amb tota la col·lecció de tòpics, però els pinta amb amor i prou matisos com per a que els estimem fins la medula: l’heroi (naturalment, John Wayne), l’amic necessitat (Dean Martin), l’amic lleial (Ward Bond), el rebel bo (Ricky Nelson), el vell rondinaire (Walter Brennan), la poca-vergonya però bona (Angie Dickinson), el contrapunt còmic (Carlos y Consuelo) i els dolents dolentíssims (el tanoca i l’intel·ligent).
Un cop aconseguit un repartiment on tothom troba algú amb qui identificar-se, es combinen la trama principal amb tres o quatre que li donen color als personatges i ja tens el best seller. Si a més figura un cantant de moda al que li ofereixes un número musical, l’èxit és inevitable.
Però no tots els èxits esdevenen llegendes. Cal no només l’excel·lència, sinó la màgia. La seducció. L’èpica. L’humor i la tendresa. Calen interpretacions magistrals, al dente. I aquell punt només a l’abast dels grans directors, no passar-se ni un pèl en cap direcció, saber-se quedar al cim, farcint d’escenes inoblidables un film de més de dues hores, puntejant amb comèdia una cinta amb una tensió dramàtica molt alta i integrant estrelles consagradíssimes en personatges que es mouen de manera natural en el fluix narratiu, fent que veiem com passa la història de Chance al davant nostre, no una pel·lícula on John Wayne fa de sheriff.
De fet, els guionistes Jules Furtham i Leigh Brackett eren tant bons que per a cada gir se’ls acudien vàries opcions. Així és com el mateix Howard Hawks va rodar un remake també sensacional (El Dorado) i una magnífica pel·lícula ambientada a la Guerra de Secesió (Rio Lobo).
I si a més comences amb una seqüència inicial absolutament perfecta, possiblement els millors cinc minuts de la història del setè art, cinema mut amb diàlegs parlats amb els ulls, llavors ja t’has guanyat el cel.
Adient. Contraindicada pels que creuen que saben anglès. Stumpy és l’examen definitiu.
Salut i sort,
Ivan.
Mira que m’agraden les comèdies romàntiques, però cap com The Philadelphia Story.
Noi coneix noia, multiplicat per quatre, i només hi ha dues noies. I li afegeixes el glamour de l’alta societat, els rics i elegants. I el vesteixes amb l’elegància personificada, Katharine Hepburn i Cary Grant. I poses enmig a la versió hollywoodenca de l’home corrent per antonomàsia (James Stewart, amb permís del Walter Matthau) per a que l’espectador estigui enmig de tot el sarau, a primera fila per a veure totes les entremaliadures, malifetes i dolenteries que perpetraran els que tenen més fàcil passar per l’ull d’una agulla que entrar al cel. Ningú no es pot resistir a aquest argument, i aquests personatges.
I molt menys quan el projecte cau en mans de Joseph L. Mankiewicz com a productor i George Cukor com a director. Partint de la base de l’obra de teatre amb que la Hepburn va triomfar a Broadway, van parir la que per a molts és la comèdia americana per excel·lència.
The Philadelphia Story, film que va ser impulsat per Katharine Hepburn com a mitjà per a tornar exitosament a Hollywood, no va atorgar-li el segon Oscar a Kate. És a dir, la pel·lícula és tant bona que l’excel·lent Hepburn no és el millor d’ella!
Jo em vaig enamorar de Historias de Filadelfia pels diàlegs afilats i l’humor intel·ligent, però cada cop que l’he tornada a veure, a més de tornar a caure enterra rient, m’adono de més i més detalls sublims. Els que opinen que el bon cinema, o l’art en general, és incompatible amb el divertiment i l’èxit comercial tenen una cita ineludible per a qüestionar aquesta idea. I mai m’he atrevit a mirar el remake musical amb música de Cole Porter.
Adient pels que creuen en el true love. Contraindicat pels que els agrada vestir roba pija.
Salut i sort,
Ivan.
Billy Wilder va quadrar el cercle, parodiant un personatge mític i aconseguint que els seus fans siguin defensors acèrrims de la seva revisió del personatge. Fracàs comercial i obra mutilada des del mateix començament, és nogensmenys una comèdia d’altíssim nivell i d’un enginy aclaparador. I el concert per a violí de Miklós Rozsa, una altra maravella en sí mateixa.
En una època on els estudis tracten desesperadament de rendibilitzar el seu fons d’armari és molt extrany que encara no hagi aparegut la comercialització d’una versió extesa d’aquest film. Originalment estava concebut com quatre episodis, dels quals només s’han inclós a la versió estrenada al cinema el segon i el quart, per a fer que la pel·lícula fos més curta i comercial. De totes maneres, La vida privada de Sherlock Holmes és llarga i no va tenir gaire èxit en la seva estrena. A l’igual que en el cas de The Princess Bride, un escàs èxit en primer moment però una llarga vida com a film de culte.
Si una paraula defineix The Private Life of Sherlock Holmes és equilibri. Equilibri entre comèdia i intriga; entre l’elegància victoriana i la irreverència del Sherlock Holmes que composa un magistral Robert Stephens; entre la simplicitat del Dr. Watson de Colin Blakely i la sofisticació d’una fascinant Geneviève Page; entre la sobrietat de Christopher Lee com a Mycroft Holmes i l’histrionisme de Tamara Toumanova com a diva de la dansa.
Em va costar anys i panys, però gràcies a internet i a pesar de la SGAE vaig aconseguir escoltar la maravellosa banda sonora de Miklós Rozsa, que parteix de un concert per a violí que va composar a la seva joventut i que Billy Wilder havia escoltat en un concert a Viena gairebé quaranta anys abans de rodar The Private Life of Sherlock Holmes.
I un dels millors epílegs que s’han rodat mai.
Adient per a fanàtics de Sherlock Holmes, pels que odien Sherlock Holmes, i pels aficionats a la comèdia o a les històries de detectius. Contraindicada només per a gent sense bon gust ni sentit de l’humor.
Salut i sort,
Ivan.
El conte. La princesa i el pirata, la dama i el vagabund, comèdia i aventures, ingenuitat intel·ligent. I una altra banda sonora maravellosa, de Mark Knopfler.
Escrivint el bloc m’adono que em repeteixo moltíssim. Que les raons que fan que vàries pel·lícules m’agradin són les mateixes, per exemple. Avui torno a esmentar que la història és molt senzilla però alhora el guió està molt ben afinat, que els personatges estan perfectament arrodonits, la perfecció tècnica de la producció i els detalls encantadors hàbilment escampats. I és que tot això és a dojo a The Princess Bride.
I a més, la màgia. Per què un munt de pel·lícules amb aquests mateixos ingredients no arriben al nivell de film de culte que té La princesa prometida. O directament fracassen. I si a més la pel·lícula té una aparença infantil, ja no cal que us digui res més.
Aquest és el film que ha marcat la filmografia de tot el seu repartiment. A Vizzini l’hem vist de secundari amb Woody Allen, Cary Elwes ho va fer millor a Twister, i la Robin Wright era encara més fascinant a State of Grace, però tothom associa els seus rostres a La princesa prometida. I més que ningú, a qui va marcar és a Mandy Patinkin:
-¿Y si os doy mi palabra de español?
-No, gracias, conozco demasiado a los españoles.
-¿Cómo conseguir que os fieis de mi?
-No se me ocurre nada.
-Juro por el alma de mi padre, Domingo Montoya, que llegareis con vida a la cima.
-Lanzadme la cuerda.
En canvi, Rob Reiner té una filmografia prou interessant com per a que La princesa prometida sigui només un èxit més. Un dels directors als que estic atent a veure què fan, tot i que Reiner porta uns anys entregant obres menors.
Acabo dient que la banda sonora de Mark Knopfler és excel·lent a la pantalla, però escoltada com a música no trobo que funcioni. I la cançó de Mink DeVille pels crèdits finals és espantosa.
Salut i sort,
Ivan.
PS: aquesta és d’aquelles pel·lícules que si veig en versió doblada, com el primer cop, quan em vaig enamorar d’ella.
Inauguro una nova sèrie d’articles, ja veurem amb quina periodicitat, a Lo Bloc. Compartiré amb vosaltres els meus clàssics personals del cinema. Al Carlos Boyero i al Gorina els agafaria un atac de feridura de llegir aquesta llista, però és el cinema que a mi em commou i com diu l’acudit, el meu gat me’l follo com jo vulgui.
La llista no pot estar numerada, per la mateixa raó que no estimes més el papa o la mama. Ni serà mai definitiva, perquè demà recordaré o incorporaré un altre film que també m’emocionarà, m’agradarà, em divertirà o m’impactarà com els que ja he apuntat a algun lloc. Però si que és cert que qualsevol d’aquestes pel·lícules em poso a mirar-la sense cap mena d’esforç tot i que l’hagi vist un parell de dies abans.
When Harry Met Sally és una arquetípica comèdia romàntica. El Rob Reiner (que ha signat un grapat de pel·lícules que puc incloure a aquesta llista) va construir una reflexió sobre les relacions de parella, sobre l’amistat i retaule sobre l’evolució dels conceptes amor i sexe als EUA. Algun acudit hilarant, situacions plantejades de manera molt natural, un munt de simpatia i humor natural i la millor declaració d’amor que recordo a un film.
I la Meg Ryan, és clar, en el paper que va catapultar la seva carrera, exercint de guapa i de noia encantadora. Perfectament acompanyada per un Billy Crystal en un paper fet a mida. En un paper secundari la Carrie Fisher va aconseguir la millor interpretació de la seva carrera, després de fer-se mítica com a Princesa Leia.
Recordo que vaig anar a veure When Harry Met Sally amb el Jep, al cinema Arkadin, que com tants d’altres ha passat a la història. I com tants d’altres, jo també vaig sortir del cinema enamorat de Sally.
Salut i sort,
Ivan.
PS: us heu plantejat mai què s’en va fer del Harry i la Sally?
 | p90x workout order o… on Susan Boyle |
 | Ivan on Cerveses artesanes |
 | philipstown on Cerveses artesanes |
 | francis black on Xecuencias |
| francis black on Els ‘pijos’, bé d… |
