Arxiu d'etiquetes: Clàssics personals

Happy Halloween

A Catalunya el tradicional és la Castanyada, però no dóna tant de joc per a fer un article. I sempre em ve de gust reivindicar les obres mestres.

Tim Burton em carrega una mica, per repetir-se estèticament i per barroc. Però és un dels pocs genis en actiu a Hollywood. Recordo què quan vaig veure per primer cop A Nightmare Before Christmas vaig quedar aclaparat per la riuada d’imaginació i l’enlluernadora foscor visual, què contrastava amb l’alegria del fons de la història. Si me’n recordo, d’aquí un any escriure sobre Sleepy Hollow, una altra què tal.

Salut i sort,
Ivan.

People Get Ready

Aprofitant que el Francis Black ha publicat una versió instrumental, recupero aquest petit clàssic del blues elèctric. Una cançó que no té res, però que t’ho porta tot.

També molt recomenables la nota de Borra el humo de tu frente, la versió del video clip oficial, i per a que aprecieu la diferència entre un bon cantant i algú que no ho és, una versió amb la Joss Stone, i una altra amb Sting.

Salut i sort,
Ivan.

Rio Bravo

No és només un dels cims del western. És un dels cims del cinema. Ho té tot. I ja us en vaig parlar un altre cop.

Howard Hawks - Rio Bravo

Partint del plantejament clàssic del western, els bons que estan contra la paret s’enfronten als dolents molt més poderosos, Howard Hawks va construir una història amb un encant demoledor. Rio Bravo té un guió on apareixen tots els personatges de l’auca amb tota la col·lecció de tòpics, però els pinta amb amor i prou matisos com per a que els estimem fins la medula: l’heroi (naturalment, John Wayne), l’amic necessitat (Dean Martin), l’amic lleial (Ward Bond), el rebel bo (Ricky Nelson), el vell rondinaire (Walter Brennan), la poca-vergonya però bona (Angie Dickinson), el contrapunt còmic (Carlos y Consuelo) i els dolents dolentíssims (el tanoca i l’intel·ligent).

Un cop aconseguit un repartiment on tothom troba algú amb qui identificar-se, es combinen la trama principal amb tres o quatre que li donen color als personatges i ja tens el best seller. Si a més figura un cantant de moda al que li ofereixes un número musical, l’èxit és inevitable.

Però no tots els èxits esdevenen llegendes. Cal no només l’excel·lència, sinó la màgia. La seducció. L’èpica. L’humor i la tendresa. Calen interpretacions magistrals, al dente. I aquell punt només a l’abast dels grans directors, no passar-se ni un pèl en cap direcció, saber-se quedar al cim, farcint d’escenes inoblidables un film de més de dues hores, puntejant amb comèdia una cinta amb una tensió dramàtica molt alta i integrant estrelles consagradíssimes en personatges que es mouen de manera natural en el fluix narratiu, fent que veiem com passa la història de Chance al davant nostre, no una pel·lícula on John Wayne fa de sheriff.

De fet, els guionistes Jules Furtham i Leigh Brackett eren tant bons que per a cada gir se’ls acudien vàries opcions. Així és com el mateix Howard Hawks va rodar un remake també sensacional (El Dorado) i una magnífica pel·lícula ambientada a la Guerra de Secesió (Rio Lobo).

I si a més comences amb una seqüència inicial absolutament perfecta, possiblement els millors cinc minuts de la història del setè art, cinema mut amb diàlegs parlats amb els ulls, llavors ja t’has guanyat el cel.

Adient. Contraindicada pels que creuen que saben anglès. Stumpy és l’examen definitiu.

Salut i sort,
Ivan.