Si busqueu un film d’acció per evadir-vos de la suor estiuenca, Salt és molt recomanable.
Malauradament, a banda de bones persecucions i escenes d’acció no hi ha res més destacable de Salt. L’argument no és gens original (recomano molt més No Way Out i U.S. Marshalls, que parteixen de premises semblants), hi ha escenes que hem vist a d’altres pel·lícules (Die Another Day, per exemple) i el film és molt previsible.
Naturalment el muntatge, els efectes visuals, i tota la part tècnica són impecables, però això no amaga que l’argument tenia més suc del que li han tret i que actors com la mateixa Jolie o el sempre eficaç Liev Schreiber mereixien escenes amb més contingut. El cinema d’acció pot ser insustancial o tenir matisos interessants.
El que si que penso és que com a presentació del personatge aquesta pel·lícula pot funcionar. Si el resultat econòmic és prou bo, no dubteu que el proper estiu veureu una nova entrega de les aventures d’aquesta agent secreta d’elit.
Adient com a pur entreteniment. Contraindicada per a organitzar cap tertúlia al voltant.
Els films on el protagonista revisa la seva vida per trobar on va començar a perdre de vista els seus somnis són ja un génere propi. Però més enllà de les característiques de la tècnica del flashback i de les pretensions d’explicar el sentit de la vida, hi ha la història que s’explica i el que aquesta desprén. I les històries que s’expliquen a El secreto de sus ojos són totes colpidores, per emocionants i per versemblants.
El secreto de sus ojos presenta dues històries connectades però fins a cert punt independents. La principal és la trama de misteri, apassionant des dels detalls del crim i la magnífica presentació que fa Campanella dels efectes devastadors sobre les víctimes i el protagonista. Amb un joc de mirades i quatre imatges més aconsegueix transmetre tot el seguit de sentiments que fan tant important la resolució del cas.
Pel camí se’ns presenten un reguitzell de personatges absolutament anodins de tant reals, apassionadament entranyables de tant tòpics, magníficament interpretats per un repartiment estratosfèric encapçalat pel gran Ricardo Darín. Soledad Villamil, Ricardo Francella, i Pablo Rago, principalment.
La segona línia argumental és la íntima, el viatge sentimental d’un grup de persones amb prou enteniment com per voler forjar el seu propi destí, però massa febles com per forçar les circumstàncies desfavorables. Si en la primera trama som conscients de la identificació amb alguns personatges, aquí l’empatia és visceral, sorgeix del sentiment, d’aquell entendre coses que no es poden explicar amb paraules.
I tot i que El secreto de sus ojos és una pel·lícula llarga no té ni una escena de més. Els diàlegs i les seqüències estan cuidats al milímetre en un guió on regna un perfecte equilibri entre la tensió del misteri, els moments de comèdia, i el pes de les pors.
Adient si us fa ràbia allò de “així són les coses i no hi ha res a fer”. Contraindicada pels cínics.
Quan tothom deixa un film pels núvols, compte que la decepció pot ser molt forta.
Das Weisse Band té vocació de pel·lícula trascendent, d’obra mestra atemporal, de tractat sobre la natura humana. Dissecciona una petita comunitat alemanya de començament del segle XX, un ambient opresiu on es imperen una mena de feudalisme econòmic i un puritanisme moral aparentment immaculat. Des del començament podem intuir que això no pot anar bé.
I durant les dues hores i mitja que dura La cinta blanca la successió de desgràcies, crueltat, maldat, por, i tristor és constants. I ningú no veu res, perquè encara que tothom sap el que passa, ningú no mou un dit per averiguar qui i per què està al darrera de tot. Com diu el narrador al començament, potser això explica aconteixements posteriors que van succeir en el país. Tots els fenòmens complexes tenen causes complexes, però sí, ajuda a explicar-ho.
Formalment Das Weisse Band és tremenda. Manquen referències temporals (fins gairebé el desenllaç no sabem quan està situada), rodada en blanc i negre, sense música ambiental ni tant sols en els crèdits, amb diàlegs tan freds com polits, i emprant la càmera d’una manera molt primitiva, sense canvis d’enfocament ni cap artilugi visual, oferint un punt de vista de testimoni de primera mà, sense res que entorpeixi la visió del que hi ha, sense cap decoració.
Narrativament, Das Weisse Band és encara més tremenda. El ritme narratiu és tant lent i avorrit com la vida d’aquelles comunitats en aquella època. I el discurs és completament lineal, sense el·lipsis ni cap ajut per a fer més dinàmica o intrigant la història. Només la crua exposició dels fets, que transpuen violència, por, repressió i un autoritarisme engoixants. Fins i tot Ken Loach insereix acudits als seus drames, però Michael Haneke no fa concesions.
Molt s’ha parlat i s’ha escrit sobre La cinta blanca explicant les arrels del nazisme. Explica, crec jo, perquè hi havia un munt de gent mentalment preparada per a mirar cap a una altra banda i tolerar (¿consentir, emparar, encobrir, justificar?) un munt de coses. Respon a la pregunta com és que ningú no va fer res. Però el més espantós és que l’ambient que retrata és, m’hi jugo un pèsol, idèntic al que hi havia a Espanya i la major part d’Europa. Compte amb les conclusions precipitades.
La veritat és que La cinta blanca és absorvent i fascinanat, no pots desviar la mirada de la pantalla i no l’abandones fins que s’acaba. Però quan va arribar el fos en negre la frase que vam soltar va ser no em diguis que s’acaba així!.
Adient si aprecieu els tractats sociològics superficials i els retrats psicològics profunds. Contraindicada si aspireu a qualsevol mena d’entreteniment.
La Marvel s’està fent d’or amb les adaptacions cinematogràfiques del seu catàleg de superherois. I nosaltres estem gaudint d’una sèrie de films que fa 20 anys eren impossibles perquè no havia els mitjans tècnics necessaris.
Iron Man, com a film d’acció està força bé: entreteniment, molta parafernàlia tècnica, bona fotografia, moments d’humor, bona banda sonora amb música rock a tota castanya i gens de complicacions argumentals innecessàries. A més, ofereix interpretacions prou convincents de quatre bons actors.
En contra, el guió és un pèl massa pla i esquemàtic, i hi ha detalls que podien haver polit molt més, sense necessitat de complicar gens la història ni fer-la menys comercial.
Molt millor que la saga de Superman, però no arriba al nivell del Hulk d’Ang Lee.
Adient per a passar una estona ben entretinguda. Contraindicat si sou aficionats a buscar tres peus al gat.
Una obra mestra del cinema negre, que està inspirada en una obra mestra de la novel·la negra.
Aviso que comento les diferències entre el llibre i la pel·lícula, o sigui que poden haver spoilers involuntaris o inevitables.
Com que la novel·la de Elroy James ocupa sis centes pàgines, en Brian Helgeland va haver de prendre decisions dràstiques per a encabir la història i fer-la comprensible i atractiva en poc més de dues hores. I per tant, no li ha quedat altre remei al Curtis Hanson que acceptar un retall considerable en els fets que explica.
Només pels que hagin llegit la novel·la L.A. Confidential. Desapareixen: els personatges del pare d’Ed Exley i el Raymond Dieterling (amb tota la trama de l’Atherton); la Inez Soto només apareix com a víctima i en dues escenes; en cap moment col·laboren Jack Vincennes i Bud White; la relació entre els malvats no és a tres sinó a dos, elminant la trama de la presó i la imprenta il·legal; tampoc no apareixen ni la jove prostituta l’assessinat de la qual obsessiona el Bud ni els personatges relacionats amb la trama pornogràfica; ni el segon candidat a fiscal del districte; ni hi ha la trama romàntica de la dona i la cunyada de Vincennes, i canvia molt la relació entre Lynn i Exley. I a canvi es donen solucions molt més sintètiques a diverses relacions, fent que alguns personatges nous i d’altres de la novel·la assumeixin rols i relacions dels que han desaparegut.
El resultat és que la pel·lícula L.A. Confidential és un thriller on es descriu una conspiració criminal i un ambient corrupte i hipòcrita, on sota l’aparença dels happy fifties californians, prosperitat a Hollywood, hi ha un munt de merda. On la novel·la L.A. Confidential és un tractat sobre la maldat i els motius que justifiquen qualsevol mitjà, la pel·lícula es centra molt més en la resolució del trencaclosques i menys en el teixit moral.
Nogensmenys, el Curtis Hanson s’ho fa de manera que els personatges estiguin tant ben retratats com a la novel·la. Aquí molt del mèrit és d’un grapat d’actors extraordinaris capaços de parlar amb la mirada: Kevin Spacey és un gran Jack Vincennes, si de cas massa poc pervers, però això és consistent amb els canvis al guió; Guy Pierce clava el personatge d’Ed Exley; igual que Russell Crowe clava el bèstia però bo Bud White; l’oscaritzada Kim Bassinger en canvi només ho fa molt bé i els gens secundaris Danny DeVito, James Cromwell, David Strathairn i Ron Rifkin.
A més, els i les serièfils podreu reconèixer un jove Simon Baker.
I per acabar-ho d’adobar, L.A. Confidential permet gaudir d’una magistral recreació dels anys 50 i unes seqüències estèticament molt aconseguides, que es beneficien tant de paissatges i disseny de producció superbs com d’una fotografia nostalgica i vital alhora.
Dues punyetetes amb la producció per a rematar aquest article. La primera, que en tota la pel·lícula no hi ha cap policia que fumi, malévola conseqüència del políticament correcte i gens creïble en l’ambientació fifties. La segona, error greu de producció, a la darrera escena de L.A. Confidential la Kim Bassinger havia d’haver sortit amb el cabell castany.
Adient tant pels que gaudeixen de la història que t’explica una pel·lícula com pels que busquen contemplar imatges memorables. Contraindicada pels que necessiten una història senzilla i esquemàtica.
M’encanten les comèdies romàntiques però com a la resta de géneres, hi ha de tot.
Weather Girl té un guió típic i planteja una situació d’inici prometedora. A més afegeix un puntet social que dóna un contrast amarg molt apropiat per a no ensucrar massa la comèdia. Però ni el director ni el repartiment estan a l’alçada d’aquest plantejament.
La major part de responsabilitat la poso a les espatlles de la protagonista, una Tricia O’Kelley que és calcada a la Paula Vázquez, i que no aconsegueix en cap moment transmetre cap emoció a l’espectador. Hi ha una escena en que les seves amigues de ficció l’acusen de ser freda; malauradament, qui ho havia de ser és només el personatge, no també l’actriu. La resta del repartiment tampoc no dóna per gaire. Només us diré que el ja veterà Mark Harmon és qui ho fa millor.
I el director Blayne Weaver tampoc no troba la tecla adient. Hi ha almenys tres escenes que fan cridar per desaprofitades, i en definitiva Weather Girl mai no té prou ritme com per engrescar. Això si, l’escena de la Wii, memorable.
En definitiva, que si esteu molt avorrits i no trobeu cap alternativa Weather Girl igual us ajuda a passar l’estona.
Adient per a practicar anglès (en versió original, és clar). Contraindicat si necessiteu animar la parella cap el romanticisme.
Perquè llegir blocs? Per la mateixa raó que llegir, en general: perquè aprens coses. Perquè llegir el bloc de Miss Mole? Perquè descobreixes un munt de coses sobre com passar-t’ho bé amb llibres, música, cinema o amb sèries de televisió.
Perquè continuar llegint el mateix bloc? Perquè acabes coneixent una miqueta l’autor. I, per exemple, acabes ensumant una pel·lícula que t’agradarà quan ella diu que no li ha agradat.
Cleaner, que a ella no li va agradar, a mi m’ha semblat un film correcte. És un thriller clàssic que ni sorprén ni incomoda, i que t’entreté durant tota la llargada de la pel·lícula.
El principal interès de Cleaner és el treball de dos molt ilustres veterans, els sempre eficaços Samuel L. Jackson i Ed Harris. El primer mai no li agrairà prou a Tarantino el paper d’assassí religiós a Pulp Fiction. Des d’aleshores s’ha convertit en una de les màximes estrelles del cinema d’acció, on sempre fa interpretacions solvents, com en el cas de Cleaner. Ed Harris és un dels millors actors actuals que tenen menys fama entre el públic, tot i que l’hem vist en tota mena de rols i sempre amb bona nota, com aquí.
Discrepo també amb la Miss sobre l’interès de veure Cleaner per l’Eva Mendes; certament la noia fa molt de goig, però a Cleaner no va de guapa, i si el vostre interès és … estètic, millor busqueu fotografies suggerents seves a internet, que n’hi ha a manta.
Cleaner està ben resolta, a partir d’un guió senzill però acceptable, tot i que molt previsible i hi ha un forat moral de l’amplada d’un camp de futbol. Un forat en el sentit que hi ha un determinat aspecte de la resolució del cas que no s’explica, i és important. I moral … en el mateix aspecte que a Celda 211 hi ha un regust molt amarg en la darrera escena.
Adient pels que busquen entreteniment sense complicacions. Contraindicat si voleu trobar un enigma difícil de resoldre.
Blade Runner: The Workprint és la versió que es va presentar en sessions privades abans de l’estrena comercial de la pel·lícula, i que durant tres dies, al cap de 10 anys de l’estrena, es va projectar a un cinema de San Francisco.
Al primer moment del film apareix l’entrada de replicant a un suposat New American Dictionary. Aquest neologisme, que esdevindrà clàssic, esborra els termes androide i andy de Do Androids Dream of Electric Sheep; igual que Blade Runner, no se sap perquè, substitueix bounty hunter, terme molt més aclaridor.
El guió de Hampton Fancher i David Webb Peoples va prescindir de parts fonamentals de la novel·la, com són la importància dels animals domèstics (que s’intueix a l’escena del mussol), la dona de Deckard (que li afegeix matisos a l’angoixa del protagonista) i tot el que envolta el mercerisme.
A canvi, a Blade Runner s’emfatitza la caceria dels androides, però no s’explica perquè Deckard ja està cansat de la feina, més enllà de la queixa sobre el baix sou, i el tema dels remordiments no apareix per enlloc.
En Víctor demanava quants androides havia al film. Es mantenen els personatges de Rachel, Roy Batty, Pris i Leon Volokov (al film el cognom és Kowalski). Dels personatges de Lula i l’esposa de Baty sorgeix el de Zhora al film. I com que es suprimeix la cantant d’ópera també desapareixen els que estan relacionats amb el seu retirement.
Però per mi el detall que resulta més important al retallar-lo és el personatge de Phil Resch, l’altre bounty hunter amb el que té la conversa sobre la vinculació sentimental amb els androides.
La resta de variacions respecte la novel·la, són purament estètiques i de detall. Les diferències amb les altres versions de Blade Runner les aniré comentant en els articles corresponents. Aquí només senyalo que en el moment de la pre-estrena Vangelis encara no havia enllestit la part corresponent a l’enfrontament final entre Rick y Roy, i van haver de posar una banda sonora típica de suspense.
El Ridley Scott diu a la introducció que aquesta versió s’ha de contemplar com un producte inacabat (work-in-progress) cosa que s’aprecia molt bé en que per exemple en els crèdits només apareix el Harrison Ford, però jo crec què ja així era un film extraordinari.
Adient per a apreciar la traducció d’una obra mestra literària a una de cinematogràfica. Contraindicat si no us agrada el cinema negre.
Que aixequin la mà els que en els darrers dies han tornat a veure Ben Hur o Quo Vadis.
No tinc res en contra de la revisió dels clàssics, però crec que comença a ser urgent una diversificació del cinema televisiu en les vacances de Pasqua.
Perquè si la majoria de la població veu aquests dies com a una oportunitat vacacional, el normal és que les empreses de comunicació i entreteniment també ho facin, oi? Al cap i a la fi, la part de la població que s’involucra directament en les celebracions religioses de manera més penitent, que és aquest el sentit litúrgic de la Pasqua, és una minoria. I amb això no vull ni minimitzar la gran quantitat de gent que ho fa, ni menysprear el sentit religiós, històric i cultural d’aquests ritus, absolutament innegables.
Però fins i tot des d’un punt de vista d’adoctrinament moral, que no crec que hagi de ser el nord de cap cadena de televisió, em sembla exagerada la proliferació de peplums. Hi ha moltes altres pel·lículues que poden portar el missatge de contricció, de penediment per les culpes passades, de propòsit d’esmena, que l’exemple de Crist dóna als catòlics.
Si a L’Hospitalet han pogut una processó làica, no és possible un cicle de cinema làic per Pasqua?
Històries de redempció, com són les de Barrabás o Victor Mature a La Túnica Sagrada, les podem trobar a cabassos. Suggereixo Kolya, història d’un pecador que troba el camí de l’amor per a donar sentit a la seva vida. També podem admirar a Burt Lancaster a El hombre de Alcatraz, o Brad Pitt a Seven Years in Tibet.
Quo Vadis i Ben Hur expliquen històries de lluites contra grans injustícies liderades per conversos, un punt de vista semblant al de Dances With Wolves o Walkyrie. Aparentment allunyades de la Bíblia, aquestes històries no comparteixen valors?
Els deu manaments parla d’una tasca titànica per a salvar el propi poble, més enllà d’immenses dificultats. Proposo Gandhi.
Jesús de Nazaret o The Passion of the Christ expliquen el sacrifici del líder per a portar a terme una missió. Aquí costa trobar exemples on el sacrifici sigui per a salvar la Humanitat. Però això d’assumir el deure fins a les darreres conseqüències, no és el leit motiv de El Alamo o Solo ante el peligro?
En definitiva, que si prescindim de la part purament religiosa, podem trobar un munt d’històries amb una certa pàtina moral (agafada amb pinzes, ho sé) que no entra en conflicte amb la celebració cristiana. I si ens posem a buscar pel·lícules religioses o sobre religió que no parlin directament de la Passió de Crist, també en trobariem un munt.
I no, tampoc crec que La Vida de Brian sigui una opció a tenir en compte.
Amb perdó, una altra puta obra mestra de Quentin Tarantino.
No sóc especialment fan del Tarantino, però reconec que per fi ha tornat al nivell sublim que va exhibir amb el seu enlluernant debut a Reservoir Dogs.
A Inglorious Basterds sublima les constants del seu cinema i aconsegueix un entreteniment de primera qualitat. Quan parlo de constants del seu cinema em refereixo a la violència totalment explícita (l’escena del bat de beisbol), l’humor negre (les marques als soldats nazis), la paròdia (Hitler), el sarcasme (el tema dels idiomes), la fabulació libèrrima (que no desvetllaré per no esgarrar la sorpresa), però sobre tot a l’extraordinària direcció d’actors.
De l’extraordinari repartiment d’Inglorious Basterds vull destacar Brad Pitt, Christoph Waltz, i Mélanie Laurent, que es mengen literalment la pantalla en cadascuna de les seves aparicions, i que deixa la resta del repartiment a un nivell simplement brillant.
Tot i això el que més destaca és la mà de ferro de Quentin Tarantino alhora de gestionar escenes més que complicades. Els clímax que s’assoleixen a la seqüència inicial a casa del pagès, a la seqüència al bar, a la hilarant escena al vestíbul del cinema, o en la darrera escena que comparteixen Daniel Brühl i Mélanie Laurent formen un curs de direcció per a qualsevol aficionat al cinema.
En definitiva, un film que no enganya: només té la pretensió d’entretenir i ho fa la mar de bé.
Adient per a descobrir que la Segona Guerra Mundial també es pot explicar en forma de fàbula. Contraindicat si no us agrada el cinema violent o irreverent.
