La tercera entrega de la saga del crepuscle millora el desastre de la segona part, però no surt de la mediocritat.
En aquest punt de la saga hi ha dos eixos narratius: el triangle sentimental protagonitzat per Bella i els conflictes entre diferents clans de vampirs. La part amorosa s’allarga més que un xicle en mans d’un nen petit, mentre que la segona està millor resolta. De manera previsible, però satisfactòria.
Miraré Sunrise quan aparegui? Em temo que si. Primer, perquè a hores d’ara ja em pica la curiositat per com acabaran amb aquesta gallina dels ous cinematogràfics d’or. La segona, perquè estèticament aquests films són impecables. La fotografia de disseny i els maravellosos paissatges d’Oregon són memorables. I també és molt bona tant la banda sonora de Howard Shore com la selecció de cançons que donen ambientació musical a la narració.
Això sí, han de contractar algú que millori els efectes visuals més simples. Una cosa tant manida com superposa un actor a l’estudi amb una escena d’exterior no ho rematen prou bé.
Adient per a una tarda de diumenge i una pizza. Contraindicat com a film de misteri.
Qui es gita amb nens, s’aixeca pixat. I qui comença a veure una saga per a quinzeanyeres, ja sap el que li espera.
I és que si Twilight va ser lleugerament millor del que m’esperava, New Moon és tant dolenta com sospitava. Els actors continuen tenint una única cara com a ventall de registres expressius; els diàlegs es poden dividir entre intrascendents, tòpics i descaradament artificiosos; l’argument és perfectament previsible; i per últim queda el punt més tèrbol: el sucre arriba a nivells perillosos encara que no sigueu diabètics.
Tot i això, toca reconèixer tres coses. La primera, l’efectivitat dels efectes especials. Hi ha digitalitzacions (especialment la de la mar) que podien haver sortit molt millor, però tant els llops com els vols són perfectes. La segona, que la fotografia de New Moon es beneficia d’uns paratges maravellosos i això sempre és bonic de veure. I la tercera, que quan teniem quinze anys teniem moltes coses per aprendre, també en gust cinematogràfic.
Adient per a adolescents romàntics. Contraindicat per a pares i mares que ja pateixen una colla d’adolescents a casa.
Feia vint anys que no podia juntar dues frases: “he vist una peli de Woody Allen” i “he vist una mala pel·lícula”.
El plantejament de You Will Meet a Tall Dark Stranger és interessant i tant bo com el de la majoria de l’obra alleniana, però el desenvolupament falla estrepitosament: sent comèdia declarada, no fa riure en cap moment (ben justet un parell de somriures); i com el drama que acaba sent, falta clímax.
Perquè aquesta és la més greu: You Will Meet a Tall Dark Stranger sembla una pel·lícula feta de mala gana. Ni la direcció d’Allen té gens de trempera, ni un actoràs com Anthony Hopkins aconsegueix en cap moment transmetre un mínim de sentiment, credibilitat, força.
La resta del repartiment fa el que pot. Naomi Watts ho fa de maravella i (bellesa a banda) és el millor de You Will Meet a Tall Dark Stranger. Josh Brolin m’ha tornat a agradar molt, el Banderas cumpleix amb nota, i la Lucy Punch (que repeteix el paper de rossa tonta de Being Julia) ho broda.
La impressió que em queda és que aquest cop convenia que l’escriptura del guió s’hagués allargat molt més. No sé si el ritme de film per any és voluntari o imposat per algun contracte, però aquest cop s’ha volgut lligar tot massa ràpid i la maionesa s’ha tallat.
Adient per fanàtics de Woody Allen. Contraindicat si busqueu la comèdia que prometia el trailer.
Una brillant pel·lícula d’acció, embolicada amb una trama de ciència ficció psicològica.
Com tota obra de ciència ficció, Inception pateix d’una premisa actualment falsa però que potser podria ser possible d’aquí a algun temps: que serà possible endinsar-se en els somnis de la gent. Un cop acceptada aquesta hipòtesi, tenim una trepidant cinta d’acció.
Havia llegit molt sobre l’enrevesat del guió, però opino que s’entén perfectament. Més discutibles són algunes solucions concretes: ¿com es pot trobar algú perdut en el subconscient del somni d’algú altre? Però això no ho discutirem pas ara, primer per no esgarrar cap misteri, segona perquè és accessori.
El que compta és que durant dues hores i mitja Inception no només manté l’interès sinó que no s’allarga massa (potser només a les seqüencies a la neu); que la majoria d’efectes visuals tenen la seva funció narrativa i que dibuixa un grapat de personatges interessantíssims.
Malauradament, el personatge més atraient, que és el de l’encara més atractiva Marion Cotillard és el que queda pitjor explicat, però també és el que desencadena la subtrama psicològica més interessant, la que té a veure amb els remordiments i la seva superació.
Adient pels que creuen que un film d’acció no pot tenir rerafons intelectual. Contraindicat pels que esperin una exhibició interpretativa del Di Caprio. (En canvi alguns dels secundaris si estan a nivell superlatiu.)
Pel·lícula ideal per una tarda de diumenge: divertida, simple, insustancial, previsible, obviable.
La pel·lícula és tant dolenta com us podeu imaginar, però també és cert que hi ha vegades que ve de gust apagar el cervell i deixar que et distreguin i prou. En aquest terreny la senyoreta Aniston és una especialista.
A banda de l’horrorós del poster, aquesta és una comèdia romàntica al servei de la parella protagonista, que segurament atreu masses als cinemes, però aquest cop l’únic atractiu que poden observar és el dels seus cossos, perquè les interpretacions són molt primitives. La majoria d’acudits no milloren les interpretacions i les situacions són tant previsibles com tòpiques, però tot plegat et fa passar una estona distreta.
Els caça-recompenses són legals a la majoria d’estats dels EUA i recordo haver vist una pel·lícula del mític Steve McQueen sobre el tema.
Us deixo el trailer oficial, que us explicarà perfectament tot el contingut del film en menys de tres minuts. I després es demanen per què la gent ha deixat d’emplenar els cinemes.
Adient per entretenir-se sense pretensions. Contraindicat si us agrada l’humor subtil.
El gènere d’espasa i bruixeria té un nou film al seu calaix, aquest cop basat en un nom mític dels videojocs.
Prince of Persia: The Sands of Time és una pel·lícula d’acció ambientada a l’antiga Pèrsia i amb tocs fantàstics per enmig. Com a homenatge al joc és excel·lent, ja que recrea tota la sèrie de salts i acrobàcies que calen per a avançar nivells, i també es reflecteix l’escenari de sol contra tothom que es donava molt sovint. Com a film d’acció, és típic de Hollywood.
I és que Hollywood sap molt bé d’on treu els dólars i què cal fer per a guanyar-ne més. A Prince of Persia: The Sands of Time podem gaudir d’actors estelars, bones coreografies d’acció, excel·lents efectes visuals i una ambientació majestuosa. I també veiem ballestes dos mil anys abans de la seva aparició, igual que amb la Secta dels Assassins i una iconografia típicament musulmana (incloent un número decimal!) que, tot cal dir-ho, és estèticament sensacional.
Tot i que el director de Prince of Persia: The Sands of Time és el molt competent Mike Newell (a qui mai no li agrairé prou Four Weddings and a Funeral), el veritable autor no és altre que Jerry Bruckheimer, que aporta al film la seva marca clàssica: espectacularitat, més espectacularitat, un guió feble, i alguna que altra garrotada als governs. Que un executiu de Hollywood es dediqui a escampar ideologies àcrates (o neoliberals, que s’hi toquen) és digne d’estudi.
Gràcies a Prince of Persia: The Sands of Time podem gaudir d’una interpretació sosa del Jake Gyllenhaal, que haurà guanyat prou diners com per decidir amb calma futurs projectes; una d’encarcarada de la bella Gemma Arterton; una d’excel·lent com a contrapunt còmic de l’Alfred Molina i una de rutinària de Ben Kingsley. Com acostuma a passar-me amb els films de Hollywood, tinc la sensació que es podia haver fet més amb aquell pressupost.
Adient si disfruteu amb els còmics de Conan o amb pel·lícules com The Mummy. Contraindicada per a friquis de la Història Antiga.
La Gemma em va avisar: és cinema per a jovenetes. Tot i així, no he pogut resistir-me ala Vio m’ha convençut de veure la primera part del fenómen de moda.
El diagnòstic de la meva amiga és totalment encertat. Twilight és un best-seller romàntic molt ben manufacturat: fotografia, muntatge, efectes especials, i un guió que va al gra del que interessa al públic que més diners aporta a les recaptacions d’avui en dia: l’adolescent. Afegiu-li uns quants actors-models i ja teniu el còctel de l’èxit.
Com a primera part de la trilogia, Twilight funciona estupendament. Presenta els personatges de manera àgil i planteja enigmes dels que s’intueix (i molt) la resposta, però amb prou gràcia com per voler veure la resolució. La història és totalment previsible i no aporta res al génere vampíric, ara tant de moda.
El punt feble de Twilight són les intepretacions de la parella protagonista, incapaç de més de dos registres facials (el no sé què dir i el macagondena) i que obliguen la directora Catherine Hardwicke a incloure com a efectes sonors especials la respiració i el batec del cor per a transmetre la profunda emoció que els enamorats traspuen. En canvi, l’Anna Kendrick fa un paperàs en un rol completament secundari i amb una caracterització molt diferent de la que tenia a Up in the Air, quan va ser candidata a l'Oscar.
Això si, Elliot Davis dóna a Twilight té una fotografia fantàstica, aprofitant-se dels paisatges d’Arizona i Washington, que a més té la gràcia d’atorgar tonalitats cromàtiques diferents a la calor i l’alegria, i al fred i la melancolia. Un autèntic espectacle visual.
Adient per a jovenetes enamoradisses. Contraindicada per a aficionats al gènere del terror.
Si busqueu un film d’acció per evadir-vos de la suor estiuenca, Salt és molt recomanable.
Malauradament, a banda de bones persecucions i escenes d’acció no hi ha res més destacable de Salt. L’argument no és gens original (recomano molt més No Way Out i U.S. Marshalls, que parteixen de premises semblants), hi ha escenes que hem vist a d’altres pel·lícules (Die Another Day, per exemple) i el film és molt previsible.
Naturalment el muntatge, els efectes visuals, i tota la part tècnica són impecables, però això no amaga que l’argument tenia més suc del que li han tret i que actors com la mateixa Jolie o el sempre eficaç Liev Schreiber mereixien escenes amb més contingut. El cinema d’acció pot ser insustancial o tenir matisos interessants.
El que si que penso és que com a presentació del personatge aquesta pel·lícula pot funcionar. Si el resultat econòmic és prou bo, no dubteu que el proper estiu veureu una nova entrega de les aventures d’aquesta agent secreta d’elit.
Adient com a pur entreteniment. Contraindicada per a organitzar cap tertúlia al voltant.
Els films on el protagonista revisa la seva vida per trobar on va començar a perdre de vista els seus somnis són ja un génere propi. Però més enllà de les característiques de la tècnica del flashback i de les pretensions d’explicar el sentit de la vida, hi ha la història que s’explica i el que aquesta desprén. I les històries que s’expliquen a El secreto de sus ojos són totes colpidores, per emocionants i per versemblants.
El secreto de sus ojos presenta dues històries connectades però fins a cert punt independents. La principal és la trama de misteri, apassionant des dels detalls del crim i la magnífica presentació que fa Campanella dels efectes devastadors sobre les víctimes i el protagonista. Amb un joc de mirades i quatre imatges més aconsegueix transmetre tot el seguit de sentiments que fan tant important la resolució del cas.
Pel camí se’ns presenten un reguitzell de personatges absolutament anodins de tant reals, apassionadament entranyables de tant tòpics, magníficament interpretats per un repartiment estratosfèric encapçalat pel gran Ricardo Darín. Soledad Villamil, Ricardo Francella, i Pablo Rago, principalment.
La segona línia argumental és la íntima, el viatge sentimental d’un grup de persones amb prou enteniment com per voler forjar el seu propi destí, però massa febles com per forçar les circumstàncies desfavorables. Si en la primera trama som conscients de la identificació amb alguns personatges, aquí l’empatia és visceral, sorgeix del sentiment, d’aquell entendre coses que no es poden explicar amb paraules.
I tot i que El secreto de sus ojos és una pel·lícula llarga no té ni una escena de més. Els diàlegs i les seqüències estan cuidats al milímetre en un guió on regna un perfecte equilibri entre la tensió del misteri, els moments de comèdia, i el pes de les pors.
Adient si us fa ràbia allò de “així són les coses i no hi ha res a fer”. Contraindicada pels cínics.
Quan tothom deixa un film pels núvols, compte que la decepció pot ser molt forta.
Das Weisse Band té vocació de pel·lícula trascendent, d’obra mestra atemporal, de tractat sobre la natura humana. Dissecciona una petita comunitat alemanya de començament del segle XX, un ambient opresiu on es imperen una mena de feudalisme econòmic i un puritanisme moral aparentment immaculat. Des del començament podem intuir que això no pot anar bé.
I durant les dues hores i mitja que dura La cinta blanca la successió de desgràcies, crueltat, maldat, por, i tristor és constants. I ningú no veu res, perquè encara que tothom sap el que passa, ningú no mou un dit per averiguar qui i per què està al darrera de tot. Com diu el narrador al començament, potser això explica aconteixements posteriors que van succeir en el país. Tots els fenòmens complexes tenen causes complexes, però sí, ajuda a explicar-ho.
Formalment Das Weisse Band és tremenda. Manquen referències temporals (fins gairebé el desenllaç no sabem quan està situada), rodada en blanc i negre, sense música ambiental ni tant sols en els crèdits, amb diàlegs tan freds com polits, i emprant la càmera d’una manera molt primitiva, sense canvis d’enfocament ni cap artilugi visual, oferint un punt de vista de testimoni de primera mà, sense res que entorpeixi la visió del que hi ha, sense cap decoració.
Narrativament, Das Weisse Band és encara més tremenda. El ritme narratiu és tant lent i avorrit com la vida d’aquelles comunitats en aquella època. I el discurs és completament lineal, sense el·lipsis ni cap ajut per a fer més dinàmica o intrigant la història. Només la crua exposició dels fets, que transpuen violència, por, repressió i un autoritarisme engoixants. Fins i tot Ken Loach insereix acudits als seus drames, però Michael Haneke no fa concesions.
Molt s’ha parlat i s’ha escrit sobre La cinta blanca explicant les arrels del nazisme. Explica, crec jo, perquè hi havia un munt de gent mentalment preparada per a mirar cap a una altra banda i tolerar (¿consentir, emparar, encobrir, justificar?) un munt de coses. Respon a la pregunta com és que ningú no va fer res. Però el més espantós és que l’ambient que retrata és, m’hi jugo un pèsol, idèntic al que hi havia a Espanya i la major part d’Europa. Compte amb les conclusions precipitades.
La veritat és que La cinta blanca és absorvent i fascinanat, no pots desviar la mirada de la pantalla i no l’abandones fins que s’acaba. Però quan va arribar el fos en negre la frase que vam soltar va ser no em diguis que s’acaba així!.
Adient si aprecieu els tractats sociològics superficials i els retrats psicològics profunds. Contraindicada si aspireu a qualsevol mena d’entreteniment.
