Arxiu d'etiquetes: cinema

The Ghost Writer

No està gens malament, però tampoc no està massa bé.

The Ghost Writer - Roman Polanski

Mira que m’agraden els misteris polítics, i a més The Ghost Writer té un munt d’ingredients que la feien atractiva, però després de veure-la m’he quedat fred. Ho té tot: bons actors, bon director, guió interessant, i una ambientació maquíssima, però ni m’ha emocionat ni m’ha sorprés. Això sí, l’estona passa ràpid i sense molèsties.

Del molt estelar repartiment destaco a l’emergent Olivia Williams, que ja va brodar un petit paper a An Education on també coincidia amb Ewan McGregor, aquí simplement eficaç. Brosnan continua intentant sobreviure a la seva fama de cara bonica i també se’n surt i per allà també corre Tom Wilkinson, un altre que mai no falla. I hi ha un munt de veterans que m’ha fet molta gràcia tornar a veure.

Mentre es resol el misteri, podeu quedar-vos bocabadats amb boscos, platges, boires, pluges, i una casa de disseny magníficament fotografiades per Pawel Edelman, l’operador de sempre de Polanski.

Adient per assaborir amb un bon té amb canyella. Contraindicada per a cremar adrenalina davant la pantalla.

Salut i sort,
Ivan.


The American

Mai no havia vist una pel·lícula de misteri en clau íntima.

The American

The American mostra part d’una història, encarregant a la imaginació dels espectadors emplenar els forats com creguin més convenient. Això és estimulant, perquè el personatge és prou interessant com per a demanar-nos què és el que ens falta saber, i no és gens frustrant perquè les incògnites no pertanyen a la part essencial del relat. Siguin quines siguin les respostes, no alteren l’eix ni la conclusió de The American.

La innovació que presenta el film és que tractant-se d’una pel·lícula de pistoles el tractament és no ja personal sinó íntim, narrada des del punt de vista del personatge del George Clooney. Això, que es porta a gairebé l’extrem, és el motiu que hi hagi els forats a l’explicació. I porta a una narració tranquila, pausada, amb diàlegs mínims,  i en la que Clooney acapara més del noranta per cent de les escenes.

El resultat és magnífic. The American és sòbria, elegant i commovedora, construeix un misteri que frisem per resoldre i té un desenllaç emocionant on no cruix res. El venedor de cafè més desitjat del món es llueix i no cau en el ridícul, tot i que tampoc no té oportunitat de trencar el seu sostre com a actor.

Adient per a una primera cita. Contraindicat si teniu el dormitori empaperat amb pòsters del Roger Moore.

Salut i sort,
Ivan.


Revolutionary Road

Tercer film que veig de Sam Mendes, tercera pel·lícula interessantíssima que signa. (Tinc pendent Jarhead.)

Revolutionary Road

Revolutionary Road explica la desintegració d’un matrimoni quan se’n van a norris els seus somnis i la vida se’ls cau a sobre. Els efectes d’un entorn social gens estimulant, una feina que no agrada i unes expectatives no complertes són simplement dolents, però quan la parella no segueix l’altre en el camí de superar-ho esdevenen devastadors.

Formalment la pel·lícula és impecable. Sam Mendes filma cada escena amb precisió quirúrgica i fina sensibilitat, si bé hi ha dues coses que em grinyolen una mica. La primera el ritme molt pausat i molt lent de la narració, que va molt bé per a transmetre l’avorriment i cansament vital de la parella protagonista, però que s’encomana a l’espectador. La segona té a veure amb la interpretació de Leonardo DiCaprio, que sent excel·lent hi ha algun moment en que deriva cap a l’histrionisme.

Però insisteixo en el ben feta que està Revolutionary Road. Maravelloses Kate Winslet (un cop més!), Kathy Bates i Ryan Simpkins, a la que intueixo un gran èxit en papers secundaris; igualment bo la resta del repartiment, incloent a un DiCaprio que és magnífic quan té diàleg i sublim quan parla amb els gestos.

Sam Mendes li treu un suc deliciós a un guió milimètric que parteix de una història original de Richard Yates, ambientada als happy fifties americans, però que es podia haver adaptat perfectament al present d’aquí o qualsevol altre país occidental.

Adient per a mirar-vos al mirall i assaborir una història interessant. Contraindicat si no teniu un moment adient per la reflexió.

Salut i sort,
Ivan.


Eclipse

La tercera entrega de la saga del crepuscle millora el desastre de la segona part, però no surt de la mediocritat.

Póster de la tercera part de Crepuscle, Eclipse

En aquest punt de la saga hi ha dos eixos narratius: el triangle sentimental protagonitzat per Bella i els conflictes entre diferents clans de vampirs. La part amorosa s’allarga més que un xicle en mans d’un nen petit, mentre que la segona està millor resolta. De manera previsible, però satisfactòria.

Miraré Sunrise quan aparegui? Em temo que si. Primer, perquè a hores d’ara ja em pica la curiositat per com acabaran amb aquesta gallina dels ous cinematogràfics d’or. La segona, perquè estèticament aquests films són impecables. La fotografia de disseny i els maravellosos paissatges d’Oregon són memorables. I també és molt bona tant la banda sonora de Howard Shore com la selecció de cançons que donen ambientació musical a la narració.

Això sí, han de contractar algú que millori els efectes visuals més simples. Una cosa tant manida com superposa un actor a l’estudi amb una escena d’exterior no ho rematen prou bé.

Adient per a una tarda de diumenge i una pizza. Contraindicat com a film de misteri.

Salut i sort,

Ivan.


New Moon

Qui es gita amb nens, s’aixeca pixat. I qui comença a veure una saga per a quinzeanyeres, ja sap el que li espera.

New Moon

I és que si Twilight va ser lleugerament millor del que m’esperava, New Moon és tant dolenta com sospitava. Els actors continuen tenint una única cara com a ventall de registres expressius; els diàlegs es poden dividir entre intrascendents, tòpics i descaradament artificiosos; l’argument és perfectament previsible; i per últim queda el punt més tèrbol: el sucre arriba a nivells perillosos encara que no sigueu diabètics.

Tot i això, toca reconèixer tres coses. La primera, l’efectivitat dels efectes especials. Hi ha digitalitzacions (especialment la de la mar) que podien haver sortit molt millor, però tant els llops com els vols són perfectes. La segona, que la fotografia de New Moon es beneficia d’uns paratges maravellosos i això sempre és bonic de veure. I la tercera, que quan teniem quinze anys teniem moltes coses per aprendre, també en gust cinematogràfic.

Adient per a adolescents romàntics. Contraindicat per a pares i mares que ja pateixen una colla d’adolescents a casa.

Salut i sort,
Ivan.


You Will Meet a Tall Dark Stranger

Feia vint anys que no podia juntar dues frases: “he vist una peli de Woody Allen” i “he vist una mala pel·lícula”.

Woody Allen - Coneixeràs l’home dels teus somnis

El plantejament de You Will Meet a Tall Dark Stranger és interessant i tant bo com el de la majoria de l’obra alleniana, però el desenvolupament falla estrepitosament: sent comèdia declarada, no fa riure en cap moment (ben justet un parell de somriures); i com el drama que acaba sent, falta clímax.

Perquè aquesta és la més greu: You Will Meet a Tall Dark Stranger sembla una pel·lícula feta de mala gana. Ni la direcció d’Allen té gens de trempera, ni un actoràs com Anthony Hopkins aconsegueix en cap moment transmetre un mínim de sentiment, credibilitat, força.

La resta del repartiment fa el que pot. Naomi Watts ho fa de maravella i (bellesa a banda) és el millor de You Will Meet a Tall Dark Stranger. Josh Brolin m’ha tornat a agradar molt, el Banderas cumpleix amb nota, i la Lucy Punch (que repeteix el paper de rossa tonta de Being Julia) ho broda.

La impressió que em queda és que aquest cop convenia que l’escriptura del guió s’hagués allargat molt més. No sé si el ritme de film per any és voluntari o imposat per algun contracte, però aquest cop s’ha volgut lligar tot massa ràpid i la maionesa s’ha tallat.

Adient per fanàtics de Woody Allen. Contraindicat si busqueu la comèdia que prometia el trailer.

Salut i sort,
Ivan.


Inception

Una brillant pel·lícula d’acció, embolicada amb una trama de ciència ficció psicològica.

Inception

Com tota obra de ciència ficció, Inception pateix d’una premisa actualment falsa però que potser podria ser possible d’aquí a algun temps: que serà possible endinsar-se en els somnis de la gent. Un cop acceptada aquesta hipòtesi, tenim una trepidant cinta d’acció.

Havia llegit molt sobre l’enrevesat del guió, però opino que s’entén perfectament. Més discutibles són algunes solucions concretes: ¿com es pot trobar algú perdut en el subconscient del somni d’algú altre? Però això no ho discutirem pas ara, primer per no esgarrar cap misteri, segona perquè és accessori.

El que compta és que durant dues hores i mitja Inception no només manté l’interès sinó que no s’allarga massa (potser només a les seqüencies a la neu); que la majoria d’efectes visuals tenen la seva funció narrativa i que dibuixa un grapat de personatges interessantíssims.

Malauradament, el personatge més atraient, que és el de l’encara més atractiva Marion Cotillard és el que queda pitjor explicat, però també és el que desencadena la subtrama psicològica més interessant, la que té a veure amb els remordiments i la seva superació.

Adient pels que creuen que un film d’acció no pot tenir rerafons intelectual. Contraindicat pels que esperin una exhibició interpretativa del Di Caprio. (En canvi alguns dels secundaris si estan a nivell superlatiu.)

Salut i sort,
Ivan.


The Bounty Hunter

Pel·lícula ideal per una tarda de diumenge: divertida, simple, insustancial, previsible, obviable.

The Bounty Hunter - Exposados

La pel·lícula és tant dolenta com us podeu imaginar, però també és cert que hi ha vegades que ve de gust apagar el cervell i deixar que et distreguin i prou. En aquest terreny la senyoreta Aniston és una especialista.

A banda de l’horrorós del poster, aquesta és una comèdia romàntica al servei de la parella protagonista, que segurament atreu masses als cinemes, però aquest cop l’únic atractiu que poden observar és el dels seus cossos, perquè les interpretacions són molt primitives. La majoria d’acudits no milloren les interpretacions i les situacions són tant previsibles com tòpiques, però tot plegat et fa passar una estona distreta.

Els caça-recompenses són legals a la majoria d’estats dels EUA i recordo haver vist una pel·lícula del mític Steve McQueen sobre el tema.

Us deixo el trailer oficial, que us explicarà perfectament tot el contingut del film en menys de tres minuts. I després es demanen per què la gent ha deixat d’emplenar els cinemes.

Adient per entretenir-se sense pretensions. Contraindicat si us agrada l’humor subtil.

Salut i sort,
Ivan.


Prince of Persia: The Sands of Time

El gènere d’espasa i bruixeria té un nou film al seu calaix, aquest cop basat en un nom mític dels videojocs.

Prince of Persia: The Sands of Time

Prince of Persia: The Sands of Time és una pel·lícula d’acció ambientada a l’antiga Pèrsia i amb tocs fantàstics per enmig. Com a homenatge al joc és excel·lent, ja que recrea tota la sèrie de salts i acrobàcies que calen per a avançar nivells, i també es reflecteix l’escenari de sol contra tothom que es donava molt sovint. Com a film d’acció, és típic de Hollywood.

I és que Hollywood sap molt bé d’on treu els dólars i què cal fer per a guanyar-ne més. A Prince of Persia: The Sands of Time podem gaudir d’actors estelars, bones coreografies d’acció, excel·lents efectes visuals i una ambientació majestuosa. I també veiem ballestes dos mil anys abans de la seva aparició, igual que amb la Secta dels Assassins i una iconografia típicament musulmana (incloent un número decimal!) que, tot cal dir-ho, és estèticament sensacional.

Tot i que el director de Prince of Persia: The Sands of Time és el molt competent Mike Newell (a qui mai no li agrairé prou Four Weddings and a Funeral), el veritable autor no és altre que Jerry Bruckheimer, que aporta al film la seva marca clàssica: espectacularitat, més espectacularitat, un guió feble, i alguna que altra garrotada als governs. Que un executiu de Hollywood es dediqui a escampar ideologies àcrates (o neoliberals, que s’hi toquen) és digne d’estudi.

Gràcies a Prince of Persia: The Sands of Time podem gaudir d’una interpretació sosa del Jake Gyllenhaal, que haurà guanyat prou diners com per decidir amb calma futurs projectes; una d’encarcarada de la bella Gemma Arterton; una d’excel·lent com a contrapunt còmic de l’Alfred Molina i una de rutinària de Ben Kingsley. Com acostuma a passar-me amb els films de Hollywood, tinc la sensació que es podia haver fet més amb aquell pressupost.

Adient si disfruteu amb els còmics de Conan o amb pel·lícules com The Mummy. Contraindicada per a friquis de la Història Antiga.

Salut i sort,
Ivan.


Twilight

La Gemma em va avisar: és cinema per a jovenetes. Tot i així, no he pogut resistir-me a la Vio m’ha convençut de veure la primera part del fenómen de moda.

Twilight

El diagnòstic de la meva amiga és totalment encertat. Twilight és un best-seller romàntic molt ben manufacturat: fotografia, muntatge, efectes especials, i un guió que va al gra del que interessa al públic que més diners aporta a les recaptacions d’avui en dia: l’adolescent. Afegiu-li uns quants actors-models i ja teniu el còctel de l’èxit.

Com a primera part de la trilogia, Twilight funciona estupendament. Presenta els personatges de manera àgil i planteja enigmes dels que s’intueix (i molt) la resposta, però amb prou gràcia com per voler veure la resolució. La història és totalment previsible i no aporta res al génere vampíric, ara tant de moda.

El punt feble de Twilight són les intepretacions de la parella protagonista, incapaç de més de dos registres facials (el no sé què dir i el macagondena) i que obliguen la directora Catherine Hardwicke a incloure com a efectes sonors especials la respiració i el batec del cor per a transmetre la profunda emoció que els enamorats traspuen. En canvi, l’Anna Kendrick fa un paperàs en un rol completament secundari i amb una caracterització molt diferent de la que tenia a Up in the Air, quan va ser candidata a l'Oscar.

Això si, Elliot Davis dóna a Twilight té una fotografia fantàstica, aprofitant-se dels paisatges d’Arizona i Washington, que a més té la gràcia d’atorgar tonalitats cromàtiques diferents a la calor i l’alegria, i al fred i la melancolia. Un autèntic espectacle visual.

Adient per a jovenetes enamoradisses. Contraindicada per a aficionats al gènere del terror.

Salut i sort,
Ivan.


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 141 other followers