Tenim una història romàntica protagonitzada per gent jove (els personatges més que els actors), on el riure apareix només ocasionalment però el somriure t’acompanya durant tota la cinta. Diàleg, diàleg i més diàleg. Situacions quotidianes, versemblants, perfectament reconeixibles. Ànimes que es despullen a la pantalla i que et fan pensar en què fas i què fa la gent. Ja us ho he dit, en dues paraules: Éric Rohmer.

Deixant de banda el petit detall que vaig sortir del cinema volent atonyinar les dues noies protagonistes (la bleda i l’estúpida) el film em va agradar moltíssim. És clar perquè m’agrada Rohmer, que encara és més radical que Woody Allen en la seva proposta. Aquí no trobareu acudits enginyosos ni tocs fantàstics ni tampoc la Scarlett, només enginy intel·lectual: idees i sentiments.

Adient per a organitzar una bona tertúlia. Contraindicat si sou fans de Chuck Norris.

Salut i sort,
Ivan.

Ja que no podia ser James Bond, el Tom Cruise va decidir ser Ethan Hunt i està tenint un èxit indiscutible amb la franquícia de Mission Impossible. Envoltat de gent tant solvent com Brad Bird i J.J. Abrams en aquesta quarta entrega de la sèrie ha construit un film d’acció pràcticament immaculat. Persecucions, baralles, exhibicions tecnològiques, efectes visuals superlatius, tocs d’humor ben escollits i un parell de noies espectaculars. El que hom podia esperar, molt ben plantat.

Si per alguna banda peta Mission Impossible: Ghost Protocol és al parell d’escenes on hi ha la part de drama humà. Ni els actors són prou àgils per canviar de registre, ni els guionistes han sabut ser mínimament originals. Quan una pel·lícula és una concatenació d’esquemes, al final acaba fent-se previsible. També, hi ha una baula de la trama què és hilarantment ridícula, però això també li passa a James Bond, oi?

Adient per a passar una bona tarda. Contraindicat si patiu vertigen.

Salut i sort,
Ivan.

Doncs aquí tenim un film que és molt bo. Primer que res, perquè té un guió potent, on van apareixent totes les constants dels còmics de superherois: la fragilitat de les vides privades i l’excepcionalitat què fa que els personatges siguin súpers; les baralles espectaculars; els personatges marcadíssims i arquetípics (la majoria dels dolents) i els més complexes (els bons, és clar). Tot el que passa té una raó i tots els personatges actuen de manera conseqüent.

El director i alhora guionista Matthew Vaughn li ha donat a més un ritme viu però no frenètic. Les diferents intrigues es mouen d’una manera perfecta cap a les seves resolucions i tot acaba encaixant. I els efectes especials estan, aquest cop si, al servei del que es vol explicar i no són l’objectiu principal del film.

I és que, com a totes les bones pel·lícules, hi ha dobles lectures: revenja, desig de ser diferent, necessitat d’autorealització, por al desconegut, ànsia de poder per si mateix, generositat, lleialtat al deure. Res que no haguem vist un munt de vegades, però molt ben presentat i d’una manera molt engrescadora. I la deliciosa ucronia de barrejar un còmic de superherois amb fets històrics i mítics, és clar.

Finalment, les interpretacions són superlatives. X Men: First Class és una pel·lícula de personatges i els actors cumpleixen amb escreix, començant per Kevin Bacon, que composa un dolent deliciós, seguint per January Jones i Jennifer Lawrence que sembla que parlin amb els ulls, un James McAvoy que guanya la comparació amb Patrick Stewart, i acabant amb un Michael Fassbender que lliura un dolent encara millor que el de Bacon. Nota afegida al cameo estelar del gran Michael Ironside.

Adient pels que busquen entreteniment amb substància. Contraindicada pels fanàtics del realisme.

Salut i sort,
Ivan.

Actualització: moltes gràcies al Jordi pels comentaris ortogràfics!

War Photographer és un recorregut per la trajectòria del fotògraf Jim Nachtwey, fotògraf de guerra, periodista gràfic i personatge interessant. No és una biografia, no és un making of del seu treball, no és una entrevista, però és totes aquestes coses juntes i una mica més.

El documental mostra les inquietuds i les motivacions d’un dels fotògrafs més coneguts i premiats en el camp del fotoperiodisme. No és un retrat gens complaent, sorgeixen les qüestions sobre l’ètica del seu comportament i hi ha moments en que sembla que el documentalista (o només era la meva interpretació?) dubta de la cordura de Jim Nachtwey.

War Photographer, alhora que ensenya com treballa Nachtwey també mostra allò que ell fotografia: guerra, dolor, pobresa, gana. Ho fa amb la mateixa cruesa que les fotografies de James Nachtwey, sense afegir-li ni sentimentalisme ni cinisme. Com en les bones fotografies, l’espectador té plena capacitat per jutjar el que veu.

Sorprenentment, Jim Nachtwey aconsegueix no només retratar escenes colpidores sinó molts cops a més construir images d’extraordinària i evocadora bellesa. Sorprenentment, per l’entorn en que es mou. War Photographer dóna l’oportunitat a més de descobrir que abans dels mags del Photoshop hi havia (encara hi ha) els mags de la sala de revelat.

War Photographer és un dels tres documentals que Christian Frei ha rodat per la revista Geo. M’apunto de seguida els altres dos perquè no és gens senzill trobar un documental tant apassionat i mesurat sobre un tema tant delicat. Aquí hi ha molt de talent i molta sensibilitat.

Adient per a entendre les complexitats d’una professió intuïda però poc coneguda realment. Contraindicat per a ments simples o cors dèbils.

Salut i sort,
Ivan.

D’entrada jo no veia clara l’operació de traslladar un còmic tant i tant inversemblant com Thor al cinema. El paper, i més quan el dibuix és en blanc i negre, li dóna ample marge a la imaginació per a poder emplenar la distància entre la fantasia que proposen els guionistes i la realitat en que es situa l’acció. Però al cinema has de mostrar imatges realistes i sense caure en el ridícul.

Però quan vaig saber que el Kenneth Branagh comandava el projecte vaig veure el cel. L’èpica d’Henry V, la grandiloqüència d’Otel·lo, la sensibilitat de Peter’s Friends, el sentit de la intriga a Dead Again, i sempre magnífiques interpretacions… Res de res.

Thor té uns quants efectes visuals que fan patxoca però que tampoc no justifiquen el preu de l’entrada. La realitat paral·lela és massa freda, estereotipada i poc matisada ni explicada. La trama és simple, arquetípica i totalment previsible. I no hi ha cap línea de diàleg ni cap escena en les que actors tant solvents com Natalie Portman, Stellan Skarsgaard o Anthony Hopkins puguin treure un mínim de suc. Per a decebre, fins i tot puc dir que es desaprofita l’explotació sexual del cos del marit d’Elsa Pataki. No apareixen ni el romanticisme ni el sentit de l’humor, i l’acció només amb compta-gotes.

Hi ha bones notícies? Un parell d’escenes d’acció (tampoc res de l’altre món) i un altre preview del que pot ser The Avengers. De moment amb l’agent de SHIELD estan construint un personatge deliciós, però també em fa por què pot sortir amb l’exageració de Thor i l’histrionisme de Robert Downey Jr.

Adient per a entretenir la sobretaula d’un diumenge. Contraindicat per a qualsevol interessat en el misticisme escandinau.

Salut i sort,
Ivan.

Partint del plantejament clàssic del western, els bons que estan contra la paret s’enfronten als dolents molt més poderosos, Howard Hawks va construir una història amb un encant demoledor. Rio Bravo té un guió on apareixen tots els personatges de l’auca amb tota la col·lecció de tòpics, però els pinta amb amor i prou matisos com per a que els estimem fins la medula: l’heroi (naturalment, John Wayne), l’amic necessitat (Dean Martin), l’amic lleial (Ward Bond), el rebel bo (Ricky Nelson), el vell rondinaire (Walter Brennan), la poca-vergonya però bona (Angie Dickinson), el contrapunt còmic (Carlos y Consuelo) i els dolents dolentíssims (el tanoca i l’intel·ligent).

Un cop aconseguit un repartiment on tothom troba algú amb qui identificar-se, es combinen la trama principal amb tres o quatre que li donen color als personatges i ja tens el best seller. Si a més figura un cantant de moda al que li ofereixes un número musical, l’èxit és inevitable.

Però no tots els èxits esdevenen llegendes. Cal no només l’excel·lència, sinó la màgia. La seducció. L’èpica. L’humor i la tendresa. Calen interpretacions magistrals, al dente. I aquell punt només a l’abast dels grans directors, no passar-se ni un pèl en cap direcció, saber-se quedar al cim, farcint d’escenes inoblidables un film de més de dues hores, puntejant amb comèdia una cinta amb una tensió dramàtica molt alta i integrant estrelles consagradíssimes en personatges que es mouen de manera natural en el fluix narratiu, fent que veiem com passa la història de Chance al davant nostre, no una pel·lícula on John Wayne fa de sheriff.

De fet, els guionistes Jules Furtham i Leigh Brackett eren tant bons que per a cada gir se’ls acudien vàries opcions. Així és com el mateix Howard Hawks va rodar un remake també sensacional (El Dorado) i una magnífica pel·lícula ambientada a la Guerra de Secesió (Rio Lobo).

I si a més comences amb una seqüència inicial absolutament perfecta, possiblement els millors cinc minuts de la història del setè art, cinema mut amb diàlegs parlats amb els ulls, llavors ja t’has guanyat el cel.

Adient. Contraindicada pels que creuen que saben anglès. Stumpy és l’examen definitiu.

Salut i sort,
Ivan.

En una època on els estudis tracten desesperadament de rendibilitzar el seu fons d’armari és molt extrany que encara no hagi aparegut la comercialització d’una versió extesa d’aquest film. Originalment estava concebut com quatre episodis, dels quals només s’han inclós a la versió estrenada al cinema el segon i el quart, per a fer que la pel·lícula fos més curta i comercial. De totes maneres, La vida privada de Sherlock Holmes és llarga i no va tenir gaire èxit en la seva estrena. A l’igual que en el cas de The Princess Bride, un escàs èxit en primer moment però una llarga vida com a film de culte.

Si una paraula defineix The Private Life of Sherlock Holmes és equilibri. Equilibri entre comèdia i intriga; entre l’elegància victoriana i la irreverència del Sherlock Holmes que composa un magistral Robert Stephens; entre la simplicitat del Dr. Watson de Colin Blakely i la sofisticació d’una fascinant Geneviève Page; entre la sobrietat de Christopher Lee com a Mycroft Holmes i l’histrionisme de Tamara Toumanova com a diva de la dansa.

Em va costar anys i panys, però gràcies a internet i a pesar de la SGAE vaig aconseguir escoltar la maravellosa banda sonora de Miklós Rozsa, que parteix de un concert per a violí que va composar a la seva joventut i que Billy Wilder havia escoltat en un concert a Viena gairebé quaranta anys abans de rodar The Private Life of Sherlock Holmes.

I un dels millors epílegs que s’han rodat mai.

Adient per a fanàtics de Sherlock Holmes, pels que odien Sherlock Holmes, i pels aficionats a la comèdia o a les històries de detectius. Contraindicada només per a gent sense bon gust ni sentit de l’humor.

Salut i sort,
Ivan.

La llista no pot estar numerada, per la mateixa raó que no estimes més el papa o la mama. Ni serà mai definitiva, perquè demà recordaré o incorporaré un altre film que també m’emocionarà, m’agradarà, em divertirà o m’impactarà com els que ja he apuntat a algun lloc. Però si que és cert que qualsevol d’aquestes pel·lícules em poso a mirar-la sense cap mena d’esforç tot i que l’hagi vist un parell de dies abans.

When Harry Met Sally és una arquetípica comèdia romàntica. El Rob Reiner (que ha signat un grapat de pel·lícules que puc incloure a aquesta llista) va construir una reflexió sobre les relacions de parella, sobre l’amistat i retaule sobre l’evolució dels conceptes amor i sexe als EUA. Algun acudit hilarant, situacions plantejades de manera molt natural, un munt de simpatia i humor natural i la millor declaració d’amor que recordo a un film.

I  la Meg Ryan, és clar, en el paper que va catapultar la seva carrera, exercint de guapa i de noia encantadora. Perfectament acompanyada per un Billy Crystal en un paper fet a mida. En un paper secundari la Carrie Fisher va aconseguir la millor interpretació de la seva carrera, després de fer-se mítica com a Princesa Leia.

Recordo que vaig anar a veure When Harry Met Sally amb el Jep, al cinema Arkadin, que com tants d’altres ha passat a la història. I com tants d’altres, jo també vaig sortir del cinema enamorat de Sally.

Salut i sort,
Ivan.

PS: us heu plantejat mai què s’en va fer del Harry i la Sally?

A un poblet anglès torna la Tamara Drewe, que hi va viure d’adolescent però que des d’aleshores ha canviat molt. I la seva tornada és com la gota que cau sobre la quieta superfície d’aigua, ho belluga tot. Amb aquesta premisa i la imatge que han escollit pel pòster del film, beneficiant-se del cos espectacular de la Gemma Arterton, jo m’esperava una comèdia més simple, basada en gags més previsibles i hilarants. Però no.

Frears, com ja va fer a Prick Up Your Ears busca més el somriure que no la riallada. Desplega els seus personatges sobre l’escenari amb una barreja de tendresa i irreverència i aconsegueix una cosa tant difícil com familiaritzar l’espectador amb el repartiment des del començament. I a diferència d’altres pel·lícules amb repartiment coral, aquí no hi ha secundaris, perquè tampoc no hi ha trames secundàries. Potser el que falla del film és el títol.

A partir de les diferents maneres d’estimar que tenen els diferents personatges de Tamara Drewe, Stephen Frears composa un retaule amorós que no només no empalaga, sinó que resulta molt convincent. L’escena de la presentació del llibre, el desenllaç de la història de les nenes, o la força de la mirada de la Gemma Arterton (atents: aquí hi ha una futura estrella mundial) seran coses que recordaré de Tamara Drewe.

Adient pels seguidors de les grans sèries britàniques. Contraindicada pels fans de Benny Hill.

Salut i sort,
Ivan.

Mira que m’agraden els misteris polítics, i a més The Ghost Writer té un munt d’ingredients que la feien atractiva, però després de veure-la m’he quedat fred. Ho té tot: bons actors, bon director, guió interessant, i una ambientació maquíssima, però ni m’ha emocionat ni m’ha sorprés. Això sí, l’estona passa ràpid i sense molèsties.

Del molt estelar repartiment destaco a l’emergent Olivia Williams, que ja va brodar un petit paper a An Education on també coincidia amb Ewan McGregor, aquí simplement eficaç. Brosnan continua intentant sobreviure a la seva fama de cara bonica i també se’n surt i per allà també corre Tom Wilkinson, un altre que mai no falla. I hi ha un munt de veterans que m’ha fet molta gràcia tornar a veure.

Mentre es resol el misteri, podeu quedar-vos bocabadats amb boscos, platges, boires, pluges, i una casa de disseny magníficament fotografiades per Pawel Edelman, l’operador de sempre de Polanski.

Adient per assaborir amb un bon té amb canyella. Contraindicada per a cremar adrenalina davant la pantalla.

Salut i sort,
Ivan.

The American mostra part d’una història, encarregant a la imaginació dels espectadors emplenar els forats com creguin més convenient. Això és estimulant, perquè el personatge és prou interessant com per a demanar-nos què és el que ens falta saber, i no és gens frustrant perquè les incògnites no pertanyen a la part essencial del relat. Siguin quines siguin les respostes, no alteren l’eix ni la conclusió de The American.

La innovació que presenta el film és que tractant-se d’una pel·lícula de pistoles el tractament és no ja personal sinó íntim, narrada des del punt de vista del personatge del George Clooney. Això, que es porta a gairebé l’extrem, és el motiu que hi hagi els forats a l’explicació. I porta a una narració tranquila, pausada, amb diàlegs mínims,  i en la que Clooney acapara més del noranta per cent de les escenes.

El resultat és magnífic. The American és sòbria, elegant i commovedora, construeix un misteri que frisem per resoldre i té un desenllaç emocionant on no cruix res. El venedor de cafè més desitjat del món es llueix i no cau en el ridícul, tot i que tampoc no té oportunitat de trencar el seu sostre com a actor.

Adient per a una primera cita. Contraindicat si teniu el dormitori empaperat amb pòsters del Roger Moore.

Salut i sort,
Ivan.

Revolutionary Road explica la desintegració d’un matrimoni quan se’n van a norris els seus somnis i la vida se’ls cau a sobre. Els efectes d’un entorn social gens estimulant, una feina que no agrada i unes expectatives no complertes són simplement dolents, però quan la parella no segueix l’altre en el camí de superar-ho esdevenen devastadors.

Formalment la pel·lícula és impecable. Sam Mendes filma cada escena amb precisió quirúrgica i fina sensibilitat, si bé hi ha dues coses que em grinyolen una mica. La primera el ritme molt pausat i molt lent de la narració, que va molt bé per a transmetre l’avorriment i cansament vital de la parella protagonista, però que s’encomana a l’espectador. La segona té a veure amb la interpretació de Leonardo DiCaprio, que sent excel·lent hi ha algun moment en que deriva cap a l’histrionisme.

Però insisteixo en el ben feta que està Revolutionary Road. Maravelloses Kate Winslet (un cop més!), Kathy Bates i Ryan Simpkins, a la que intueixo un gran èxit en papers secundaris; igualment bo la resta del repartiment, incloent a un DiCaprio que és magnífic quan té diàleg i sublim quan parla amb els gestos.

Sam Mendes li treu un suc deliciós a un guió milimètric que parteix de una història original de Richard Yates, ambientada als happy fifties americans, però que es podia haver adaptat perfectament al present d’aquí o qualsevol altre país occidental.

Adient per a mirar-vos al mirall i assaborir una història interessant. Contraindicat si no teniu un moment adient per la reflexió.

Salut i sort,
Ivan.

En aquest punt de la saga hi ha dos eixos narratius: el triangle sentimental protagonitzat per Bella i els conflictes entre diferents clans de vampirs. La part amorosa s’allarga més que un xicle en mans d’un nen petit, mentre que la segona està millor resolta. De manera previsible, però satisfactòria.

Miraré Sunrise quan aparegui? Em temo que si. Primer, perquè a hores d’ara ja em pica la curiositat per com acabaran amb aquesta gallina dels ous cinematogràfics d’or. La segona, perquè estèticament aquests films són impecables. La fotografia de disseny i els maravellosos paissatges d’Oregon són memorables. I també és molt bona tant la banda sonora de Howard Shore com la selecció de cançons que donen ambientació musical a la narració.

Això sí, han de contractar algú que millori els efectes visuals més simples. Una cosa tant manida com superposa un actor a l’estudi amb una escena d’exterior no ho rematen prou bé.

Adient per a una tarda de diumenge i una pizza. Contraindicat com a film de misteri.

Salut i sort,

Ivan.

I és que si Twilight va ser lleugerament millor del que m’esperava, New Moon és tant dolenta com sospitava. Els actors continuen tenint una única cara com a ventall de registres expressius; els diàlegs es poden dividir entre intrascendents, tòpics i descaradament artificiosos; l’argument és perfectament previsible; i per últim queda el punt més tèrbol: el sucre arriba a nivells perillosos encara que no sigueu diabètics.

Tot i això, toca reconèixer tres coses. La primera, l’efectivitat dels efectes especials. Hi ha digitalitzacions (especialment la de la mar) que podien haver sortit molt millor, però tant els llops com els vols són perfectes. La segona, que la fotografia de New Moon es beneficia d’uns paratges maravellosos i això sempre és bonic de veure. I la tercera, que quan teniem quinze anys teniem moltes coses per aprendre, també en gust cinematogràfic.

Adient per a adolescents romàntics. Contraindicat per a pares i mares que ja pateixen una colla d’adolescents a casa.

Salut i sort,
Ivan.

El plantejament de You Will Meet a Tall Dark Stranger és interessant i tant bo com el de la majoria de l’obra alleniana, però el desenvolupament falla estrepitosament: sent comèdia declarada, no fa riure en cap moment (ben justet un parell de somriures); i com el drama que acaba sent, falta clímax.

Perquè aquesta és la més greu: You Will Meet a Tall Dark Stranger sembla una pel·lícula feta de mala gana. Ni la direcció d’Allen té gens de trempera, ni un actoràs com Anthony Hopkins aconsegueix en cap moment transmetre un mínim de sentiment, credibilitat, força.

La resta del repartiment fa el que pot. Naomi Watts ho fa de maravella i (bellesa a banda) és el millor de You Will Meet a Tall Dark Stranger. Josh Brolin m’ha tornat a agradar molt, el Banderas cumpleix amb nota, i la Lucy Punch (que repeteix el paper de rossa tonta de Being Julia) ho broda.

La impressió que em queda és que aquest cop convenia que l’escriptura del guió s’hagués allargat molt més. No sé si el ritme de film per any és voluntari o imposat per algun contracte, però aquest cop s’ha volgut lligar tot massa ràpid i la maionesa s’ha tallat.

Adient per fanàtics de Woody Allen. Contraindicat si busqueu la comèdia que prometia el trailer.

Salut i sort,
Ivan.

Com tota obra de ciència ficció, Inception pateix d’una premisa actualment falsa però que potser podria ser possible d’aquí a algun temps: que serà possible endinsar-se en els somnis de la gent. Un cop acceptada aquesta hipòtesi, tenim una trepidant cinta d’acció.

Havia llegit molt sobre l’enrevesat del guió, però opino que s’entén perfectament. Més discutibles són algunes solucions concretes: ¿com es pot trobar algú perdut en el subconscient del somni d’algú altre? Però això no ho discutirem pas ara, primer per no esgarrar cap misteri, segona perquè és accessori.

El que compta és que durant dues hores i mitja Inception no només manté l’interès sinó que no s’allarga massa (potser només a les seqüencies a la neu); que la majoria d’efectes visuals tenen la seva funció narrativa i que dibuixa un grapat de personatges interessantíssims.

Malauradament, el personatge més atraient, que és el de l’encara més atractiva Marion Cotillard és el que queda pitjor explicat, però també és el que desencadena la subtrama psicològica més interessant, la que té a veure amb els remordiments i la seva superació.

Adient pels que creuen que un film d’acció no pot tenir rerafons intelectual. Contraindicat pels que esperin una exhibició interpretativa del Di Caprio. (En canvi alguns dels secundaris si estan a nivell superlatiu.)

Salut i sort,
Ivan.

La pel·lícula és tant dolenta com us podeu imaginar, però també és cert que hi ha vegades que ve de gust apagar el cervell i deixar que et distreguin i prou. En aquest terreny la senyoreta Aniston és una especialista.

A banda de l’horrorós del poster, aquesta és una comèdia romàntica al servei de la parella protagonista, que segurament atreu masses als cinemes, però aquest cop l’únic atractiu que poden observar és el dels seus cossos, perquè les interpretacions són molt primitives. La majoria d’acudits no milloren les interpretacions i les situacions són tant previsibles com tòpiques, però tot plegat et fa passar una estona distreta.

Els caça-recompenses són legals a la majoria d’estats dels EUA i recordo haver vist una pel·lícula del mític Steve McQueen sobre el tema.

Us deixo el trailer oficial, que us explicarà perfectament tot el contingut del film en menys de tres minuts. I després es demanen per què la gent ha deixat d’emplenar els cinemes.

Adient per entretenir-se sense pretensions. Contraindicat si us agrada l’humor subtil.

Salut i sort,
Ivan.

Prince of Persia: The Sands of Time és una pel·lícula d’acció ambientada a l’antiga Pèrsia i amb tocs fantàstics per enmig. Com a homenatge al joc és excel·lent, ja que recrea tota la sèrie de salts i acrobàcies que calen per a avançar nivells, i també es reflecteix l’escenari de sol contra tothom que es donava molt sovint. Com a film d’acció, és típic de Hollywood.

I és que Hollywood sap molt bé d’on treu els dólars i què cal fer per a guanyar-ne més. A Prince of Persia: The Sands of Time podem gaudir d’actors estelars, bones coreografies d’acció, excel·lents efectes visuals i una ambientació majestuosa. I també veiem ballestes dos mil anys abans de la seva aparició, igual que amb la Secta dels Assassins i una iconografia típicament musulmana (incloent un número decimal!) que, tot cal dir-ho, és estèticament sensacional.

Tot i que el director de Prince of Persia: The Sands of Time és el molt competent Mike Newell (a qui mai no li agrairé prou Four Weddings and a Funeral), el veritable autor no és altre que Jerry Bruckheimer, que aporta al film la seva marca clàssica: espectacularitat, més espectacularitat, un guió feble, i alguna que altra garrotada als governs. Que un executiu de Hollywood es dediqui a escampar ideologies àcrates (o neoliberals, que s’hi toquen) és digne d’estudi.

Gràcies a Prince of Persia: The Sands of Time podem gaudir d’una interpretació sosa del Jake Gyllenhaal, que haurà guanyat prou diners com per decidir amb calma futurs projectes; una d’encarcarada de la bella Gemma Arterton; una d’excel·lent com a contrapunt còmic de l’Alfred Molina i una de rutinària de Ben Kingsley. Com acostuma a passar-me amb els films de Hollywood, tinc la sensació que es podia haver fet més amb aquell pressupost.

Adient si disfruteu amb els còmics de Conan o amb pel·lícules com The Mummy. Contraindicada per a friquis de la Història Antiga.

Salut i sort,
Ivan.

El diagnòstic de la meva amiga és totalment encertat. Twilight és un best-seller romàntic molt ben manufacturat: fotografia, muntatge, efectes especials, i un guió que va al gra del que interessa al públic que més diners aporta a les recaptacions d’avui en dia: l’adolescent. Afegiu-li uns quants actors-models i ja teniu el còctel de l’èxit.

Com a primera part de la trilogia, Twilight funciona estupendament. Presenta els personatges de manera àgil i planteja enigmes dels que s’intueix (i molt) la resposta, però amb prou gràcia com per voler veure la resolució. La història és totalment previsible i no aporta res al génere vampíric, ara tant de moda.

El punt feble de Twilight són les intepretacions de la parella protagonista, incapaç de més de dos registres facials (el no sé què dir i el macagondena) i que obliguen la directora Catherine Hardwicke a incloure com a efectes sonors especials la respiració i el batec del cor per a transmetre la profunda emoció que els enamorats traspuen. En canvi, l’Anna Kendrick fa un paperàs en un rol completament secundari i amb una caracterització molt diferent de la que tenia a Up in the Air, quan va ser candidata a l'Oscar.

Això si, Elliot Davis dóna a Twilight té una fotografia fantàstica, aprofitant-se dels paisatges d’Arizona i Washington, que a més té la gràcia d’atorgar tonalitats cromàtiques diferents a la calor i l’alegria, i al fred i la melancolia. Un autèntic espectacle visual.

Adient per a jovenetes enamoradisses. Contraindicada per a aficionats al gènere del terror.

Salut i sort,
Ivan.