Arxiu d'etiquetes: cinema

L’ami de mon amie

Aquesta és una de les pel·lícules de la sèrie Comédies et Proverbes d’Éric Rohmer. De fet, és Rohmer en estat pur.

Éric Rohmer - L'ami de mon amie

Tenim una història romàntica protagonitzada per gent jove (els personatges més que els actors), on el riure apareix només ocasionalment però el somriure t’acompanya durant tota la cinta. Diàleg, diàleg i més diàleg. Situacions quotidianes, versemblants, perfectament reconeixibles. Ànimes que es despullen a la pantalla i que et fan pensar en què fas i què fa la gent. Ja us ho he dit, en dues paraules: Éric Rohmer.

Deixant de banda el petit detall que vaig sortir del cinema volent atonyinar les dues noies protagonistes (la bleda i l’estúpida) el film em va agradar moltíssim. És clar perquè m’agrada Rohmer, que encara és més radical que Woody Allen en la seva proposta. Aquí no trobareu acudits enginyosos ni tocs fantàstics ni tampoc la Scarlett, només enginy intel·lectual: idees i sentiments.

Adient per a organitzar una bona tertúlia. Contraindicat si sou fans de Chuck Norris.

Salut i sort,
Ivan.


Mission Impossible: Ghost Protocol

Si us agrada el cinema d’entreteniment, aquí teniu una pel·lícula pensada per a fer gaudir.

Póster de la pel·lícula Mission Impossible: Ghost Protocol

Ja que no podia ser James Bond, el Tom Cruise va decidir ser Ethan Hunt i està tenint un èxit indiscutible amb la franquícia de Mission Impossible. Envoltat de gent tant solvent com Brad Bird i J.J. Abrams en aquesta quarta entrega de la sèrie ha construit un film d’acció pràcticament immaculat. Persecucions, baralles, exhibicions tecnològiques, efectes visuals superlatius, tocs d’humor ben escollits i un parell de noies espectaculars. El que hom podia esperar, molt ben plantat.

Si per alguna banda peta Mission Impossible: Ghost Protocol és al parell d’escenes on hi ha la part de drama humà. Ni els actors són prou àgils per canviar de registre, ni els guionistes han sabut ser mínimament originals. Quan una pel·lícula és una concatenació d’esquemes, al final acaba fent-se previsible. També, hi ha una baula de la trama què és hilarantment ridícula, però això també li passa a James Bond, oi?

Adient per a passar una bona tarda. Contraindicat si patiu vertigen.

Salut i sort,
Ivan.


X Men: First Class

Qui diu que totes les pelis de superherois han de ser foteses?

Pòster de X-Men First Class

Doncs aquí tenim un film que és molt bo. Primer que res, perquè té un guió potent, on van apareixent totes les constants dels còmics de superherois: la fragilitat de les vides privades i l’excepcionalitat què fa que els personatges siguin súpers; les baralles espectaculars; els personatges marcadíssims i arquetípics (la majoria dels dolents) i els més complexes (els bons, és clar). Tot el que passa té una raó i tots els personatges actuen de manera conseqüent.

El director i alhora guionista Matthew Vaughn li ha donat a més un ritme viu però no frenètic. Les diferents intrigues es mouen d’una manera perfecta cap a les seves resolucions i tot acaba encaixant. I els efectes especials estan, aquest cop si, al servei del que es vol explicar i no són l’objectiu principal del film.

I és que, com a totes les bones pel·lícules, hi ha dobles lectures: revenja, desig de ser diferent, necessitat d’autorealització, por al desconegut, ànsia de poder per si mateix, generositat, lleialtat al deure. Res que no haguem vist un munt de vegades, però molt ben presentat i d’una manera molt engrescadora. I la deliciosa ucronia de barrejar un còmic de superherois amb fets històrics i mítics, és clar.

Finalment, les interpretacions són superlatives. X Men: First Class és una pel·lícula de personatges i els actors cumpleixen amb escreix, començant per Kevin Bacon, que composa un dolent deliciós, seguint per January Jones i Jennifer Lawrence que sembla que parlin amb els ulls, un James McAvoy que guanya la comparació amb Patrick Stewart, i acabant amb un Michael Fassbender que lliura un dolent encara millor que el de Bacon. Nota afegida al cameo estelar del gran Michael Ironside.

Adient pels que busquen entreteniment amb substància. Contraindicada pels fanàtics del realisme.

Salut i sort,
Ivan.

Actualització: moltes gràcies al Jordi pels comentaris ortogràfics!


War Photographer

Ho diré clarament: no us haurieu de perdre aquest documental.

War Photographer és un recorregut per la trajectòria del fotògraf Jim Nachtwey, fotògraf de guerra, periodista gràfic i personatge interessant. No és una biografia, no és un making of del seu treball, no és una entrevista, però és totes aquestes coses juntes i una mica més.

El documental mostra les inquietuds i les motivacions d’un dels fotògrafs més coneguts i premiats en el camp del fotoperiodisme. No és un retrat gens complaent, sorgeixen les qüestions sobre l’ètica del seu comportament i hi ha moments en que sembla que el documentalista (o només era la meva interpretació?) dubta de la cordura de Jim Nachtwey.

War Photographer, alhora que ensenya com treballa Nachtwey també mostra allò que ell fotografia: guerra, dolor, pobresa, gana. Ho fa amb la mateixa cruesa que les fotografies de James Nachtwey, sense afegir-li ni sentimentalisme ni cinisme. Com en les bones fotografies, l’espectador té plena capacitat per jutjar el que veu.

Sorprenentment, Jim Nachtwey aconsegueix no només retratar escenes colpidores sinó molts cops a més construir images d’extraordinària i evocadora bellesa. Sorprenentment, per l’entorn en que es mou. War Photographer dóna l’oportunitat a més de descobrir que abans dels mags del Photoshop hi havia (encara hi ha) els mags de la sala de revelat.

War Photographer és un dels tres documentals que Christian Frei ha rodat per la revista Geo. M’apunto de seguida els altres dos perquè no és gens senzill trobar un documental tant apassionat i mesurat sobre un tema tant delicat. Aquí hi ha molt de talent i molta sensibilitat.

War Photographer

Adient per a entendre les complexitats d’una professió intuïda però poc coneguda realment. Contraindicat per a ments simples o cors dèbils.

Salut i sort,
Ivan.


Thor

El génere de superherois ha produit obres de qualitat molt diversa, tant en còmic com des de fa poc al cinema. Thor havia generat unes expectatives que no cumpleix ni de lluny.

Pòster de la pel·lícula Thor

D’entrada jo no veia clara l’operació de traslladar un còmic tant i tant inversemblant com Thor al cinema. El paper, i més quan el dibuix és en blanc i negre, li dóna ample marge a la imaginació per a poder emplenar la distància entre la fantasia que proposen els guionistes i la realitat en que es situa l’acció. Però al cinema has de mostrar imatges realistes i sense caure en el ridícul.

Però quan vaig saber que el Kenneth Branagh comandava el projecte vaig veure el cel. L’èpica d’Henry V, la grandiloqüència d’Otel·lo, la sensibilitat de Peter’s Friends, el sentit de la intriga a Dead Again, i sempre magnífiques interpretacions… Res de res.

Thor té uns quants efectes visuals que fan patxoca però que tampoc no justifiquen el preu de l’entrada. La realitat paral·lela és massa freda, estereotipada i poc matisada ni explicada. La trama és simple, arquetípica i totalment previsible. I no hi ha cap línea de diàleg ni cap escena en les que actors tant solvents com Natalie Portman, Stellan Skarsgaard o Anthony Hopkins puguin treure un mínim de suc. Per a decebre, fins i tot puc dir que es desaprofita l’explotació sexual del cos del marit d’Elsa Pataki. No apareixen ni el romanticisme ni el sentit de l’humor, i l’acció només amb compta-gotes.

Hi ha bones notícies? Un parell d’escenes d’acció (tampoc res de l’altre món) i un altre preview del que pot ser The Avengers. De moment amb l’agent de SHIELD estan construint un personatge deliciós, però també em fa por què pot sortir amb l’exageració de Thor i l’histrionisme de Robert Downey Jr.

Adient per a entretenir la sobretaula d’un diumenge. Contraindicat per a qualsevol interessat en el misticisme escandinau.

Salut i sort,
Ivan.


Rio Bravo

No és només un dels cims del western. És un dels cims del cinema. Ho té tot. I ja us en vaig parlar un altre cop.

Howard Hawks - Rio Bravo

Partint del plantejament clàssic del western, els bons que estan contra la paret s’enfronten als dolents molt més poderosos, Howard Hawks va construir una història amb un encant demoledor. Rio Bravo té un guió on apareixen tots els personatges de l’auca amb tota la col·lecció de tòpics, però els pinta amb amor i prou matisos com per a que els estimem fins la medula: l’heroi (naturalment, John Wayne), l’amic necessitat (Dean Martin), l’amic lleial (Ward Bond), el rebel bo (Ricky Nelson), el vell rondinaire (Walter Brennan), la poca-vergonya però bona (Angie Dickinson), el contrapunt còmic (Carlos y Consuelo) i els dolents dolentíssims (el tanoca i l’intel·ligent).

Un cop aconseguit un repartiment on tothom troba algú amb qui identificar-se, es combinen la trama principal amb tres o quatre que li donen color als personatges i ja tens el best seller. Si a més figura un cantant de moda al que li ofereixes un número musical, l’èxit és inevitable.

Però no tots els èxits esdevenen llegendes. Cal no només l’excel·lència, sinó la màgia. La seducció. L’èpica. L’humor i la tendresa. Calen interpretacions magistrals, al dente. I aquell punt només a l’abast dels grans directors, no passar-se ni un pèl en cap direcció, saber-se quedar al cim, farcint d’escenes inoblidables un film de més de dues hores, puntejant amb comèdia una cinta amb una tensió dramàtica molt alta i integrant estrelles consagradíssimes en personatges que es mouen de manera natural en el fluix narratiu, fent que veiem com passa la història de Chance al davant nostre, no una pel·lícula on John Wayne fa de sheriff.

De fet, els guionistes Jules Furtham i Leigh Brackett eren tant bons que per a cada gir se’ls acudien vàries opcions. Així és com el mateix Howard Hawks va rodar un remake també sensacional (El Dorado) i una magnífica pel·lícula ambientada a la Guerra de Secesió (Rio Lobo).

I si a més comences amb una seqüència inicial absolutament perfecta, possiblement els millors cinc minuts de la història del setè art, cinema mut amb diàlegs parlats amb els ulls, llavors ja t’has guanyat el cel.

Adient. Contraindicada pels que creuen que saben anglès. Stumpy és l’examen definitiu.

Salut i sort,
Ivan.


The Private Life of Sherlock Holmes

Billy Wilder va quadrar el cercle, parodiant un personatge mític i aconseguint que els seus fans siguin defensors acèrrims de la seva revisió del personatge. Fracàs comercial i obra mutilada des del mateix començament, és nogensmenys una comèdia d’altíssim nivell i d’un enginy aclaparador. I el concert per a violí de Miklós Rozsa, una altra maravella en sí mateixa.

The Private Life of Sherlock Holmes

En una època on els estudis tracten desesperadament de rendibilitzar el seu fons d’armari és molt extrany que encara no hagi aparegut la comercialització d’una versió extesa d’aquest film. Originalment estava concebut com quatre episodis, dels quals només s’han inclós a la versió estrenada al cinema el segon i el quart, per a fer que la pel·lícula fos més curta i comercial. De totes maneres, La vida privada de Sherlock Holmes és llarga i no va tenir gaire èxit en la seva estrena. A l’igual que en el cas de The Princess Bride, un escàs èxit en primer moment però una llarga vida com a film de culte.

Si una paraula defineix The Private Life of Sherlock Holmes és equilibri. Equilibri entre comèdia i intriga; entre l’elegància victoriana i la irreverència del Sherlock Holmes que composa un magistral Robert Stephens; entre la simplicitat del Dr. Watson de Colin Blakely i la sofisticació d’una fascinant Geneviève Page; entre la sobrietat de Christopher Lee com a Mycroft Holmes i l’histrionisme de Tamara Toumanova com a diva de la dansa.

Em va costar anys i panys, però gràcies a internet i a pesar de la SGAE vaig aconseguir escoltar la maravellosa banda sonora de Miklós Rozsa, que parteix de un concert per a violí que va composar a la seva joventut i que Billy Wilder havia escoltat en un concert a Viena gairebé quaranta anys abans de rodar The Private Life of Sherlock Holmes.

I un dels millors epílegs que s’han rodat mai.

Adient per a fanàtics de Sherlock Holmes, pels que odien Sherlock Holmes, i pels aficionats a la comèdia o a les històries de detectius. Contraindicada només per a gent sense bon gust ni sentit de l’humor.

Salut i sort,
Ivan.


When Harry Met Sally

Inauguro una nova sèrie d’articles, ja veurem amb quina periodicitat, a Lo Bloc. Compartiré amb vosaltres els meus clàssics personals del cinema. Al Carlos Boyero i al Gorina els agafaria un atac de feridura de llegir aquesta llista, però és el cinema que a mi em commou i com diu l’acudit, el meu gat me’l follo com jo vulgui.

La llista no pot estar numerada, per la mateixa raó que no estimes més el papa o la mama. Ni serà mai definitiva, perquè demà recordaré o incorporaré un altre film que també m’emocionarà, m’agradarà, em divertirà o m’impactarà com els que ja he apuntat a algun lloc. Però si que és cert que qualsevol d’aquestes pel·lícules em poso a mirar-la sense cap mena d’esforç tot i que l’hagi vist un parell de dies abans.

When Harry Met Sally

When Harry Met Sally és una arquetípica comèdia romàntica. El Rob Reiner (que ha signat un grapat de pel·lícules que puc incloure a aquesta llista) va construir una reflexió sobre les relacions de parella, sobre l’amistat i retaule sobre l’evolució dels conceptes amor i sexe als EUA. Algun acudit hilarant, situacions plantejades de manera molt natural, un munt de simpatia i humor natural i la millor declaració d’amor que recordo a un film.

I  la Meg Ryan, és clar, en el paper que va catapultar la seva carrera, exercint de guapa i de noia encantadora. Perfectament acompanyada per un Billy Crystal en un paper fet a mida. En un paper secundari la Carrie Fisher va aconseguir la millor interpretació de la seva carrera, després de fer-se mítica com a Princesa Leia.

Recordo que vaig anar a veure When Harry Met Sally amb el Jep, al cinema Arkadin, que com tants d’altres ha passat a la història. I com tants d’altres, jo també vaig sortir del cinema enamorat de Sally.

Salut i sort,
Ivan.

PS: us heu plantejat mai què s’en va fer del Harry i la Sally?


Total Recall

Hi ha diversos motius per a recordar l’excel·lent Total Recall de Paul Verhoeven: un gran entreteniment de començament a final, un espectacle d’efectes visuals, interpretacions prou convincent de dos dels tipus durs paradigmàtics dels noranta, una història molt suggerent basada en un conte de Philip K. Dick, i el que avui us vull comentar, una impressionant banda sonora del gran Jerry Goldsmith.
La peça que tothom identifica de Total Recall és The Dream, que els de C+ han fet servir a les seves retransmissions de futbol. És el resum perfecte del disc, però hi ha molt més. Sopresa, tendresa, emoció, intriga, tensió, confusió … totes les emocions i estats d’ànim estan perfectament reflectits a Total Recall.

D’aquí uns anys algunes bandes sonores de pel·lícules seran considerades com part de la música clàssica del segle XX, i Goldsmith, autor també dels acompanyaments musicals de The Planet of The Apes, Patton o Under Fire, obtindrà el reconeixment al gran compositor que va ser.

Tamara Drewe

La darrera del Stephen Frears és una amarga comèdia romàntica.

Stephen Frears - Tamara Drewe
A un poblet anglès torna la Tamara Drewe, que hi va viure d’adolescent però que des d’aleshores ha canviat molt. I la seva tornada és com la gota que cau sobre la quieta superfície d’aigua, ho belluga tot. Amb aquesta premisa i la imatge que han escollit pel pòster del film, beneficiant-se del cos espectacular de la Gemma Arterton, jo m’esperava una comèdia més simple, basada en gags més previsibles i hilarants. Però no.

Frears, com ja va fer a Prick Up Your Ears busca més el somriure que no la riallada. Desplega els seus personatges sobre l’escenari amb una barreja de tendresa i irreverència i aconsegueix una cosa tant difícil com familiaritzar l’espectador amb el repartiment des del començament. I a diferència d’altres pel·lícules amb repartiment coral, aquí no hi ha secundaris, perquè tampoc no hi ha trames secundàries. Potser el que falla del film és el títol.

A partir de les diferents maneres d’estimar que tenen els diferents personatges de Tamara Drewe, Stephen Frears composa un retaule amorós que no només no empalaga, sinó que resulta molt convincent. L’escena de la presentació del llibre, el desenllaç de la història de les nenes, o la força de la mirada de la Gemma Arterton (atents: aquí hi ha una futura estrella mundial) seran coses que recordaré de Tamara Drewe.

Adient pels seguidors de les grans sèries britàniques. Contraindicada pels fans de Benny Hill.

Salut i sort,
Ivan.


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 141 other followers