Albert Boadella ha concedit una entrevista als lectors d’ElPaís.com, per a promocionar el seu darrer llibre, Adiós, Cataluña, que ha rebut el Premio Espasa d’assaig. No he llegit el llibre, però pel que dedueixo pel contingut de l’entrevista, crec que no m’agradaria.

I no m’agradaria, no perquè critiqui el nacionalisme català i moltes de les accions que ha emprés en els darrers anys, sinó per sectari i dogmàtic. Ja he escrit una frase prou complicada, vaig a deslligar-la.

L’actuació i el pensament polítics, per definició, han de ser sotmesos a crítica. Per tant, res a dir si algú, qui sigui, es decideix a observar, analitzar i valorar l’actuació política d’algú, i a expressar aquestes reflexions amb la veu o amb la ploma. Millor dit, si que hi ha a dir: és el que cal fer.

Però Boadella, quan valora el que s’ha fet a Catalunya en els darrers 30 anys, fa una anàlisi maximalista: tot ha estat horrorós. I a més no distingeix entre patricis i plebeus: tothom ha estat també horrorosament malament. Reben polítics (sense distinció de tendències), mitjans de comunicació, xarnegos, nacionalistes, … excepte Federico Jiménez Losantos. Curiosament. Vull dir que quan el 90% llarg dels polítics professionals del país, i l’amplíssim percentatge de la població (segons moltes enquestes i els escrutinis electorals) que els donen suport estan d’acord en unes idees, és com a mínim molt agoserat afirmar que aquestes idees són totalment errònies i s’han transmés mitjançant una mena d’enganyifa.

Concretant: és segur que en tot el procés de normalització lingüística s’han produit errors, però el que no considero encertat és desqualificar tot el procés per alguns errors concrets, en lloc de centrar la crítica en els detalls específics. Clar que concretar demana proposar alternatives, i aquí els que només tenen llengua i no cap juguen amb desavantatge.

També jo opino que Catalunya no morirà si desapareix el català. Com molt encertadament proclama Boadella, ja ens vam polir el llatí i aquí seguim. Catalunya es transformaria, continuaria la seva evolució d’alguna manera que ara no ens podem imaginar, però la vida segueix i la nau va. Ara, deixar sense més que les forces del mercat es carreguin el patrimoni cultural de la llengua catalana, em sembla propi de bàrbars incultes; i venint d’un autor literari, una barbaritat com un cabàs.

Em resulta molt curiós que els que tant defensen la llibertat per escollir la llengua en que vols expressar-te s’oposin a que els que només en parlen una n’aprenguin una altra. Suposo que no han pensat que jo els exigiré que, per coherència, defensin el meu dret a escollir la llauna de tonyina enfront la de atún, o a seure a la terrassa on el cambrer em demanarà què vol? enfront de la que em rebrà amb ¿qué desea? ¿O jo seré un nacionalista excloent per exercir la meva llibertat?

Albert Boadella em sembla un bon director teatral i un geni com autor teatral, però com activista polític és el que ell sempre ha dit que és: un bufó.

Salut i sort,