Signo tot el que diu l’editorial conjunt de la premsa catalana al que s’han anat adherint un munt d’entitats. Sobre el tema de fons, no em surt ara afegir res al que diu La dignitat de Catalunya. Però si que cal comentar un parell de coses sobre el que significa la seva publicació.
La premsa, fent legítim ús del seu paper de generadora d’opinió pública, no ha fet més que pronunciar-se sobre un tema polític, igual que fan cada dia tant els diaris que van signar l’editorial com els que l’han atacat, ja sigui amb la virulència d’El Mundo, amb el mensyteniment d’El País, o amb el frontó mental de La Razón.
La novetat és la unió entre competidors, un fenòmen que no és pas tant extrany. Un professor meu em comentava que al seu sector i en aquest país són tres empreses petites que competien proveïnt uns quants clients molt grans i que alhora depenien d’uns pocs proveïdors també molt grans. Em va explicar que, quan van decidir cel·lebrar un dinar semestral entre els tres directors generals per a petar la xerrada i comentar com anava la feina, van començar a compartir informació de manera informal i han acabat trobant molts més avantatges que inconvenients.
Els diaris catalans han fet el mateix. Han guanyat una respectabilitat a la qual els partits polítics ja fa massa temps que han renunciat.
En canvi, tant els partits polítics com a col·lectius com els diferents individus que els formen (i que s’han de manifestar públicament sense moure’s massa de la línia oficial; no sigui cas que no surtin a la següent foto) veuen la unió entre rivals només com a última opció, en casos absolutament desesperats. Si s’han barallat per com s’ha resolt el segrest de l’Alakrana (a nivell espanyol), o cadascú va proposar les seves pròpies esmenes a l’Estatut (en el cas català), no cal afegir gaire més.
Però la Política és molt més que la Oratòria. Negociació, planificació, visió de futur i un munt de coses més no les poden assumir organitzacions que no siguin essencialment polítiques. Els diaris poden haver dit el que hom esperava que diguessin els polítics, però no poden aconseguir allò que demanen, perquè no poden fer la gestió i el seguiment de la tasca política.
Sota l’eufòria desfermada pel ja n’hi ha prou imprés en negre sobre blanc i lletres ben grans emergeix un profundíssim desencant respecte no només l’actual situació política (casos de corrupció, manca de diagnòstics clars sobre els problemes, manca de propostes creïbles), sinó especialment sobre el lideratge que exerceixen (?) tant partits de forma col·lectiva com polítics de manera individual. La ja famosa desafecció ens està portant a menystenir i odiar una activitat essencial pel desenvolupament de la nostra societat. Ens atreviriem a tenir envers els metges la mateixa actitud que tenim cap els polítics?
Aquest estat de les coses només es pot curar d’una manera: amb la irrupció d’una nova generació de líders que engresquin la societat. Que regenerin la Política. Que ensenyin amb el seu exemple (l’exemple és la millor forma de magisteri) el que cal fer i com fer-ho.
I per tant la clau rau en els aparells dels partits i en els poders fàctics (mediàtics, econòmics): a quina mena polític recolzaran al proper càsting de fotos, a un Obama o a un Berlusconi?
Pinta molt i molt malament.
Salut i sort,
Ivan.
