Després ve quan la qualificació de necessari no és tant clara, però per això està el debat polític. Per exemple, és necessari retallar els diners per l’educació pública, però no ho és retallar les subvencions a l’educació privada concertada. Això és el criteri del nostre Govern, que jo no entenc, però que respecto.

I el respecto perquè qui mana, ha de manar. Ha de prendre decisions, no com algun panoli que s’ha limitat a posar somriure i talante. Després valorarem les decisions i aplaudirem o criticarem, segons s’escaigui.

Per exemple, el fet que no s’hagi retallat ni un euro de la cel·lebració de la Diada Nacional (no cal dir-li Nacional, ja que és la Diada, no qualsevol altra diada castellera, d’aplecs dansaires o de penyes espanyolistes; però m’ha vingut de gust tocar-li els nassos al racista que governa Badalona) és opinable. Això que si retallessim aquesta despesa retallariem la dignitat nacional … a mi em grinyola.

Però a banda de les decisions hi ha els gestos. Per exemple, si prens la decisió de retallar-li el sou als empleats de tots els catalans (per què la Generalitat no és teva; és nostra, de tots) abans és bo que hagis fet el gest de ser el primer en patir la mateixa o una superior retallada. Del contrari, et poden dir barrut, o fins i tot el nom del porc.

He llegit sobre la decisió, però em temo que no m’he assebentat del gest.

Salut i sort,
Ivan.

L’horari laboral dels treballadors de l’Agència de Protecció de la Salut, que acaba «entre les sis i les set de la tarda», va admetre ahir Esteve Saltó, responsable del Programa contra el Tabaquisme de la Generalitat. Després d’aquesta hora, va afegir Saltó, l’Agència de Protecció de la Salut -per a la qual treballen els inspectors sanitaris- ja no disposa de personal que controli de forma rutinària si la normativa es compleix o no

.
Ja sé que aquests funcionaris tenen dret a un horari laboral decent. El que ens agradaria a molts d’altres. Però hi ha llocs on s’organitzen torns de treball, no cal ser massa espabilat, crec jo.
La sort que té l’Artur és que l’oposició encara està llepant-se les ferides (a l’esquerra) o no vol emprenyar gaire no sigui cosa que d’aquí un any hagi de demanar algun favor (a la dreta), però tot plegat em sembla una gegantina presa de pèl.

Salut i sort,
Ivan.

Collonades.

El darrer cop que un polític del PSC va poder nomenar un Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall va escollir Ferran Mascarell. Acabem de veure com el PSC en ple ha lamentat que l’Artur Mas faci exactament el mateix. Encara és hora que algun polític socialista esmenti l’encert de l’elecció des del punt de vista professional (del perfil de Mascarell, vull dir) o que intenti apropiar-se de la paternitat ideològica i formativa del nou Conseller. D’això se li’n diu menysprear el planter.

Com si es tractés d’equips de futbol (que només competeixen entre ells, com els partits polítics; però que no col·laboren entre ells pel bé del país, …) les anàlisis que es fan aquests dies són solament en òptica partidista. Com que porta la meva samarreta és bo; com que ha fitxat pels altres, és dolent. Pobresa d’esperit.

Recordo el Bill Clinton nomenant Secretària d’Estat (un càrrec capital) la Madelaine Albright, que ja havia exercit aquesta responsabilitat en l’administració de George Bush pare. I hi ha més casos. Grandesa de mires.

Per altra banda tinc seriosos dubtes que en Ferran Mascarell tingui la llibertat necessària per a implantar la política cultural que ell vulgui. No ja per la vigilància ideològica de CiU, sinó per la dotació econòmica que pugui rebre el seu departament. És temps d’escassetat financera i els diners que permetran lluir-se als membres del Govern estaran més cotitzats que mai.

Salut i sort,
Ivan.

Però com que jo he passat fa poc pel Lidl armat amb un mòbil amb càmera fotogràfica, aquí us planto una brevíssima reflexió de pa sucat amb oli.

El normal, en la seva accepció de més habitual, és que les etiquetes dels productes a la venda estiguin escrites en la llengua oficial del país. El normal és que un país tingui una llengua. Aquest no és un país normal, però crec que podem acceptar com a normal que les etiquetes estiguin escrites en ambdues llengües oficials. O, tenint en compte que més del noranta-cinc per cent del cens diu que entén suficientment ambdues llengües, fins i tot que estiguin escrites en una de les dues llengües oficials.

Hi ha gent que per raons ideològiques no accepta que cap etiqueta no estigui escrita en la seva llengua oficial preferida. Per què els sembla bé que una etiqueta no estigui escrita en la llengua oficial no preferida és un misteri que encara no ha estat revelat.

També sembla normal, si més no per la gent culta i amb visió de món, que en la situació global i globalitzadora que vivim, les forces (globals) del mercat (que també és global) aconsellen acceptar concessions cap a altres idiomes, tant respectables com el nostre (vull dir el nostre oficial més preferit, òbviament; sobre la respectabilitat de l’altre idioma oficial, considero normal que sigui idèntica a la del primer, tot i que aquest és un punt certament polèmic).

Fins aquí tot clar, oi?

Aleshores, que algú m’expliqui perquè hi ha gent que muntaria el sidral si els paquets que podeu veure a sobre diguessin “suc de pinya” o “harina para hornear pan”.

Serà que jo sóc un nacionalista tancat en mi mateix.

Salut i sort,
Ivan.

Però el Jordi em va demanar què diria quan els feixistes de veritat plantegessin el que aleshores van plantejar els demòcrates (ja que aleshores els vaig acusar de feixisme).

Doncs ves per on que els del PPC proposen convertir aquella prohibició en llei. I jo continuu dient que això és una proposta injusta, racista, feixista i que provocarà més mal que bé.

Salut i sort,
Ivan.

PS: el títol fa referència a l’obertura de Mar i cel, en la versió que van fer els Dagoll Dagom.

El bou capllaçat, que normalment es cel·lebra al matí, consisteix en un correbous o encierro en que l’animal va lligat pel cap, amb una corda anusada a cada banya. En la mesura en que el jovent ho creu oportú, la gent estira d’una corda o una altra (o les dues alhora) per a dominar l’animal i evitar que vagi cap a un lloc, per exemple. A mi em sembla que l’animal ha de patir força.

A les tardes de festa major hi ha bous. A una plaça rectangular construida amb carros i cadafalls, es van soltant bous i vaquetes per a que tothom que vulgui les vagi torejant. Hi ha per tant un munt de gent dins la plaça, la majoria l’únic que fan és sortir a la foto i pujar al carro o còrrer quan veuen el bou a menys de vint metres, però sempre n’hi ha que juguen a torero. De vegades es contracta un torero professional, que sense anar vestit de cap manera especial i armat només d’un capot li fa unes quantes passades artístiques al bou.

Als montsianencs els agrada dir que ningú no maltracta ni fa mal al bou, i pel que jo he vist això acostuma a ser cert. De vegades he vist algú llençant-li una llauna de refresc a la bèstia, i algú altre clavant-li un clatellot a aquest brétol, però també he vist vegades que l’agressor ha rebut riallades.

A les nits es cel·lebra el bou embolat, consistent en el mateix que els bous amb l’afegit d’unes torxes enceses que s’adhereixen a les astes dels bous. L’animal no es crema en cap moment, però és presa del pànic.

A mi el bou capllaçat em sembla una bestiesa. I l’embolat tampoc em fa gaire gràcia, però reconec que no es fa mal a l’animal.

Jo no hagués proposat la prohibició, per què igual que el President Montilla, crec que la llibertat d’escollir és un valor superior i que les administracions públiques han de deixar escollir la gent tant com sigui possible.

A més, la festa anava molt de baixa. Hagués estat molt més hàbil (políticament) esperar a que la Monumental tanqués definitivament la porta (José Tomás no donarà tota la corda que el taurinisme català necessitaria per a resucitar) i aleshores potser hagués fet alguna cosa.

Però si creus que el dels bous està malament (ara hi aniré) aquesta postura és arriscada, perquè hi ha el perill que algun geni del màrqueting recuperi el glamour de la festa. D’aquí que la plataforma Prou! hagi aconseguit cent-vuitanta mil signatures (180.000) recolzant la seva iniciativa.

Un cop presentada la Iniciativa Legislativa Popular, un política ha de fer una cosa i té prohibit fer-ne una altra. El que ha de fer és tractar-la amb el màxim respecte, perquè hi ha unes quantes persones que creuen que la principal institució política del país ha de debatre sobre aquell tema. La opinió el país té altres problemes més importants/urgents és d’una falta de consideració terrible amb els ciutadans i amb el sistema democràtic. Per tant, el que de cap manera pot fer un polític, és escaquejar-se de la qüestió, com a fet entre d’altres el Conseller Castells.

Jo hagués votat a favor de la prohibició. Per que jo crec que no hi ha dret a maltractar o matar un animal per divertir-se. Per molta costum que hi tinguem, ni per molts diners que es moguin, ni per molt estètic que els sembli a alguns.

Un cop decidit, cal assumir les conseqüències. Concretament, els empresaris taurins rebran una certa compensació econòmica ja que entre tots (els parlamentaris són representants de tots) els prohibim desenvolupar la seva activitat. Amb aquests diners podran finançar corrides arreu on vulguin. I tots, tant els que estem a una banda o a l’altra de la votació, haurem d’anar pensant en el següent tema polític.

Aquest cop m’ha agradat el seguiment que ha fet El País. Se’ls nota el color de la samarreta, però han publicat opinions de tota mena:

• La descripció del debat i el relat del desenllaç han provat de mostrar les opinions d’uns i d’altres, tot i que trobo que han barrejat (legítimament) l’opinió dels periodistes amb la difusió de la informació.
• Juan Cruz i Lluís Bassets han escrit sengles columnes amb les que estic molt d’acord.
• Com no podia ser d’altra forma, a la resta d’Espanya sembla que s’imposa la intepretació separatista d’aquest debat. Algú tant poc sospitós de catalanisme com Javier Valenzuela posa seny en aquest aspecte, mentre que en Víctor Gómez Pin pixa fora de test de manera lamentabilíssima.
• Entre els articles a favor de l’abolició, destaco els del Francisco González Ledesma i la Ruth Toledano, que titula el seu parafrasejant un famós llibre del Fernando Savater, que signa un (típic seu) dels articles en contra de l’abolició.
• Finalment, les reaccions. De l’esperpèntic Mayor Oreja a l’oportunista Mariano Rajoy i passant per tot el sector taurí, sembla que hi ha gent que no s’ha enterat que hi ha molta gent fora de Catalunya que també està en contra de la fiesta nacional, tot i que no tinguin res en contra de la nació de la festa. A tots ells els recomano la lectura de l’article de l’Antonio Lorca, d’una lucidesa aclaparadora.

Salut i sort,
Ivan.

I demà us diré què em semblen els correbous.

Primera premisa: cal distingir entre la realitat, l’enquesta, i el diagnòstic. Anem a pams.

La realitat és que l’argument electoral de la immigració ja fa molta pudor. No ha hagut cap partit polític que hagi tingut recança en fer servir les pors i malfiances de la població autòctona en contra de la població nouvinguda com a argument electoral. Ja sigui per a vendre una integració democràtica, ja sigui per assegurar que els que vinguin aquí es comprometin a comportar-se com cal, tots han muntat la peixateria i han ofert les seves versions òbviament esbiaixades i molt sovint demagògigues.

La realitat també inclou un percentatge de població molt significatiu, al voltant del quinze per cent, que ha nascut lluny i que ha arribat no fa gaire. Els inconvenients que provoca una arribada massiva són difícilment evitables, però alhora són una oportunitat pel desenvolupament econòmic i social. No recordo haver escoltat cap polític referir-se a l’augment de facturació de les empreses espanyoles gràcies als immigrants. Els immigrants no només paguen al petit comerç alimentari (necessitat òbvia); afegiu les comissions que cobren els bancs per les transferències monetàries internacionals; la facturació de les companyies telefòniques per trucades internacionals; la importació de productes (tèxtils, alimentaris, cosmètics) per a satisfer demandes específiques; i la facturació de companyies aèries espanyoles per les visites nadalenques. Els polítics, i expressament els poso a tots en el mateix sac, han tingut l’oportunitat de construir un discurs integrador i no l’han aprofitat. No esmentaré tots els comerços i altres petites empreses que han creat els immigrants.

Els que si han tingut clar l’objectiu han estat els empresaris i l’extrema dreta. Els poso junts a la mateixa frase, però això no vol dir que jo cregui que van de la mà, naturalment. Els empresaris han vist el cel obert al trobar un munt de gent que acceptava feines que ningú volia amb els sous que estaven ofertades. Recordeu els amos dels bars i els capataços d’obra queixant-se que no trobaven joves que vulguessin fer de cambrers un dissabte la nit o treballar a una obra a les afores un dia de pluja? Deixeu de demanar-vos com és que a la majoria de bars hi ha cambrers xinesos i per què a la majoria d’obres està ple d’immigrants.

A l’extrema dreta no li ha calgut ser gaire creativa. S’han limitat a copiar els arguments que ha fet servir Le Pen durant un munt d’anys, sense molestar-se ni tant sols en tergiversar les estadístiques. La població s’ha empassat que el nivell de delinqüència és intolerable, i que tota la culpa és dels immigrants (Millet i els del cas Gürtel es veu que són tots de Sierra Leona …) perquè com que no tenen res, alguna cosa han de fer per menjar. No qualificaré aquest argument, però no ha hagut ningú que hagi demanat perquè aquest mateix argument no és vàlid quan apareix l’altra gran llegenda urbana: es queden amb tot el pressupost d’ajudes socials, passen al davant de totes les llistes d’espera ….

El fracàs sense paliatius de la classe política queda certificat en el moment en que assumeixen el discurs i les propostes de l’extrema dreta. El Jordi em demanava què diria jo dels feixistes, si als polítics democràtics els qualificava de feixistes. Però el que jo feia era qualificar de racista la pretensió de l’alcalde de Vic (“alguna cosa s’ha de fer”) d’impedir l’empadronament d’un munt de ciutadans. Com que del tema ja en vam parlar prou, deixeu-me que apunti una de les perversions dialèctiques que s’ha fet servir abastament: la generalització, l’abstracció. Aquí tothom defensa amb vehemència, i de vegades amb fúria descontrolada, que cal evitar els excessos. Però vull veure qui és el valent que s’apunta a concretar i executar les mesures, perquè al final el que s’està dient és que no hi ha diners per a que una colla de nens vagin a escola i un determinat nombre de gent vagi al metge i compri les medecines subvencionades a la farmàcia. Aniràs tu a treure aquells nens d’escola? Miraràs el Telenotícies mentre donen les imatges? O canviaràs de canal i posaràs a parir els descerebrats de Sálvame? En això estem d’acord: hi ha massa descerebrats al país.

Finalment, toca fer un comentari sobre com s’ha fet l’enquesta i les conclusions en clau de projecció electoral que s’han publicat. És per mi l’aspecte menys interessant de tot el debat, perquè només afecta a repartiment de diners i medalles entre quatre polítics professionals. A més, em consta que a Lo Bloc participa gent que coneix el sector i jo tinc molt poc a aportar, més enllà de referir-me a l’Obra Mestra en el tema, que ja fa temps va citar el francis black al seu cau.

Salut i sort,
Ivan.

Primer que res, els d’El País, que presenten (compte, sense cap imprecisió en la notícia) aquest fet com una imposició que “obliga” a uns pobres empresaris en contra de la seva voluntat, i no comenta que a Catalunya hi ha dues llengües oficials. En canvi, quan a una roda de premsa l’entrenador del Barça fa servir una de les llengües oficials, els assalariats i contractats pel Grupo PRISA el posen verd …

Segona bufetada pels exhibidors i distribuidors, que consideren que la llei és injusta i suposarà la pèrdua de gairebé dos-mil llocs de treball. Amb empresaris així, no m’estranya que el sector estigui en crisi.

Aquests empresaris sostenen que el doblatge és econòmicament inviable. Es veu que no coneixen OpenSubtitles, on voluntaris anònims publiquen traduccions per a subtítols, sense afany de lucre, només de fer la cultura a l’abast de més gent. Si els voluntaris són capaços de fer-ho, i els empresaris de no assabentar-se, qui posa en perill el cinema? Doblar és molt més car i complexe que sotstitolar, sí, però: perquè no sotstitolen? I segur que, encara que sigui més car, no és també més rendible?

Què creieu que allunya la gent dels cinemes? Ah clar, la pirateria. Què és millor, pagar vuit euros i veure la pel·lícula en pantalla gran; o baixar-te un client torrent i instal·lar-lo i posar-te a buscar el film que vols veure i que hagi baixat bé (format correcte, sencer, en l’idioma que vols, i bé de resolució i qualitat) i veure’l en pantalla petita i pagar religiosament cada mes quaranta i escaig euros per l’ADSL? Vosaltres mateixos.

El darrer cop que vaig anar al Cinema Verdi (no a un cinema qualsevol, no: al Verdi) vaig haver d’aguantar sorolls de crispetes, de gent xarrupant llaunes de refrescos, dels habituals impuntuals que van entrar amb endarreriment i que no només obstruien la visió de la pantalla sinó que també xerraven mentre començava la pel·lícula. I també, d’una imbècil que va tenir la barra de contestar el mòbil allà dins.

A casa, la pantalla és petita, però no he d’aguantar imbècils, no he de fer mig hora de cua a una sessió que no han volgut numerar i la projecció comença sempre puntual.

Crec que el cinema en català té un punt social en contra. A totes les colles es plantejarà la pregunta en català o en castellà?, i com molt bé apuntava la Gemma sobre un problema semblant, apareix algú que diu jo prefereixo en castellà. (Perquè mai ningú no diu “doncs jo dic que en català”; perquè a l’altra banda del riu ens acusen precisament d’això; i perquè ens ho empassem són temes apassionants, però per un altre dia.)

Però el cert és que el teatre ha vençut aquesta barrera. De fet, el públic ha acceptat que la funció és en català i hi va. No he vist que apareguin, per a espectacles que tenien prou demanda, una versió castellana que oferís la llibertat d’escollir a l’audiència. Fins i tot bestioles com Flotats, que va fugir de la dictadura catalana per refugiar-se en els desinteresats braços de l’Esperanza, han tornat a fer teatre a Catalunya, i l’han fet només en català.

Dit això, jo defenso la versió original sotstitolada i que només siguin doblades les pel·lícules pels infants.

O sigui que menys gemegar (i menys demanar subvencions de manera encoberta) i més treballar, que els que treballem en sectors sense tant de glamour ben bé que paguem les entrades per a evadir-nos de problemes dels que no podem escapolir-nos.

Salut i sort,
Ivan.

La premsa, fent legítim ús del seu paper de generadora d’opinió pública, no ha fet més que pronunciar-se sobre un tema polític, igual que fan cada dia tant els diaris que van signar l’editorial com els que l’han atacat, ja sigui amb la virulència d’El Mundo, amb el mensyteniment d’El País, o amb el frontó mental de La Razón.

La novetat és la unió entre competidors, un fenòmen que no és pas tant extrany. Un professor meu em comentava que al seu sector i en aquest país són tres empreses petites que competien proveïnt uns quants clients molt grans i que alhora depenien d’uns pocs proveïdors també molt grans. Em va explicar que, quan van decidir cel·lebrar un dinar semestral entre els tres directors generals per a petar la xerrada i comentar com anava la feina, van començar a compartir informació de manera informal i han acabat trobant molts més avantatges que inconvenients.

Els diaris catalans han fet el mateix. Han guanyat una respectabilitat a la qual els partits polítics ja fa massa temps que han renunciat.

En canvi, tant els partits polítics com a col·lectius com els diferents individus que els formen (i que s’han de manifestar públicament sense moure’s massa de la línia oficial; no sigui cas que no surtin a la següent foto) veuen la unió entre rivals només com a última opció, en casos absolutament desesperats. Si s’han barallat per com s’ha resolt el segrest de l’Alakrana (a nivell espanyol), o cadascú va proposar les seves pròpies esmenes a l’Estatut (en el cas català), no cal afegir gaire més.

Però la Política és molt més que la Oratòria. Negociació, planificació, visió de futur i un munt de coses més no les poden assumir organitzacions que no siguin essencialment polítiques. Els diaris poden haver dit el que hom esperava que diguessin els polítics, però no poden aconseguir allò que demanen, perquè no poden fer la gestió i el seguiment de la tasca política.

Sota l’eufòria desfermada pel ja n’hi ha prou imprés en negre sobre blanc i lletres ben grans emergeix un profundíssim desencant respecte no només l’actual situació política (casos de corrupció, manca de diagnòstics clars sobre els problemes, manca de propostes creïbles), sinó especialment sobre el lideratge que exerceixen (?) tant partits de forma col·lectiva com polítics de manera individual. La ja famosa desafecció ens està portant a menystenir i odiar una activitat essencial pel desenvolupament de la nostra societat. Ens atreviriem a tenir envers els metges la mateixa actitud que tenim cap els polítics?

Aquest estat de les coses només es pot curar d’una manera: amb la irrupció d’una nova generació de líders que engresquin la societat. Que regenerin la Política. Que ensenyin amb el seu exemple (l’exemple és la millor forma de magisteri) el que cal fer i com fer-ho.

I per tant la clau rau en els aparells dels partits i en els poders fàctics (mediàtics, econòmics): a quina mena polític recolzaran al proper càsting de fotos, a un Obama o a un Berlusconi?

Pinta molt i molt malament.

Salut i sort,
Ivan.

Salut i sort,
Ivan.

Francament, crec que no. Aquí l’únic que ha passat és que uns quants ambiciosos han decidit aprofitar-se de les facilitats que s’han trobat per a enriquir-se amb diners que no eren seus. Gairebé tant vell com l’anar a peu. La notorietat que ha assolit el cas ha engreixat amb el prestigi de l’Orfeó Català, una institució que perviu en els llibres d’Història i en la memòria col·lectiva tot i que es mantingui allunyada del 95% de la població catalana.

La pregunta de moda és demanar-se de manera hipòcritament incrèdula com ha pogut passar aquesta desgràcia. La resposta és molt senzilla: perquè ningú no ha exercit el control necessari sobre una institució pública que gestiona diners públics. M’imagino que s’han reunit diversos factors: primer, que falta el costum de les democràcies consolidades en considerar absolutament normal i desitjable un escrutini exhaustiu de l’activitat pública i la seva corresponent memòria econòmica. La nostra jove democràcia ha aprés a cridar i bordar, demanant perquè la directora general de televisió s’ha vestit en quatre actes oficials amb vestits pagats amb diners públics, però encara no ha estat capaç de raonar sobre si l’ús és adequat, si l’import és raonable o si la pràctica és convenient, amb independència del color polític del practicant. Clar, com que a la Pilar Miró la van fer dimitir perque li van trobar les factures, en Camps va preferir llençar-les al mar.

La segona raó és que, com que això d’examinar els comptes dels altres no és quelcom que es faci rutinàriament, a l’hora de sel·leccionar els examinats no es perd el temps amb gent de tota confiança. I en Millet (i la seva colla de còmplices) era dels nostres. Del mateix bàndol que els examinadors. I per bàndol no vull dir partit polític, vull dir quelcom més ampli: de la mateixa casta social. La burgesia benestant catalana està tant malmesa que es protegeix entre si tant com pot, i ara descobreix incrèdula que acull en el seu si comportaments gens honorables.

Per últim, hi ha que el diner era públic, és a dir: de ningú en concret. Ningú no el trobarà a faltar. Ara fa un any la polèmica de moda va ser el tunning que es volia fer l’Ernest Benach al seu cotxe oficial. A banda d’altres consideracions, hi havia el fet que els que van ofertar el servei sabien perfectament que els diners no eren dels que signaven la factura, que podien atracar el client tranquilament. En el cas Millet hi ha un bon grapat de gent que veia coses que no lligaven, però com que no eren els seus diners, callaven.

Salut i sort,
Ivan.

Va ser a classe de català de tercer de BUP, és a dir a disset anyets aproximadament. El professor va preguntar a la classe què era “fembres de bordell”, un terme que apareixia en un text de (si no recordo malament), Joanot Martorell. Ningú va badar boca, ni tant sols quan ell (em sap greu no recordar el seu nom) va oferir un punt extra a l’examen a qui donés la resposta encertada. Al final va exclamar: “són putes!”. I de seguida va afegir “de poc serveix que aproveu els exàmens de català i de castellà si després no sabeu dir les coses pel seu nom i no us atreviu a parlar quan toca”. Aquesta és una lliçó que em va quedar ben gravada.

Per tant, aquest primer contacte va ser teòric (què us pensaveu!?), però em serveix per a apuntar alguns aspectes que no llegeixo en el debat actual sobre la prostitució. Primer, que no em crec pas que sigui “el primer ofici del món” ni de bon tros. La humanitat primitiva patia unes diferències de sexe (de fet, de capacitat i potència física) massa grans com per a que les dones puguessin oferir-se lliurement ni permetre’s exigir una contraprestació a canvi. M’imagino (hi ha algun pre-historiador entre l’audiència?) que primer van ser l’esclavatge i el vassallatge sexuals, i molt més tard el lloguer temporal i indecent d’allò que és decent quan es compra de per vida.

La segona cosa que vull escriure és que tampoc no em sembla que la de puta sigui una professió com qualsevol altra. No em faria gaire gràcia que una germana o filla meva s’haguessin de guanyar així la vida. I això no vol dir que una prostituta tingui menys dignitat com a persona que qualsevol altra dona. Per cert, us adoneu que quan parlem de prostitució acostumem a feminitzar?

Tampoc crec que sigui bona idea barrejar conceptes separats. L’explotació d’altres èssers humans és (ha de ser!) delicte, ja sigui si els forces a treballar al carrer o a un taller tèxtil. Admeto que el proxenetisme i les màfies d’immigració il·legal tenen característiques pròpies, però cal saber bé de què parlem en cada moment. I explotació infantil és, potser no en grau però si en essència, el mateix en el cas de la prostitució infantil que dels nens que han de teixir balons de futbol moltes hores al dia.

Llegeixo opinions de ministres que diuen que la prostitució rebaixa la dignitat de la dona. Con és que exercir l’ofici és indigne i ser-ne el client no? La miembra del govern Bibiana Aído ha arribat a expressar el seu desig que “quan les circumstàncies ho permetin” estaria molt bé que desapareguessin les seccions de contactes dels diaris. Afortunadament aquesta senyora s’adona del desastre econòmic que això suposaria per al ja malmés sector de la premsa. Però continua movent-se en el territori d’eliminar de la vista pública una cosa que no li agrada, sense abordar seriosament ni les causes del fenòmen ni quina solució real té el tema. Si la medicina funcionés igual, els refredats es curarien extirpant nassos i la faringitis … millor no pensar-ho.

Per tant, ens quedem estrictament amb el tema d’intercanviar sexe per diners. O no? Perquè jo estic cansat de veure a les pantalles de televisió senyoretes que han assolit elevades quotes de notorietat social i beneficis econòmics gràcies al seu cos i no es dediquen al ballet, tot i que algunes són models, altres són actrius sense pel·lícula coneguda, i les més són ex-parelles d’algun client famós. Fins i tot sembla que a Itàlia aquest gremi era útil per a gestionar actuacions polítiques al més alt nivell. Vaja, que és com si vulguessin ilegalitzar els bolígrafs BIC però no els Montblanc.

I a mí em sembla que es parla molt des d’òptiques ideològiques però no es pensa en quina alternativa de vida tenen moltes d’aquestes noies. Com es guanyaran la vida si les fan fora del carrer, en quina situació legal estan ara, en quina estaran quan els seus cossos no siguin tant atractius, o com lliurar-les dels compromisos adquirits amb els seus empresaris (això de la correcció política ja veieu que és un fàstic).

Havia un temps en que els misioners es dedicaven a col·leccionar ànimes, predicant que s’havia de resar, comulgar i anar a missa, sense importar-els si abans es morien de gana o no. Avui en dia hi ha encara misioners d’aquests, però d’altres parlen més de les condicions de vida, reals i concretes, dels seus feligresos. En aquest debat sobren capellans camuflats i manquen polítics de debó.

Salut i sort,
Ivan.

I la consulta popular que s’ha cel·lebrat a Arenys de Munt no m’ha semblat exemplarment seriosa. No sé perquè no s’ha respectat el cens electoral, permetent que votessin joves entre 16 i 18 anys (una altra discussió és si cal baixar l’edat necessària per votar) i immigrants (un altre debat molt necessari), però això fa l’efecte de donar una aparença d’informalitat que no és gens convenient a la democràcia.

Ara tothom li dóna poca importància a poder votar l’opció que desitgem, i resulta que això és l’excepció i no pas la norma de la nostra història. A més, la nostra salut democràtica no és especialment bona: entre el que diu la teoria i el que ens ofereix la pràctica s’interposen una administració de justícia ineficaç, el funcionament escassament democràtic de la majoria de partits, i una ètica molt devaluada tant en aspectes econòmics com amb el compromís amb la veritat, no només en els polítics professionals sinó també en la seva perifèria periodística.

Per tant, preferiria que els que vulguin muntar una festa (ja sigui independentista, ja sigui per la unitat d’Espanya) organitzin una calçotada, i deixin en pau la litúrgia democràtica, ja prou desprestigiada i massa poc practicada.

Salut i sort,
Ivan.

Avui m’han comentat que un sou típic d’operador telefònic és 800 euros, amb jornada de treball de sis hores. Amb aquest sou una persona no pot viure de manera independent a Barcelona. O bé t’han regalat el pis, o bé et mantenen o bé et dediques a activitats il·legals per a complementar el sou. És per això que les companyies de serveis han d’externalitzar el servei cap a d’altres països, on el sou (que serà una fracció d’aquells vuit cents euros) si permetrà contractar operadors amb una certa estabilitat.

Fóra diferent si als Pallars o al Montsià hi hagués un bon servei de banda ampla: qualitat sostinguda, ample de banda entre 3 i 6 Mbps i un preu raonable. Allí el cost de la vida és menor i hi ha una bossa de població que podria estar interessada en una feina a temps parcial que es pot fer des de casa que li proporcionés uns ingressos estables. I les empreses no haurien de llogar un espai per a un servei d’aquests, ni gestionar diferències horàries, podrien atendre en català, i potser fins i tot el servei milloraria.

Però com que les infraestructures de telecomunicació són responsabilitat privada, i les companyies privades tenen les seves privades prioritats, els nostres diners serveixen per pagar ocupació a l’estranger mentre l’atur no deixa de crèixer a casa.

Salut i sort,
Ivan.

Més enllà de l’apreciació personal que cadascú pugui tenir del seu humor de vegades escatològic o impertinent, o del seu llenguatge expressament malsonant i provocador, Rubianes havia esdevingut el bufó semioficial de Catalunya, apuntant a tort i a dret i denunciant amb aguda implacabilitat hipòcrites morals i polítics. El fet que s’allunyés de la crítica de la gestió política i es centrés en la crítica de les actituds va tenir l’efecte que des de tot l’arc polític es reconeixia la seva visió com independent i poc parcial –alhora que no agradava a ningú en especial. Un rol, en definitiva, en que no veig a ningú prou capacitat per a substituir-lo.

La seva pèrdua s’uneix a la d’altres que ens han abandonat en els darrers anys i l’absència dels quals encara no ha estat coberta. Hem perdut el far moral (Manuel Vázquez Montalbán), l’intel·lectual per excel·lència (Néstor Luján), la rebel del feminisme intel·ligent (Montserrat Roig) i l’ hedonista i humanista alhora (Terenci Moix). Tots ells persones que a la seva excel·lència professional afegien un compromís ètic insubornable que els portava a generar opinió i sacsejar consciències.

Temo donar el nom dels dos únics intel·lectuals supervivents que queden, ambdós en l’edat de la jubilació i un ja octogenari …

Hi ha, això si, un bon grapat de professionals culturals i alguns artistes excel·lents. Però junt a escriptors i músics que m’agrada llegir i escoltar trobo a faltar veus que m’interessin i em facin reflexionar. I si això li passa a una majoria del país, és molt dolent.

Salut i sort,
Ivan.

Ell es queixa que la Generalitat gasti un munt de diners en cotxes oficials. Com ell, molta gent. Gent que després d’expressar la seva indignació acostuma a acabar la conversa amb un resignat i encara més indignat total, tots fan el mateix.

Hi ha mecanismes de participació directa de la ciutadania al Parlament. Veieu la iniciativa legislativa popular a nivell espanyol, català, o les iniciatives que han arribat al Parlament.

Però la iniciativa popular és molt costosa de gestionar, és molt difícil de canalitzar i està enfocada a l’aprovació de lleis, no al control de l’executiu.

A la nostra democràcia li calen mecanismes més àgils per a permetre que el sentit comú ciutadà arribi als nuclis de govern, obrint així la finestra a aires més frescs i renovadors. I obrint-la també a l’amenaça dels Chikilicuatres de la política, cal dir-ho.

Salut i sort,
Ivan.

Salut i sort,
Ivan.

La nuclear és una alternativa energètica inqüestionable en un moment en que el barril de petroli està pels núvols i el tema del canvi climàtic ha adquirit la importància que cal. Però només és alternativa si es prenen les precaucions que són tècnicament viables, econòmicament exigibles i socialment imprescindibles. Ho vaig desar ben clar ja fa uns mesos en un dels articles que s’han llegit més a aquest bloc.

Ara llegim als diaris que el director de la central i un dels enginyers responsables (solos o en compañía de otros) van falsejar els controls de seguretat per a evitar haver d’aturar la central. Van decidir que facturar més diners era més important que respectar escrupulosament les normes de seguretat. La van cagar.

Primer, perquè quan tractes amb energia nuclear no hi ha res més important que la seguretat. Segona, perquè ells no són qui per a decidir els límits raonables de seguretat; ja hi ha altres organismes que ho fan. Tercera, perquè han multiplicat per cent la malfiança que li té la gent a una tecnologia que sempre serà jutjada sota el record d’Hiroshima i Txernòbil. I quarta, perquè els han enxampat.

Ara cal fer servir la guadanya i la tisora, per a tallar caps i alguna cosa més. Cal restituir la confiança de la gent. Cal deixar clar que aquestes coses no es fan i que les institucions d’aquest país no les permeten. Cal, per tant, castigar de manera exemplar tant els principals responsables com l’empresa concessionària, aquella que és responsable del subministrament d’un servei bàsic pel país i crític per la salut de la població de l’entorn, la mateixa que s’hagués beneficiat (i hagués callat) si les inspeccions no haguessin descobert el que ha passat. Qui la fa, la paga; si no la paga, no hi ha serietat i res no funciona. Mireu el Barça.

Podem tenir energia nuclear. I podem ser un país de pandereta. Però un país de pandereta no hauria de jugar-se-la amb l’energia nuclear. És massa perillós.

Salut i sort,
Ivan.

Avui he estat parlant amb un dels regants del Delta, un d’aquests als que la Generalitat comprarà els drets d’aigua. M’ha explicat que els regants es queixen perquè van curts d’aigua. I que l’aigua que fan servir per regar és reciclada del Delta, no directament del riu.

Si a ells els fa falta més aigua de la que tenen, i al Delta li fa falta més abocament d’aigua i sediments per a mantenir-se, ja m’explicareu si haurà o no impacte ecològic.

Però el que més m’extranya és que ningú (que jo sàpiga) hagi posat el crit al cel sobre la greu manca de previsió del Govern. Jo no sé quins diaris llegeixen l’Honorable Sr. Baltasar o el Molt Honorable Sr. Montilla, però això de la sequera ja fa temps que dura. Dura des de fa tant, que l’expressió castellana la pertinaz sequía ja ha avorrit el personal. Però aquí hem trigat fins el darrer moment en moure’ns per abastir d’aigua l’àrea més densament poblada del país, on viu més del 70% de la població catalana, i on es genera encara la major part d’activitat econòmica.

Més enllà de les decisions concretes que prenguin a partir d’ara, i de la manera d’explicar-les, m’agradaria que algú digués (confessés, més aviat) on han tingut el cap tots aquests anys que porten al Govern i quin pensament tenien. És que sinó em veig venir que això serà la cançó de l’estiu durant uns quants anys.

I diguin el que diguin, la mala música no ens portarà l’aigua que necessitem.

Salut i sort,
Ivan.