Bona tarda (per nosaltres) des de Battambang.

Com que tothom el primer que et demana es quin temps fa, no us fare esperar: cau un sol de justicia. No pitjor que el que pateixes a Castelldefels a les tres de la tarda, pero quan estas a Castelldefels no et passes el dia passejant al sol.

Battambang te poc interes. Un parell de pagodes a la ciutat, dues mes a la vora, el mercat tradicional i una vista pintoresca del riu. Al riu hi ha la rao per la qual avui fem nit aqui. Les dues barques que et porten fins a Siem Reap surten les dues a primera hora del mati. Com que nosaltres agafavem el bus a Kompong Chhnang a primera hora, hem arribat al migdia. O sigui que avui passejarem per aqui.

El viatge en bus ha pagat la pena. (Nota autobiografica: qui anava a dir que Ivan, fa anys el Rei de la Biodramina, acabaria disfrutant d’un viatge de tres hores en bus). El paissatge era una successio d’arrossals immensos, puntejats amb palmeres i petits boscos, i amb les cases dels pagesos i altres habitants. Veus moltes cases pobres, pero veus tambe vil.les que farien l’enveja de mes d’un de Pedralbes.

La carretera, pel que hem vist fins ara, es forc,a segura. Tota asfaltada i sense grans impediments. El bus era tambe prou modern per ser tercer mon i no havia cap senyora aixafant-me com a l’anterior bus, i ni la quantitat de vehicles ni l’estil de conduccio son tant greus com la guia et suggereix. Aixo si, les vaques d’aqui son tant irrespectuoses com les indies amb els autocars. N’ha hagut una que ha intentat fer-li un placatge al nostre bus, quan el Mad Max autobusero anava a tota llet. La vaca ha de continuar entrenant (ha sortit il·lesa) si vol entrar a qualsevol equip de rugby.

Ahir vam tenir una de les grans experiencies del viatge. Una excursio d’una hora en barca al llac Tonle Sap. Nosaltres dos i el que portava la barca (i com esta sent habitual, sense altres turistes a la vista). Vam poder veure de ben prop tant la part natural com els pobles flotants del llac. Impressionant.

Poca cosa mes que explicar. Els que ja esteu fent plans de seguir les nostres passes, sapigueu que anit vam dormir per vuit dolars i que l’habitacio d’avui en costara set. Aixo inclou un parell de llits, un ventilador al sostre, un bany prou gran i vistes sobre la ciutat. No hi ha plat de dutxa, o sigui que quan et rentes fas la neteja del bany alhora. A Carcassone vam estar en una habitacio semblant o pitjor i el preu, a mes, incorporava un zero a la dreta. I eren euros.

Propera estacio: Siem Reap i els temples d’Angkor.

Salut i sort,
Ivan.

Salut i sort,
Ivan.

Doncs ja som gairebé de vacances. Queden poques hores per emprendre el viatge.

Anit vam fer la maleta. Parlo en plural majestàtic, naturalment. Les meves traça i paciència a l’hora de gestionar l’equipatge són semblants a les que té la meva parella amb el PC quan fa l’imbècil. El PC, vull dir. Un dels secrets de la felicitat conjugal és saber quan delegar i quan assumir responsabilitats, creieu-me.

Aquest és de llarg el viatge que menys hem preparat en anys. Ben just si ens ha donat temps a escoltar una mica de música khmer i veure un parell de documentals de la BBC. I malauradament, tots dos bastant lamentables. La culpa la tenen la feina (molta, i que no falti) urgent que ha portat un client inesperat, l’exposició de la que ja heu tingut notícia i imatge, i una sèrie de televisió que es diu 24, altament addictiva. Ens hem quedat al tretzé capítol de la primera temporada, o sigui que si algú té l’ocurrència d’explicar-me el final el maleiré tant com pugui. Com sempre, ens espavilarem sobre la marxa.

Nosaltres confiem en dues guies, la Lonely Planet i la Rough Guide, que sempre ens han anat molt bé. LA que té més tradició (la original) és la LP, que segurament és millor. A mi m’agrada més l’estil en que estan escrites les Rough, tot i que ara les imprimeixen amb un paper bastant pobre i ja veurem què tal aguanta el viatge. Per cert, les Rough ara les tradueix Ediciones B amb la marca Sin Fronteras.

El més interessant del viatge sembla que serà el conjunt de temples d’Angkor Wat. A Flickr només tenen déu mil i escaig imatges. Si voleu consultar l’enciclopèdia en castellà, és aquí.

Una altra de les coses que ens agradaria veure són dofins de riu, com el de la foto, que sembla que n’hi ha al Mekong. És una espècie en perill d’extinció, i hi ha diverses organitzacions com WWF, Greenpeace o Panda.org que intenten protegir-la.

Si voleu informació sobre el país en podeu trobar a la Vikipèdia (en català n’hi ha molt poca, però en els altres idiomes en trobareu més), a les webs de la CIA, la BBC, el Ministerio de Asuntos Exteriores y Cooperación o podeu consultar què ha publicat darrerament La Vanguardia sobre aquest petit país.

Si preferiu mirar les fotos de Cambodja a Flickr, sapigueu que n’hi ha més de cent vint-i-sis mil, o sigui que paciència. N’hi ha moltíssimes de nens, es veu que les turistes occidentals els consideren preses propiciatòries pels seus safaris de fotografia digital.

I si voleu mirar videos, sempre teniu YouTube. Films sobre Cambodja no n’hi ha gaires, el més famós és sense cap dubte el fluix però efectista The Killing Fields, que aquí van anomenar Los gritos del silencio i que compta amb la maravellosa música que Mike Oldfield va composar per ambientar-la.

Nosaltres arribarem a Phnom Penh, on segons Yahoo! la previsió del temps és aquesta. Calor i pluja tots els dies, naturalment. Què espereu sinó en l’época del monsó? L’hotel on ens estarem els dos primers dies és el Bougainvillier, que fa molt bona pinta. A la vora del riu, al barri guais.

No sé quan tornaré a tenir accés a internet, per tant potser trigareu dues setmanes en tornar-me a llegir (de debó hi ha algú que llegeixi això?). Com sempre us desitjo salut i sort.

Fins aviat,
Ivan.