Aquest és el llibre que em va acompanyar durant la major part del viatge per Cambodja. Gràcies a ell he aprés, entre d’altres coses, que la Coxinxina és una zona geogràfica real, no un país mític i llunyà que s’emprava només com expressió figurada.
El Regne Unit havia deixat de ser formalment imperi l’any 1.948, quan de manera prou intel·ligent va resignar-se a atorgar la independència a la Índia i el Pakistan. D’aquesta manera van poder mantenir uns llaços, dins l’aleshores naixent Commonwealth, que altres potències colonials no han sabut mantenir. Dos anys més tard era prou evident que les colònies franceses d’Indoxina també assolirien la independència, però com que el parlament francès només va aprovar-la dins la unitat francesa, era també prou clar que no seguirien el mateix camí. Norman Lewis va decidir donar-se una volta per allà per retratar-ho amb la seva ploma abans que desaparegués per sempre.
Norman Lewis era un periodista, escriptor i gentleman anglès. Armat d’una càmera en blanc i negre, cartes de recomanació del seu diari i el Foreign Office i tota la ironia i la flema que un anglès podia desplegar en públic als anys 50, es va plantar a Saigon i va viatjar tant com el pressupost i les condicions del país li van permetre. Es va interessar especialment per les tribus indígenes que llavors encara vivien en poblats enmig de la jungla, per la vida dels vietnamites urbans que habitaven Saigon (la única ciutat digna d’aquest nom), i pels colonitzadors: soldats, religiosos, granjers, la majoria francesos, que estaven de pas intentant treure el màxim profit.
L’interès del volum com a llibre de viatge ha caducat, òbviament. Però els atractius que hi podeu trobar són prou interessants. El primer és la lúcida mirada d’un senyor que retrata de manera molt tendra la vida quotidiana de la gent del país. Les descripcions de com la gent passeja per les avingudes de Saigon o fa la vida a les cases que suren al riu, escenes que fa pocs dies hem pogut veure a la Cambodja que acavem de visitar, són colpidores pel que troben de factor comú i de racionalitat entre dues cultures, la occidental i aquella, totalment diferents. Lewis li dóna un èmfasi especial a destacar la influència de la religió budista, per la que sembla fascinat, al comportament de la gent.
Un passatge especialment memorable és aquell en que explica que les petites aldees tenien un monjo budista o un home gran savi que era el que deia la quantitat d’arrós que necessitava una família per tirar endavant. És conreava allò i prou. O quants ous s’havien de prendre de les gallines, o quants arbres havia de talar un fuster. Només es consumia, es produïa, s’agafava allò que es necessitava. Aquest esperit de manca de superació era el responsable, segons un comandant francès, que les tropes natives d’indoxina fossin tant poc combatives. Ho va dir abans de Dien Bien Phu.
La seva mirada és molt més dura quan la desa sobre els colonitzadors. Retrata amb amabilitat els pocs francesos que troba pel camí interessats en el benestar dels asiàtics, però és implacable amb els altres. Quan parla de les escoles que munten els francesos, on expliquen els rius de França i les campanyes de Napoleó a jovenets que han de deixar de llaurar el camp per anar a escola; o quan qualifica de col·leccionista de conversos el predicador americà que només està interessat en les ànimes dels indígenes però no en el seu benestar material, el llibre assoleix el seu cim d’interès.
Lewis retrata gent, les seves actituds i les seves condicions de vida. Afegeix el seu judici personalíssim i ho fa des de un pla d’igualtat, sense creure’s millor que uns o altres, confessant les pròpies limitacions. Et deixa amb aquella nostàlgia per allò que mai no podràs tornar a veure, perquè ja s’ha esvaït, però també amb la dolçor del que ha tastat, encara que sigui fugaçment, la visió del paradís.
Salut i sort,
Ivan.
Norman Lewis
A Dragon Apparent: Travels in Cambodia, Laos and Vietnam
Eland, 1999.
