Avui està fent una calor infernal. No és ni de lluny com el que vam patir a Aqaba, però et deixa igualment aplanat i sense ganes de fer res.

Hem anat al barri de Recoleta, a visitar el famós cementiri. Oblida Montparnasse, és vulgar. I la tomba de Jim Morrison, un tros de pedra tot just ben tallada. El cementiri guais de debó és Recoleta, on a banda de la mítica Evita dormen el somni dels justos un munt de patricis argentins: presidents de la República, ministres, generals, fills de rics, antics presidents de clubs esportius i organitzacions patronals, … és el Who Has Been Who d’Argentina. Bé, també hi ha absències destacades, com les de Gardel i Perón, però és que ells són a un altre cementiri a 20 minuts d’aquest.

El d’Evita és un sepulcre molt modest per l’estàndar de Recoleta. Dos metres d’alçada de marbre negre, amb un reixat que tanca la cambra interior on es guarda el sarcòfag i un munt de plaques finançades per “sus discípulas” o anònimes, però totes hagiogràfiques. Està, a més, a un carreró lateral, de menys d’un metre d’amplada, la qual cosa dificulta les aglomeracions d’admiradors i curiosos, que així mateix s’apleguen a escoltar el guia o llegir la seva pròpia guia de viatges. Què trist haver de morir jove per a esdevenir un mite immortal!

Mitomanies a banda, el cementiri és impressionant. Els rics argentins no s’han estat de res per a enterrar els seus morts. Hi ha nínxols com els de qualsevol poble, és clar, però estan arraconats i són una minoria. La majoria són panteons, de diverses mides, però que en els casos més grans arriven al conjunt escultòric de més de tres metres d’alçada o a la cripta sota la capella. El pòrtic de la capella s’assembla més a una catedral en miniatura que no a una tomba.

Com a tots els cementiris, la jerarquia que havia en vida es perd al traspassar. El que va ser president de la república té un panteó luxós, però no comparable a l’antic ministre de la guerra, que gaudeix d’estàtua de mida natural, naturalment d’uniforme, faltaria més. Un tal Mitre -potser el també president- és recordat per tres escultures d’estil neoclàssic, mentre que la jove filla d’una família rica que no li va poder cel·lebrar el 22è aniversari descansa a una cripta subterrania, sota un recordatori gravat a la pedra en italià.

Tots els cementiris evoquen històries passades, aquest et porta a imaginar-te uns ambients d’opulència colonial i post-colonial, ambients refinats (si més no en les formes) i certament benestants. El diner no et dóna la felicitat, diuen. El cert és que no et lliura de la mort, ni la teva ni la dels teus éssers estimats, però a alguns els permet el consol d’enterrar-los a lo grande.

Salut i sort,

Ivan.

–
Ivan Ferré
–
IvanFerre@gmail.com
http://IvanFerre.blogspot.com

Ara és dimarts al matí, mentre espero que la madame es dutxi per anar a esmorzar. Com que dilluns va estar força atapeït, res d’internet i ho explico avui en passat.

Ahir vam anar a veure Syriana, notables film sobre els tripijocs dels governs i de les grans corporacions, allò que li diuen política global. George Clooney està convincent, però continuu pensant que l’Oscar el guanyarà per Good Night and Good Luck. Ja faré la crítica quan disposi de més temps.

Vam passejar per tota l’avinguda Cabildos, que a una ciutat europea seria una via principal i aquí no és de les més destacades i després vam anar pel Microcentro i vam tornar també per la zona del moll. El Museo del Cabildo és potser el que més em va agradar, un edifici que em fa pinta del segle XVIII i que es conserva enmig de la ciutat, just enfront de la Casa Rosada, amb un pati encisador i parets blanques, encalades, amb les finestres amb reixat negre.

Vam estar visitant també centres comercials (ja veureu el meu nou jersei de la selecció escocesa de rugby) i botigues de música i llibreries. Si, han caigut llibres, uns quants. El més freaky és aquest cop un sobre el gol del siglo, aquell que Maradona va marcar en el mateix partit que la mano de Dios. La roba de pell està a un preu comparable al barceloní, encara no he trobat cap oportunitat.

I, no ens oblidem, vam conèixer el cafè on anava Borges, el Richmond. Només per fer una xocolata i un gelat allí, ja ha valgut la pena de venir.

Me’n vaig a esmorzar. Espero. Salut i sort,

Ivan.

Tothom ho diu: si passes un diumenge al matí a Buenos Aires, has d’anar a San Telmo.

Hem aprofitat l’avinentesa per a fer servir el subte, el metro de BB.AA., que em recorda tant el de Madrid, per les estacions, ben amples, com el de Barcelona fa 20 anys, pels trens. La primera curiositat és que el mapa del subte té el fons negre, i no blanc com la majoria d’esquemes de transport d’altres ciutats.

Hem anat a petar al davant de la Casa Rosada, a la famosa Plaza de Mayo, d’on hem agafat el carrer Defensa i hem anat a petar a aquest simpàtic mercadillo. Descriure’l és molt fàcil, només cal anomenar Mont-Martre, Portobello Market o l’ambient que pots trobar a Els Encants, la Plaça de Sant Josep Oriol o la del Pi a Barcelona.

Hem fet ja les primeres compres (dues faldilles) i hem visitat alguna botiga realment encisadora, en especial una on havia antiguitats, andròmines, pòsters i estampetes de cinema i de celebritats i també un petit cafè. Hem passat pel davant d’una altra amb clara influència catalana (Monse’s) i hem acabat fent un mos a un restaurant-cafè-youth hostel: el molt recomanable Via Via.

Després hem continuat passejant, aquest cop a la vora dels diques, més grans que alguns rius que a Europa qualifiquem de grans i això ens ha portat al vaixell-escola Presidente Sarmiento. No crec que aquesta fragata tingui res d’especial respecte d’altres com la Elcano, però és interessant fer-hi una ullada.

La vora dels dics està farcida de restaurants, la majoria pizzeries i grills, què són les dues variants més populars aquí. Anim vam anar a un bon restaurant de Palermo, el Mott, on jo em vaig cruspir un ceviche de llagostins i un risotto de fruits de mar mentre la Yolanda devorava el que podia d’un salmó immens acompanyat d’arrós aromatitzat amb coco. El vi blanc argentí (o era xilè?) no estava tampoc gens malament.

I ara ho deixo córrer, que ja ha començat la segona part del València-Barça i anem perdent.

Salut i sort,

Ivan.

La primera passejada per Palermo ens ha deixat plegats. La combinació de calor, un bon dinar i haver passat la nit a l’avió ha cridat a la nostra amiga Becaina, que ha acudit ràpidament al rescat.

Ens havíem imaginat que el barri de Palermo era semblant al Born. Havíem llegit que es tractava d’un barri obrer on s’havien començat a instal·lar botigues de disseny i restaurants de moda. La gran diferència que li hem trobat amb el Born és la mida: al ser Buenos Aires molt més gran que Barcelona, les illes fashion estan molt més separades a Palermo que no al Born.

Això és immens. Camines i camines i els carrers s’allarguen d’allò més, amb numeracions que a Barcelona són difícils d’imaginar. Has de travessar uns quants carrers d’aspecte humil per a arribar a una cruïlla on s’apleguen tres o quatre locals interessants; i un cop els has passat, una altra vegada un tros poc interessant. L’aspecte físic és calcat del Poble Nou, amb majoria de cases baixes, els carrers amples i amb molts arbres, i no massa gent a la vista.

No massa gent a la vista, però això és ple estiu a la capital. L’equivalent seria el mes d’agost allà dalt …

Ja hem visitat la primera botiga de roba, hem passat de llarg dues o tres de decoració i hem entrat a la primera llibreria. Llibreria amb cafeteria i botiga de música incorporada, on hem trobat CDs i DVDs d’Albert Pla, entre d’altres. Un lloc al que m’agradarà tornar-hi.

Seguirem informant. Salut i sort,

Ivan.