Va para largo y tampoco me sale lo de hacer un comentario largo y estructurado, cuando pienso algo luego me da palo escribirlo, los post son sin pensar, así salen de chungos.

Això li ho he llegit a un dels meus blocaires de referència (que si ho autoritza diré qui és) contestant una petició de crítica d’un llibre. Em fa pensar sobre una d’aquestes foteses ja sabudes i que en tornem un cop i un altre. Per a què, com, per a qui escrivim un bloc? I en concret, sobre la manera de fer una crítica sobre, per exemple, un llibre.

Jo quan escric gasto més paraules de les que calen. És així, no hi ha volta. M’he d’esforçar molt per anar directe a barraca. En canvi, quan escric en mode professional és a l’inrevés. Als exàmens sempre em deien que m’havia d’allargar més, no fer-ho tant condensat.

Al cap i a la fi, la manera d’escriure també parla de l’autor, no només el contingut. En un bloc personal com és Lo Bloc no em semblaria lògic aparentar el que no sóc. Ja aparento prou que n’entenc de llibres o música, no?

Al final, es tracta de compartir experiències. La meva manera de compartir-les és pensar-me el que diré i llavors dir-ho d’una manera que quan em llegeixi no senti vergonya. I prou.

I em penso que m’ha sortit el que el meu conegut diria què és un article chungo.
Salut i sort,
Ivan.

És un número molt petit, i més tenint en compte que alguns d’ells són respostes meves a comentaris vostres, però per a un bloc sense pretensions és una petita gran fita.

Gràcies per la companyia.

Salut i sort,
Ivan.

Crec que els professionals no necessiten tanta ajuda en la difusió i també que és millor que comparteixi amb vosaltres aquella gent a la que segueixo més habitualment.

Si creieu que m’he deixat algú, si us plau, digueu-m’ho.

Salut i sort,
Ivan.

Salut i sort,
Ivan.

• Breve historia de la música clásica con Spotify, un ample i complert recull del més interessant i ilustratiu del repertori clàssic en aquest servei de música online.
• A Balón Oval han fet una mica de recerca per trobar el primer partit de rugbi jugat a Espanya. Podeu veure els articles sobre el primer partit previst a Barcelona, el primer realmente jugat a Barcelona, i la hilarant crònica del primer disputat a La Corunya i segurament a Espanya.
• Els informàtics i la nostra fama de frikis. Hi ha webmasters que ja que no poden servir la pàgina que els demanen, si més no ho diuen amb gràcia. Bloctecnia en fa un recull.
• Lluís Foix reclama un millor servei d’atenció al client per part de les grans companyies. Amb flema britànica i sentit comú, com sempre.

Salut i sort,
Ivan.

I la veritat és que m’agradaria saber si el que llegiu (si llegiu!) us agrada o no. Lo bloc va començar com un bloc obert a la gent. El propòsit no era (i no és) guanyar audiència ni sentar càtedra, sinó deixar anotades coses que em venen al cap i, ja posats, compartir-ho amb qui pugui tenir temps per llegir-les.

I ja posats a publicar el bloc, el pas natural és fer la comunicació més fluïda en ambdós sentits. Perquè la companyia no ha estat buscada, però si molt ben trobada, i els moments en que descobreixo comentaris (especialment dels tertulians habituals) són molt feliços.

També em podeu dir que escric molt bé, naturalment.

Salut i sort,
Ivan.

La Carme Pla retrata (i mai millor dit) l’actual crisi del sector de la construcció. No us ho perdeu: costa 10 segons a llegir i us il·luminarà el dia.

Empresaris de la Construcció bloquegen carreteres com a protesta contra el govern, perquè aquest no els concedeix ajuts per a les seves empreses.

Darrerament ja havia baixat una mica el ritme de publicació, i crec que és millor que durant un mes oxigeni el cap i descansi el teclat, per així tornar amb més força en algun moment del mes de setembre.

Ja tinc preparat algun article, i espero que reprenem el contacte amb ganes de compartir idees.

Salut, sort, i bon mes d’agost,
Ivan.

Demà tornaré a escriure. Avui el llistó està massa alt.

Salut i sort,
Ivan.

Espero que no cumpleixi la seva paraula. En Francis acostuma a escriure amb seny i amb sentit de l’humor, dues qualitats que aprecio molt i que avui en dia són molt escasses. I encara són més escasses en l’àmbit polític. La gent assenyada sembla que estigui fugint de la Política i està deixant el debat e mans de polítics professionals, alguns disfressats de periodistes o tertulians, gent més aficionada a xerrar o cridar que no pas a enraonar. Prefereixo no donar exemples.

I això és molt dolent pel país. Imagineu-vos un autocar infantil conduit per gent d’aquesta que no té ni carnet ni assegurança i que els mossos fotografien a dos-cents kilòmetres per hora a les carreteres. Gent que quan els crides l’atenció et contesten que ells ja saben què es fan, i que de conduir en saben més que tu. Poso el cas d’un autocar d’infants perquè això de deixar els problemes en mans d’altres és molt infantil.

El que no es pot negar és que Francis té molt bon ull amb les sèries de televisió. Yes, Minister i la seva continuació Yes, Prime Minister, són dues fites no només de l’humor anglès sinó de la sàtira mundial. Si fos per mi, estarien en reposició permanent a qualsevol televisió pública. Per goig, i per intentar que la realitat no superi encara més la ficció.

Salut i sort,
Ivan.

És un bloc dedicat a mostrar els Errores y chapuzas de la prensa española: números equivocados, gráficos incorrectos, fallos lógicos, conceptos erróneos, mala interpretación de estadísticas o datos científicos…. És a dir, que es dediquen a publicitar les notícies publicades qualsevol dia i que només haurien d’aparèixer tal dia com avui.

La seva lectura és molt divertida i molt instructiva. Fa que llegim els diaris amb una certa distància i escepticisme, que sempre venen bé per no empassar-nos irrealitats massa greus.

Salut i sort,
Ivan.

Els meus favorits són el de l’home de neu i el de Tin Toy. Recordo haver-los vist al 88, quan el programa de TVE Documentos TV li va dedicar un programa al SIGGraph. A La Ràpita deu d’haver un parell de cintes betamax amb enregistraments de curts d’aquella época, un prodigi d’imaginació, sensibilitat i artesania informàtica.

Us deixo Pipe Dreams, de la mateixa época i tota una delícia.

Salut i sort,

Afortunadament, Héctor García en el seu magnífic bloc Kirai.net publica una imatge satelital on es compara clarament la mida de Tokyo respecte les de Madrid i Barcelona.

Alló que diuen de la imatge i les mil paraules és totalment cert.

Salut i sort,

No sé si té tant de talent a l’hora de fer prediccions polítiques com quan parla de literatura, però aquest gallec sempre escriu molt bé.

Salut i sort,

Val a dir que en el seu blog el tema ha degenerat: més que del medi ambient hem acabat parlant … del que sempre parlem els nois.

Per la meva banda, la meva proposta per la millora del medi ambient, a banda de coses que dono ja per descomptades com separar la brossa, tractar de minimitzar el consum d’energia, etc., és fer obligatori que les empreses declarin els recursos naturals i energètics emprats en la fabricació dels seus productes.

Això sembla molt fàcil de fer, però és ben pelut. Ara, és la manera de poder valorar els productes no només estèticament o econòmicament, sinó també ecològicament. Aquest paquet de fulls DINA4 que només costa 3€ dius que ha requerit dos arbres centenaris? Per a fabricar aquest cotxe ha calgut cremar l’equivalent de tanta benzina? I així anar seguint.

La clau de mantenir l’entorn natural és haver de consumir menys recursos. Busquem la manera d’aconseguir-ho.

També, seguint la línia més alternativa engegada per francis black, recomanaria fotre un parell de bufetades a tots els polítics que es dediquen a escampar porqueria sobre els altres i mala llet per tot arreu. Això milloraria l’ambient i, com que la gent es relaxaria, segurament el medi també ho agrairia.

I com que el meme ha de continuar i no conec tants blogaires, li passo el torn a eldeu, que té molt de contacte amb el medi ambient, si més no amb la gespa.

Salut i sort,

No és que la cançó sigui superlativa o que la producció del video sigui extraordinària. Ambdós apartats estan molt bé, però és una altra cosa.

Francis se sent molt identificat amb la lletra. Jo també. I diria que la Vio també. I alguns dels meus millors amics. I estic convençut que una pila de gent de la nostra generació.

L’article és molt breu (n’he d’aprendre!) i us el recomano molt.

Salut i sort,

És una tècnica molt popular i ben fàcil d’implementar: primer, li dius al nen que s’acosta l’avió; aleshores, comences a fer el soroll del motor de l’avió; paral·lelament, suques la cullereta a la papilla i comences a desplaçar-la, creant un arc ben ample cap a la boca de la criatura; tot això acompanyat d’una cara de gilipollas tant gran com pugueu.

Perquè la gent posa cara de gamarús és un misteri, igual que també ho és perquè no ens modernitzem una mica i fem el soroll d’un avió a reacció. Oi que vosaltres també imiteu un motor d’hèlix?

Doncs bé, com en tantes altres facetes de la vida, la tecnologia també aquí ve al nostre rescat.

El preu d’aquest estri imprescindible a tota llar familiar és de només 8.44€. El podeu trobar a Drinkstuff.com, un lloc on també trobareu jacuzzis portàtils, o la taula per a jugar a poker de Harley Davidson.

Naturalment, la notícia m’ha arribat gràcies a un blog, Pixel y Dixel, que es van enterar gràcies a Microsiervos, que alhora ho van descobrir mitjançant Gizmodo, els quals citen a Coolest Gadgets com a font d’informació.

I és que la majoria de blogs parlen de gadgets o d’altres blogs.

Salut i sort,
Ivan.

A banda d’aquesta paròdia de Yoda, també podeu descobrir l’autèntica personalitat de Jabba the Hutt o la reflexió que feia Leia al final de l’Episodi VI, entre d’altres articles que paguen molt la pena.

Salut i sort,
Ivan.

De què es coneixen dos desconeguts de Barcelona? Del seu blog, Barcelonar, on comenta l’oferta d’oci de la capital. Sobre tot comenta els restaurants que va coneixent. Com que no el convida ni el restaurant ni cap mitjà de comunicació per a fer la crítica això permet (què afortunat és!) que no tingui l’obligació d’analitzar els establiments de luxe sinó els que la gran majoria de barcelonins ens podem permetre algun cop. O sigui, que les recomanacions són útils.

A més, Ibelchi té un gust variat i una manera clara i directa d’explicar-se, amb la qual cosa les seves recomanacions són sempre molt interessants.

Després d’un breu periode d’hivernació, Barcelonar ha tornat a l’activitat i un dels primers articles que ha publicat és meu, ja que Ibelchi ha tingut l’amabilitat de convidar-me a casa seva. I la meva vanitat i jo estem molt agraïts.

Salut i sort,
Ivan.

I afegir que és un plaer anar descobrint intel·ligències i sensibilitats anònimes. I encara més si afegeixen una foto suggerent

Salut i sort,
Ivan.