Xavier Moret va recuperar el seu detectiu alternatiu Max Riera per aquesta sàtira social de la barcelona burgesa i turística.
El que ens ofereix Moret és una novel·la negra en clau divertida. Continue reading
Arxiu d'etiquetes: Barcelona
Murs
Al Centre Cívic de Trinitat Vella encara podeu veure l’exposició itinerant Murs: trenquem tòpics per la convivència, organitzada per SOS Racisme. L’aniran passejant per altres centres cívics i ajuntaments, o sigui que hi haurà més oportunitats per a veure-la.
És una exposició que es veu i es llegeix molt ràpidament. Hi ha alguns plafons que expliquen clarament que determinats tòpics (els inmigrants s’emporten tots els ajuts socials, fan augmentar la delinqüència, augmenten l’atur, fan baixar el nivell de les escoles) no tenen base estadística ni cap mena de base, més enllà de les idees no raonades i de la por a l’estranger.
Els audiovisuals aporten l’aspecte més sentimental, mentre que els textos donen la visió objectiva (amb dades al darrera) de la realitat.
Segurament no us farà canviar d’opinió, sigui quina sigui la que teniu, però podreu recolzar el vostre criteri amb dades fiables, o argumentar perquè les dades no reflecteixen la realitat.
Salut i sort,
Incompetència
Entenc que introduir noves línies de tren a una gran ciutat és una obra de gran complexitat i dificultat. I més fer-ho de manera soterrada i per on ja hi ha un munt de vies, carreteres, etc. I més si, com sembla que és el cas, les característiques del terreny no ajuden. És complicat, d’acord.
I sé per pròpia experiència que el Cap de Projectes és responsable de tot i no realment no controla res. Està enmig de les pressions d’uns i altres, no es pot posar a picar pedra ell mateix i la única arma que té és la informació que li donen aquells que no estan cumplint els terminis del projecte. És fotut, també d’acord.
I algú hauria d’explicar en algun moment perquè s’ha discutit durant tant de temps el traçat d’entrada a Barcelona. Que si Prat, que si Sants o Sagrera, i discutir durant anys i l’obra que no avança. Ha de ser molt difícil, ho accepto.
Però que una ministra del Gobierno de España decideixi unilateralment i sense consultar ningú (ni Generalitat, ni els ajuntaments implicats) construir una estació de manera urgent i improvisada, ni ho entenc ni li veig cap altra manera de qualificar-ho com el summum de la incompetència. Ho porta en portada El Periódico.
El Bassas ha explicat a Catalunya Ràdio que Magdalena Álvarez és cap de llista per Màlaga, una circumscripció territorial on acostuma a haver ball d’escons, i tal com estan les enquestes, no es preveu el cessament d’aquesta senyora. I més tenint en compte que l’AVE si arribarà a Màlaga aquest desembre.
A Barcelona també es jugaran força escons el proper mes de març. No sé jo si la Carme Chacón sobreviuria a un esfonsament de pisos de promoció pública a Madrid, però pel que toca no estaria malament que prengués exemple de la seva camarada andalusa i resolgués el tema de la vivenda a Barcelona. Españoles somos todos, però es veu que resolent el tema de la teva circumscripció tens el càrrec assegurat.
Salut i sort,
Bienvenido, Mr. Marshall
Reivindico que la Filmoteca ens ofereixi la possibilitat de tornar a veure, en pantalla gran, aquest gran clàssic del cinema espanyol.
A banda de la comicitat i la ironia plena de mala baba que ens ofereix el film, opino que és de gran actualitat a Barcelona. Primerament, perquè ja hem vist una reedició de les peripècies de les autoritats locals davant de l’americà que portarà el manà. Woody Allen mai no ha anat a recollir un premi, ni tant sols un Oscar, però ha hagut de plegar-se a una presentació del seu film a Barcelona (perquè cobra una subvenció escandalosa, ja en parlarem) envoltat de polítics per a que aquests puguin sortir a la foto.
I després, perquè igual que Villar del Río en el seu moment, també els habitants de Barcelona estem superant un munt de desgràcies i necessitem ajuda. A la pel·lícula no es fa esment de la Guerra Civil, però les seves conseqüències econòmiques planen sobre la depauperada població. Aquí, lliurats de l’inútil de Clos hem caigut sota la fèrula de l’Hereu, què sembla que va pel mateix camí.
I ara estem esperant que el Mr. Marshall espanyol agafi el pont aeri i ens vingui a donar algunes engrunes de solidaritat, perquè estar a Espanya va d’això i es veu que demà potser ens tocarà a nosaltres.
Malauradament, el seu viatge s’ha hagut d’ajornar perquè a les Canàries necessiten més la solidaritat que nosaltres. Les coses continuen pintant malament. No perquè un (pavorós) incendi sigui més greu que una (irritant) interrupció del suministrament d’energia, que no ho discuteixo. Perquè fa tota la impressió que la Política d’aquest país no consisteix en planificar actuacions, atendre necessitats i executar solucions, sinó més aviat en atorgar favors a aquells que (discrecionalment) dius que ho necessiten més.
Salut i sort,
Barcelona sorollosa
De tornada a Barcelona, el primer que trobo a faltar és el silenci de Tòquio.
Heu llegit bé, he dit el silenci.
La petita ciutat on visc genera un nivell de decibelis qué és realment molest. Si no em creieu, proveu un dia de passejar una estona amb el iPod a un volum que no sigui el màxim. Pot ser proper al màxim, això si. Veureu que no hi ha manera d’escoltar cap cançó complerta sense que interfereixin obres, motocicletes, discoteques sobre quatre rodes, nens, senyores que en una vida anterior han estat peixateres, i senyors que no ho són perquè parlen a crits amb algú que és a l’altra banda del carrer.
En canvi, a la megàpolis asiàtica, vint-i-un cops més extensa i gairebé déu cops més poblada, el soroll es manté a un nivell raonable. Els sons que recordo de Tòquio són els corbs i els semàfors, com ja us vaig comentar.
Quina diferència hi ha? D’entrada, a Barcelona hi ha moltíssimes motocicletes. A Tòquio el que veus són moltíssimes bicicletes. Hi ha motos, però excepte les Harley Davidson no n’hem vist cap de sorollosa (no crec que moto chicharrilla tingui traducció al japonès). El trànsit és dens, però no arriba als nivells barcelonins. A més, es distribueix entre els carrers i la xarxa d’autovies que recorren la ciutat a alçada, de manera que el soroll s’escapa cap els núvols. I, molt important, quan hi ha una retenció els conductors que esperen no s’entretenen amb l’instrument musical del seu automòbil (el clàxon) sino que esperen estòicament (o, millor dit, amb paciència budista).
La gent no crida pel carrer. Ni parla amb un to de veu elevat. Això inclou també la canalla. Coincidir amb una excursió escolar i comprovar que les bromes i les empentes es realitzen a nivells acústics que aquí considerem d’oficina tranquila és un xoc cultural de primer ordre.
Hi ha també el tema dels mòbils. Ni t’enteres de les intimitats dels altres (barreres lingüístiques a banda) ni has de patir el seu mal gust a l’hora d’escollir la musiqueta que els notifica la trucada o el darrer SMS. Es que no us sé dir ni una sola musiqueta de mòbil que hagi escoltat!
En fi, que ara quan els de poble em diguin que a una gran ciutat no es pot viure pel soroll i l’estrés que provoca, els diré que el problema no és la ciutat, sinó els ciutadans.
Salut i sort,
AVE
Quan em van dir que el pla era que l’AVE passés per sota de la Sagrada Família vaig arrufar el nas, però sense arguments de pes, ja que no sóc Enginyer Civil i no tinc elements de judici per a poder opinar.
El que si és un fet cert és que portem molts anys amb el tema de l’AVE com per a que l’estiu del 2007 encara no hagi un traçat definitiu consensuat i aprovat. Molt parlar i no fer res.
Al Japó fa més de quaranta anys que tenen tren bala. A Sevilla ja en fa quinze. Fins i tot a Palència sembla que ja ha arribat l’alta velocitat. Però alguns polítics continuen emperrats en que si ja no som la locomotora que érem, és perquè li dediquem massa esfoços a la llengua, mentre d’altres polítics continuen emperrats en que si ja no som locomotora és perquè parlem una llengua diferent.
Ara fa quaranta anys aquí es va fer una campanya de Volem bisbes catalans. Perquè no una de Volem polítics japonesos?
Salut i sort,
Jazz al Laie
Dijous hi ha la darrera oportunitat de poder gaudir dels sopars amb jazz que organitza Laie, al seu local de tota la vida, a Pau Claris gairebé cantonada amb Casp.
Nosaltres vam poder gaudir del de fa dues setmanes. Jon Robles al saxo, David Mengual al contrabaix i Jo Krause a la bateria van fer una interpretació moderna d’un recull d’estàndars jazzístics. Música excel·lent i un acompanyament molt agradable per l’àpat.
Per sopar podeu escollir entre la carta habitual del local o una degustació de cuina cajun pel molt raonable preu de 24.50€ (begudes a banda). Avís important: no creieu que el fet que sigui sopar degustació vol dir que passareu gana. Jo vaig sortir del sopar que més aviat necessitava una grua que em portés.
Tot plegat en el discret i elegant ambient del Laie.
Salut i sort,
Igor Mitoraj
Queden pocs dies per aprofitar l’oportunitat de gaudir de les escultures d’Igor Mitoraj que hi ha exposades a Rambla Catalunya.
La Fundació La Caixa ha organitzat aquesta exposició a l’aire lliure, una iniciativa que espero que es repeteixi perquè em sembla una manera absolutament democràtica d’exposar l’art, a més del goig de poder-ne gaudir al sol ara que fa bon temps i hi ha molta llum.
Com podeu veure, les escultures estan inspirades en les de la Grècia clàssica, en temes mitològics, però barnisades amb el desencís propi de qui ha viscut (patit?) el segle XX. M’han transmés una sensació de grandesa caiguda, de civilització en declivi, que no sé si fa referència a la fi que van tenir els grecs en mà de pobles més barbars o del destí que ens espera a nosaltres en mans d’un imperi que ara mateix encara és en mans d’un irresponsable.
La Vio va fer un munt de fotos precioses en blanc i negre (les no tant precioses són meves). De l’exposició n’han parlat l’Avui i en Guillem Carbonell.
Salut i sort,
És
Hi ha noms que resulten fàcils de recordar però incòmodes d’utilitzar. Avui parlem d’un restaurant que es diu És.
Pel que acostumen a ser els restaurants moderns, És té una carta relativament àmplia. A més, ofereix menús tant en horari de migdia com de nit. Poder sopar un dissabte la nit a preu de menú és un luxe a Barcelona. Plats variats sense que puguis catalogar la cuina amb cap de les etiquetes habituals. Hi ha peix, carns, carpaccios, verdures i fruites exòtiques, plats catalans i d’altres internacionals. Ideal per a portar un grup i que tothom pugui trobar quelcom del seu gust.
El menú que vam gaudir consistia en un entrant, un primer, un segon i postres, i incloïa també l’aigua o el vi. [Actualització: Tot per menys de vint euros.] Suposem que el vi era una copa per persona de vi de la casa, tot i que nosaltres vam preferir demanar un parell d’ampolles de vi de la carta. La carta de vins pica una mica més, però res que se’n surti del que és normal avui en dia.
Qualitat del menjar i dels vins: molt correcta. Tothom va quedar satisfet, però jo que sóc un perepunyetes vaig trobar que tot ho amanien de la mateixa manera: molt vinagre balsàmic i molt poc oli d’oliva. La cuina, per cert, és a la vista de tothom que es vulgui acostar.
Servei atent i simpàtic. Són pocs i això resulta en que de vegades triguen una mica, però els veus que van corrent de banda a banda.
La decoració és molt semblant a la del Carmelitas: parets i mobiliari blanc amb detalls vermells. Però És està molt més il·luminat. Allí on Carmelitas busca la parella o el petit comité, És s’alimenta dels grups d’amics, sense que per això hagis de patir un soroll massa fort.
Com diria el general McArthur, tornaré.
Salut i sort,
PS: Gràcies a Vio per la foto.
És
c/ Doctor Dou, 14
08001 Barcelona
Tel. 93 301 00 68
restaurant_es@yahoo.es
Suscripció
-
Comentaris recents
Jordi on Flors Ivan on Flors Ferran Moreno on Flors francis black on Fervor pel PP en prostitutes… Jordi on Fervor pel PP en prostitutes… Algunes lectures
No data found
