Arxiu d'etiquetes: Barcelona

La màfia del taxi

Si hi ha un col·lectiu professional contra el que tinc un prejudici advers, sense cap mena de dubte és el dels taxistes de Barcelona.

La Nit de Sant Joan, es caracteritza perquè hi ha un munt de gent que necessita transport, de la qual un percentatge elevat no pensa en conduir, ja sigui per cansament o per consum alcohòlic. Tot i que el metro funcioni, sembla una nit propícia pels taxis, oi?

Doncs resulta que per alguna raó el taxista que ens va fer el servei ens va cobrar un suplement de tres euros. Ell va ser honest, ens ho va advertir just quan vam pujar al cotxe. "A més del suplement nocturn de dos euros, hi ha el d’aquesta nit que és de tres". Del total de 12 que vam pagar per la carrera, cinc eren per la cara.

Jo continuu sense saber perquè les maletes han de pagar també passatge, tot i que ni parlen ni la majoria de cops les carrega el taxista. O perquè des que arriba l’AVE, a l’estació de Sants s’aplica un altre recàrrec. O perquè, si és un servei públic, moltes nits els taxistes només porten a qui els dóna la gana i a d’altres ens deixen esperant al carrer sense donar-nos explicacions a banda del "no m’interessa".

De debó, competència lliure JA.

Salut i sort,
Ivan.


Sikkim

Em penso que altres cops ja he malparlat de la moda en els restaurants de Barcelona: molta innovació en disseny i la teca, justeta.

El Sikkim és un restaurant d’aquesta mena. S’han deixat el pressupost en la decoració del local, inspirada en ambients indis i en les catacumbes romanes (beneficiant-se d’uns magnífics murs de la part antiga de Barcelona) o, millor dit, en el sou de l’interiorista, prou hàbil per a crear un ambient d’allò més suggerent amb quatre canyes barates ben posades.

I el que compta? És a dir, el menjar? Doncs a hores d’ara, res de l’altre món. Gràcies a tota la immigració que hem rebut a casa nostra ja fa temps que ni el menjar hindú, ni l’àrab, ni les diverses varietats mediterrànies ni asiàtiques tenen gaire d’exòtic. Tot prou bo, però de sorpresa ni una, ni per bé ni per malament.

El preu està d’acord amb la decoració. És el que esperes quan vas a un lloc guais, però també fa ràbia saber que a dues cases al costat el mateix sopar et costa la tercera part, hi ha el doble de llum i els cambrers són igual de simpàtics.

Adient per una primera cita (l’ambient és íntim i molt acollidor). Contraindicat a final de mes.

Salut i sort,

Ivan.


Vicky Cristina Barcelona

Crec que va ser Zola, però no estic segur. Li van demanar que perquè no escrivia sobre temes morals edificants, que ajudessin a progressar la societat, i ell va contestar que preferia mil vegades l’art per l’art en sí mateix. A Woody li van proposar que rodés un spot publicitari de Barcelona disfressat de pel·lícula de Woody Allen, i va dir que si.

Vicky Cristina Barcelona

Com a publirreportatge sobre Barcelona, Vicky Cristina Barcelona és més aviat ridícul. Són molt millors Barcelona de Whit Stillman, i Todo sobre mi madre d’Almodóvar. Com a film, Vicky Cristina Barcelona és fluixeta. Una comèdia que només fa gràcia a estones. Com a peça dins la filmografia de Woody Allen, és senzillament una vergonya.

Vicky Cristina Barcelona m’ha fet tota la impressió de ser un esboç del film que volia arribar a ser, de no estar acabada. Li falta definir millor els personatges, li falta lligar bé un parell més de gags, li falta subtilesa en un munt d’escenes, i li falta alguna sorpresa, quelcom que no sigui previsible més enllà de les anécdotes argumentals. La trama general és molt i molt previsible.

Dels actors, poca cosa a dir. Bardem fa de Javier Bardem versió macho ibérico, un paio amb personalitat i cara de pòquer. Scarlett fa de guapa divina de la muerte i tonta com nomès una rossa tòpica pot ser-ho. I Penélope, desfermada i espectacular ella, sembla incrustada des de qualsevol peli d’Almodóvar. Només hi ha un problema: als personatges els hi falta ànima. I al guió, substància. La desconeguda Rebecca Hall resulta ser el millor de la cinta, tot un descobriment.

Malauradament, gairebé tots han quedat contents amb aquesta imitació de cinema. Woody ha pogut rodar una pel·lícula més i la seva família ha fet vacances a la Mediterrània; Jaume Roures ha vist el seu nom imprés als crèdits i ha ingressat un bon pessic; els polítics han sortit a la foto; i alguns actors catalans han tingut el seu moment de glòria (vaig identificar La Lloll i l’Abel Folk, però em vaig perdre el Joan Pera). La imatge de Barcelona i els fans acèrrims d’Allen hem sortit perdent.

Una decepció com una casa.

Salut i sort,
Ivan.


Visc a Barcelona

Viure a Barcelona, com tot a la vida, té avantatges i inconvenients.

Els avantatges de viure a Barcelona són tant evidents que no cal comentar-los. Només heu de sortir a passejar per algun carrer principal de la ciutat i us trobareu tot de cartells de barcelonins entusiasmats amb la seva ciutat i que espontàneament han omplert la urbs de propaganda, on ells surten retratats somrient, saltant i fent el paperina. Casualment tots fan servir el mateix lema, i fins i tot han fet una web: Visca Barcelona. En són tants, que fins i tot surten a la tele, enmig dels anuncis.

Els inconvenients deuen de ser pocs, a jutjar per l’entusiasme ciutadà per viure a Barcelona i cel·lebrar-ho. Però diumenge en vaig experimentar un en carn pròpia. En sortir del concert de Springsteen al Camp Nou, em vaig adonar que no havia servei de metro. No creieu que això va ser una excentricitat meva: setanta-quatre mil nou-centes noranta-nou persones més van fer el mateix descobriment. Bé, exagero: van haver barcelonins incívics que van desplaçar-se en el seu automòbil o motocicleta. Ja sabeu que el transport privat contamina i crea problemes de trànsit, oi? El fet que la provisió de l’Ajuntament per a tornar a casa 75.000 persones fos de només quatre autobusos, no sé si compta com a atenuant.

Tema complex el de la política municipal. Complex, vull dir: difícil d’entendre. A mi se’m fa difícil entendre que hagi diners per a pagar campanyes publicitàries i no n’hagi per a pagar hores extra de transport públic en situacions concretes i excepcionals. Potser el que em calen són coneixements, d’administració pública o d’hisenda pública. Per coneixements d’hisenda pública vull dir: quin preu s’ha pagat per la punyetera campanya del visca? A quina agència de publicitat? I quina agència de publicitat portarà la campanya del PSC a les properes campanyes electorals? I a quin preu?

Si conegués la resposta d’aquestes preguntes potser, només potser, entendria alguna cosa més. Però seguiria sense entendre com no hi ha transport públic (ni metro, ni tant sols el moderníssim Bicing) a la sortida d’un esdeveniment multitudinari.

Salut i sort,
Ivan.


Promoció gratuïta no desitjada

Llegeixo a El Periódico que l’Ajuntament de Barcelona està mirant quines opcions jurídiques té per a retirar del mercat un videojoc ambientat a Barcelona. Estem parlant de The Wheelman.

Joan Clos va ascendir a ministre, però es veu que a l’Ajuntament continua havent un forat negre intel·lectual …

Això, o que algú m’expliqui perquè està malament que tres empreses privades americanes facin servir la nostra ciutat com a decorat per a un producte d’entreteniment i cultural que pot ser vist per una amplíssima audiència. Afegim-li els rius de baba que van sortir del consistori barceloní amb el film de Woody Allen (perdona’m Senyor, per fer servir el teu nom per aquestes foteses) després d’haver posat una morterada de diners públics nostres (nostres vull dir recaptats de les nostres butxaques). La situació no pot ser més ridícula.

Segons la regidora d’Educació, el joc és contrari als valors que caracteritzen Barcelona. Es veu que a casa nostra no ens agraden films com El Padrino, Heat o Reservoir Dogs. I la gent no juga a Grand Theft Auto o The Getaway. O potser és que aquesta senyora pretén que aquí no hi ha robatoris, homicidis, ni la gent escup al carrer, i que Chikilicuatre era argentí…

Els números diuen que la indústria dels videojocs mou més diners i té més audiència que el cinema fet a Hollywood. Poca broma. Com a exemple pot valdre un títol molt semblant a The Wheelman, Grand Theft AutoIV, que ja ha tingut uns resultats espectaculars. I l’Ajuntament de Barcelona no vol sortir a la foto.

Si els nostres polítics haguessin nascut a Califòrnia, no haguessin permés que es rodés Bullit. Clar que potser llavors Google, Sun Microsystems o Hewlett-Packard estarien aquí, on som tant avançats, intel·ligents i oberts de ment.

Si us heu quedat amb més ganes de l’extraordinària banda sonora de Lalo Schifrin, passeu-vos per Borra el humo de tu frente.

Salut i sort,
Ivan.


Via Fora!

Gràcies al meu amic Jordi he descobert que fa quinze anys que hi ha una cadena de restaurants independentista.

Continue reading


Assassinat al museu

Us recomano l’exposició que ara mateix i fins el set de gener del 2.009 fan al Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Assassinat al Museu

Continue reading


Servei interromput

Dissabte a la nit vaig pujar al metro a l’estació de Sagrada Família, però no vaig arribar a fer servir.

Continue reading


Atrapats al gel

Al Museu Marítim de Barcelona podeu gaudir ara mateix d’una magnífica exposició, engrescadora com poques. La de la llegendària expedició de Shackleton amb el seu vaixell Endurance al Pol Sud, el 1914.

L'Endurance atrapat al gel - Wikipedia

Continue reading


Aladdin

Aladdin és un restaurant libanès que hi ha al Passeig Gaudí, nº50, de Barcelona.

Continue reading


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 141 other followers