Però, aquest estiu fan una oferta de dimarts: un menú (seixanta euros, comptant l’IVA) d’autor el serveixen en 2×1. En aquest país els preus no baixen, però les ofertes no deixen d’augmentar.

I cap allà vaig anar molt ben acompanyat. La teca excel·lent, el lloc encantador, el servei prou bo i el menú deliciós del començament al final. Tempures d’avocat, de llagostins, sushi, sashimi, verduretes vàries, vedella amb foie (extraordinari!) i més platets que no recordo. Fins i tot em va agradar la pasta de te verd, això ja té mèrit.

A la banda negativa, el malta japonès Nikka de 10 anys està força bé però el cambrer el va servir amb gel

L’anécdota de la nit la va posar un grill que es va instal·lar sota el taulell del cuiner. A nosaltres ens va semblar entranyable, els que eren prou del taulell volien exterminar l’insecte, i el cuiner el protegia adduint la bona sort que es creu que transmeten.

En definitiva, l’Icho BCN m’ha agradat molt.

Salut i sort,
Ivan.

L’exposició recull el suposat bo i millor de l’any, tant en el que podriem mostrar fotografies amb missatge com en el que són imatges espectaculars. N’hi ha més de les primeres que de les segones, però.

La fan al CCCB fins el 8 de desembre, o sigui que afanyeu-vos. I si voleu un consell, aneu d’hora, perquè diumenge passat es va emplenar de seguida i, a banda d’haver de fer cua a l’entrada, per veure determinades imatges havies d’anxovar-te una mica.

Salut i sort,
Ivan.

Mentre estic cancel·lant la meva T-10, veig que el noi que passa per la porta del costat s’està colant. No resulta gens difícil adonar-se’n perquè està carregant al coll una bossa de gran tamany, i per fer-la passar per la porta ha d’empènyer amb força i fa soroll.

Em giro cap a l’altre costat, on veig un parell de revisors del metro que desvien la mirada i reprenen la seva xerrada amb una empleada del servei de neteja. M’adreço amb ells, no sé encara per quina raó, i i els dic Me parece muy bien que os queráis ahorrar problemas, pero ¿yo qué soy, el gilipollas que paga cada día?

Un va fer veure que no em sentia; l’altre va arronsar les espatlles i em va fer la mirada, indiferent i suficient, del que sap que digui el que digui tot seguirà igual.

A vosaltres us aconsello que pagueu quan aneu amb transport públic. Qui la fa, la paga. Diuen.

Salut i sort,
Ivan.

D’entrada, em sembla molt bé que es vulgui revitalitzar la vida nocturna del Paral·lel. Sempre és bo que l’activitat econòmica augmenti, més encara en moments com l’actual. Es beneficiaran els restauradors del voltant, els taxistes, els hotelers (no fa gaire l’hoteler Joan Gaspart reclamava més oferta teatral i musical a la ciutat) i de retruc, la ciutat en general.

Però posats a dissenyar el revival del Paral·lel, hagués començat per una altra banda que no El Molino. Per exemple, aprofitar l’oferta teatral actual, que no està gens malament. Gent com La Cubana, El Tricicle, o el Dagoll Dagom han portat multituds a l’avinguda. Què pot fer tota aquesta gent al Paral·lel després de l’espectacle? La capacitat dels locals nocturns del voltant és molt limitada, o sigui que l’opció que escull la majoria és marxar a d’altres zones de Barcelona. I si parlem de restaurants, aleshores també hi ha limitacions de qualitat. Admeto que diner crida diner i que l’apertura de locals que eren tancats pot tenir l’efecte crida.

Després hi ha l’opció artística. Reviure l’esplendor de fa cent anys demana fòrmules diferents a les d’un temps on no hi havia ni ràdio (ja no parlem de televisió) ni tolerància cap a l’exposició pública de parts significatives del cos femení (i les relacions sexuals prematrimonials eren matèria de ciència ficció i cases de barrets). Per tant, caldrà inventar espectacles nous, per molt que es vulgui recuperar l’essència o l’esperit d’aquells temps. Veurem què passa, però no recordo que el Flor de nit de Dagoll Dagom (amb llibret del gran Vázquez Montalbán) tingués gaire èxit.

El que més m’amoïna és que no hagin sorgit propostes novedoses. Encasillament, manca de creativitat, por a la innovació? Està molt bé que recordem la Mary Santpere, però d’aquí a ressucitar un Molino mort per manca de públic fa tretze anys …

Salut i sort,
Ivan.

Per a obtenir la resposta, res millor que recordar aquesta qüestió quan ets a casa i posar-te a buscar per internet: la Viquipèdia, el Racó Català, i Octubre Roig ens ofereixen breus visions dels fets, que de manera encara més breu es poden resumir en: havia una crisi molt forta, molta gent es va emprenyar prou i va haver sidral, i al final els de sempre van continuar manant, amb poques excepcions.

Això de la Història és apassionant, però hem de recòneixer que hi ha un munt de pàgines repetides. Clar que això encara la fa més apassionant.

Salut i sort,
Ivan.

La visita lliure, sense incloure ni guia ni visita al Museu, ja és suficient per a donar una idea de la grandesa del temple. El comentari majoritari sobre l’edificació és el molt que queda per fer. A mi la idea que tinc al cap és de l’enormitat del resultat final, i la impressió que tindran aleshores els visitants.

També queda per veure quins seran els acabats i les obres d’art amb que es decorarà l’edifici quan ja sigui acabat. Dubto molt que tingui les mateixes facilitats que van gaudir catedrals i esglèsies construides fins a la meitat del segle XX. Però tot i així, estic convençut que serà una catedral de primer ordre artístic i arquitectònic. Per entendre’ns, jugarà a la lliga de Florència, Notre-Dame o Colònia. El Vaticà i Westminster juguen apart.

També crec que algú ha de començar a plantejar-se com gestionar la munió de turistes que seguiran invadint la Sagrada Família quan ja estigui acabada. Augmentaran els visitants, i ara mateix el tema d’ascensors i escales ja va prou justet. Les catedrals i esglèsies de tota Europa miren la manera de finançar-se millor amb el turisme, aquí també caldrà espavilar-se.

En les dues grans polèmiques que envolten la Sagrada Família, sóc dels que recolzen el que s’està fent. Crec que l’esglèsia s’havia d’acabar, ja que ningú no la va plantejar com a obra d’art en si mateixa, sinó com a obra que cumpliria una funció. I que la inversió feta s’ha d’aprofitar. I també crec que l’AVE no afectarà negativament el monument. La catedral més gran d’Europa, la de Colònia, té a sota l’estació central de ferrocarrils i metro de la ciutat. És un tema purament econòmic i no dubto que cap partit polític voldrà sortir a la foto recollint la runa d’un Patrimoni de la Humanitat.

El que no sé és si en algun moment l’Ajuntament voldrà aclarir l’espai al voltant de la Sagrada Família per a que els turistes puguin fer millors fotografies. Caldrà veure si llavors es paguen indemnitzacions decents als veïns, o si es forcen les coses com es va fer amb el Liceu.

El proper cop que hi vagi, procuraré anar sense nens petits. Són encantadors, però no es deixen encisar pels monuments.

Salut i sort,
Ivan.

He sortit del CINC Business Center cap a dos quarts de nou, i la visibilitat al voltant, en carrers perfectament il·luminats, no anava més enllà dels 15 o 20 metres. Sorprenentment, la temperatura era molt agradable i no he patit en cap moment sensació de fred.

Ja em podeu dir que sóc un tanoca sentimental, però el primer que m’ha evocat la boira han estat els contes de Sherlock Holmes, amb la seva cel·lebèrrima boira producte de la combustió del carbó a les calderes que proveïen calefacció al Londres victorià. Caminava per carrers pintats de negre i gris amb el carbassa de les faroles banyant l’escena en un silenci igual d’estrany a aquesta ciutat, intuint els cotxes un moment abans de sorgir de la sopa de peix, fixant-me en la textura irrepetible de l’aire.

Amb una mica d’alçada la boira s’ha aclarit ràpidament. A partir de la Gran Via la visibilitat anava millorant ràpidament i els nois que entrenaven a futbol al camp de la cantonada entre Gran Via i Espronceda podien veure la porteria contrària sense dificultat, tot i que algun jugador si que era difícil de distingir. A l’alçada del carrer Guipúscoa la visibilitat ja era complerta i Jack l’Esbudellador ja no hagués trobat tanta facilitat per sadollar la seva crueltat.

Els urbanites ens creiem alliberats de les inclemències meteorològics i els inconvenients de la naturalesa, però no som conscients del molt que enyorem el seu romanticisme quotidià.

Salut i sort,
Ivan.

Va ser a classe de català de tercer de BUP, és a dir a disset anyets aproximadament. El professor va preguntar a la classe què era “fembres de bordell”, un terme que apareixia en un text de (si no recordo malament), Joanot Martorell. Ningú va badar boca, ni tant sols quan ell (em sap greu no recordar el seu nom) va oferir un punt extra a l’examen a qui donés la resposta encertada. Al final va exclamar: “són putes!”. I de seguida va afegir “de poc serveix que aproveu els exàmens de català i de castellà si després no sabeu dir les coses pel seu nom i no us atreviu a parlar quan toca”. Aquesta és una lliçó que em va quedar ben gravada.

Per tant, aquest primer contacte va ser teòric (què us pensaveu!?), però em serveix per a apuntar alguns aspectes que no llegeixo en el debat actual sobre la prostitució. Primer, que no em crec pas que sigui “el primer ofici del món” ni de bon tros. La humanitat primitiva patia unes diferències de sexe (de fet, de capacitat i potència física) massa grans com per a que les dones puguessin oferir-se lliurement ni permetre’s exigir una contraprestació a canvi. M’imagino (hi ha algun pre-historiador entre l’audiència?) que primer van ser l’esclavatge i el vassallatge sexuals, i molt més tard el lloguer temporal i indecent d’allò que és decent quan es compra de per vida.

La segona cosa que vull escriure és que tampoc no em sembla que la de puta sigui una professió com qualsevol altra. No em faria gaire gràcia que una germana o filla meva s’haguessin de guanyar així la vida. I això no vol dir que una prostituta tingui menys dignitat com a persona que qualsevol altra dona. Per cert, us adoneu que quan parlem de prostitució acostumem a feminitzar?

Tampoc crec que sigui bona idea barrejar conceptes separats. L’explotació d’altres èssers humans és (ha de ser!) delicte, ja sigui si els forces a treballar al carrer o a un taller tèxtil. Admeto que el proxenetisme i les màfies d’immigració il·legal tenen característiques pròpies, però cal saber bé de què parlem en cada moment. I explotació infantil és, potser no en grau però si en essència, el mateix en el cas de la prostitució infantil que dels nens que han de teixir balons de futbol moltes hores al dia.

Llegeixo opinions de ministres que diuen que la prostitució rebaixa la dignitat de la dona. Con és que exercir l’ofici és indigne i ser-ne el client no? La miembra del govern Bibiana Aído ha arribat a expressar el seu desig que “quan les circumstàncies ho permetin” estaria molt bé que desapareguessin les seccions de contactes dels diaris. Afortunadament aquesta senyora s’adona del desastre econòmic que això suposaria per al ja malmés sector de la premsa. Però continua movent-se en el territori d’eliminar de la vista pública una cosa que no li agrada, sense abordar seriosament ni les causes del fenòmen ni quina solució real té el tema. Si la medicina funcionés igual, els refredats es curarien extirpant nassos i la faringitis … millor no pensar-ho.

Per tant, ens quedem estrictament amb el tema d’intercanviar sexe per diners. O no? Perquè jo estic cansat de veure a les pantalles de televisió senyoretes que han assolit elevades quotes de notorietat social i beneficis econòmics gràcies al seu cos i no es dediquen al ballet, tot i que algunes són models, altres són actrius sense pel·lícula coneguda, i les més són ex-parelles d’algun client famós. Fins i tot sembla que a Itàlia aquest gremi era útil per a gestionar actuacions polítiques al més alt nivell. Vaja, que és com si vulguessin ilegalitzar els bolígrafs BIC però no els Montblanc.

I a mí em sembla que es parla molt des d’òptiques ideològiques però no es pensa en quina alternativa de vida tenen moltes d’aquestes noies. Com es guanyaran la vida si les fan fora del carrer, en quina situació legal estan ara, en quina estaran quan els seus cossos no siguin tant atractius, o com lliurar-les dels compromisos adquirits amb els seus empresaris (això de la correcció política ja veieu que és un fàstic).

Havia un temps en que els misioners es dedicaven a col·leccionar ànimes, predicant que s’havia de resar, comulgar i anar a missa, sense importar-els si abans es morien de gana o no. Avui en dia hi ha encara misioners d’aquests, però d’altres parlen més de les condicions de vida, reals i concretes, dels seus feligresos. En aquest debat sobren capellans camuflats i manquen polítics de debó.

Salut i sort,
Ivan.

Efectes especials no digitals són, bàsicament, ninots, màscares, tèxtils i maquillatge divers amb els que ens fan creure que veiem monstres, alienígenes, tullits o ferits. I mitjançant l’artesanal i venerable tècnica del stop-motion, que es mouen.

L’exposició és molt didàctica i divertida de veure, però disposa de molt poc espai i això fa que tot quedi molt atapeït i una mica desordenat.

Adient per a fer entendre la canalla que no han de passar por del que surt per la pantalla. Contraindicat per a fanàtics de la infografia.

Salut i sort,
Ivan.

La Nit de Sant Joan, es caracteritza perquè hi ha un munt de gent que necessita transport, de la qual un percentatge elevat no pensa en conduir, ja sigui per cansament o per consum alcohòlic. Tot i que el metro funcioni, sembla una nit propícia pels taxis, oi?

Doncs resulta que per alguna raó el taxista que ens va fer el servei ens va cobrar un suplement de tres euros. Ell va ser honest, ens ho va advertir just quan vam pujar al cotxe. "A més del suplement nocturn de dos euros, hi ha el d’aquesta nit que és de tres". Del total de 12 que vam pagar per la carrera, cinc eren per la cara.

Jo continuu sense saber perquè les maletes han de pagar també passatge, tot i que ni parlen ni la majoria de cops les carrega el taxista. O perquè des que arriba l’AVE, a l’estació de Sants s’aplica un altre recàrrec. O perquè, si és un servei públic, moltes nits els taxistes només porten a qui els dóna la gana i a d’altres ens deixen esperant al carrer sense donar-nos explicacions a banda del "no m’interessa".

De debó, competència lliure JA.

Salut i sort,
Ivan.

El Sikkim és un restaurant d’aquesta mena. S’han deixat el pressupost en la decoració del local, inspirada en ambients indis i en les catacumbes romanes (beneficiant-se d’uns magnífics murs de la part antiga de Barcelona) o, millor dit, en el sou de l’interiorista, prou hàbil per a crear un ambient d’allò més suggerent amb quatre canyes barates ben posades.

I el que compta? És a dir, el menjar? Doncs a hores d’ara, res de l’altre món. Gràcies a tota la immigració que hem rebut a casa nostra ja fa temps que ni el menjar hindú, ni l’àrab, ni les diverses varietats mediterrànies ni asiàtiques tenen gaire d’exòtic. Tot prou bo, però de sorpresa ni una, ni per bé ni per malament.

El preu està d’acord amb la decoració. És el que esperes quan vas a un lloc guais, però també fa ràbia saber que a dues cases al costat el mateix sopar et costa la tercera part, hi ha el doble de llum i els cambrers són igual de simpàtics.

Adient per una primera cita (l’ambient és íntim i molt acollidor). Contraindicat a final de mes.

Salut i sort,

Ivan.

Com a publirreportatge sobre Barcelona, Vicky Cristina Barcelona és més aviat ridícul. Són molt millors Barcelona de Whit Stillman, i Todo sobre mi madre d’Almodóvar. Com a film, Vicky Cristina Barcelona és fluixeta. Una comèdia que només fa gràcia a estones. Com a peça dins la filmografia de Woody Allen, és senzillament una vergonya.

Vicky Cristina Barcelona m’ha fet tota la impressió de ser un esboç del film que volia arribar a ser, de no estar acabada. Li falta definir millor els personatges, li falta lligar bé un parell més de gags, li falta subtilesa en un munt d’escenes, i li falta alguna sorpresa, quelcom que no sigui previsible més enllà de les anécdotes argumentals. La trama general és molt i molt previsible.

Dels actors, poca cosa a dir. Bardem fa de Javier Bardem versió macho ibérico, un paio amb personalitat i cara de pòquer. Scarlett fa de guapa divina de la muerte i tonta com nomès una rossa tòpica pot ser-ho. I Penélope, desfermada i espectacular ella, sembla incrustada des de qualsevol peli d’Almodóvar. Només hi ha un problema: als personatges els hi falta ànima. I al guió, substància. La desconeguda Rebecca Hall resulta ser el millor de la cinta, tot un descobriment.

Malauradament, gairebé tots han quedat contents amb aquesta imitació de cinema. Woody ha pogut rodar una pel·lícula més i la seva família ha fet vacances a la Mediterrània; Jaume Roures ha vist el seu nom imprés als crèdits i ha ingressat un bon pessic; els polítics han sortit a la foto; i alguns actors catalans han tingut el seu moment de glòria (vaig identificar La Lloll i l’Abel Folk, però em vaig perdre el Joan Pera). La imatge de Barcelona i els fans acèrrims d’Allen hem sortit perdent.

Una decepció com una casa.

Salut i sort,
Ivan.

Els avantatges de viure a Barcelona són tant evidents que no cal comentar-los. Només heu de sortir a passejar per algun carrer principal de la ciutat i us trobareu tot de cartells de barcelonins entusiasmats amb la seva ciutat i que espontàneament han omplert la urbs de propaganda, on ells surten retratats somrient, saltant i fent el paperina. Casualment tots fan servir el mateix lema, i fins i tot han fet una web: Visca Barcelona. En són tants, que fins i tot surten a la tele, enmig dels anuncis.

Els inconvenients deuen de ser pocs, a jutjar per l’entusiasme ciutadà per viure a Barcelona i cel·lebrar-ho. Però diumenge en vaig experimentar un en carn pròpia. En sortir del concert de Springsteen al Camp Nou, em vaig adonar que no havia servei de metro. No creieu que això va ser una excentricitat meva: setanta-quatre mil nou-centes noranta-nou persones més van fer el mateix descobriment. Bé, exagero: van haver barcelonins incívics que van desplaçar-se en el seu automòbil o motocicleta. Ja sabeu que el transport privat contamina i crea problemes de trànsit, oi? El fet que la provisió de l’Ajuntament per a tornar a casa 75.000 persones fos de només quatre autobusos, no sé si compta com a atenuant.

Tema complex el de la política municipal. Complex, vull dir: difícil d’entendre. A mi se’m fa difícil entendre que hagi diners per a pagar campanyes publicitàries i no n’hagi per a pagar hores extra de transport públic en situacions concretes i excepcionals. Potser el que em calen són coneixements, d’administració pública o d’hisenda pública. Per coneixements d’hisenda pública vull dir: quin preu s’ha pagat per la punyetera campanya del visca? A quina agència de publicitat? I quina agència de publicitat portarà la campanya del PSC a les properes campanyes electorals? I a quin preu?

Si conegués la resposta d’aquestes preguntes potser, només potser, entendria alguna cosa més. Però seguiria sense entendre com no hi ha transport públic (ni metro, ni tant sols el moderníssim Bicing) a la sortida d’un esdeveniment multitudinari.

Salut i sort,
Ivan.

Joan Clos va ascendir a ministre, però es veu que a l’Ajuntament continua havent un forat negre intel·lectual …

Això, o que algú m’expliqui perquè està malament que tres empreses privades americanes facin servir la nostra ciutat com a decorat per a un producte d’entreteniment i cultural que pot ser vist per una amplíssima audiència. Afegim-li els rius de baba que van sortir del consistori barceloní amb el film de Woody Allen (perdona’m Senyor, per fer servir el teu nom per aquestes foteses) després d’haver posat una morterada de diners públics nostres (nostres vull dir recaptats de les nostres butxaques). La situació no pot ser més ridícula.

Segons la regidora d’Educació, el joc és contrari als valors que caracteritzen Barcelona. Es veu que a casa nostra no ens agraden films com El Padrino, Heat o Reservoir Dogs. I la gent no juga a Grand Theft Auto o The Getaway. O potser és que aquesta senyora pretén que aquí no hi ha robatoris, homicidis, ni la gent escup al carrer, i que Chikilicuatre era argentí…

Els números diuen que la indústria dels videojocs mou més diners i té més audiència que el cinema fet a Hollywood. Poca broma. Com a exemple pot valdre un títol molt semblant a The Wheelman, Grand Theft AutoIV, que ja ha tingut uns resultats espectaculars. I l’Ajuntament de Barcelona no vol sortir a la foto.

Si els nostres polítics haguessin nascut a Califòrnia, no haguessin permés que es rodés Bullit. Clar que potser llavors Google, Sun Microsystems o Hewlett-Packard estarien aquí, on som tant avançats, intel·ligents i oberts de ment.

Si us heu quedat amb més ganes de l’extraordinària banda sonora de Lalo Schifrin, passeu-vos per Borra el humo de tu frente.

Salut i sort,
Ivan.

L’acudit fàcil és dir que els restaurants de la cadena es volen independitzar els uns dels altres, però no. Simplement són uns restaurants on tot sovint organitzen xerrades, tertúlies, concerts o conferències. A més, estan ficats en temes com el Tradicionàrius de Gràcia.

Com no pot ser d’altra manera, l’oferta gastronòmica està dominada pels productes de la terra i les receptes catalanes de tota la vida. La teca està bona i el preu és ajustat, que és el que jo considero bàsic en un restaurant. A més, el servei és prou ràpid i amable, que també s’agraeix.

Per cert, vam anar al local que tenen al carrer Riera de Sant Miquel, a Gràcia. Podeu veure l’oferta completa a la seva web.

Salut i sort,
Ivan.

D’una manera molt didàctica, i a l’abast tant d’infants com de gent sense coneixements científics, Assassinat al Museu explica les principals tècniques que fa servir la policia científica. L’exposició combina l’exhibició objectiva de tècniques amb un supòsit d’assassinat, amb el qual podem jugar a endevinar l’autor d’un crim. Vaja, que podeu jugar a CSI.

A mi em va agradar molt, no només perquè vaig encertar qui era l’assassí, sinó perquè vaig fer-me una idea de com fan fa feina els investigadors forenses. Si de cas, trobo que l’exposició no està preparada per acollir molta gent alhora, i hi ha molts llocs on has de fer cua esperant que d’altres trobin els indicis de l’assassinat.

Missmole ho ha explicat millor que jo.

Salut i sort,
Ivan.

Resulta que just posar-se en marxa el tren, es va aturar de seguida, fent que el primer vagó quedés dins del tunel, mentre la resta continuava a l’estació. Corregudes d’empleats del metro i al cap d’un minut ens demanen que baixem a l’andana.

Pels comentaris d’un seguidor de La Penya, ens enterem que el que ha passat és que una noia ha intentat pujar al tren massa tard, el seu anorak ha quedat enganxat a la porta i ella ha caigut a la via, mentre el tren arrancava.

Des de l’altre extrem de l’andana, vam poder veure com entre els de seguretat i els conductors aconsegueixen pujar la pobra noia a l’andana, aparentment sencera. Al cap d’un minut arribaven bombers, sanitaris, mossos i guàrdia urbana. Fins aquí, tot bé.

Aleshores comença el que no entenc. Primer, arranquen el tren, en la direcció que toca, però sense deixar pujar ningú a dins. L’andana plena de gent esperant que escolta com la megafonia diu que “el servei a la línia 5 ha estat restablert”.

I els de seguretat comencen a desallotjar l’andana. Ens fan fora (no ho discuteixo) amb no massa bona educació (si em queixo) dient-nos que dalt hi haurà algú d’informació que ens dirà com podrem continuar el viatge. Naturalment, dalt no hi ha ningú que et digui quan posaran el bus d’enllaç, ni on s’agafarà, ni et tornen el bitllet que has gastat, ni t’informen.

Dues conclusions: la part d’emergència la van gestionar bé, que és el que més compta, però la part de conveniència, van naufragar de mala manera. I segona: quan escolteu allò d’”una incidència causada per una tercera persona”, ja sabeu a què es refereix.

Salut i sort,
Ivan.

L’exposició Atrapats al gel reuneix té vàries vessants. D’una banda, una sèrie de panells i gràfics situen l’Antàrtida i expliquen de manera molt didàctica el que representava una expedició polar a començaments del segle XX. Poca broma.

Panells addicionals van explicant les vicisituds dels membres de l’expedició. Comencen amb la figura del mateix Shakleton i, recolzant-se en les fotografies que es conserven del viatge i de la seva preparació, presenten a tots els tripulants de l’Endurance. Hi ha un muntatge amb un ordenador que és especialment brillant, tot i que si vols averiguar qui era tothom naturalment es fa llarg.

Naturalment, el repàs tant a les imatges que va captar Frank Hurley com a la narració de l’épica aventura és la part del lleó del muntatge. Aventura apassionant que ha inspirat més d’un llibre, un documental narrat per Liam Neeson i una minisèrie protagonitzada pel Kenneth Branagh. Per fer-ne cinc cèntims: un vaixell queda atrapat en el gel antàrtic abans que els expedicionaris puguin desembarcar. Sense comunicacions i totalment aïllats, trigaran més de dos anys en poder tornar a casa.

La darrera part d’aquesta autèntica odissea va ser una travesia en barca de més de 1300 kilòmetres. Cinc esgotats homes i un sextant a la recerca d’una diminuta illa on havia una base balenera i per tant la possibilitat de trobar ajuda. Només això ja els hagués fet passar a la Història de la Navegació. Atrapats al gel aconsegueix transmetre la idea de la dificultat i l’esforç d’aquesta etapa d’una manera brillant però que no us explicaré, ja que seria un gran spoiler pels que us animeu a visitar-la.

Jo ja coneixia la història i havia vist algunes de les fotos, però veure-les en gran i enterar-me de detalls addicionals m’ha agradat molt. Us explico una cosa que m’ha desagradat molt: alguns dels tripulants no van rebre la Medalla del Mèrit Polar perquè segons Shakleton no van ser a l’alçada (alguna rebelió momentània o una depressió).

Us recomano ben bé que gaudiu d’Atrapats al gel.

Salut i sort,
Ivan.

A banda de la gastronomia típica, podeu trobar un ambient molt relaxat i on divendres passat havia algun grup que s’ho passava la mar de bé. La decoració és càlida, àrab i no tant carrinclona com la que hi ha a d’altres restaurants àrabs.

Divendres vam poder gaudir de l’espectacle de la dansa del ventre, un clàssic d’aquesta mena de locals. Si és el que us atreu del lloc, us aconsello que us poseu a alguna taula prop de la porta, on la ballarina s’està més estona.

A nosaltres la teca ens va agradar molt. El preu del sopar de la parella, incloent una ampolla de Ksara reserva, va rondar els cinquanta euros, i us prometo que vam acabar ben tips.

Aladdin és adient per a menjar bé i per fer-ho en un lloc amb un mínim de gràcia i relaxat alhora. I està contraindicat si esteu a règim. Molt contraindicat.

Salut i sort,
Ivan.