Amb aquests canvis jo no podré ser soci. Ni qualsevol japonès, saudí o nordamericà que volgués tenir a casa un carnet que simbolitzés la seva vinculació sentimental, la seva identificació, al club. Amb aquests canvis es consagra un sistema de castes privilegiades: família directa de soci, menors d’edat, ex-socis i (atenció!) “simpatitzants fidels i que tinguin estima pel Club, com poden ser col•lectius adherits a l’Entitat o al món penyístic”, en paraules de Jordi Cardoner, vicepresident de l’Àrea Social.

Jo no em crec que qualsevol rus pugui fer-se soci, fer socis a cinquanta-mil russos més, portar-los a tots alhora a Barcelona i fer-los votar a tots per ell per a fer-se president del club. És tant possible això com que em toqui la grossa de Nadal tres cops seguits. O que algú es gasti una pasta molt llarga en ser president del Barça només per romanticisme.

Si que crec que algú pot tenir interés comercial en aconseguir que el que durant més de cent anys ha estat un club popular i socialment transversal passi a ser elitista.

Tant se val d’on venim
si del sud o del nord
una bandera ens agermana

Ens agermanava.

Salut i sort,
Ivan.

Salut i sort,
Ivan.

Ha estat un partit molt semblant al darrer de l’any passat. El Barça ha començat amb molta empenta i ha aconseguit de seguida un assaig. El matx ha continuat amb molta igualtat, amb superioritat de les defenses davant dels atacs, i sense que cap dels dos contendents dominés clarament la situació.

I també de la mateixa manera que li va passar davant del Getxo, el Barça ha vist com el rival li remuntava el partit i es posava per davant ja avançada la segona meitat. Primer amb un cop de càstig, després amb dos assajos, que han posat un preocupant 8-13 al marcador.

I també en aquest partit els blaugrana s’han llençat a l’atac. Aquest cop l’encert ha acompanyat i han aconseguit un assaig en una gran jugada col·lectiva a manca de cinc minuts. La jugada d’atac havia quedat aturada a escassos metres de la línia de marca, però en el ruck han alliberat la pilota i l’han feta creuar tot el camp, aconseguint un assaig molt bonic. Nota curiosa: dels quatre assajos que ha tingut el partit no s’ha derivat cap transformació.

Amb l’empat al marcador i a cinc minuts del final, tots dos equips han intentat aconseguir la victòria. Un cop de càstic en el darrer instant ha permés el nº20 dels locals obtenir els 3 punts que han decidit el matx. I els aplaudiments del públic i la cel·lebració de l’equip han estat tant caluroses com l’ocasió mereixia.

Els de Valladolid no m’han semblat cap gran equip. Tenen una davantera millor que la del Barça, però això no és dir gran cosa, i tenen un ala, el nº12, ràpid, intuitiu i molt viu.

El Barcelona continua sent un equip de poc pes. Li falta pes a la melée, cometen massa errades a les passades i també els costa molt (potser perquè són conscients del fluix joc a la mà) passar la pilota ràpidament. Si que he vist que en jugades entrenables ha hagut millora, com a les sortides de lateral. Potser conseqüència del seu canvi d’entrenador, o de l’aturada per les festes nadalenques i una successió d’entrenaments ben encadenats.

Salut i sort,
Ivan.

Getxo és un equip històric de la Divisió d’Honor, però diumenge es va empassar dos assajos aconseguits en sengles contracops quan començava i acabava el primer periode. Malauradament, la segona part va ser completament dominada pel XV biscaí, que va anar sumant punts mica en mica fins a remuntar brillantment el partit.

El Barça va lluir una línia de tres quarts molt dinàmica que, quan va trobar espais, va saber moure l’oval amb rapidesa i criteri, amb un contracop molt efectiu i patades profundes i ben orientades. Però també va deixar clar que és un equip molt lleuger, sense força a la meleé ni poder de davantera, que pateix molt quan l’adversari el presiona de manera ferotge.

Getxo va presumir d’un excel·lent joc de davantera que li va donar superioritat a les fases estàtiques. A la segona part va haver un moment que el maul basc va recòrrer tot el camp català fins a dos metres de la línia de marca, sense que els barcelonistes puguessin aturar-los de cap manera.

El partit va tenir un arbitratge molt contestat des de la graderia i l’equip local. L’arbitre va excloure un jugador del Barça, no li va concedir un tercer assaig que hagués canviat el signe del partit, si va concedir un assaig de càstig a Getxo (per a mi molt clar, però també precipitat, per esfonsar dos cops la meleé) i -segons els culés- va permetre el joc dur dels visitants. Admeto com a discutible l’assaig de càstig; la resta no em va semblar malament.

El proper 13 de gener, també al camp de la Foixarda, el FCB tindrà la seva propera oportunitat d’estrenar la seva llista de victòries.

Salut i sort,
Ivan.

Actualització: podeu llegir una altra crònica del partit a rugbycatala.org.

I a partir d’avui, Pep Guardiola és l’entrenador del Barça B. Que tingui sort, perquè crec que la necessitarà.

Hi ha una certa coincidència en pensar que tot i el descens de categoria protagonitzat per l’equip en aquesta temporada, els jugadors tenien prou qualitat tècnica. Els problemes han vingut més aviat donats per la seva manca d’experiència i el que podriem anomenar manca de contundència. De competitivitat. I no sé jo si Pep Guardiola és la persona més indicada per a readreçar aquest rumb.

No és que cregui que Guardiola no té mentalitat competitiva. Però si crec que li va mancar ambició (o potser característiques físiques, no ho sé) per a progressar més en la seva carrera. Crec que es va conformar en ser el jugador que ja era i no va voler (o poder) pujar a rematar més sovint, tirar ell les faltes, governar l’entramat defensiu i ser, en definitiva, molt millor del que va ser.

Penso que els jugadors del planter han d’imbuir-se d’una voluntat de ferro per a millorar. Han de ser molt conscients que si volen arribar al primer equip no els val ser bons futbolistes: han de ser dels millors del món, perquè el Barça juga contra Milan, Chelsea, Madrid i altres equips d’èlit, i s’exigeix nivell màxim.

Penso que també han de veure clar, i més ara fixant-se en el que ha passat, que amb saber tocar-la no n’hi ha prou, que s’ha de tenir una certa mentalitat i fer que aquesta mentalitat governi el cos i el comportament durant tota la temporada.

I em demano si Pep els podrà transmetre tot això. Estic convençut que els ensenyarà no només a tocar-la de primera, sinó també a saber fer el millor en cada cas, i que els jugadors disfrutaran entrenant i jugant en el seu equip, però dubto si trobarem noves figures per aquest camí.

I he de reconèixer que m’agrada molt la humiltat amb que ha assumit el càrrec.

Per altra banda, també m’ha agradat llegir el reconeixement de la figura de Quique Costas que va fer el Txiki. No sempre la responsabilitat del mal resultat és atribuible a l’entrenador, que ha fet el millor que es podia fer amb allò que tenia a la seva disposició.

Salut i sort,

Al blog de Martí Perarnau podeu trobar tant una altra gravació de la mateixa jugada com la que va protagonitzar Diego Armando Maradona a aquell cel·lebèrrim partit del Mundial de Mèxic, amb narració de l’incomparable Víctor Hugo Morales. A més, Perarnau escriu sobre el que representa aquest gol molt millor del que jo ho sé fer.

Els més veterans recordareu que el primer article del blog va ser la crònica d’un partit del Barça. Com que ara veig partits complerts molt esporàdicament (les delícies de la vida conjugal tenen també el seu preu) he deixat d’escriure sovint sobre futbol. Si durant aquest any hagués escrit, hauria opinat que, com deia Yoda, la ira ens ha avocat al Costat Fosc. El futbol s’ha tornat físic, la intenció és defensar-te fort abans que jugar bé. Cada cop costa més veure la llum. Però anit Leo va sentir La Força i vam veure la llum.

Hi ha llibres pesadíssims, pel·lícules avorridíssimes, discos horrorosos i partits de futbol que són insufribles. Però paga la pena empassar-te’n molts per acabar trovant La fiesta del chivo, Cadena Perpetua, Harvest Moon i partits com el d’ahir.

I per a rematar la jugada, tots dos gols, un al costat de l’altre, amb la narració de Joaquim Maria Puyal del gol de Leo Messi.

Voldria dir alguna cosa més, però m’he quedat sense paraules.

Salut i sort,
Ivan.

Actualització: a Youtube podeu trobar un video de nou minuts que va encadenant vàries repeticions del gol, amb diferents locutors radiofònics. Impresionant.

En els darrers anys, sempre que es deia que el Barça tenia un bon equip, es destacava la seva vessant ofensiva, la capacitat de fer molts gols, però alhora es trobava a faltar solidesa defensiva. Això s’ha fet inclús quan l’equip ha estat el menys golejat de la lliga, com va passar l’any passat o també el primer any de Johan, on només el fet que Unzué jugués els darrers dos partits va impedir a Zubi guanyar el trofeu Zamora.

És més: fins ahir, Radio Macuto proclamava insistentment que l’equip estava dissenyat per a jugar a l’atac i que no sabia fer-ho de cap altra manera. Que no sabia patir. Patir, pel Barça, era que li costés guanyar un equip que renunciés a atacar i només es dediqués a tancar-se al darrera, el que Maguregui (què ha sigut d’ell?) va batejar com l’autobús.

Not anymore.

Ahir, vam veure dos Barces completament diferents al que estàvem acostumats. A la primera part, semblava que en lloc de Rikjaard l’entrenador fos Capello: l’equip atacava, però sense que es notés. La defensa, ben clavada al darrera; el mig del camp, lluitant cada pilota com si li anés la vida; els de davant, ballungant-se sempre i portant de bòlit la defensa contrària. A l’atac, si; però sense prendre cap mena de risc.

A la segona part, es va disfressar de Chelsea, de Bayern, d’Inter, de València, els grans mestres del contracop. Va cedir el control de la pilota (el primer manament de la religió cruiyffista) i va clavar-la en una contra, aprofitant no només que els seus cracks estan en plena forma física i mental, sinó també que té cracks a totes bandes del camp.

Un equip equip no es pot traïr a si mateix, ha de ser fidel al seu estil. Però si és capaç d’executar un canvi tant gran davant d’un rival tant qualificat i sortir-se’n, aleshores estem parlant d’un equipàs. I la grada nota que té un equipàs: va marxar Messi precipitadament i no va haver cap murmuri temerós.

Aquest any, si? Potser. Però segur que tenim tants números com el que més. I que cap dels altres vol que li toqui divendres la bola que porti el nostre nom.

Salut i sort,
Ivan.

La primera part va ser vibrant, vam marcar tres gols i van haver nombroses oportunitats més. Però alhora, a la defensa li costava Deu i ajuda treure la pilota de manera controlada. Just el dia que teniem el mig centre més tècnic, els defenses van haver de xutar a allunyar la bimba més que mai. Part important és mèrit de l’Udinese, un equip que em va fer una magnífica impressió, molt millor que la que em va deixar el Werder Bremen; però part també és un problema del propi equip, que moltes vegades semblava partit per la meitat.

La segona part va ser molt i molt fluixa. Els jugadors continuen fent la guerra pel seu compte, menyspreant les bandes i moltes vegades sembla que vagin de sobrats. Aquesta excessiva relaxació ahir només es va traduir en unes quantes pèrdues de pilota i el primer gol, però al davant d’un altre equip que no perdoni al davant això ens costa el partit.

Mencions especials:
Eto’o: continua sent qui fa més kilòmetres i qui té més clar com s’ha de jugar el partit. El millor.
Messi: ahir no va demostrar res, però va divertir força. Mantinguem un alt nivell d’exigència amb el noi, que si no es perdrà com algun altre de la pedrera que va cobrar un cabàs de diners abans d’hora.
Ronaldinho: la majoria de vegades va rebre la pilota d’esquena a la porteria contrària, sense poder aprofitar la seva velocitat. Aquest paper l’hauria de jugar un altre, que fos el que llencés el brasiler en carrera.
Belleti: en baixa forma mental. Des que era infantil segur que sap defensar els còrners, el d’ahir al primer gol és inexplicable.
Udinese: un equip molt ben parit. Disciplinat, fort, dur, ràpid, amb les idees molt clares i mentalment també fort. El meu favorit per a segon de grup (de moment, encara no he vist els grecs) i un temible enemic per qui se’l trobi als vuitens de final.
El president de l’Udinese: un imbècil. Deixar a casa el teu actiu més valuós el dia que més el necessites és quelcom que només fan els bojos i els genis, i els darrers resultats de l’equip no fan que sospiti de la seva genialitat …

Salut i sort,
Ivan.