Arxiu d'etiquetes: aventures

Blueberry

Des de fa trenta anys, que sóc admirador incondicional del Tinent Blueberry. Aprofitant l’aparició del 51è àlbum de la sèrie, que es una xifra més que respectable, us explico perquè m’agrada.

Mike S. Blueberry

El factor més important són els guions, originalment del genial Jean-Michel Charlier. Les seves són històries vívides i versemblants, tot i que completament allunyades del context històric real. Són trames d’intriga situades en l’escenari habitual del western, en que les claus pròpies del génere apareixen només lateralment.

Les històries de Blueberry no són especialment originals, però són prou complexes com per a que aparegui tot el reguitzell de matisos necessari per a fer-les apassionants. Els bons són boníssims i els dolents dolentíssims, però tots tenen un punt admirable. En el rerefons hi ha el concepte que un cert codi moral és necessari per a mantenir la civilització, però no necessàriament el marc legal considerat civilitzat.

Però en un còmic la història entra per la vista, i aquí Blueberry es beneficia de l’aquarela del grandíssim Jean Giraud, que molt abans de ser Moebius es va fer ric pintant els grans espais americans amb un detall impressionant i un realisme colpidor. Amb el temps el mateix Giraud va anar simplificant els seus dibuixos a la sèrie, que amb la incorporació de nous dibuixants ha tornat a recuperar el detallisme, però sempre s’ha mogut dins d’uns paràmetres estètics semblants: colors intensos, traçada realista, i alternança entre primers plans íntims i la complicitat amb els paissatges de llegenda.

Mike S. Blueberry

Tant el dibuix com els guions han estat sempre prou convencionals com per interessar públics molt amplis, i si gràficament ha evitat els detalls escabrosos, narrativament Blueberry ha optat per acostar-se a les visions més complaents amb els natius americans per tal de guanyar el favor popular.

Per últim, l’heroi. El poca-vergonya valent, fort, hàbil, llest i honrat que a tots ens hagués agradat ser en una pel·lícula d’aventures. La sèrie té visos de realitat, i en determinats capítols (especialment els de la Guerra Civil i els dels darrers anys de la vida de Blueberry) s’intercalen esdeveniments i personatges històrics. Però no hi ha qui cregui versemblant una col·lecció d’herois com la que apareix a Blueberry.

Els meus favorits són la sèrie que arranca amb Chihuahua Pearl i conclou a El final del camino (nou volums) sobre una missió a Mèxic a la recerca d’un tresor de l’exercit confederat, especialment el volum Balada por un ataúd, i la que arranca amb El jinete perdido per acabar amb El general “Cabellos Rubios” (sis àlbums) on recrea l’odissea de l’establiment del ferrocarril. Actualment la sèrie avança durant la Guerra Civil Americana, i el darrer 1276 almas continuarà a la propera entrega, amb personatges que inclouen Pinkerton o els generals Sheridan i Custer.

Salut i sort,
Ivan.


Lost

La sèrie amb més repercusió mediàtica des de X Files ha acabat, i a mi m’ha agradat molt. Aquest és l’article no té spoilers.

Lost

Per a mi Lost és eminentment una sèrie de misteri. El component d’intriga domina sobre la resta de temàtiques. Hi ha aventures, trames íntimes, ciència ficció, conspiracions, romanticisme, génere bèlic i policíac, fantàstic, components místics, i terror. Però sobre tots els altres, hi ha una successió de misteris absorvents i captivadors. Això és el que ha fet que m’hagi seduit una sèrie que quan vaig començar a veure-la em pensava que seria un Lord of the Flies presentat amb atractives dosis d’aventures i insinuacions sexuals.

A partir d’aquesta premisa, els guionistes han creat una colla de personatges antològics. Cadascun responent a uns quants estereotips, cadascun amb un rol clar dins la dinàmica de grups, tots forts externament i dèbils per dins, gairebé tots físicament atractius. I, punt capdal en la sèrie, a tots els anem descobrint a poc a poc, al llarg de totes les temporades de Lost, perquè tots van canviant, que no sempre evolucionant. Un autèntic regal pels actors i actrius.

Amb aquests materials els guionistes de Lost han anat desgranant els esdeveniments d’una manera molt semblant a la dels best-sellers. Cliffhangers sensacionals, igual que feien els escriptors romàntics del XIX, flashbacks i salts endavant, paissatges paradisíacs, cossos atractius i mirades suggerents, han anat elaborant una troca prou liada com per intrigar tothom, i amb elements prou diversos com per interessar també tothom.

La sèrie ha tingut moments baixos i capítols lamentables, cert. Però també ha tingut capítols excel·lents i extraordinaris i el nivell ha estat generalment alt. El temps dirà quants agoserats imitadors tractaran de beure de la seva inspiració i quants productes s’aprofitaran del seu èxit. Però m’atreveixo a apuntar una influència novedosa: Lost és la primera sèrie llarga que funciona com un film, no com una successió de capítols connectats. Fins ara això estava limitat al génere de les mini-sèries, qui sap si algú s’atrevirà a plantejar un altre film per entregues de dos-centes hores. No crec que fos la intenció de J.J. Abrams i veig difícil que algú altre ho intenti.

Si no sabeu a què em refereixo amb això dels productes derivats, podeu fer-li una ullada al bloc dedicat als llibres que apareixen a Lost, què és un bon exemple. També recomano llegir com va començar la sèrie i una molt bona entrevista a la parella de guionistes principals. Als blocs Memorias de un Náufrago i Llegaron para quedarse hi ha bons resums (interpretacions) dels episodis. I a La mesa de luz trobareu un munt d’informació complementària.

Adient pels amants dels trencaclosques, les conspiracions i les aventures. Contraindicat pels que no tinguin paciència o pels que no suportin la gent que canvia de parer.

Salut i sort,
Ivan.

PS: aquest article va ser una de les víctimes de la crisi participativa que vaig esmentar fa un temps, però al final el comparteixo amb vosaltres.


Star Trek XI

Vagi per davant que jo no sóc cap trekkie. Però tot i així veure la preqüela (quin fàstic de paraula!) d’una saga mítica és un caramel massa llaminer com per deixar-lo passar.

Star Trek (2009)

Star Trek XI és una pel·lícula d’acció. L’únic aspecte que té de ciència ficció no el puc explicar sense fer esclatar un spoiler colosal, però si que us puc dir que és un dels clàssics que apareixen al cinèma fantàstic.

Així, cinema d’acció i també buddy movie, perquè el gran atractiu del film és la relació que estableixen Spock i James T. Kirk. Relació que en la sèrie televisiva original era molt més distant i que en els films, ambientats després d’anys de companyonia esdevé molt més íntima. A Star Trek XI s’explica el perquè d’aquesta intimitat, afegint a més escenes que reflecteixen converses que hem presenciat en pel·lícules anteriors (cronològicament posteriors!) i deixant un gran interrogant obert respecte de l’oficial Ojura.

Però aquest dubte respecte d’Ojura (aquí una espectacular Zoe Saldana), igual que un cert canvi en el caràcter de Kirk hauran d’esperar una explicació que segurament trobarem el 2.012, amb una nova entrega de la sèrie amb el mateix repartiment.

Els efectes especials i la producció tota són tant perfectes com hom podia esperar de la marca i de J.J. Abrahams.

Adient no només per a trekkies, sinó també per aficionats a acció, aventures i fantasia. Contraindicat per a mirar en pantalla petita.

Bola extra: Compte! Encara que Hollywood ho presenti així, aquests no són els definitius origens de la saga. Com que ha passat el temps en que els consumidors eren passius, hi ha el projecte Star Trek Origins, que té fins i tot un poètic i ben aconseguit teaser trailer a YouTube.


Lost, completament

Per a que us feu una idea: quan vaig escriure la primera versió d’aquest article, es titolava Lost, primera temporada. En nou setmanes hem vist les tres primeres temporades i avancem per la quarta, unes 60 hores de televisió.

LOST

La veritat és que m’ha enganxat, potser perquè es veu que darrerament em van els fulletons romàntics. Digui el que digui el Jordi, Lost combina amb molta habilitat géneres diversos, i a cada episodi és fàcil reconèixer drama, misteri, romanç, clip musical o terror.

I trobo que els guionistes i directors de Lost han sabut trobar el difícil punt d’equilibri detot aquest poti-poti. La majoria d’episodis (45 minuts) passen volant i deixen l’espectador frisant amb algun cliffhanger espectacular. A mí m’agrada particularment la manera d’explicar els personatges, amb flashbacks íntims que sovint plantegen tants interrogants com resolen.

La selecció de personatges perduts tampoc admet desperdici. Diversitat de caràcters, de visions de la situació i de trames passades encadenades. I el valor i la sort de fer que un dels herois sigui un soldat iraquià, que té el seu què després de la Guerra contra el Terror; i el paper de la tortura a la sèrie, en els temps de Guantánamo.

De moment el que més m’ha sorprés (i agradat) de Lost és la complexitat de la trama. Han estat embolicant la troca fins arribar al clímax del final de la tercera temporada. El volum de misteri l’han gestionat molt bé. Durant la tercera temporada han hagut moments en que era fàcil pensar que s’estava liant massa tot plegat, que semblava que no hagués cap mena de sentit, però ho han solucionat ràpidament. Quan només porto quatre episodis de la quarta (això es un avís per a que no escriviu spoilers als comentaris!) hi ha més interrogants oberts que mai, però també s’intueixen aconteixements immediats que a la força han de tancar alguns misteris. Creuem els dits, però el que és clar és que el títol no només es refereix als personatges, sinó també als espectadors de Lost.

Queda molt lluny, espero, la darrera temporada de X Files, en que no van saber tancar i culminar una sèrie mítica. Els productors de Lost van anunciar amb anys d’antelació la data exacta del final de la sèrie, m’imagino que els guionistes han pogut estructurar els esdeveniments de manera que tot acabi ben lligat.

Adient per aficionats als trencaclosques. Contraindicada si no esteu disposats a veure uns 150 episodis de TV, perquè aquesta, si es comença, s’acaba.

Salut i sort,
Ivan.


Avatar

Dances With Wolves amb ambientació i pressupost Star Wars, de la mà de James Cameron.

Avatar

Sóc fan del cinema de James Cameron. Totes les seves pel·lícules segueixen el mateix patró reconeixible: història senzilla que enfronta personatges de marcada personalitat amb situacions límit, adornades amb algun tema més profund de manera molt subtil (la humanitat a Terminator, justícia social a Titanic, l’ecologisme a Abyss) i un gran sentit de l’espectacle. Savia que Avatar m’agradaria.

I Avatar no defrauda. Si de cas, enganyen les crítiques, que erròniament l’etiqueten com un film de ciència ficció, quan només té ambientació futurista. Resulta que Avatar, com Star Wars, és un western. L’exèrcit envia a l’oficial que ha quedat malferit en una batalla anterior a la frontera amb els indígenes, per a preparar el camí per a la colonització. I després passa el que passa, que sense alguns elements decoratius superficials és prou semblant a l’oscaritzada i ja clàssica Dances With Wolves.

Per tant d’Avatar podeu esperar aventures, una trama romàntica, un missatge ecologista barrejat també amb una patina d’espiritualitat panteïsta (he anomenat abans Star Wars?) i, si, moltíssims efectes especials. Efectes que no són part essencial del film, sinó que estan posats al servei de la narració. Els efectes visuals i la infografia ens deixen bocabadats, però el film no és una excusa per a lluir talent en disseny gràfic i potència de càlcul, sinó que la pel·lícula es recolza en aquesta vessant per a poder ser molt més espectacular i versemblant.

Versemblant perquè veure alienígenes amb aspecte humà és ben extrany; versemblant perquè quan planteges segons quines connexions místiques-biològiques és lícit plantejar excepcions (les illes) a la física newtoniana; i versemblant perquè en cap moment veus els efectes especials: veus naus que encara no es fabriquen i plantes i animals que són molt lluny, però no es veu cap dibuix per ordenador.

La cinta dura tres hores i em va semblar com a molt una hora. Vigor narratiu del primer al darrer instant, imprescindible per altra banda per a sostenir un dels guions més simples que veureu mai a una pantalla de cinema. Perquè Avatar s’ha de veure al cinema i en 3D: paga la pena.

Per últim, una consideració estríctament empresarial. Mentre uns demanen que es retallin drets civils per a preservar la cultura, James Cameron ha convençut un grup d’inversors per a soltar més de dos-cents milions de dòlars per a rodar una pel·lícula. Ha batut per segona vegada tots els registres de cost d’un film. I ha tornat a fer guanyar diners fins a les orelles als seus inversors. Que n’aprenguin.

El trailer el podeu veure a Youtube, o bé podeu anar a la web oficial d’Avatar i gaudir de la seva banda sonora.

Adient per a gaudir d’un espectacle màxim durant tres hores. Contraindicada a cínics i nihilistes.

Salut i sort,
Ivan.


Las crónicas de Riddick

Resulta frustrant la capacitat que tenen les grans empreses per a malbaratar recursos valuosos. Les pel·lícules del personatge de Riddick són un bon exemple.

Las crónicas de Riddick

Pitch Black (any 2000) és una apreciable pel·lícula de sèrie B. La podem relacionar fàcilment amb l’Aliens de James Cameron. Un guió ben estructurat i amb prou interés, personatges convincents i amb actors a l’alçada, i una posta en escena superba. El resultat, un film d’entreteniment que va aconseguir els objectius: rentabilitat econòmica, comprovar que Vin Diesel s’ajustava bé al pesonatge i agradar a crítica i públic.

Un cop superat el test amb gasosa ve quan els magnats de Hollywood decideixen fer el film de debó. Quatre anys més tard es gasten un dineral en efectes especials, decorats i en contractar la Judi Dench com a secundària de luxe, i porten a terme Las crónicas de Riddick.

I aquest film, luxós en la producció i matusser en l’execució, va acabar generant uns magres beneficis per Universal gràcies al videojoc i el DVD. Per què? Ben fàcil de dir: el guió té forats importants, la qual cosa elimina el públic més exigent; la direcció prima l’estètica visual davant la narració, amb la qual cosa decepciona en algunes escenes d’acció; i la música no és prou bona com per convertir bones imatges en grans escenes.

Però per sobre d’aquests detalls, Las crónicas de Riddick falla a l’hora de desenvolupar tant els personatges com el marc on els situa. El que veiem acaba sent un refregit de referents clarament reconeixibles (la tercera Alien, l’univers de Star Wars, entre d’altres) combinats de mala manera, sense aportar cap valor afegit. I com que el públic és exigent, queda decebut.

Adient per a passar una estona entretinguda. Contraindicat si busqueu ciència ficció.

Salut i sort,

Ivan.


XIII

XIII és una sèrie de còmics d’intriga política i acció obra del guionista Jean Van Hamme i el dibuixant William Vance. Abarca 19 àlbums i el darrer ha estat publicat recentment en castellà.

El último asalto

No és qüestió de desvetllar la trama d’una sèrie en que el thriller i la troca més que embolicada són dos dels principals atractius, però la trilogia cinematogràfica sobre Jason Bourne us pot servir de referència. A XIII, està inspirada en la novel·la de Robert Ludlum, hi ha molta més intriga, més conspiracions, més personatges, més sexe, i molt més misteri fins el final.

Tot i ser fidel a la seva trama conspirativa, XIII ha fet nombroses incursions també en d’altres géneres. Per exemple a Tres relojes de plata (1995) es pot veure un autèntic western combinat amb una història d’immigrants que evoca la saga d’El Padrino. El següent volum, El juicio (1997), s’atreveix amb el subgénere judicial, molt difícil de tractar en el còmic. El oro de Maximiliano (2005) és pur génere d’aventures. El tretzè volum, La investigación (1999), està narrat en format de reportatge gràfic. Serveix per aclarir tot l’embolic de la primera dotzena de volums, per a publicar material inèdit, i per a retre un homenatge no declarat a Bernstein i Woodward.

Per a homenatges, el que se li ret al volum final (2008, El último asalto) a Jean Giraud, que a més es va encarregar de dibuixar i entintar el penúltim volum de la sèrie. En aquest àlbum, La versión irlandesa (2008), hi ha a més un interessantíssim making-of que explica la ingent feina de recerca, documentació i artística que hi ha al darrera d’un comic-book.

El d�a del sol negro

Els seguidors deXIII, que ha estat adaptat al videojoc i a una sèrie de televisió, agafem el seu final amb un sabor agredolç. Per una banda hem descobert per fi la veritable identitat del protagonista, i tots els extrems de la trama s’acaben resolent. Per una altra banda, el darrer capítol és potser el més fluix, en part perquè no es podia enrevesar més la història, en part perquè massa històries havien quedat per resoldre en el darrer moment.

A mi XIII m’agrada molt. Pel seu dibuix pulcre, pel seu guió apassionant i emocionant, pels retrats de personatges creïbles involucrats en situacions a primer cop d’ull inversemblants, però que després penses de més grosses en deuen fer. I perquè, com a la vida real, els bons dubten de tot mentre els dolents estan ben segurs del que han de fer.

Indicat pels aficinats tant a les aventures d’espies com a la intriga política. Contraindicat si busqueu tiros y tetas.

Salut i sort,
Ivan.

PS: mantinc la política d’escriure els títols, en aquest cas dels llibres, en l’idioma en que els he llegit; és per això que els títols apareixen tots en castellà, i no en l’original francès, ni he pensat en traduir-els al català.


Indiana Jones & Kingdom of the Crystal Skull

Quarta part de la sèrie. No és la millor, pot ser la pitjor, i potser no serà la darrera.

Indiana Jones & Kingdom of the Crystal Skull

Spielberg ha canviat de registre, i en lloc de fer una altra pel·lícula d’aventures en aquesta ocasió ha fet una comèdia d’acció, disfressada de quarta part de la sèrie Indiana Jones. Quina és la diferència? El guió, naturalment.

A la trilogia original, sempre havia un argument clar i consistent. Els bons i els dolents competien a la recerca d’un artefacte que proporcionava un gran poder. Aquí els bons i els dolents fan el mateix, però el dibuix no està ni de lluny tant ben traçat. Mai no s’explica exactament que fa la calavera del títol i això, lluny d’aportar misteri, aboca a una certa confusió.

A més,els personatges secundaris no estan ben perfilats. S’explica d’on surt el company d’Indy, però no es crea cap vincle sentimental amb ell, de manera que no es que sàpigues si és bo o dolent: és que no importa gaire. Els personatges de Shia LaBeouf i Cate Blanchett són excel·lents, però queden un pèl massa caricaturitzats, i al de Karen Allen no li donen tot el joc que es mereix.

Harrison Ford està bé, no aparenta l’edat que té i no desentona, però no hagués estat malament que fos el personatge jove qui repartís les bufetades i el gran el que tingués les idees. I m’hagués agradat tornar a sentir aquell I’ll think of something.

Com molt bé ha escrit Sithwolf, el guió té un bon grapat d’escenes ridícules (que no nombro per no espatllar el film als que no l’heu vist), però sorprenentment funciona. I funciona perquè Spielberg és un mestre i sap que si li dones un moment per a descansar i pensar l’espectador s’adonarà d’això, però que si li dones entreteniment constant, no. I això és exactament el que fa: escenes d’acció, una darrera l’altra i alguns acudits per enmig.

En resum: si busqueu un bon entreteniment, que us faci passar dues horetes en un moment, aquí el teniu. Però la llegenda s’ha quedat pel camí.

Vint anys més tard, el cinema s’ha retrobat amb Indiana Jones. Però els meus ulls són vint anys més vells.

Salut i sort,
Ivan.


Piratas del Caribe: En el fin del mundo

La tercera entrega de la trilogia és una de les pel·lícules que més m’ha decebut, i probablement una de les 10 pitjors que he vist en la meva vida. La primera és un excel·lent film d’entreteniment; la segona és molt més infantil i l’èmfasi passa de l’acció a la comèdia; en aquesta el que importen són els efectes especials.

Pirates of the Caribbean

I mira que ho tenien ben fàcil: bons actors, personatges ben definits, secundaris amb personalitat, un munt de diners per a ambientacions, paissatges, decorats, maquillatge i efectes especials, la campanya de màrqueting ja feta amb les dues primeres entregues, i ves per on, es van quedar sense un duro per pagar un guionista decent.

I és que la trama de Pirates of the Caribbean: At World’s End no hi ha per on agafar-lo. Ni s’explica, ni s’entén. Només hi ha una acumulació de situacions pobrament encadenades i malament resoltes. Qui ha aprovat el guió ha tingut al cap més les imatges que es veurien a la pantalla (n’hi ha moltes de molt plàstiques) que no l’interès de la història o com resoldre les situacions. La trama es va complicant amb diferents branques i el que podia haver estat una intriga apassionant acaba sent un embolic sense sentit. Quan només portes hora i mitja de film (dura 168 minuts) comences a demanar que acabi la funció. En definitiva, un desastre.

Què podem salvar de Piratas del Caribe: En el fin del mundo? La guapíssima Keira Knightley, els efectes especials d’Industrial Light & Magic, la banda sonora (en parlaré en un altre article) i pinzellades dels altres actors. El millor: l’espectacular cameo que es marca Keith Richards, tot un encert. Això si, si la veieu, que sigui al cinema: si més no, gaudireu dels efectes visuals en pantalla gran. I espereu-vos fins que acabin els crèdits, perquè també ara hi ha una escena amagada.


Blood Diamond

No fa gaire parlava de Babel, una pel·lícula ideològicament valenta i lúcida, però cinematogràficament pobra. Blood Diamond es pot descriure en iguals termes.

Blood Diamond

Blood Diamond aparentment parla del tràfic de diamants en països en conflicte. Realment toca molt millor altres temes: les sagnants guerres civils que massacren molts d’aquests països, el drama dels nens soldats, l’ús sense cap mena d’escrupols que Occident en fa del continent (recursos, gent, terra), el paper dels mitjans de comunicació i, en definitiva, de l’indefensos que estan els pobles africans respecte dels poderosos. Tot això a partir de tres històries personals que es creuen a Sierra Leona i amb un ritme trepidant.

Edward Zwick, que fins ara havia tingut més reconeixement com a productor que no com a director, ha intentat barrejar la reflexió política amb un film d’acció, seguint l’exemple de Traffic (en va ser productor) i sobre tot, de Spy Game, per mi la que millors resultats ha aconseguit d’aquesta combinació. Però, pel que fa a la denúncia, l’explicació sobre com funciona el tràfic de diamants és incomplerta, no s’explica prou bé perquè la guerrilla és tant salvatge i la corrupció al país només s’intueix. I pel que fa a la narració, el ritme, tot i ser molt viu i mantenir-te en tot moment pendent del què passarà, és de vegades massa irregular, especialment a partir del moment en que comença el darrer viatge (que naturalment no us explicaré).

Leonardo Di Caprio torna a oferir una interpretació sensacional que l’ha portat a la seva tercera candidatura a l’Oscar. La seva interpretació d’un traficant de diamants desarrelat és potser el millor del film. Di Caprio imita de manera molt convincent l’accent sudafricà i dóna una gran credibilitat en tot moment: quan va de ligón, quan només està pel negoci, quan és un mercenari despietat i quan és una ànima torturada, un rol que malauradament li escau massa cops a la gran pantalla.

Acompanyen a Di Caprio la bellíssima Jennifer Connelly, eficaç i limitada com sempre, i Djimon Hounsou, a qui recordareu de la segona entrega de Lara Croft, Gladiator i especialment d’Amistad. Si a les seves aparicions anteriors aquest antic ballarí (membre del cos de ball de Madonna) simplement complia, aquí clava perfectament la seva interpretació de pare atormentat i es guanya la seva segona nominació com a actor secundari.

A mi m’ha agradat moderadament. Li he trobat mancances clares i un excès de moralina i bones intencions cap el final del film, però també he de dir que tractant-se d’un film d’aventures situat a Àfrica, arribar al final de l’article sense lloar la fotografia ni la música (del prolífic James Newton Howard) és una garantia d’entreteniment.

Salut i sort,
Ivan.

Edward Zwick
Blood Diamond
Warner Bros, 2006.


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 141 other followers