Arxiu d'etiquetes: aventures

Vae Victis!

Una història apassionant, un còmic mediocre.

Portada del darrer volum de Vae Victis!

Vae Victis és un latinajo que serveix per donar-li nom a la sèrie de quinze volums que amb guió de Simon Rocca i ilustracions de Jean-Yves Mitton dramatitzen la Guerra de les Gàl·lies. El punt de vista és el d’un personatge fictici, una noia anomenada Àmbar o Boadicae, que correspondria a la mare de la històrica reina Budicca. Personatges històrics i imaginaris es van relacionant durant tot el relat.

Malauradament, aquesta elecció de protagnista (ai, la correcció política!) provoca que el guió sigui molt fluix, o millor dit, molt poc creïble. No és que no haguessin reines poderoses a aquella època, però les que ho eren només els feien cas a la cort. En canvi, a l’heroïna de Vae Victis! la respecten, la valoren i s’enamoren d’ella en les més diverses situacions i gent que, diguem-ne, no és gens sospitosa de manca de masclisme.

Afegiu-li un parell de debilitats inimaginables en Juli Cèsar, el paper fonamental de l’amor romàntic a una història situada abans de Crist, i alguns altres petits disbarats, i ja teniu una història malaguanyada. Si en lloc de la Gàl·lia haguessin situat la història a un regne imaginari (à la Tolkien) la cosa s’aguantaria molt millor. Però el problema de fons és que a la trena de trames de Vae Victis! li manca equilibri. Hi ha volums en que domina la narració de les campanyes bèliques, n’hi ha que són històries d’aventures o amb un cert misteri, i d’altres del génere romàntic, però cap no acaba de lligar.

La part gràfica, en canvi, excel·leix. Detalls i rostres apareixen en tot el seu esplendor i si manquessin els diàlegs moltes escenes es podrien entendre només per les expressions facials. I hi ha un munt de vinyetes espectaculars, mostrant paissatges, desplegaments de tropes o grans batalles.

Adient pels admiradors del génere d’espasa i aventura. Contraindicat si heu llegit els Diaris de la Conquesta de les Gàl·lies.
Salut i sort,
Ivan.


X Men: First Class

Qui diu que totes les pelis de superherois han de ser foteses?

Pòster de X-Men First Class

Doncs aquí tenim un film que és molt bo. Primer que res, perquè té un guió potent, on van apareixent totes les constants dels còmics de superherois: la fragilitat de les vides privades i l’excepcionalitat què fa que els personatges siguin súpers; les baralles espectaculars; els personatges marcadíssims i arquetípics (la majoria dels dolents) i els més complexes (els bons, és clar). Tot el que passa té una raó i tots els personatges actuen de manera conseqüent.

El director i alhora guionista Matthew Vaughn li ha donat a més un ritme viu però no frenètic. Les diferents intrigues es mouen d’una manera perfecta cap a les seves resolucions i tot acaba encaixant. I els efectes especials estan, aquest cop si, al servei del que es vol explicar i no són l’objectiu principal del film.

I és que, com a totes les bones pel·lícules, hi ha dobles lectures: revenja, desig de ser diferent, necessitat d’autorealització, por al desconegut, ànsia de poder per si mateix, generositat, lleialtat al deure. Res que no haguem vist un munt de vegades, però molt ben presentat i d’una manera molt engrescadora. I la deliciosa ucronia de barrejar un còmic de superherois amb fets històrics i mítics, és clar.

Finalment, les interpretacions són superlatives. X Men: First Class és una pel·lícula de personatges i els actors cumpleixen amb escreix, començant per Kevin Bacon, que composa un dolent deliciós, seguint per January Jones i Jennifer Lawrence que sembla que parlin amb els ulls, un James McAvoy que guanya la comparació amb Patrick Stewart, i acabant amb un Michael Fassbender que lliura un dolent encara millor que el de Bacon. Nota afegida al cameo estelar del gran Michael Ironside.

Adient pels que busquen entreteniment amb substància. Contraindicada pels fanàtics del realisme.

Salut i sort,
Ivan.

Actualització: moltes gràcies al Jordi pels comentaris ortogràfics!


Last of the Mohicans

De El último mohicano havia llegit l’adaptació en còmic (aquelles entranyables Joyas Literarias Juveniles d’Editorial Bruguera que ara es reediten en tapa dura) i havia vist un parell d’adaptacions cinematogràfiques, la més coneguda la protagonitzada pel Daniel Day Lewis, però encara no havia llegit la novel·la original.

Portada del llibre de Penguin Books The Last of the Mohicans, de James Fenimore Cooper

The Last of the Mohicans data del 1.826. Estem parlant de ple periode romàntic, i es nota tant en el fons com en la forma. El llenguatge és generós i elegant, buscant sempre dir les coses de manera bonica, quelcom que sembla que ha deixat de ser un valor, i allargant els moments per a fer més apassionant la narració. El fons és el que avui en dia són els best sellers, una acumulació de géneres i de personatges amb els que es pot sentir interessada i identificada una amplíssima audiència: aventures, paissatges i personatges exòtics, enfrontaments bèlics, història d’amor, i fins i tot contrapunts còmics.

El ritme de The Last of the Mohicans és desconcertant. Oscil·la entre els moments d’acció, frenètics, i els passatges on l’autor aprofita per a parlar d’un país, una gent i uns paissatges, que els seus contemporanis ja enyoren perquè el saben desaparegut. Aspecte que a mi em va sorprendre tenint en compte que aviat farà dos-cents anys del relat. A més, James Fenimore Cooper cita uns coneixements d’etnografia sobre els natius americans que no em pensava que en aquella época estiguessin tant desenvolupats. La visió que es desprén d’ells a la novel·la és molt semblant a la que podeu obtenir veient Dances With Wolves, i allunyada de visions més esquemàtiques amb les que gràcies a Hollywood hem crescut.

The Last of the Mohicans és una aventura trepidant explicada de manera molt pausada; una reivindicació del món natural i dels natius des d’una òptica de superioritat; i una història romàntica on no hi ha petons.

Adient per a assaborir un estil diferent de narració (i de l’idioma anglès). Contraindicat si sou molt impacients.

Salut i sort,
Ivan.


Latitudes piratas

Michael Crichton ha passat a la història dels best sellers com el mestre del tecno-thriller, però la seva novel·la pòstuma és una història de pirates.

Portada de la nove·la de pirates Latitudes piratas, del Michael Crichton

I em penso que el que tenia el cap quan va engegar aquest darrer projecte no era la novel·la en si, sinó el posterior guió cinematogràfic. Hi ha un munt de situacions, escenes i descripcions que són totalment visuals. M’imagino perfectament el muntatge final, les caracteritzacions i els escenaris.

Latitudes piratas és excel·lent en el seu plantejament i presentació, però perd pistonada a mesura que avança. Hi ha un parell de punts negres a la trama i una resolució massa ràpida. Amb trempera i que s’escau a l’expectativa creada, però que no respon al mateix talent que ha parit la història. És possible que l’acabés un negre, però en qualsevol cas millor que el que va fer servir l’Ana Rosa Quintana.

El resultat és engrescador i divertit, sense més aspiracions, t’acabes Latitudes piratas en un tres i no res, però sempre ens quedarà el regust amarg de saber que va ser un projecte inacabat del Michael Crichton. I com diu el meu amic Jordi, el del helecho, t’oblides d’ella ràpidament, també.

Friso per veure la pel·lícula, si és que Spielberg l’acaba fent. Segur que serà molt millor que les decebedores seqüeles de Pirates of the Caribbean.

Adient per gaudir despreocupadament de la literatura. Contraindicada pels puritans.

Salut i sort,
Ivan.


Thor

El génere de superherois ha produit obres de qualitat molt diversa, tant en còmic com des de fa poc al cinema. Thor havia generat unes expectatives que no cumpleix ni de lluny.

Pòster de la pel·lícula Thor

D’entrada jo no veia clara l’operació de traslladar un còmic tant i tant inversemblant com Thor al cinema. El paper, i més quan el dibuix és en blanc i negre, li dóna ample marge a la imaginació per a poder emplenar la distància entre la fantasia que proposen els guionistes i la realitat en que es situa l’acció. Però al cinema has de mostrar imatges realistes i sense caure en el ridícul.

Però quan vaig saber que el Kenneth Branagh comandava el projecte vaig veure el cel. L’èpica d’Henry V, la grandiloqüència d’Otel·lo, la sensibilitat de Peter’s Friends, el sentit de la intriga a Dead Again, i sempre magnífiques interpretacions… Res de res.

Thor té uns quants efectes visuals que fan patxoca però que tampoc no justifiquen el preu de l’entrada. La realitat paral·lela és massa freda, estereotipada i poc matisada ni explicada. La trama és simple, arquetípica i totalment previsible. I no hi ha cap línea de diàleg ni cap escena en les que actors tant solvents com Natalie Portman, Stellan Skarsgaard o Anthony Hopkins puguin treure un mínim de suc. Per a decebre, fins i tot puc dir que es desaprofita l’explotació sexual del cos del marit d’Elsa Pataki. No apareixen ni el romanticisme ni el sentit de l’humor, i l’acció només amb compta-gotes.

Hi ha bones notícies? Un parell d’escenes d’acció (tampoc res de l’altre món) i un altre preview del que pot ser The Avengers. De moment amb l’agent de SHIELD estan construint un personatge deliciós, però també em fa por què pot sortir amb l’exageració de Thor i l’histrionisme de Robert Downey Jr.

Adient per a entretenir la sobretaula d’un diumenge. Contraindicat per a qualsevol interessat en el misticisme escandinau.

Salut i sort,
Ivan.


La princesa prometida

El conte. La princesa i el pirata, la dama i el vagabund, comèdia i aventures, ingenuitat intel·ligent. I una altra banda sonora maravellosa, de Mark Knopfler.

La princesa prometida

Escrivint el bloc m’adono que em repeteixo moltíssim. Que les raons que fan que vàries pel·lícules m’agradin són les mateixes, per exemple. Avui torno a esmentar que la història és molt senzilla però alhora el guió està molt ben afinat, que els personatges estan perfectament arrodonits, la perfecció tècnica de la producció i els detalls encantadors hàbilment escampats. I és que tot això és a dojo a The Princess Bride.

I a més, la màgia. Per què un munt de pel·lícules amb aquests mateixos ingredients no arriben al nivell de film de culte que té La princesa prometida. O directament fracassen. I si a més la pel·lícula té una aparença infantil, ja no cal que us digui res més.

Aquest és el film que ha marcat la filmografia de tot el seu repartiment. A Vizzini l’hem vist de secundari amb Woody Allen, Cary Elwes ho va fer millor a Twister, i la Robin Wright era encara més fascinant a State of Grace, però tothom associa els seus rostres a La princesa prometida. I més que ningú, a qui va marcar és a Mandy Patinkin:

-¿Y si os doy mi palabra de español?
-No, gracias, conozco demasiado a los españoles.
-¿Cómo conseguir que os fieis de mi?
-No se me ocurre nada.
-Juro por el alma de mi padre, Domingo Montoya, que llegareis con vida a la cima.
-Lanzadme la cuerda.

En canvi, Rob Reiner té una filmografia prou interessant com per a que La princesa prometida sigui només un èxit més. Un dels directors als que estic atent a veure què fan, tot i que Reiner porta uns anys entregant obres menors.

Acabo dient que la banda sonora de Mark Knopfler és excel·lent a la pantalla, però escoltada com a música no trobo que funcioni. I la cançó de Mink DeVille pels crèdits finals és espantosa.

Salut i sort,
Ivan.

PS: aquesta és d’aquelles pel·lícules que si veig en versió doblada, com el primer cop, quan em vaig enamorar d’ella.


300

És 300 un clàssic dels còmics? Jo crec que si.

Portada original de 300, edició americana

Frank Miller i Lynn Varley van parir un relat gràfic èpic, carregat de força tant narrativament com visualment, que captiva en tot moment el lector i que supeera molt hàbilment el handicap d’explicar una història amb final conegut.

El gran encert de 300 és la manera de combinar la gran història, l’èpica, la batalla històrica i la moral de disciplina i sacrifici, amb les petites històries íntimes. La grandesa, al final, rau en les persones.

I gràficament l’estil del dibuixant Miller i de la ilustradora Varley no només és impactant, sinó que s’adapta perfectament al relat de la matança.

Adient pels aficionats als westerns. Contraindicat pels amants d’espasa, mamella i bruixeria.

Salut i sort,
Ivan.


Eclipse

La tercera entrega de la saga del crepuscle millora el desastre de la segona part, però no surt de la mediocritat.

Póster de la tercera part de Crepuscle, Eclipse

En aquest punt de la saga hi ha dos eixos narratius: el triangle sentimental protagonitzat per Bella i els conflictes entre diferents clans de vampirs. La part amorosa s’allarga més que un xicle en mans d’un nen petit, mentre que la segona està millor resolta. De manera previsible, però satisfactòria.

Miraré Sunrise quan aparegui? Em temo que si. Primer, perquè a hores d’ara ja em pica la curiositat per com acabaran amb aquesta gallina dels ous cinematogràfics d’or. La segona, perquè estèticament aquests films són impecables. La fotografia de disseny i els maravellosos paissatges d’Oregon són memorables. I també és molt bona tant la banda sonora de Howard Shore com la selecció de cançons que donen ambientació musical a la narració.

Això sí, han de contractar algú que millori els efectes visuals més simples. Una cosa tant manida com superposa un actor a l’estudi amb una escena d’exterior no ho rematen prou bé.

Adient per a una tarda de diumenge i una pizza. Contraindicat com a film de misteri.

Salut i sort,

Ivan.


El asedio

No sóc un gran admirador de l’Arturo Pérez Reverte, però aquesta novel·la m’ha agradat molt.

Arturo Pérez Reverte - El asedio

Potser és que la meva expectativa era una novel·la històrica més tradicional, centrada en la primera línea de la presa de decisions i en els detalls, més grans i més petits, que mouen els fils dels aconteixements. El asedio no és ben bé això.

El asedio explica les vicisituds d’un grapat de personatges ficticis durant el setge de Cadis per les tropes napoleòniques, però ho fa d’una manera allunyada de la Història oficial i propera a les conseqüències que la batalla té sobre aquestes persones: gent que s’aprofita de la guerra, però també gent que la pateix, i gent que ha de continuar vivint tot i que hagi guerra. Les opcions ideològiques del Pérez-Reverte es mantenen.

També es manté la seva anàlisi sobre la història política d’Espanya, on gairebé tots els que han administrat el poder surten mal parats; res sorprenent en un país que ha deixat passar un munt d’oportunitats. Hi ha l’homenatge a la honrada gent treballadora, una trama policial molt ben narrada, una història d’amor, i una bona dosi d’ambigüitat moral, per a poder petar una bona xerrada sobre el llibre.

El que més m’ha interessat d’El asedio és el que suggereix però no escriu. Dóna peu a reflexionar sobre el concepte de lleialtat, sobre aquells ens (pàtries, idees, família, etc.) als que atorguem la nostra fidelitat, no sempre corresposta. Les motivacions dels personatges d’El asedio, i la manera com s’impliquen en els problemes i reaccionen davant els fracassos, donen oportunitat per a assaborir molts cafès.

El que no m’ha agradat de El asedio és que el Pérez-Reverte empra un pèl massa de lletra per a construir el retaule del Cadis (de l’Espanya) que estava parint la seva primera constitució. En més d’una ocasió la informació sobre la realitat política o social talla el fluix de la narració; moltes vegades (especialment a la primera meitat de la novel·la) hi ha reiteració a l’exposar els conceptes; i si bé cal reconèixer l’excel·lent treball de recerca que porta a ambientar perfectament la novel·la, també cal apuntar que això acaba atordint els que no estiguin interessats en, per exemple, els menús de les tavernes o els detalls de les maniobres de la navegació a vela.

Adient pels amants de les anàlisis racionals i no emocionals. Contraindicat pels aficionats a l’estratègia política o militar.

Salut i sort,
Ivan.


Prince of Persia: The Sands of Time

El gènere d’espasa i bruixeria té un nou film al seu calaix, aquest cop basat en un nom mític dels videojocs.

Prince of Persia: The Sands of Time

Prince of Persia: The Sands of Time és una pel·lícula d’acció ambientada a l’antiga Pèrsia i amb tocs fantàstics per enmig. Com a homenatge al joc és excel·lent, ja que recrea tota la sèrie de salts i acrobàcies que calen per a avançar nivells, i també es reflecteix l’escenari de sol contra tothom que es donava molt sovint. Com a film d’acció, és típic de Hollywood.

I és que Hollywood sap molt bé d’on treu els dólars i què cal fer per a guanyar-ne més. A Prince of Persia: The Sands of Time podem gaudir d’actors estelars, bones coreografies d’acció, excel·lents efectes visuals i una ambientació majestuosa. I també veiem ballestes dos mil anys abans de la seva aparició, igual que amb la Secta dels Assassins i una iconografia típicament musulmana (incloent un número decimal!) que, tot cal dir-ho, és estèticament sensacional.

Tot i que el director de Prince of Persia: The Sands of Time és el molt competent Mike Newell (a qui mai no li agrairé prou Four Weddings and a Funeral), el veritable autor no és altre que Jerry Bruckheimer, que aporta al film la seva marca clàssica: espectacularitat, més espectacularitat, un guió feble, i alguna que altra garrotada als governs. Que un executiu de Hollywood es dediqui a escampar ideologies àcrates (o neoliberals, que s’hi toquen) és digne d’estudi.

Gràcies a Prince of Persia: The Sands of Time podem gaudir d’una interpretació sosa del Jake Gyllenhaal, que haurà guanyat prou diners com per decidir amb calma futurs projectes; una d’encarcarada de la bella Gemma Arterton; una d’excel·lent com a contrapunt còmic de l’Alfred Molina i una de rutinària de Ben Kingsley. Com acostuma a passar-me amb els films de Hollywood, tinc la sensació que es podia haver fet més amb aquell pressupost.

Adient si disfruteu amb els còmics de Conan o amb pel·lícules com The Mummy. Contraindicada per a friquis de la Història Antiga.

Salut i sort,
Ivan.


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 141 other followers