Arxiu d'etiquetes: Argentina

Els carrers de Buenos Aires

Els carrers són més amples que a Barcelona. Generalment, tenen dos carrils pels cotxes que circulen i dos més pels que aparquen a banda i banda del carrer. I les voreres són amples, deixen pas a tres o quatre persones quan no hi ha un arbre allà plantat. Perquè gairebé tots els carrers i avingudes que hem patejat tenen arbres a ambdues voreres.
Les avingudes són molt més amples. No totes tenen la mida de la 9 de julio, que no pots creuar en un sol semàfor i que té dues rambles ajardinades pels vianants, però la majoria són, per entendre’ns, com el carrer Aragó de Barcelona. El normal és que els carrers siguin d’un sol sentit de circulació, i les avingudes siguin de doble sentit.
No hi ha massa parcs, però els que hi ha són immensos. Encara tenim pendent anar al Jardín Japonés, però la sensació de verd continu que et donen els arbres, especialment als barris una mica més arreglats, com Belgrano i Recoleta, fa molt.
La neteja de les vies, és parcial, com a casa nostra. Heu de tenir en compte que no només viuen moltes persones a Buenos Aires, sinó que també viuen tots els gossos que els fan de mascota, i són un exèrcit. Les caques canines són, per tant, un perill tant familiar aquí com a la vora del Mediterrani.
Ara que comento això dels gossos, us he de dir que un ofici que hem descobert aquí és el de passejador de gossos. Vas passejant per l’avinguda Cabildo (per dir-ne una) i et trobes un senyor o una noia amb quatre, sis o fins i tot vuit animalons més o menys animats al seu voltant. El més espectacular és veure com retorna un d’ells: ha de deixar els altres lligats a un arbre o farola i, com se senten abandonats, comencen a bordar tots alhora.
Els colectivos són el punt que més m’ajuda a distingir que sóc a una altra ciutat. Recordeu com eren els autobusos de Barcelona als anys 70, abans que els pintessin tots de vermell? Doncs així mateix. La majoria pintats amb anuncis publicitaris, d’altres amb franges de colors vistosos; tots, sorollosos.
I la gent? La gent és com la que et pots creuar a Barcelona, Roma o Andorra, però d’això ja escriuré una altra estona.
Salut i sort,
Ivan.

Eureka!

El volíem veure, però no sabíem com trobar-lo, a una ciutat tant gran com Buenos Aires.
 
Ens havien dit que hi era, però jo no ho tenia tant clar, creia que era un personatge més d’una pel·lícula, i a més d’una que no era del meu gust. Però ens vam posar a buscar-lo. Al principi, sense sort. Ni el veiem, ni trobàvem pistes d’ell, ni ningú ens sabia orientar. Vàrem cercar, vam investigar. Res de res.
 
Aleshores va ser quan vam tornar a trobar El Fotògraf, que ens va dir que no el coneixia però que li sonava, i a més, que potser podia ser al barri. Ens vam conjurar: l’havíem de veure. I vam tornar a mirar, i vam trobar (com és que no l’havíem vist abans?) la pista bona. Vam anar de seguida.
 
De seguida, i gairebé corrent, i això és dir molt quan són les tres de la tarda i fa un sol de justícia, més de 32º a l’ombra. Caminant pel carrer d’Estats Units, just quan passava per davant de la botiga d’antiguitats, aquella amb un pati interior tant gran, amb arbres i tot a dins, vam creure que el veiem. Vam accelerar el pas (que no s’escapés!), i just quan vam arribar a la cantonada amb Balcarce, allà hi era. Per fi.
 
El Bar Sur no és un bar com tal, és un local on es representen espectacles de tango per a turistes. Pertany tant a l’associació de cafés con encanto com a la del Centro cultural del tango , i ofereixen per 135 pesos el que ells anomenen cocktail: sopar complert, begudes, copes i espectacle de tango. I si el voleu veure quan aneu a Buenos Aires, ara ja sabeu que és al barri de San Telmo .
 
Com que l’hem trobat tancat, no podem dir si l’interior té gaire relació amb les fotos (kitsch d’apariència cara, com correspon al turisme organitzat amb aspiracions d’elegància) que hi ha a l’aparador, però el que si que us asseguro és que la cantonada és exactament (bé, amb colors) a la que surt a Happy Together, de Wong Kar Wai.
 
Salut i sort,
Ivan.
PD: dedicat a Nunuki, admiradora de Wong Kar Wai i cunyada estimada.
 

San Telmo, segona part

Nosaltres pensàvem que havíem visitat la Feria de San Telmo, però avui que hem repetit hem pogut veure que només havíem vist la tercera part. I el que ens hem perdut, segurament, és igual de gran.

Avui hem pogut visitar moltes més botigues i paradetes, i també alguns cafès destacables. Una de les paradetes era la del Fotògraf, un noi d’edat intermitja, barba castrista i ulleres anys 70, amb el qual vam estar conversant ahir a Recoleta i avui l’hem tornat a trobar. Fa unes fotos molt interessants en blanc i negre, i com que és un fanàtic dels cafès i ha estat vivint a Espanya, la xerrada ha estat molt bé.

Un dels cafès més coneguts és Dorrego, situat a la cantonada del carrer Defensa amb amb la plaça Dorrego (que penso que era un general; ja miraré). Avui no es pot anar, està completament ple de gent, tant els habituals com els turistes. Nosaltres, seguint la suggerència del Fotògraf, hem anat a menjar alguna cosa al Bar El Federal, al carrer Carlos Calvo entre Perú i Bolívar. Tot un encert: el regust antic del local, fusta per tot arreu, les fotografies de fa més de cinquanta anys, la publicitat d’època, i la primera barra baixa que veig. L’alçada de la barra del bar és la mateixa que la de les taules. Els cambrers que hi ha al darrera caminen per un passadís que està enfonsat, o sigui que els mires des de dalt. L’efecte estètic és curiós.

És aquí que hem tastat dos excel·lents (en la meva opinió; aquí hi ha polèmica) formatges argentins: el suau fontina, una mena de gruyère, i el més fort sardo, acompanyats amb pa amb molta molla, aigua i cervesa Chopp, a pressió. Hem marxat a la carrera, quan dos senyors disfressats de mafiosos i que havien estat companys d’escola de Matusalén i un jove armat d’una guitarra començaven a demostrar que a palique i shows de tango ningú no guanya l’equip local.

El Bar Británico, a la cantonada de Defensa amb la Plaza Lezama, és una cafeteria ancienne, amb mobiliari que potser té cent anys, les finestres ben obertes (estem a més de 32ºC) i alguna fins i tot trencada, i uns lavabos més bruts que els d’una estació abandonada de RENFE. Imagineu una versió cutre del Glaciar, o multipliqueu per tres un dels bars del carrer del Carme. Té un encant innegable. Just enfront, el Bar Hipopótamo, que el 2009 serà centenari, fa també molt bona pinta.

Enmig, hem perdut el compte de les botigues d’artesania, roba, andròmines, antiguitats i objectes de regal a les que hem entrat. Algú s’ha comprat unes Rayban supermegafashiontotal.

El dia també ha donat per una petita incursió al barri de Boca. Hem anat a veure l’ambient (sensacional, increïble) que es vivia a la vora de la Bombonera just abans que comencés el clàssic entre l’equip local i el San Lorenzo de Almagro. Ja en parlaré en un altre moment.

I per ara, res més. Us comento l’actualitat portenya en el tema concerts, abans de deixar-vos descansar: Luís Aguilé triomfa amb el seu darrer espectacle, però no tant com Isabel Pantoja , que s’ha vist obligada a afegir dos concerts addicionals als dos que ja ha donat amb tot el teatre venut. Joaquín Sabina ha provocat cues interminables i que molts adolescents dormissin dues nits seguides al carrer per aconseguir entrades ( boletos) pels seus propers concerts. Però com a tot arreu, els que manen al mercat són músics anglosaxons. Els Stones oferiran dos concerts (21 i 23 de febrer) a l’estadi de River, el mateix escenari que faran servir els U2 per a dos actuacions més la primera setmana de març. No li expliqueu al jardiner de Can Barça o li pot donar un atac al cor.

Salut i sort,
Ivan.


Recoleta i Retiro

(Estic escrivint amb teclat sense accents; ja veurem com sortirà això, perdoneu l’ortografia).

Ara mateix estem passejant (per segon cop, senyal que ens agrada) pel barri de San Telmo , visitant la seva Feria.

Però el que toca ara és parlar del passeig d’ahir. Vam visitar la Feria que s’organitza al davant del cementiri de Recoleta. Els que heu estat al mercadillo que s’organitza a la Rambla de Santa Mònica, ja sabeu de què us parlo. Com que estem a Buenos Aires, heu de multiplicar la mida per quatre o cinc. L’ambient és molt maco, i un dissabte assolellat com ahir era un goig passejar-hi.

L’horari comercial argentí és ampli; dissabtes sembla que no tanquen al migdia. Vam aprofitar per anar passejant fins el barri de Retiro, recorrent l’avinguda Santa Fe, plena de comerços i on vaig aprofitar per tallar-me els cabells a un establiment de Llongueras, pel mateix preu que em costa anar a una pelu de barri a L’Hospitalet. Els preus que trobes als comerços si que són més baixos que a casa nostra, però tampoc no tant tirats.

A l’arribar a Retiro vam aturar-nos a dinar al Dadá, un bar i restaurant on de dia sona el jazz i hi ha un ambient de tertúlia tranquil·la molt agradable, amb un aire fashion-cultural (molts anuncis de grups de teatre i exposicions) i amb llum molt moderada, massa moderada pels carrets ASA 200.

La gran atracció turística del barri de Retiro és sense dubte el Monumento ex-Torre de los Ingleses, situat a la Plaza Fuerza Aérea Argentina (abans, Plaza de los Ingleses), on també hi ha el monument als caiguts a la Guerra de Malvinas (també anomenades Falkland, però no aquí). La torre és molt maca, un mig camí entre el Big Ben i les Clock Tower que tant abunden a les ciutats de la Índia. L’estació de tren de Retiro, allà mateix, té una parada de subte i així vam tornar còmodament al Caserón (a veure si puc escriure sobre la nostra casa a BB.AA.).

El sopar (avui fa set anys i un dia) vam fer-lo a Radio Palermo. A la seu de l’emissora han obert un bar-restaurant chachi-fashion on pots petar la xerrada, beure un munt de Quilmes i fer un cop d’ull a com es fa la ràdio en directe. Com que vam escoltar seguides dues cançons dels Beatles, vaig patir que no s’hagués mort en Paul McCartney, però ja he vist que ni El Periódico ni El País han dit res.

I us deixo, que anem a seguir passejant. Però queden moltes coses pendents de les que espero poder escriure aviat: el Caserón Porteño, els carrers de Buenos Aires, l’idioma argentí i les habituals crítiques literàries i de cinema, que amb això del viatge estan quedant de banda. De moment ja tinc acumulades El Aleph de Borges, Syriana i Good Night and Good Luck. Per la de Rayuela em queden encara 54 capítols i em temo que molta feina que m’està esperant a Barcelona.

Salut i sort,
Ivan.


Iguazú: el costat argentí

Tal com han fet la divisió, Argentina s’ha quedat les cascades i Brasil les vistes.
Això vol dir que quan fas la visita pel cantó argentí, camines molt més i veus les cascades molt de prop, però les fotos no són de postal. Ho compensa el fet que l’entorn és totalment espectacular: el bosc, el riu, els tucans, els coatís … preciós. I tots els tòpics que vulgueu afegir.
Nosaltres vam contractar una excursió anomenada La Gran Aventura, en la qual et donen una volta en camió descapotat pel bosc (molt maco) i una volta en zodiac pel riu, que inclou dutxa a un parell de cascades. Quan vull dir dutxa vull dir La Madre de todas las Duchas. Primer la zodiac s’acosta prou com per que tot l’esprai d’aigua que va sortint d’allà sota et deixi ben xop. Has de tancar els ulls perquè una miríada de petites gotes d’aigua no paren de punxar-te’ls.
Surts molt refrescat (tèrmicament) descansat (físicament) i renovat (espiritualment). Però el capità de la zodiac no n’ha tingut prou. La segona incursió sota la cascada et porta a que et caigui aigua directament a sobre, si bé et ve frontalment (m’imagino que és la que rebota a les roques) i no de dalt (de tanta que cau i amb tanta força podria fer bolcar l’embarcació). Si m’hagués llençat a una piscina no hagués pogut acabar més xop. Divertidíssim.
Vam fer … moltíssimes fotografies. Ja us castigarem.
Salut i sort,
Ivan.

Iguazú: el viatge

La visita bàsica a Iguazú dura tres dies: anar-hi, fer la visita pel costat argentí, i fer-la pel costat brasiler.
El primer dia el gastes en viatjar des de Buenos Aires, en avió. Nosaltres només vam poder trovar seients en un vol que sortia al migdia, o sigui que aprofitar el matí a BsAs, res; i aprofitar-lo allà … doncs resulta que si. Com que anàvem amb poc temps vam decidir d’anar amb una agència, per agilitzar els desplaçaments. Bàsicament, que després de fer la visita al costat del Brasil et porten ells mateixos a l’aeroport per a que no perdis el teu vol.
Total, que dimecres quan vam arrivar encara vam ser a temps de fer una excursió en vaixell pel riu. De fet, pels rius, ja que navegues tant pel Paraná com pel Iguazú. La publicitat turística local posa l’èmfasi en que és l’únic lloc de món on dos rius separen tres països.
El tercer país és el Paraguai. A uns 20 minuts de navegació pel Paraná vam arrivar a la vora d’una aldea (que no vam veure) d’indígenes guaranís. Es tracta d’una reserva d’uns 75 individus què, segons la propaganda de l’agència, gràcies al turisme poden millorar una mica les seves condicions de vida.
El que nosaltres vam veure va ser un conjunt de nens i nenes, que acompanyats d’uns quants vells, una guitarra, una maraca i altra percusió cantaven i ballaven per a nosaltres. Tant el seu posat com l’espectacle en si eren força tristos. (La música bé, si, però crec que no és això anar a veure com són.)
Durant la mitja hora que va durar la visita no vaig poder estar-me de pensar en quines opcions té aquella gent, quines opcions els han (hem) deixat i si tenen de debó llibertat per escollir. Estem preservant una cultura, una forma de vida? O estem conservant una atracció turística?
El paisatge que envolta el riu és de llarg el millor de l’excursió: una selva tropical impenetrable, on no distingeixes de cap manera el segon arbre del bosc. Més enllà del primer, és tot una massa verda indefinida.
I això va ser l’aperitiu d’Iguazú. De seguida us explico més, només un darrer advertiment: si mai aneu a veure-ho, eviteu com sigui l’hotel Libertador.
Salut i sort,
Ivan.

La tomba d’Evita

Avui està fent una calor infernal. No és ni de lluny com el que vam patir a Aqaba, però et deixa igualment aplanat i sense ganes de fer res.
Hem anat al barri de Recoleta, a visitar el famós cementiri. Oblida Montparnasse, és vulgar. I la tomba de Jim Morrison, un tros de pedra tot just ben tallada. El cementiri guais de debó és Recoleta, on a banda de la mítica Evita dormen el somni dels justos un munt de patricis argentins: presidents de la República, ministres, generals, fills de rics, antics presidents de clubs esportius i organitzacions patronals, … és el Who Has Been Who d’Argentina. Bé, també hi ha absències destacades, com les de Gardel i Perón, però és que ells són a un altre cementiri a 20 minuts d’aquest.
El d’Evita és un sepulcre molt modest per l’estàndar de Recoleta. Dos metres d’alçada de marbre negre, amb un reixat que tanca la cambra interior on es guarda el sarcòfag i un munt de plaques finançades per “sus discípulas” o anònimes, però totes hagiogràfiques. Està, a més, a un carreró lateral, de menys d’un metre d’amplada, la qual cosa dificulta les aglomeracions d’admiradors i curiosos, que així mateix s’apleguen a escoltar el guia o llegir la seva pròpia guia de viatges. Què trist haver de morir jove per a esdevenir un mite immortal!
Mitomanies a banda, el cementiri és impressionant. Els rics argentins no s’han estat de res per a enterrar els seus morts. Hi ha nínxols com els de qualsevol poble, és clar, però estan arraconats i són una minoria. La majoria són panteons, de diverses mides, però que en els casos més grans arriven al conjunt escultòric de més de tres metres d’alçada o a la cripta sota la capella. El pòrtic de la capella s’assembla més a una catedral en miniatura que no a una tomba.
Com a tots els cementiris, la jerarquia que havia en vida es perd al traspassar. El que va ser president de la república té un panteó luxós, però no comparable a l’antic ministre de la guerra, que gaudeix d’estàtua de mida natural, naturalment d’uniforme, faltaria més. Un tal Mitre -potser el també president- és recordat per tres escultures d’estil neoclàssic, mentre que la jove filla d’una família rica que no li va poder cel·lebrar el 22è aniversari descansa a una cripta subterrania, sota un recordatori gravat a la pedra en italià.
Tots els cementiris evoquen històries passades, aquest et porta a imaginar-te uns ambients d’opulència colonial i post-colonial, ambients refinats (si més no en les formes) i certament benestants. El diner no et dóna la felicitat, diuen. El cert és que no et lliura de la mort, ni la teva ni la dels teus éssers estimats, però a alguns els permet el consol d’enterrar-los a lo grande.
Salut i sort,
Ivan.

El cafè Richmond i el Museo del Cabildo

Ara és dimarts al matí, mentre espero que la madame es dutxi per anar a esmorzar. Com que dilluns va estar força atapeït, res d’internet i ho explico avui en passat.
Ahir vam anar a veure Syriana, notables film sobre els tripijocs dels governs i de les grans corporacions, allò que li diuen política global. George Clooney està convincent, però continuu pensant que l’Oscar el guanyarà per Good Night and Good Luck. Ja faré la crítica quan disposi de més temps.
Vam passejar per tota l’avinguda Cabildos, que a una ciutat europea seria una via principal i aquí no és de les més destacades i després vam anar pel Microcentro i vam tornar també per la zona del moll. El Museo del Cabildo és potser el que més em va agradar, un edifici que em fa pinta del segle XVIII i que es conserva enmig de la ciutat, just enfront de la Casa Rosada, amb un pati encisador i parets blanques, encalades, amb les finestres amb reixat negre.
Vam estar visitant també centres comercials (ja veureu el meu nou jersei de la selecció escocesa de rugby) i botigues de música i llibreries. Si, han caigut llibres, uns quants. El més freaky és aquest cop un sobre el gol del siglo, aquell que Maradona va marcar en el mateix partit que la mano de Dios. La roba de pell està a un preu comparable al barceloní, encara no he trobat cap oportunitat.
I, no ens oblidem, vam conèixer el cafè on anava Borges, el Richmond. Només per fer una xocolata i un gelat allí, ja ha valgut la pena de venir.
Me’n vaig a esmorzar. Espero. Salut i sort,
Ivan.

La Feria de San Telmo

Tothom ho diu: si passes un diumenge al matí a Buenos Aires, has d’anar a San Telmo.
Hem aprofitat l’avinentesa per a fer servir el subte, el metro de BB.AA., que em recorda tant el de Madrid, per les estacions, ben amples, com el de Barcelona fa 20 anys, pels trens. La primera curiositat és que el mapa del subte té el fons negre, i no blanc com la majoria d’esquemes de transport d’altres ciutats.
Hem anat a petar al davant de la Casa Rosada, a la famosa Plaza de Mayo, d’on hem agafat el carrer Defensa i hem anat a petar a aquest simpàtic mercadillo. Descriure’l és molt fàcil, només cal anomenar Mont-Martre, Portobello Market o l’ambient que pots trobar a Els Encants, la Plaça de Sant Josep Oriol o la del Pi a Barcelona.
Hem fet ja les primeres compres (dues faldilles) i hem visitat alguna botiga realment encisadora, en especial una on havia antiguitats, andròmines, pòsters i estampetes de cinema i de celebritats i també un petit cafè. Hem passat pel davant d’una altra amb clara influència catalana (Monse’s) i hem acabat fent un mos a un restaurant-cafè-youth hostel: el molt recomanable Via Via.
Després hem continuat passejant, aquest cop a la vora dels diques, més grans que alguns rius que a Europa qualifiquem de grans i això ens ha portat al vaixell-escola Presidente Sarmiento. No crec que aquesta fragata tingui res d’especial respecte d’altres com la Elcano, però és interessant fer-hi una ullada.
La vora dels dics està farcida de restaurants, la majoria pizzeries i grills, què són les dues variants més populars aquí. Anim vam anar a un bon restaurant de Palermo, el Mott, on jo em vaig cruspir un ceviche de llagostins i un risotto de fruits de mar mentre la Yolanda devorava el que podia d’un salmó immens acompanyat d’arrós aromatitzat amb coco. El vi blanc argentí (o era xilè?) no estava tampoc gens malament.
I ara ho deixo córrer, que ja ha començat la segona part del València-Barça i anem perdent.
Salut i sort,
Ivan.

El primer passeig per Palermo

La primera passejada per Palermo ens ha deixat plegats. La combinació de calor, un bon dinar i haver passat la nit a l’avió ha cridat a la nostra amiga Becaina, que ha acudit ràpidament al rescat.
Ens havíem imaginat que el barri de Palermo era semblant al Born. Havíem llegit que es tractava d’un barri obrer on s’havien començat a instal·lar botigues de disseny i restaurants de moda. La gran diferència que li hem trobat amb el Born és la mida: al ser Buenos Aires molt més gran que Barcelona, les illes fashion estan molt més separades a Palermo que no al Born.
Això és immens. Camines i camines i els carrers s’allarguen d’allò més, amb numeracions que a Barcelona són difícils d’imaginar. Has de travessar uns quants carrers d’aspecte humil per a arribar a una cruïlla on s’apleguen tres o quatre locals interessants; i un cop els has passat, una altra vegada un tros poc interessant. L’aspecte físic és calcat del Poble Nou, amb majoria de cases baixes, els carrers amples i amb molts arbres, i no massa gent a la vista.
No massa gent a la vista, però això és ple estiu a la capital. L’equivalent seria el mes d’agost allà dalt …
Ja hem visitat la primera botiga de roba, hem passat de llarg dues o tres de decoració i hem entrat a la primera llibreria. Llibreria amb cafeteria i botiga de música incorporada, on hem trobat CDs i DVDs d’Albert Pla, entre d’altres. Un lloc al que m’agradarà tornar-hi.
Seguirem informant. Salut i sort,
Ivan.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 141 other followers