Anglaterra hauria de ser la favorita del torneig, donada la seva condició de finalista mundial. Res més lluny de la realitat: per a mi són els tercers a la llista de favorits, especialment depenents de la seva estrella Jonny Wilkinson. Els joves Hodgson i Narraway poden aportar sàbia nova a un equip que la necessita, i sembla que el darrer, que juga de tercera línia, debutarà dissabte.

D’Escòcia ningú no espera res de bo i això pot jugar al seu favor, asserenant l’ambient. Paterson i companyia porten un registre insuperable de més del noranta per cent de conversions en tirs a pals en els darrers setanta partits internacionals, i això els permet confiar en sumar uns quants punts a poc que forcin les defenses contràries. Cal veure si aprenen a jugar del primer moment tal com ho fan quan ja ho tenen tot perdut.

França tornarà a optar a una victòria internacional després de la decepció del seu quart lloc (nogensmenys, tot un èxit) a la RWC 2007. Cal veure si la marxa del seu carismàtic seleccionador Laporte (ara secretari d’estat per l’esport amb el seu amic Sarkozy) relaxarà l’ambient i tornarem a veure rugbi xampany.

País de Gal·les viu temps convulsos. El seu seleccionador Gatland ha declarat públicament que els jugadors que fitxin per clubs no galesos ho tindran magre per continuar o entrar a la selecció. Ja veurem quin ambient es respirarà, però un XV que no destacava per altra cosa que el seu esperit d’equip i concentració pot trobar-se en serioses dificultats. D’entrada, fa vint anys que no guanyen a Twickenham, on debutaran dissabte. Però a un mal auguri també li correspon un detall de fortalesa: tretze jugadors convocats d’un mateix equip (els Ospreys): molt difícil que el drac roig no sigui un equip ben compacte.

Irlanda és per mi la gran favorita. Juguen millor que cap altre, van ser els principals damnificats per l’actuació argentina al darrer mundial de França i el seu capità O’Driscoll ha declarat que amb haver guanyat tres Triples Corones no n’hi ha prou, que volen guanyar el torneig. Tenen força, tenen talent, i tenen l’estadi de Croke Park, apte per a més de vuitanta mil expectadors, mítica seu dels esports tradicionals gaèlics. El llegendari Lansdowne Road està sent remodelat per a convertir-se en el segon estadi més gran d’Europa després del Camp Nou.

Itàlia encara està en un nivell en que evitar la cullera de fusta és un èxit. Si aconsegueixen guanyar un altre cop fora de casa, aleshores estarem parlant ja d’un gran èxit.

I la setena nació, l’ombra de la qual planarà sobre el torneig, serà Argentina. El gran paper dels Pumas en el darrer mundial va disparar els rumors sobre la seva inclusió al torneig. Les sis nacions actuals necessiten deixar clar amb el seu joc que no els cal que arribi ningú altre a pujar el nivell del torneig, especialment les tres (França, dos cops, Irlanda i Escòcia) que van caure derrotats davant els albicelestes.

Em sap greu pels que no us interessa el rugbi, però em penso constituir en enviat especial de Lo Bloc al Michael Collins per a seguir en directe les retransmissions.

Salut i sort,
Ivan.

Va començar avantçant-se França mijançant un cop de càstig, però el quinze dels anfitrionsen en cap moment va donar la impressió de poder guanyar el partit. Els va mancar profunditat, rapidesa i, segurament, el punt d’agressivitat que dóna la il·lusió. Ho van intentar tot, però no els va sortir gairebé res. La decepció de perdre contra Anglatera els va passar factura.

En canvi Argentina va fer un partit que recordaran durant anys i que els dóna força moral per a demanar la seva entrada al Sis Nacions. Si durant el campeonat ja havien acreditat una de les millors defenses del món, divendres van donar una autèntica lliçó. Per ells, arribar a la semifinal ja havia estat un èxit; perdre contra els Springboks va ser normal; i guanyar per segon cop França al seu terreny era un repte massa llaminer per a deixar-lo passar.

Va destacar sobre els seus companys Felipe Contemponi, un dels millors jugadors del torneig i autor de dos assajos, quin més meritori, al darrer matx. El seu germà Manuel, Senillosa, Agulla i els germans Hernández Lobbe han estat altres destacats. No volia esmentar el mig de melée Agustín Pichot perquè, encara que participa moltíssim en el joc i de manera sempre positiva, el que més fa durant el partit és queixar-se a l’àrbitre.

A la formació del gall em va agradar especialment Elissalde, que li va donar molt dinamisme al joc del seu equip, però poca cosa més. Sebastien Chebal és més mediàtic que no extraordinari jugador i gent com Ibañez, Beauxis, Skrela o Michalak, divendres no van tenir el seu dia.

Salut i sort,

Los Pumas s’havien plantat a la penúltima estació del torneig gràcies al seu talent i a no cometre gaires errors. Avui, en canvi, els ha pesat la responsabilitat i han sofert més que jugat una primera part horrorosa, en la que homes tant fiables com Ledesma o Fernández han comés errors al manipular l’oval que no sospitàvem que ells els puguessin cometre. A banda que això ha permés els Springboks fer tres assajos en aquest periode, tant despropòsit ha minat la moral argentina, i han anat al descans ja amb el partit gairebé decidit.

A la segona part, ja molt més tranquils, els argentins han continuat apretant de valent i han aconseguit un merescut però per a mi ilegal assaig per mitjà de Felipe Contemponi que ha allargat la disputa fins els minuts finals. Dic allargar la disputa i no donar emoció perquè Sudàfrica no ha concedit ni un sol error en tot el partit. Ha exhibit un joc molt sòlid, amb línies perfectament compenetrades, i un contraatac mortal gràcies al rapidíssim i molt hàbil Bryan Habana.

Malauradament la por a perdre ha tornat a ser la protagonista d’un matx del més alt nivell. Argentina només ha jugat bé quan ja ho tenien tot perdut, i els Springboks han deixat clar que l’ampolla està plena de bones esències, però no han volgut arriscar gens ni mica. Molta patada a touche i molt up and under per un quinze que juga tant bé a la mà.

Per a la història quedarà que amb els seus dos tries Bryan Habana ha aconseguit igualar els que ha aconseguit Jonah Lomu (avui present entre el públic) a la Copa del Món. També cal dir que si continua amb la seva efectivitat, Percival Montgomery, l’arriere sudafricà, por esmicolar els registres de conversions de Patterson, Hastings i Wilkinson.

Salut i sort,

L’edició del 2007 inscriu un nou membre al selecte club dels semifinalistes històrics del torneig: Argentina. Els Pumas van eliminar Escòcia en un partit amb més emoció que qualitat i on tots dos equips van lluir les seves fortaleses i les seves misèries.

Argentina va deixar ben clar que són un equip sòlid que comet poques errades. Tenen una davantera i una línia de tres quarts molt lluitadores i quan juguen a la mà ho fan amb rapidesa. Un rival molt incòmode. El seu mig de melee, Agustín Pichot, és un pèl massa nerviós com per a poder aprofitar tot el potencial ofensiu de l’equip, però el mig d’apertura Fernández ho compensa de sobra: les seves patades a lateral són profundes i precises, una arma temible.

Enfront dels Pumas, una Escòcia que porta anys jugant el mateix partit: comencen ensenyant que en saben, s’esfonsen a base de cometre errades infantils especialment en el joc a la mà, i quan ja juguen contra les cordes perquè el rival els està fotent una pallissa de Cal Deu, llavors s’ho juguen el tot per tot, fan un rugbi d’altíssim nivell i acaben perdent en el darrer minut. I això és exactament el que va passar ahir.

Si Escòcia vol tornar a les semifinals del mundial o a guanyar el Sis Nacions no li queda altre remei que formar un bon apertura, contractar un seleccionador valent i, si us plau, llogar un entrenador que aconsegueixi que Paterson sigui la meitat de fiable en el joc dinàmic a com ho és tirant a pals. El mateix equip que va concedir aquest assaig va passar-se els cinc darrers minuts del partit a cinc metres de la línia de marca argentina, i només va fallar la darrera passada per a poder remuntar el partit. Frustrant.

Ara els Pumas s’enfrontaran a la segona semifinal als Springboks, que van superar no sense haver d’esforçar-se de valent Fiji. Sudàfrica queda com la darrera superpotència en joc i com a teòric favorit, però després de les decepcions d’Irlanda, Austràlia i els All Blacks, ja ningú no confia en els pronòstics.

Salut i sort,

Corrien rumors, totalment fundats, que haviem anat de vacances a Argentina. Aquí en teniu constància gràfica.

Per cert, que avui li he començat a trobar pegues al Flickr. No he pogut canviar-li el nom als sets, no he pogut moure les fotos d’Argentina a un set i tampoc me’n deixa crear més si no faig servir la versió de pagament.Si algú sap com fer-ho, please que m’ho digui. Merci

Salut i sort,
Ivan.

Avui hem pogut visitar moltes més botigues i paradetes, i també alguns cafès destacables. Una de les paradetes era la del Fotògraf, un noi d’edat intermitja, barba castrista i ulleres anys 70, amb el qual vam estar conversant ahir a Recoleta i avui l’hem tornat a trobar. Fa unes fotos molt interessants en blanc i negre, i com que és un fanàtic dels cafès i ha estat vivint a Espanya, la xerrada ha estat molt bé.

Un dels cafès més coneguts és Dorrego, situat a la cantonada del carrer Defensa amb amb la plaça Dorrego (que penso que era un general; ja miraré). Avui no es pot anar, està completament ple de gent, tant els habituals com els turistes. Nosaltres, seguint la suggerència del Fotògraf, hem anat a menjar alguna cosa al Bar El Federal, al carrer Carlos Calvo entre Perú i Bolívar. Tot un encert: el regust antic del local, fusta per tot arreu, les fotografies de fa més de cinquanta anys, la publicitat d’època, i la primera barra baixa que veig. L’alçada de la barra del bar és la mateixa que la de les taules. Els cambrers que hi ha al darrera caminen per un passadís que està enfonsat, o sigui que els mires des de dalt. L’efecte estètic és curiós.

És aquí que hem tastat dos excel·lents (en la meva opinió; aquí hi ha polèmica) formatges argentins: el suau fontina, una mena de gruyère, i el més fort sardo, acompanyats amb pa amb molta molla, aigua i cervesa Chopp, a pressió. Hem marxat a la carrera, quan dos senyors disfressats de mafiosos i que havien estat companys d’escola de Matusalén i un jove armat d’una guitarra començaven a demostrar que a palique i shows de tango ningú no guanya l’equip local.

El Bar Británico, a la cantonada de Defensa amb la Plaza Lezama, és una cafeteria ancienne, amb mobiliari que potser té cent anys, les finestres ben obertes (estem a més de 32ºC) i alguna fins i tot trencada, i uns lavabos més bruts que els d’una estació abandonada de RENFE. Imagineu una versió cutre del Glaciar, o multipliqueu per tres un dels bars del carrer del Carme. Té un encant innegable. Just enfront, el Bar Hipopótamo, que el 2009 serà centenari, fa també molt bona pinta.

Enmig, hem perdut el compte de les botigues d’artesania, roba, andròmines, antiguitats i objectes de regal a les que hem entrat. Algú s’ha comprat unes Rayban supermegafashiontotal.

El dia també ha donat per una petita incursió al barri de Boca. Hem anat a veure l’ambient (sensacional, increïble) que es vivia a la vora de la Bombonera just abans que comencés el clàssic entre l’equip local i el San Lorenzo de Almagro. Ja en parlaré en un altre moment.

I per ara, res més. Us comento l’actualitat portenya en el tema concerts, abans de deixar-vos descansar: Luís Aguilé triomfa amb el seu darrer espectacle, però no tant com Isabel Pantoja , que s’ha vist obligada a afegir dos concerts addicionals als dos que ja ha donat amb tot el teatre venut. Joaquín Sabina ha provocat cues interminables i que molts adolescents dormissin dues nits seguides al carrer per aconseguir entrades ( boletos) pels seus propers concerts. Però com a tot arreu, els que manen al mercat són músics anglosaxons. Els Stones oferiran dos concerts (21 i 23 de febrer) a l’estadi de River, el mateix escenari que faran servir els U2 per a dos actuacions més la primera setmana de març. No li expliqueu al jardiner de Can Barça o li pot donar un atac al cor.

Salut i sort,
Ivan.

Ara mateix estem passejant (per segon cop, senyal que ens agrada) pel barri de San Telmo , visitant la seva Feria.

Però el que toca ara és parlar del passeig d’ahir. Vam visitar la Feria que s’organitza al davant del cementiri de Recoleta. Els que heu estat al mercadillo que s’organitza a la Rambla de Santa Mònica, ja sabeu de què us parlo. Com que estem a Buenos Aires, heu de multiplicar la mida per quatre o cinc. L’ambient és molt maco, i un dissabte assolellat com ahir era un goig passejar-hi.

L’horari comercial argentí és ampli; dissabtes sembla que no tanquen al migdia. Vam aprofitar per anar passejant fins el barri de Retiro, recorrent l’avinguda Santa Fe, plena de comerços i on vaig aprofitar per tallar-me els cabells a un establiment de Llongueras, pel mateix preu que em costa anar a una pelu de barri a L’Hospitalet. Els preus que trobes als comerços si que són més baixos que a casa nostra, però tampoc no tant tirats.

A l’arribar a Retiro vam aturar-nos a dinar al Dadá, un bar i restaurant on de dia sona el jazz i hi ha un ambient de tertúlia tranquil·la molt agradable, amb un aire fashion-cultural (molts anuncis de grups de teatre i exposicions) i amb llum molt moderada, massa moderada pels carrets ASA 200.

La gran atracció turística del barri de Retiro és sense dubte el Monumento ex-Torre de los Ingleses, situat a la Plaza Fuerza Aérea Argentina (abans, Plaza de los Ingleses), on també hi ha el monument als caiguts a la Guerra de Malvinas (també anomenades Falkland, però no aquí). La torre és molt maca, un mig camí entre el Big Ben i les Clock Tower que tant abunden a les ciutats de la Índia. L’estació de tren de Retiro, allà mateix, té una parada de subte i així vam tornar còmodament al Caserón (a veure si puc escriure sobre la nostra casa a BB.AA.).

El sopar (avui fa set anys i un dia) vam fer-lo a Radio Palermo. A la seu de l’emissora han obert un bar-restaurant chachi-fashion on pots petar la xerrada, beure un munt de Quilmes i fer un cop d’ull a com es fa la ràdio en directe. Com que vam escoltar seguides dues cançons dels Beatles, vaig patir que no s’hagués mort en Paul McCartney, però ja he vist que ni El Periódico ni El País han dit res.

I us deixo, que anem a seguir passejant. Però queden moltes coses pendents de les que espero poder escriure aviat: el Caserón Porteño, els carrers de Buenos Aires, l’idioma argentí i les habituals crítiques literàries i de cinema, que amb això del viatge estan quedant de banda. De moment ja tinc acumulades El Aleph de Borges, Syriana i Good Night and Good Luck. Per la de Rayuela em queden encara 54 capítols i em temo que molta feina que m’està esperant a Barcelona.

Salut i sort,
Ivan.