Aquest cap de setmana començarà una nova edició del Sis Nacions. Tinc bones vibracions respecte d’aquesta edició, conseqüència directa de la passada Rugby World Cup. Bàsicament, tots els equips tenen comptes pendents amb les seves aficions.
Arxiu d'etiquetes: Argentina
França, 10 – Argentina, 34
A d’altres esports li diuen el partit de consolació, el que ningú no vol jugar. A la Rugby World Cup és el partit pel tercer lloc, i ha estat un dels millors del torneig.
Va començar avantçant-se França mijançant un cop de càstig, però el quinze dels anfitrionsen en cap moment va donar la impressió de poder guanyar el partit. Els va mancar profunditat, rapidesa i, segurament, el punt d’agressivitat que dóna la il·lusió. Ho van intentar tot, però no els va sortir gairebé res. La decepció de perdre contra Anglatera els va passar factura.
En canvi Argentina va fer un partit que recordaran durant anys i que els dóna força moral per a demanar la seva entrada al Sis Nacions. Si durant el campeonat ja havien acreditat una de les millors defenses del món, divendres van donar una autèntica lliçó. Per ells, arribar a la semifinal ja havia estat un èxit; perdre contra els Springboks va ser normal; i guanyar per segon cop França al seu terreny era un repte massa llaminer per a deixar-lo passar.
Va destacar sobre els seus companys Felipe Contemponi, un dels millors jugadors del torneig i autor de dos assajos, quin més meritori, al darrer matx. El seu germà Manuel, Senillosa, Agulla i els germans Hernández Lobbe han estat altres destacats. No volia esmentar el mig de melée Agustín Pichot perquè, encara que participa moltíssim en el joc i de manera sempre positiva, el que més fa durant el partit és queixar-se a l’àrbitre.
A la formació del gall em va agradar especialment Elissalde, que li va donar molt dinamisme al joc del seu equip, però poca cosa més. Sebastien Chebal és més mediàtic que no extraordinari jugador i gent com Ibañez, Beauxis, Skrela o Michalak, divendres no van tenir el seu dia.
Salut i sort,
Sudàfrica, 37 – Argentina, 13
A la segona semifinal del mundial s’ha trencat la tendència i el favorit ha guanyat el partit. Sudàfrica accedeix a la seva segona final després de derrotar l’Argentina d’una manera tant merescuda com contundent.
Los Pumas s’havien plantat a la penúltima estació del torneig gràcies al seu talent i a no cometre gaires errors. Avui, en canvi, els ha pesat la responsabilitat i han sofert més que jugat una primera part horrorosa, en la que homes tant fiables com Ledesma o Fernández han comés errors al manipular l’oval que no sospitàvem que ells els puguessin cometre. A banda que això ha permés els Springboks fer tres assajos en aquest periode, tant despropòsit ha minat la moral argentina, i han anat al descans ja amb el partit gairebé decidit.
A la segona part, ja molt més tranquils, els argentins han continuat apretant de valent i han aconseguit un merescut però per a mi ilegal assaig per mitjà de Felipe Contemponi que ha allargat la disputa fins els minuts finals. Dic allargar la disputa i no donar emoció perquè Sudàfrica no ha concedit ni un sol error en tot el partit. Ha exhibit un joc molt sòlid, amb línies perfectament compenetrades, i un contraatac mortal gràcies al rapidíssim i molt hàbil Bryan Habana.
Malauradament la por a perdre ha tornat a ser la protagonista d’un matx del més alt nivell. Argentina només ha jugat bé quan ja ho tenien tot perdut, i els Springboks han deixat clar que l’ampolla està plena de bones esències, però no han volgut arriscar gens ni mica. Molta patada a touche i molt up and under per un quinze que juga tant bé a la mà.
Per a la història quedarà que amb els seus dos tries Bryan Habana ha aconseguit igualar els que ha aconseguit Jonah Lomu (avui present entre el públic) a la Copa del Món. També cal dir que si continua amb la seva efectivitat, Percival Montgomery, l’arriere sudafricà, por esmicolar els registres de conversions de Patterson, Hastings i Wilkinson.
Salut i sort,
Escòcia, 13 – Argentina, 19
Si dissabte els dos partits de quarts de final van acabar amb sonores sorpreses, diumenge el Mundial de Rugbi va tornar a la normalitat i els favorits van guanyar llurs respectius partits.
L’edició del 2007 inscriu un nou membre al selecte club dels semifinalistes històrics del torneig: Argentina. Els Pumas van eliminar Escòcia en un partit amb més emoció que qualitat i on tots dos equips van lluir les seves fortaleses i les seves misèries.
Argentina va deixar ben clar que són un equip sòlid que comet poques errades. Tenen una davantera i una línia de tres quarts molt lluitadores i quan juguen a la mà ho fan amb rapidesa. Un rival molt incòmode. El seu mig de melee, Agustín Pichot, és un pèl massa nerviós com per a poder aprofitar tot el potencial ofensiu de l’equip, però el mig d’apertura Fernández ho compensa de sobra: les seves patades a lateral són profundes i precises, una arma temible.
Enfront dels Pumas, una Escòcia que porta anys jugant el mateix partit: comencen ensenyant que en saben, s’esfonsen a base de cometre errades infantils especialment en el joc a la mà, i quan ja juguen contra les cordes perquè el rival els està fotent una pallissa de Cal Deu, llavors s’ho juguen el tot per tot, fan un rugbi d’altíssim nivell i acaben perdent en el darrer minut. I això és exactament el que va passar ahir.
Si Escòcia vol tornar a les semifinals del mundial o a guanyar el Sis Nacions no li queda altre remei que formar un bon apertura, contractar un seleccionador valent i, si us plau, llogar un entrenador que aconsegueixi que Paterson sigui la meitat de fiable en el joc dinàmic a com ho és tirant a pals. El mateix equip que va concedir aquest assaig va passar-se els cinc darrers minuts del partit a cinc metres de la línia de marca argentina, i només va fallar la darrera passada per a poder remuntar el partit. Frustrant.
Ara els Pumas s’enfrontaran a la segona semifinal als Springboks, que van superar no sense haver d’esforçar-se de valent Fiji. Sudàfrica queda com la darrera superpotència en joc i com a teòric favorit, però després de les decepcions d’Irlanda, Austràlia i els All Blacks, ja ningú no confia en els pronòstics.
Salut i sort,
La prova gràfica
7_Tots_dos_Iguazu
Originally uploaded by IvanBCN.
Corrien rumors, totalment fundats, que haviem anat de vacances a Argentina. Aquí en teniu constància gràfica.
Per cert, que avui li he començat a trobar pegues al Flickr. No he pogut canviar-li el nom als sets, no he pogut moure les fotos d’Argentina a un set i tampoc me’n deixa crear més si no faig servir la versió de pagament.Si algú sap com fer-ho, please que m’ho digui. Merci
Salut i sort,
Ivan.
De tornada
Ja som aquí, podriem dir.
La darrera nit vam sopar a Eterna Cadencia, el cafè-llibreria que ja havia comentat. Un altre cop vam encertar perquè tant el lloc com el menjar eren sensacionals. Només us diré que el postre que em vaig crospir (no completament: van haver incursions d’algú que deia que no volia menjar més) es deia Muerte por Chocolate. Pecaminós, us ho asseguro.
El vol de tornada ha tingut la seva miga: Air Madrid ha fet servir un Airbus 310, sensiblement més petit que el Boeing 737 que normalment utilitza per aquesta ruta. Això ha provocat no només l’overbooking que us podeu imaginar, sinó també l’haver de realitzar una escala a Fortaleza (Brasil) per a carregar combustible. Resultat: hem arribat una hora més tard.
Però hem arribat bé. Contents, feliçment insatisfets (en volem més), amb més llibres, més CDs, més roba, més kilos, més càrrecs a la VISA, un munt de fotos per revelar, i ja pensant en com encarar el següent viatge, que aquest cop no ens treurà de la Península.
Salut i sort,
Ivan.
Darreres passejades per Buenos Aires
Avui és un dia de tardor, o millor dit de tempesta d’estiu, a Buenos Aires.
La pluja ens ha impedit gaudir més tranquil·lament al Caminito, el punt més turístic de Buenos Aires, en ple barri de Boca, just a la vora de la Bombonera, l’estadi de Boca Juniors. Resulta curiós i gratificant veure com de la desgràcia (ser tant pobres que només podien fer-se barraques) ha aparegut la riquesa. Els quatre carrers que formen aquest punt estan atapeïts de bars, restaurants, botigues de souvenirs i llocs on s’ofereixen espectacles de tango per a turistes.
Com que el Caminito és on és, Maradona és omnipresent. El Papa será alemán, pero Dios es Argentino. O Algún día tus hijos te preguntarán quien fue Diego. Dubto que a Brasil presumeixin tant de Pelé.
Hem aprofitat la pluja per a fer el primer viatge en colectivo, concretament en el 152, que té una ruta llarguíssima, està pintat (el bus) de blau, vermell i blanc i, a força d’anar-lo trobant allà on anàvem, havia esdevingut una mena de coneixença nostra.
El dia ens ha valgut de moment per voltar per Palermo, tornar al Malasartes i visitar un parell de llibreries del barri. La Prometeo comparteix local amb una botiga de discos, Miles. I la Eterna Cadencia té a l’interior un cafè restaurant molt elegant. Els preus dels CDs i els llibres són igual que en euros, només que en pesos: El número es manté, però com que la divisa és tres cops més barata … vaja, que no espereu gaires regals, que m’he quedat escurat.
Un detall a comentar, crec que no ho havia fet, és que a Buenos Aires la distinció entre bar i restaurant és mínima. A qualsevol lloc on serveixen un aigua i un cafè pots demanar també quelcom per menjar; i la majoria de restaurants són oberts durant tot el dia, per poder captar els clients que només volen una cervesa.
I ara, relax, maleta, i demà volem de tornada a l’emocionant rutina barcelonina.
Salut i sort,
Ivan.
Cafès i museus
Ahir vam començar (gairebé el darrer dia!) a veure museus. Visitar una ciutat no és empollar la ruta de museus i monuments, crec jo, sinó paterjar-la i provar d’ensumar la seva flaire.
La qüestió és que vam decidir anar a veure el diminut però molt interessant Museo de la Inmigración, que t’explica com es canalitzava l’arribada d’una munió de gent a un país que tenia molt poca població i per tant molt poca capacitat de generar prou capacitat econòmica per rebre la gent … que venia perquè creia que aquí podria treballar, perquè havia moltes més oportunitats que als seus llocs d’origen. Us sóna, oi?
El museu està situat a l’antic Hotel de Inmigrantes, el lloc on els donaven llit i menjar tres cops al dia durant un periode de temps fins que ells puguessin buscar-se el seu propi cau i trobar feina. Mostra fotografies i objectes de l’època, i també històries personals commovedores i reveladores de les condicions de vida, tant a l’Argentina com a França i Espanya (per exemple) ara fa cent anys.
El museu també té un servei per a consultar les dades d’immigració dels teus avantpassats, però quan nosaltres erem allà només havia un xicot jugant a un joc d’estratègia (crec que el Rise of Nations, quina enveja!).
Després vam tornar a San Telmo. Crec que encara m’agrada més que Palermo. Aquest cop vam fer un mos a un dels cafès més típics, el Dorrego, situat a la cantonada del mateix nom. És el que se’n diu un cafè antic: ampolles que ja eren velles fa cent anys, ventiladors al sostre i a la barra, fotos de Marilyn i Gardel, totes les taules i tota la barra gravades amb les inscripcions que han deixat generacions de clients sobre la seva fusta. Només hi ha una foto en color, i ves a saber de quan és. Hi ha (gran novetat) un cambrer jove, però també vestit impecablement i amb llacet al coll.
El segon museu del dia va ser el Histórico Nacional, on vam veure retrats de Dorrego, Sampietro, Mitre, San Martín (impressionant la seva tomba a la catedral, crec que no us ho havia dit), Rosas i vam poder aprendre una miqueta de la història del país. Està molt ben montat, mostrant decoracions i objectes d’època i posant els personatges en context. El que si està ficat amb calçador és la petita habitació on es recorda el conflicte amb els anglesos per Malvinas. És una habitació que està entaforada enmig de la cronologia del segle XIX, i canta especialment quan la resta de l’exposició acaba amb el primer mandat de Perón, anys 40 del segle XX. Per cert, l’entrada a aquests museus és gratuïta, tot i que s’agraeix una aportació voluntària al seu manteniment.
El següent cafè va ser l’Hipopótamo. Ja l’haviem vist, però com que veiem que estava a punt de començar a ploure vam decidir deixar per avui la visita a Boca i anar a prendre alguna cosa. Aquest cafè està a la cantonada dels carrers Defensa i Brasil, just enfront de la Plaza de Ledesma, on hi ha el museu del que us acabo de parlar. És un cafè molt agradable, més acollidor que el seu veí, el Bar Británico. Ombrívol, gràcies a les làmpares de llum groguenca situades lluny del sostre, decorat amb publicitat antiga, fotos i pòsters amb més de 30 estius al darrera, pans per servir a una còmoda de fusta i vidre, les olives en pots de vidre sobre la barra. Crec que el meu favorit.
Us podem confirmar que a Buenos Aires, un submarino és un got de llet molt calenta on esfonses una barreta de xocolata que es defà allà dins. Això és una diferència amb el Líban, on a submarine és un entrepà i amb Barcelona, on si no recordo malament fa molts anys era una gerra de cervesa amb un xupito de vodka.
Passejant, encara vam tenir temps de visitar El Ideal. Està a una cuadra de Corrientes, molt cèntric i tothom el coneix. A la planta baixa hi ha el cafè restaurant, escenari perfecte per a qualsevol film que busqui una ambientació de cafè elegant d’època. A la primera planta, hi ha el saló de ball. Ball, vol dir tango. I tango, al Ideal, vol dir un ball senyor, no les exhibicions per turistes. Un plaer per la vista.
La nit ens va portar a sopar al costat de casa, perquè des de mitja tarda d’ahir fins ara (quarts de 10 del matí, divendres) no ha deixat de ploure. Creiem que el restaurant es diu La Heladera. Si ja haviem esgotat els adjectius amb el Drugstore de Colonia, o el Bella Italia, aquí ja no sé com dir-ho. Excel·lent.
El menjar boníssim (no em feu escriure els plats, perquè eren en francès o molt llargs) i el vi (xilè?) també molt bo. El local és l’antiga cuina d’una casa que devia d’haver allà mateix, una planta baixa al carrer Ciudad de la Paz, abans d’arribar al pont Jorge Newberry. Té una d’aquelles neveres antigues, de fusta i amb quatre portes; un moble de cuina verd enciam que no saps si és conservat dels anys 40-50 o un model a escala real de les cuines de joguina de tantes nene; naturalment, totes les parets estan enrajolades de blanc; la majoria de copes i de cadires són diferents l’una de l’altra (són les restes de l’àvia!), les parets exposen ampolles de licors antics i de sifons … genial. I el servei és ràpid!
Abans de baixar a esmorzar, deixeu-me que comenti que dies enrera vam veure un thriller aprecialble. La pel·lícula es diu en versió original Derailed, aquí traduïda com Descarrilados, amb la Jennifer Aniston i el Clive Owen. Ens va agradar molt, la crítica queda pendent.
Salut i sort,
Ivan.
Buenos Aires, ciutat culta
No és només la quantitat de cinemes, teatres, centres cuturals i llibreries que hi ha a la ciutat. És la sevariquesa lingüística la que em porta a parlar de la cultura de Buenos Aires. I això que jo no en sé res del rioplatense, variant de l’argentí pròpia de BB.AA.
Els mitjans de locomoció són propis. No parlen de coches, sinó d’autos; Al nostre metro, li diuen subte, de subterráneo; i el bus, és el colectivo. Però, ells coneixen també el castellà i t’entenen quan el parles.
La roba també té el seu lèxic: Yolanda s’ha comprat un parell de polleras (faldilles), jo estic vestint cada dia una remera (samarreta amb màniga curta) i ella, de vegades, una musculosa (samarreta amb tirants)
Ja és molt conegut el tema que aquí no pots dir coger per voler dir agarrar. Però el definitori dels verbs és la seva conjugació, com ens ensenya la publicitat del metro. La Farmacia Danesa és para cuando querés un descuento. El Instituto Superior de Estudios Judaicos et proposa: Aprendé, viví y sentí tu judaísmo.
I hi ha molts més exemples, [ampliaré el post, però ara hi ha pressa] que no fan que el porteño perdi la seva reconeguda modèstia (no sólo soy perfecto, también soy argentino, deia la samarreta): ells no van pel món dient que parlen un idioma diferent, no es treuen de la màniga una gramàtica i una ortografia inventades i no posen a cap llei l’ idioma argentino. La modèstia combinada amb el coneixement, és cultura.
De moment no tinc notícia de cap vol directe entre Buenos Aires i València.
Salut i sort,
Ivan.
Dilluns tranquil
Ahir dilluns va ser un altre dia calurosíssim. La principal visita del dia va ser a un decebedor Jardín Japonés, no massa ben cuidat i que tenia l’estany en obres de manteniment. Vam aprofitar la resta del dia per a passejar per la ciutat i fer alguns tràmits pendents.
El més destacat va ser el dinar que ens vam crospir al restaurant Bella Italia, on un pollastre a la planxa sobre llit de carbassa a la salsa de mostassa va afegir nous matisos a l’expressió orgasme gastronòmic. Senzillament pecaminós.
Avui i demà serem a Uruguai. Ara (són les 7am) marxem cap a Colonia, poble costaner declarat Patrimoni de la Humanitat) i demà anirem a Montevideo.
Frase del dia: Força, Arsenal!
Salut i sort,
Ivan.
Suscripció
-
Comentaris recents
victor on Escriure un bloc barrinantAlfred on Casa Bacardí, a Sitges Ivan on Music of the Spheres Gabriel on Music of the Spheres Ivan on The Unfinished Sympathy Algunes lectures
No data found
